Alguna cosa més que ferrades...

Fa molts dies que miro de posar-hi paraules. Segons com escriure aquí de ferrades sembla com menystenir el prestigi. Prestigi, quina paraula tan inútil… La veritat es que escric sobre les ferrades que he anat fent amb la Carlota des de l’estiu. Miraré de parlar-ne el millor que pugui...

Vam començar amb una de molt guapa, nova i aèria, la de la Foradada del Toscar. La noia va flipar. La falsa seguretat dels seus genolls em va fer pensar en que el millor era assegurar-la. Com si d’una cordada es tractés. A cops a l’ensemble, passant dissipadors ella. A cops, els trams més fotuts, posant un grapat de cintes i assegurant-la. Muntava reunió i un cop passada per l’atc, ja res podia fer-la patir per una fallada sobtada dels seus genolls. Aquests invents, no són d’un dia ja els vaig provar abans amb un bon colega. Anem als llocs a conèixer-los, a passar-ho bé...

La següent va ser la de Sant Vicenç d’Enclar. Allà més coneixedora del sistema, vam fer més trams a l’enssemble. Ara bé als llocs on la cosa es va posar molt dreta, o desplomada, vam repetir lo de la cordada. De fet mi va deixar d’anar lligada. Satisfeta com estava, vam anar, per fí a Centelles. Allò més que una ferrada semblava una interestatal decathlonera, un munt de gent, no massa preparada pel que venia. Material el que vulguis, coneixements, no gaires. La cosa no em va fer sentir bé. En algun tram la gent ens mirava estranyada, sobretot els que no portaven casc, o bé sabates de carrer... Un grup de tres que portàvem davant em va preguntar el motiu de tanta seguretat. Sobretot per que un dels components del grup grinyolava més del que voldria pels llocs on els portaven... Saltant-nos el pont, que està massa poc tensat, per dir-ho d’alguna manera, vam deixar-ho estar abans del darrer tram.

Al cap de pocs dies, al rocòdrom del club, em trobo al nano aquell que tan preguntava i em diu que li expliqui com es feia allò de dur la corda. Allò de muntar reunions..., que la seva amiga li havia dit que: aquella noia si que se sentia segura... Jo que li faig l’explicació i tothom comença a mirar-me rara altre cop.  Jo només miro de tornar a casa amb tots els que he sortit, i no sempre es pot...