De moment...

Fa dies que ja no paro per aquí, ara miro d'explicar més el que sento i no el que faig. Si li voleu fer un cop d'ull, feu clic a l'enllaç FENT EL MONO, que trobareu. De moment, fins una altra...

La vida no es tan compleja como parece...

Amb l'Enriquillo out of order, o algo així, quedo amb l'Edu per fer una sortideta per Agulles. La cosa al final es complica metereològicament parlant, i organizativament parlant. Al final l'Enriquillo no està tan fora com sembla, que sortit ho està sempre... La xemeneia Torres Homet de l'Esquelet ens fa de test. Una tú, una jo. La primera per a mí que l'hòstia és greu si no pilles el canto que toca. Al seu torn l'Edu fa el segon llarg desgrimpant i tot , donc es salta el primer bolt del segon llarg. La resta bufar i espantar núvols. Al cim decidim que com que només guspireja ens enfilem al Pingüí per l'Aresta Brucs. El primer jo, el segon ell. El pas tonto el fa molt bé i segur, per tant la cosa surt bastant reeixida. 

L'Enriquillo al seu torn fa La Silvia de la Miranda de les Bohigues un parell de cops. El primer amb la Maria José. La segona només amb la Maria... La resta del la estona, l'Edu i l'Olga s'enfilen pel Gep Llarg, mentre la resta entretenim a la canalla de la Maria i fem fotos de tot plegat. Un gran dia, i un garbuix de cordades com feia temps que no veia. Al final bocata de botifarra negra de Calaf al Baranna, cosa que comença a ser tota una tradició. 

Al final la vida no és tan complexa com sembla, no?.

Buscant-nos la vida..., Knocking 'Round the Zoo

Que si brokeback, que si mountain..., el rollo de sempre, escalar. L'Eduard i jo quedem que per setmana santa faríem bé d'anar a buscar-nos la vida per algun quartillo d'aquests d'anar fent i posa el que puguis o sàpigues. La nostra idea és anar a Sant Llorenç de Montgai, a fer un repasillo a les ressenyes que tan amablement el troncescalador es curra pel personal. Un intensiu de Vidal-Farrenys, vamos... La meterlejia pinta pitjor que una cita amb una madrilenya per veure la final de copa, o era  per anar de copes amb una madrilenya fins el final..., no sé, o algo així crec.

Son les onze quan m'enfilo pel primer llarg de l'espero Original. La seva xemeneia ja em fa penjar-me la motxilla de la daisy, day no, day també. La via té les reunions equipades, alguns bolts, pitons i algun tram on t'has de buscar la vida. Llarg l'Edu, llarg jo, la cosa va fent fins el cim. Baixem al càmping on tenim reservat un bungalow. Ens fotem un dinar d'escandol: vinillo, xoricets, cafetó i cap a paret un altre cop. Com que el pla era anar a la Martinetti, però el parte és el parte, optem per anar a la Xemeneia Carles Andrés. Tothom en parla i sap on és, però d'enfilars'hi, una altre cosa és. Una mica més tips i bolingues del que tocaria ens plantem a peu del tema. Ja suposo que molt neta no deu ser l'escalada, d'estil dic, lo de l'equipament si que és net, si...

La primera reunió la faig d'un buril sense plaqueta i un parell de friends. La cosa queda de fàbula. Puja l'Edu i surt a pel següent llarg o secillament et busques la vida fins un parabolt que fa de reunió al cap d'una trentena de metres. L'Eduard afegeix consistència, com a bon enginyer, amb un parell de ponts de roca. Arribo jo i faig un passeig cap en fora per mirar de veure la magnitud de la tragèdia. Tràgic si que és, no veig res. L'estalagtita, la tita enlaire, la mita penja... , si que la veig. M'enfilo com sé i puc, que és poc, sobretot lo segon. Al cap d'una bona metrada poso un pont de roca de collons, gran no com els meus ara. Al cap d'un altre parell llarg de metres poso les mans en una guarreria de forat, que escarbant pel guano veig que és pont de roca. Baga que te crio. Tiro un ratet més i per fí veig un munt de bagues que pengen, el famós pont de roca d'on toca flanquejar. D'allà a la sortida un camí..., i una merda. Poso tot el que sé i trobo. Fins i tot passo la corda per un camalot vell del 1 que algú no ha sabut com recuperar. Ojo, també hi ha un parell d'espits. Sortir és un altre tema, el timborrio és impresionant i jo no paso pel forat que vull passar. Em trec el casc i improviso un pont de roca amb un nus Cassin. La cosa surt i abasto la reunió més alterat del que toca. L'Edu, que segueix les meves evolucions d'orella saluda amb alegria el meu: reunió!!!

Puja el company, millor que jo per descomptat. Fem cim i fotem el camp cap el bungalow a sopar i veure el futbol. Al final la cosa ens surt millor a nosaltres. No es pot guanyar sempre... La Martinetti la deixem per l'endemà. Plou quan  l'Edu munta la segona reunió. Rapelem i al terra surt el sol. Nosaltres si que en sabem de perdre. L'Edu em mira i em diu sé d'un lloc a Balaguer on fan una coca de recapta de puta mare. Som-hi doncs, a buscar-se la vida...

Chino..., Chani

Sona la Credence, el tio s'esforça per cantar allò de I wanna know have you ever seen the rain, i em fa pensar que  la meva guerra fa dies que és una altre . Tota la setmana planificant una escalada al Pic del Martell, i  va i està prohibit. Ocells..., amb la de pajaro que corre suelto. Total que a falta de dos dies tinc que repensar-me el tema , el concepte, la tàctica i l'estrategia. Cal conservar la calma, l'equip és lo primer. Prescindir dels principis ja fa temps que està lluny de meu abast. Ho tinc tan clar com que els seguros s'agafen i caure és de tontos. La glòria pa los americanos...

La idea inicial era conjuntar tres equips. El primer familiar i playero. El segon excursionista. El tercer, diguem que, escalador. Em presento al club amb un parell d'idees, l'una factible crec, l'altre..., no sé. Després de consultar pels blocs l'asunto, fonts contrastades, res de guerreros de la roca. El Fary, és a Torrente, lo que el Paca és per a mi.(posats a triar mites..., trio aquest) Per tant tinc clar que l'aventura passa pel que vivim, no pel que fem. Així dons, ho tenim clar. A la Chani, de la Falconera.

L'Enric, que coneix el camí fins el pas de la mala dona, ens guia fins on ell creu que es troben els ràpels de l'avenc de la Falconera. L'Eduard, la Maialen i jo, obedients, el seguim. Un cop a puesto una cordada espeleològica ens obliga a esperar-nos. De totes maneres , una mica a la francesa, ens avancem en el segon ,i definitivament sense retorn ,ràpel. Jo, que ho he liat tot m'ofereixo per fer el rappel per l'avenc fins la platgeta penjada. Res de l'altre món que no puguis controlar amb un machard i calma. Un cop tots a terra,  la cosa ja no té arreglo. Surto a investigar la reunió que endevino avocada al mar. Mmmm, poca aigua i molta alçada per tan poco Lagarto Guancho..., aquí fas un Mar adentro segur...

Faig cordada amb la Maialen, per tant faré sempre de primer. L'Enric i l'Eduard es podran turnar, o treure'ns del fregao, si cal. El primer llarg el fem per arribar a un balconet .Un parell de seguros faciliten estroncar la caguera. La reunió amb un espit i un parell d'escarpes d'origen fenici. Un cop tots quatre reunits a la còmoda repisa surto a per la primera reunió, la de veritat , vamos... Muro tonto, flanqueig ascendent assegurable amb ponts de roca per una placa llefiscosa, que et deixa en un diedre. Abans però em penjo d'un parell de souvenirs rollo Amilcar Barca a fer unes fotos als companys. El pas surt en lliure si tens temple, pila i dos quilos menys de alien marrón, que se'm clava la columna cerebral tot buscant un forat per on sortir ,com tenia jo. Ah..., el mar, la sal, salir al diedro quiero yo, em dic. Penjat d'un bon canto abasto un bon peu, suficient per trincar la fissura. D'allà a la reunió trobo puesto per un parell de friends. A la reunió tres espits raonablement rovellats i bos burils on encara es llegeix allò de tri-roc a la plaqueta.

La Maialen puja bé fins el lloc de marras, soluciona elegantment el pas, i abasta la reunió sense més problemes. De pas li dic que no recuperi els friends que l'Enriquillo agrairà la iniciativa. Repesco part del material a la reunió, i a la que noto que faig nosa surto a per el llarg següent. A la penjada llastra amb dos culets n'hi ha prou. El primer seguro és un espit, el següent també, però tot al quinto pijo. De fet refaig un parell de passos per trobar el camí més viable. Al cap de poc em trobo en un replà amb un parell més de souvenirs fenicis i un espit sense plaqueta. Començo a fer sevir la doble corda, fins ara no he tingut collons amb lo llunyans que estan els seguros. Una veueta interior em diu que una corda s'allarga més del que imagines abans de trencar-se. Passo de un mega rovellat souvenir sota el sostre i poso un friend petit, encaro l'aeri pas en diedre i flanquejo fent la cobra. La roca no és massa adherent. Finalitzo el flanqueig passant d'un buril sense plaqueta, lògic, es podreixen... Soluciono el tema amb un tricam i em foto a un diedre canal que em portarà a la reunió. Pel camí deixo un altre tricam i un pont de roca. El gran romaní ni el toco. La reunió original és al costat dret del diedre sobre un esperó. Jo m'estimo més dos espits lluents relligats amb una cadena que no dos burils amb paper Albal per plaqueta. En aquesta tirada la Maialen se li travessa el pas previ al flanqueig. L'Enric pacientment li fa de guia i finalment l'alegre senyoreta Nabarro em fa una abraçada a la reunió. No sé que blasfema dels gats..., serà euskera penso jo...

L'Enric i l'Eduard es reuneixen amb nosaltres al cap de poc. L'Edu sembla un xerpa carregat com un ase de tot el que ha anat recollint. Ens aturem en un magnífic bosquet a mirar-nos la ressenya. La cosa sembla que va per un asquerós diedre molt trencat. Provo un parell de coses a esquerra i dreta. Finalment tinc la ferma convicció que la cosa va per la dreta. Trobo una baga vella trencada, després una altre feta de les vetes de la sandalia d'un romà. Continuo amb tendència a la dreta poso un friend i crec trobar una sortida per una placa molt adherent. Un alien verd posat molt malament m'asegura el pas. Planejo la hòstia, ja ho tinc salto com un tigre sobre l'arbre si la cosa falla i patino. El pas surt i no haig de derrapar. Munto una reunió amb un friend del 2 i un parell de ponts de roca, grans com els braços que m'agradaria tenir. Tot triangulat mola molt. La repisa és decent. Crido reunió...

Els companys es reuneixen amb mi. L'Eduard, que ara fa de primer posa el c3 que jo hagués posat, cony de mitomania amb els aliens... Surto, doncs encara tinc la ferma convicció de que tot i anar fora de lloc la cosa promet. Plaques i diedres molt factibles de protegir m'esperen. Poso el primer friend lluny, que cony no trobo res més. Al cap de poc un altre sota un diedre més tieso del que creia. Un tricam al peu del diedre, un altre al mig en una zona especialment plena de liquen o molsa seca(penso: perdona'm caçador de líquens...). La cosa s'acaba i ja no queda més que muntar reunió, cosa que no faig. M'asec apalancat, ben apalancat, i crido a la Maialen reunió i ja pots pujar. Al cap de poc la vora trenta metres que ens separen desapareixen i tots quatre tornem a estar plegats. Una paella ens espera, els amics, les novies, la mar...Que bonic fer-ho anar tot plegat... La variant de todo a cien que hem fet em deixa molt i molt satisfet. Els companys somriuen. Els francesos diuen :petit a petit, jo dic : chino, Chani...

Cociiiinerooooo....

Ja fa dies que parlàvem d'anar a escalar. Via llarga, que diuen ara. Bueno, de posar les cintes també en diuen obrir...., i jo que sovint penso on collons està el crio que volia ser escalador. No entenc res. La qüestió és que he quedat amb ell, l'Oriol, i en Gabi. L'un és el cuiner del Munt, el restaurant del club. S'enfila de fa poc, com molts renega del vertical botiguer que li va vendre uns gats amb nom de deu egipci massa números més petits. La cosa és que no veu la llum, però si les estrelles, i la padrina... L'altre és com un germà gran, Agustí a part. No passa per una bona temporada i ara que tot plegat alça el cap una mica d'aire i una mica menys de cabòries li van de conya. Conya i de la bona és la que fa estona que es porten tots dos. Per no haver sortit mai plegats fa estona que la fan petar alegrement. Quan passem per sota el Gorro, camí de la GEDE, ens mirem la interestatal verda. La via del Carles , vamos... En Gabi em recorda que la pluja ens va fer rapelar de la segona reunió de la via de l'Adrià. Jo que em miro a l'Oriol, i per la cara de babau que se li ha posat al alçar el cap, entenc que un canvi de plans no li desagradarà...

Plantejo obertament l'alternativa i en Gabi em torna que venga. L'Oriol diu que vinga. I jo faig que buenu, que amb el mal que em fa l'esquena, millor anar tieso que no geperut per la GEDE. M'enfilo sabedor que al primer llarg hi ha quatre seguros, que de que no em passo de llarg un parell de cops. Els meus companys s'enfilen alegrement un cop la corda, i sobretot, un petit detall, el nus que s'han fet amb ella ,comença a tibar. A la reunió, comento  com va la cosa. Cap problema. L'Oriol diu que no nota el pati. En Gabi que està xalant. Surto a pel segon llarg, dos seguros i molt de canto. De fet veníem a per això, no?. Ens retrobem altre cop i la conya no minva. Surto a pel sostret del tercer llarg. De fet el pas és més d'impresionar que de dificultat. El canto és bo, generós i els espits són més aprop que abans. Munto la reunió al vàter i crido al mag de les croquetes cúbiques que és el seu torn. Com a El cabo del miedo, li dic: Cocineeeeeeeeeerooooo...  S'enfila bé fins el sostre, de  la part més tonta. Al sostre el tio grinyola una mica, però puja  amb menys problemes dels que jo preveia. A la reunió, assegut, els seus genolls van a un ritme semblant al del seu cor, però un somriure seu em tranquilitza. En Gabi puja bé, ràpid i segur. Disfruta com mai del canto, de la vida, del pati...

Surto recte passant la corda pels bolts de la Carles, aquí més propera que abans. Ells que ho agraeixen. Fem cim sense massa problemes més. Abraçada cimera i ventolera. Sort que hem pujat per aquí, a la GEDE el vent bufa fort, les cordades es criden i no es senten. El dia ha estat bonic. La via, llarga, a l'entendre de l'Oriol. Una passada a l'entendre de'n Gabi . 

El nen que volia ser escalador fuma una pipa guaitant els núvols per damunt dels terrats. Una presa que se li va arrencar al rocòdrom li fa d'improvisat cendrer. Continua sense entendre massa coses.Bufa un  ventet agradable...

Everybody need some CADE to climb...

Estrenar una corda és una bona excusa per mirar de destrabucar el magí de l'Eduard. La CADE de Terradets una bona manera de veure com vaig de cap i forces després d'una setmana blanca full time amb una vintena d'adolescents. Per una altre banda el regim que faig ,per alleugerir la capa natural de forro polar que he anat acumulant, també hi té alguna cosa a dir. Amb aquest panorama tan minso d'alegres expectatives, els dos concos que som l'Eduard i jo ens plantem a peu de via. A l'Edu no li mola això de caminar per un túnel per on pot passar un tren. Per sort passa quan tot just hem creuat el pont, per tant es relaxa una mica.

Portem una cordada al davant, que ens deixa passar a peu de via, cosa que agraeixo pujant el primer llarg més a lo loco del que l'Edu és capaç d'assimilar. Quan xapo el primer i llunyà parabolt ell encara no se'n sap avenir de com cony escalo tan ràpid. La veritat és que apretem una mica els dos primers llargs per que els colegues no s'hagin d'esperar massa a les reunions. Al tercer llarg l'Edu ja em confessa que potser anem una miiiica massa ràpid. Alentim la marxa i ens disposem a gaudir dels llargs que ens queden fins la falsa feixa. 

Recordo una CADE llimada, lluenta, però més fàcil. El pas de les cordades facilita la lectura de la via, però dificulta en algun lloc fer el pas amb tranquilitat. Un flanqueig al segon llarg, com no, el pas del dau... Ara, de coses en pots posar moltes. Al quart llarg un parell de ponts de roca i un friend. Al cinquè, el del dau, un grapat de sabines. Al sisé, el d'escape a la falsa feixa, un parell de friends. 

Arribo a la falsa feixa amb la sensació de que estic al límit, em sento dèbil. He fet de primer tota l'estona, doncs l'Eduard és encara massa novell, i al damunt no té el millor dia. Massa cabòries. Jo per la meva part dono per bo el resultat del meu particular test. Tinc ganes de tornar i fer si més no fins la feixa, o fins dalt. Evidentment no sempre de primer. La laboriosa..., encara la recordo. Com diu l'Eduard un gran dia. La balança de casa diu que també. Més de set quilos en cinc setmanes és una bona raó per seguir fent bondat, però també explica per què em sento dèbil.

If it makes you happy....

Música a tota pastilla, de la que fa que tots quatre moguem el cap seguint el ritme. Un infinit somriure de satisfacció i més gana que l'ajudant de Santa Claus als Simpson's. Aprofitant que venim de la frontera, de la Serra del Poll, de l'Olga Frontera. Una via del copón. Semiequipada generosament. Per tant, frienli's pa que os quiero. L'indret més que bonic, un santuari del que fem per aquests mons de Déu...

L'Andrés, l'Enric , l'Eduard i jo hem gaudit d'un dia de bandera, d'una via molt guapa i d'una estona inoblidable. Que fet i fotut és al que venim, al menys jo. L'Edu que ha fet cordada amb mi ha seguit l'Andrés, que al seu torn seguia l'Enric. Així com l'Enric i l'Andrés s'han anat alternat al cap de la corda, l'Edu i jo no tant. El segon llarg li he fotut jo cantant lo del Bob Esponja a grito pelao, doncs m'han dit que han vist una bitxa a la meitat del segon llarg. I jo que penso, no s'ha de fer soroll, pos toma, greatest hit de P4...

 Per cert, val la pena fer la reunió en un bon arbre només sortir, doncs no ets sents i frega molt. El meravellós tercer llarg ha estat brutal, de seguro a seguro s'ha d'escalar, però pares el coco i amb el canto ja fas. En la meva primera setmana de règim he alleugerit el macuto 5kg, però tampoc estic per massa virgueries. L'Edu ha flipat, jo he flipat, l'Enric ha flipat,l'Andrés que ens feia d'amfitrió també. El següent llarg té fama de trencadot, però es deixa fer bé i quan la cosa es posa tonta el seguro, ja sigui pitó, spit o parabolt , tranquil·litza. Com que l'Edu, ja anava una mica exigit dels dos darrers llargs, li he fotut jo el següent. Val a dir que amig llarg he tret el plano per orientar-me, sort...

Previ canvi d'impresions l'Edu ha fet el darrer llarg. Avui el tio venia flipant de feia rato. L'Andrés i l'Enric ens esperaven al cim amb el ràppel muntat. Al cim com no fotos abraçades, i la cançó de'n Bob. Com diu la Sheryl Crow: If it makes you happy....