Rebusco en els meus records com va anar tot plegat. El primer que recordo és una dona gran parlant a peu de via de com d'heròiques èren les escalades abans. Jo, i els meus companys, que ens ho escoltem . Aquell dia ,i ja en fa molts , jo estrenava uns laser. Veniem de fer l'aresta de la Savina Inferior. Ella anava detallant les seves vivències. Mentrestant els seus companys patien com a nans en una via a la Pelada. Penjaven de la corda en una via de no més de 5+. En una revolada , probablement la darrera que he tingut, vaig enfilar-me sense cordes per veure que difícil que era allò. Mica en mica vaig abandonar el terra. Sense adonar-me vaig abastar el cim. Un cop allà la dona va deixar de parlar de temps heròics. No vaig deixar anar massa paraulesi, ni tan sols quan un de la seva cordada m'oferí la corda per rappelar. Recordo que només vaig dir , no n'hi ha per tant , no?. Acte seguit vaig desgrimpar per l'Aresta Brucs. Tenia al cap una història que m'havia explicat el pare de petit. Durant una visita a Montserrat, en Royal Robbins va escalar l'Arbret amb la corda a l'esquena. Poc després, en Joan Cerdà, per no ser menys va repetir-ho i per acabar-ho d'arreglar , la va desgrimpar. Sempre li havia sentit dir a en Cerdà que ell sempre escalava el que podia desgrimpar. Que bo que debia ser. Sempre he pensat que d'un altre planeta.
Avui , els meus alumnes m'han preguntat si sabia algo d'un tal Dan Osman. A mi, després de parlar-ne amb ells, m'ha vingut al cap aquesta vivència. He recordat que dies després de la meva ascensió , un company de cordada, d'aquell dia, va volar en una repetició. Se li van arrencar dues preses. Decididament aquell dia no era el meu dia , ni tampoc ho ha estat per tots aquells que com jo, encara vius per explicar-ho, fan el mono per les Arestes Brucs de Montserrat...
Comentaris com els d'aquella persona em van fer replantejar-me el món de l'escalada. Vaig anar perdent les ganes d'anar fent el mono per les Arestes Brucs. Sempre he m'han torbat les persones que posen el passat com ha referència. Encara recordo com el pare m'explicava la bronca que hi va haver quan en Zanini i una colla van posar un clau a la Filigrana amb una mica de morter. Avui en dia l'Arbret compta amb una via equipada amb expansions, compte he dit equipada , que no oberta...Que fàcil és parlar de coses des del nostre punt de vista, que dificil és adonar-nos de lo idiotes que podem sentir-nos amb la perspectiva del temps. Encara penso que escalar és una cosa personal. Massa complicada com per parlar de graus o dificultats. Millor parlar de sensacions...
Avui , els meus alumnes m'han preguntat si sabia algo d'un tal Dan Osman. A mi, després de parlar-ne amb ells, m'ha vingut al cap aquesta vivència. He recordat que dies després de la meva ascensió , un company de cordada, d'aquell dia, va volar en una repetició. Se li van arrencar dues preses. Decididament aquell dia no era el meu dia , ni tampoc ho ha estat per tots aquells que com jo, encara vius per explicar-ho, fan el mono per les Arestes Brucs de Montserrat...
Comentaris com els d'aquella persona em van fer replantejar-me el món de l'escalada. Vaig anar perdent les ganes d'anar fent el mono per les Arestes Brucs. Sempre he m'han torbat les persones que posen el passat com ha referència. Encara recordo com el pare m'explicava la bronca que hi va haver quan en Zanini i una colla van posar un clau a la Filigrana amb una mica de morter. Avui en dia l'Arbret compta amb una via equipada amb expansions, compte he dit equipada , que no oberta...Que fàcil és parlar de coses des del nostre punt de vista, que dificil és adonar-nos de lo idiotes que podem sentir-nos amb la perspectiva del temps. Encara penso que escalar és una cosa personal. Massa complicada com per parlar de graus o dificultats. Millor parlar de sensacions...
2 comentaris:
Això que expliques deuria ser en un temps passat en que no plovia...Amb això del canvi climàtic em penso que m'aniré a comprar uns gats d'aigua.
Bonica història. Estic molt d'acord i m'hi sento identificat.
Publica un comentari a l'entrada