Allà on estiguis ara...

Havíem quedat, el dia de la cacera de pingüins que si volia hi havia lloc per mi per anar a Gavarnie a escalar en gel. Havíem quedat que hi aniríem  quatre. Al final només vam sortir tres: En Guillem, en Marc i jo. Ja d’un bon moment vam anar a  llogar dues escopetes millors, piolets que diuen ells... Avui vaig de segon. La meva experiència en gel és mínima. Al final la cosa no estava bé a Gavarnie, o prou bé, i vam decidir anar a la Vall de Boí. En Guillem i en Marc, que ja havien fet l’Islandis l’any passat, decideixen que l’Antartic és un objectiu factible. Així doncs ens llevem molt i molt d’hora i a punta de dia som al peu de la cascada. Com que a infohielo hi ha dades de que s’ha fet en bones condicions fa poc, ens hi fiquem.

El primer llarg és per en Marc, que en principi no ho té clar i baixa per deixar passar una cordada de la terra més decidida. Ferit en el seu orgull, sobretot veient que no n’hi havia per tant, el tio passa corrents pel primer llarg. Al meu torn m’enfilo pel llarg de segon com millor puc i sé. Arribo a la reunió content, satisfet. De moment, de segon, no soc un bulto amb dos piolets. Ara li toca a en Guillem, que puja pel mur sense massa problemes. Un cop ens reunim tots tres, decidim que tal i com està, i tal i com ha anat li anirem fotent fins dalt.

Quin dia que fot més guapo. Les condicions son bones. Els meus companys tiren milles com a cosacos, i jo al meu torn no soc cap destorb. Fem set llargs, fem set ràpels, fem un test de tapes a casa Manolo. Celebrem que el dia ha anat molt bé. Celebrem que demà serem quatre. En Quique Marinkovik arriba al vespre. Demà escalarem plegats tots quatre.

L’objectiu triat és una canal a la banda esquerra de la presa. La primera gran canal que hi ha. Tres llargs més senzills que els d’ahir. Jo faig cordada amb en Quique. En Marc i en Guillem van plegats. La cosa va molt bé. Una cordada ve darrera nostre. Entre tots ens fotem xuscos pel damunt bastants cops, coses del gel. Ahir, tot i protegir-me a la reunió vaig posar a proba el casc del Decathlon. De fet ja sé que va bé, a l’Alta Fidelitat va parar un roc de dimensions considerables. No sempre es pot evitar, mai es fa amb cap mala intenció. No sempre tothom ho troba agradable. Sempre que puc, ric de la tralla que em cau al damunt.

Celebrem el jorn a Castellars. Memorablement. Estic cansat, tinc mal d’esquena i més que probablement infecció d’orina. Faig el de costum, aguantar-me. Demà, tarda de reis, serè a casa... Per poc em veig temptat de baixar cap a casa amb en Quique. Per sort, no ho faig...

Sona el despertador, recollim trepans, és d’hora. Pugem fins a sota les parets que en Marc i en Guillem han triat assenyadament per escalar. Jo, decideixo que no m’enfilo, estic cansat i m’estimo més no fer gaire el tonto. Em vesteixo per l’ocasió, però no m’enduc cap material d’escalada. Arribem a peu de cascada. Per la guia es veu clarament que estem a la Rasca d’Alaska, de la zona de les roques negres. Li fot en Guillem de primer. Hem triat aquest lloc , per ser ràpid i assequible. Volem tornar a casa aviat. En Guillem porta uns vint metres. El gel és com el dels altres dies. Posa cargols on toca. Usa la doble corda de manera raonable. El mur perd inclinació, sembla que s’atura a posar el cinquè cargol. Jo, que estic a cinc metres d’en Marc, fora de la línea de xuscos, ho veig tot...

Li falla un peu, comença a caure..., pel que deduiré més tard, tot passa en dècimes de segon, una de les cordes li passa entre les cames i el fa voltejar. Pica de cap. Quan finalment arriba a terra ha perdut el coneixement... ja no el recuperara.

La bona feina d’un bon grapat de professionals fa que en Guillem sigui traslladat a l’Arnau de Vilanova a Lleida molt ràpidament. Està greu, crític, ens dirà el metge. El món s’ha aturat per a mi, però no per a moltes persones, amics d’en Guillem que començaran a fer tot el que estigui en les seves mans per ajudar en el que sigui. A ell, a la família, a nosaltres...

|

|

|

|

|

Quan passen aquestes coses un no s'ho acava de creure mai. Parar tota l'atenció que cal no és garantia de que tot surti bé. A cops no n'hi ha prou... Aquest cop ha estat així, en Guillem, un bon company de corda, és mort. El seu cervell no ha pogut lluitar més. La patacada que va patir escalant en gel ha estat massa forta. Des d'un quart de deu del matí del dia cinc el món semblava haver-se aturat. Els metges, pel que deien, ens van fer entedre que era lluny de la zona de perill. Fa poc he rebut un mail. Males notícies. En Guillem ens ha deixat... D'alguna manera segueixo encordat a ell. Tot i que aquell dia fisicament no hi estava d'encordat. Però la corda hi és. La noto, és un lligam fort, el nus del qual no sabré desfer. No voldré desfer.

Continua escalant muntanyes, amb aquest somriure, fes-ho company, allà on estiguis ara...