Encara no fa un mes i em sembla una eternitat. Algun moment encara tinc, d'aquells d'apretar les dents i aclucar els ulls. Moments on no em puc permetre donar comba a la plorera. Moments on li crido tiba al meu enteniment, per que sento que caic. Dies en els que em sorprenc de com la qüotidianitat esborra les petjades de la meva memòria, com el torb fa amb les traces a la neu. Fa dies que la meva motxilla és buida i no per això deixa de pesar. Fa dies que la noto. Fa dies que no sé anar dret. Fa dies que em sento geperut...
Entre bonic o difícil, trio bonic. Entre només cintes i algo més, trio poder triar. He decidit que haig de començar a re aprendre, com si fos el primer dia d'una vida nova. Una vida que fins ara tenia un preu i ara en té un altre. Ni més car, ni més barat. Sencillament, un altre. He escalat la Portella petita, vaig posar un parell de friends, d'aquells que només valen diners... He escalat la Saca Gran, la Pelada, la Màquina de Tren, el Burret a Sant Llorenç... Caldrà que torni a aprendre. Pel camí, aquests dies he pogut tornar a escalar amb el pare. Que per fi estreni l'arnés que li van portar els reis mags del Solvay. He canviat de casc, que no d'enganxina. El millor de tot és la quantitat de cordes que he notat que porto lligades. Moltes d'elles, m'han fet veure, que encara vaig geperut...
5 comentaris:
I quan pensem que ho sabem tot, ho perdem tot, i hem de tornar a començar. Entre tots hem de continuar el camí, pero no hauriem de fer-ho com geperuts, hem d'aixecar el cap, company, doncs com dius, son moltes les cordes que portem lligades, moltes mes de les que imaginem. I sempre, en una circumstancia com aquesta, sempre penso el mateix: "Quino, torna als origens, mira allo en que creus... perque aixi intentarem agafar forces per continuar..." una abraçada, macu!
Deixa d'anar gereput on només veuràs el forat negre que intenta menjar-te l'ànima.
Si mires enlaire veuràs que el cel és blau, amb molta gent al teu voltant que el vol veure del mateix color, gent que et vol acompanyar en el respirar de nous aires i que omplen el buit per sanar una ferida.
Ànims.
Parce.
La vida ens dona cops difícils de digerir, però cal seguir endavant i quedar-se amb els bons moments viscuts.Ànims i la propera escalada on has dit que és?
Berni, espero que notis la meva corda ben a prop. T'estimo. Enric
Gràcies pels comentaris. Com deia, noto un munt de cordes. Escalar és allò que passa mentre estàs encordat, la vida segons com, també...
Publica un comentari a l'entrada