Tuaregs a la selva...

Escalar la Roca de la Palleta per Tots Sants..., que la méteo pinta bé. Quedem l'Andrés, la Mon, en Guillem i jo. Arribat el dia, en Guillem no arriba, però em truca l'Adolf..., amb mòbil?. Que raro...,és com si mon pare em digués : deixa'm el portàtil que vull comprar unes entrades pel teatre... Dic raro per que el pare no li agrada el teatre, menys els ordinadors, de fet el darrer cop que va trincar el ratolí de què no l'esclafa de tant apretar-lo. Jo ja li deia que encara que li diguin ratolí , el pobre no sortirà corrents...
Miro un munt de ressenyes, al final arribo a la conclusió que si trobo el peu de via, només cal seguir els parabolts... El tema és trobar el peu de via: patrulla selvàtica amb algun tramet molt curiosillo de bardissa tooling, que ens deixa ben esmaperduts i genollpelats a peu d'una preciosa planxa, tiesa com..., deixem-ho estar...
Surt l'Andrés i jo l'asseguro, la Mon fa allò que només pot fer un personalment en quan que persona humana que és. L'Adolf i jo farem cordada doncs seguint la intel·ligent norma que ja vam concretar un dia: Els que porten les vambes iguals , escalen junts. Com que fa estona que mira com l'Andrés evoluciona amb soltura per la tirada, em posa ullets quan li pregunto : què vols fer?
Total , que surt ell amb el cap de corda amunt, tot seguint la Mon que soluciona amb molta sòlvencia el llarg. Quan arriba el meu torn, estic gelat, he assegurat a tothom i m'he quedat pajarito. Surto decidit, però el fred, els excessos d'ahir nit a cal's sogres, la meva incompetència, o combinacions lineals de tot plegat, no em deixen escalar com voldria i a cops sé fer. Arribo a la reunió tocat, però arribo. L'Adolf assumeix la responsabilitat de continuar pujant la corda. Els nostres companys ja ens han tret molts metres. Com que a l'Adolf li surt net el llarg, em costa poc que es decideixi. Escala amb molta solvència i abasta la reunió millor del que ell mateix creia possible. El següent llarg és meu, li dic. Els alejes, anuncien que la dificultat minva notablement, però com allunyen noi... El següent llarg..., li toca a l'Adolf. Ell pot fer-lo net, jo segur que no. Per tant, puja ell i li surt net. Gran dia noi. Rapelem, quatre llargs, quatre ràpels. Segons com no s'hi val a tenir pressa per arribar a terra. Les cites amb la parca per mòbil, que em faci una perduda que jo ja miraré de tornar-li... Massa tonteries he llegit per voler fer rappels més llargs del que toca.