Cardonetti, i tu que has fet aquest matí?

La resposta és ben sencilla, l'Aresta Brucs de la Saca Gran. L'Andreu i jo ens hem llevat d'hora, l'he passat a buscar a les set. A les nou, el pàjaro ja surt del terra cap a l'alzina del primer llarg, Passa la corda per un espit , un parabolt ,posa dos friends ,una escarpeta i entra a la reunió. La segona la faig jo. Parabolt , pitó amb baga llarga, dos escarpetes i un parabolt. Entro a la reunió, com sempre molt còmoda .Encara compta amb dos parabolts amb anella . El tercer llarg el fa l'Andreu, pilla un parabolt, un buril, i el parabolt de la llastra. Entra a la reunió molt content. Qui ho diria ara fa un any va ser la seva tercera ascensió.

Surtim d'hora i arribem d'hora. Hem d'anar a Can Jové a dinar per acordar els termes de la sortida al Gran Paradiso. Per això , quan ens trobem amb el Cardonetti , li preguntarem : I tu que has fet aquest matí Cardonetti?. Nosaltres , a l'Aresta Brucs de la Saca Gran,...no es pot perdre passada.

Proves , carreres, curses i d'altres històries de punxes...

Dos quarts de vuit, l'Andreu ja espera. A la que tombo la cantonada ja surt del cotxe. Res cap a la Vinya Nova. De camí el colega es cepilla tot el que se li posa pel davant. Dos quarts de nou , ja som a peu de via. . L'Aresta Ribas és el nostre objectiu. Esmorcem i renovem a la meitat dela junta directiva del club muntanyenc. Una pedra al damunt i ens vestim . Tenim una cordada al davant, n'arriba una altre quan tot just ens enfilem. Em miro a l'Andreu i li dic en veu baixa: playstation, mode persecució...Al cinqué llarg, bé per nosaltre és el tercer, els avancem. Anem com una moto, jo porto motxilla i faig de primer . L'Andreu corre com un conill per les tirades. N'hi proposo de fer una, la tercera abans del cim. Cap problema. La següent , la dels ponts de roca i ja està, la faig jo. No em mola veure patir a algú, i menys a un colega. La darrera la fa ell, parabolt , desplom , busca , troba , tiba i pa' arriba. Posa un parell de friends magistralment i abasta la reunió amb una soltura i un brillo que fa flipar. Fem cim, sortim corrents a l'enemble fins trobar un lloc adient on fer el material. Puc dir que hem passat per la via en encara no quatre hores.
Les altres cordades no es veuen. Li comento la baixada, l'any passat vam fer un torrent que acava a la Trempant t'empaito. Anem cap allà.Al principi la cosa va bé, però només al principi. El llit del torrent és una trampa plena de bardisses. Les pluges les han fet crèixer per tot arreu. Remuntem el torrent un tros i ens decantem cap el marge que baixa dels Estalvis del Porró. Per sota seu passa un camí que ens deixarà al Clot de la Mònica,....El trobem, salvats , penso,....i un güebo!!, trenco cap a la dreta, i sortim a la ferrada de les Dames,..., mecaginlaputa!! Com si no n'haguessim tingut prou amb les punxes, ara toma ràpels. Fot una calor que fa tornat boig , el darrer glop líquid l'hem fet a la carena. El torrent és un forn, arribem al cotxe destruits. Però contents, molt contents. Jo m'he posat a proba, l'Andreu s'ha posat a proba. Els resultats són els esperats. Cada dia crec més en el que faig , crec més en el que dic. Alguna de més grossa en farem a quest estiu...però que content que estic ,...mecaginlaputa!!!

Espectres a la boira…

Ho havia sentit des de ben petit. Els meus companys, bé els del meu pare i els meus, així m’ho havien explicat. No era una cosa que agradés massa d’explicar. La regió d’Agulles , encants apart , també té encanteris. Avui, ho he pogut comprovar. Amb una amiga havíem quedat per fer una escaladeta. Res , una cosa senzilla. De fet volia començar les coses allà on s’han de començar. Portar-la a fer una aresta fàcil. Sense pati, ben assegurada ,de ràpel fàcil. I per que no dir-ho l’Aresta Brucs de l’Agulla Pelada era un objectiu raonable per la cordada que formàvem. A peu de via hem repassat la teoria. Hem acordat un parell de protocols per si no ens sentíem o no ens podíem veure. He alçat els peus de terra , encadenant moviments m’he anat allunyant del terra. Passant la corda per les quatre assegurances que he trobat a l’aresta. Un cop he abastat la reunió, la densa boira ens ha embolcallat. Mentre ella es posava els gats, ho sentit. Soroll de material, veus de gent. És aleshores que m’ha semblat veure’ls . Eren una cordada a la Miranda de les Bohigues. Just feien el cim.

He rebut senyals de la companya que començava. A la que ha abastat el segon espit he tornat a fixar-me en la cordada de la Miranda. Plegaven les cordes, el vent em portava les seves veus. Xerraven animadament. Feien camí cap a nosaltres, m’ha estranyat la roba, portaven rocciatores i un Pedro Gómez vermell. Motxilla blava, probablement una Serval i , merda, el casc un Duraleu blanc, amb una enganxina vermella.

Per fi la Carlota ha arribat a la reunió. Aquest cop sense cap problema. Contenta com estava no he volgut alarmar-la. Hem repassat com estava muntada la reunió. Quina era la funció de cada cosa. Ella, atenta com estava a les meves explicacions, no els ha vist passar com jo per sota els nostre peus. Si que m’ha dit que n’havia sentit les veus. Quan m’ho ha dit un calfred ha recorregut tota la meva espinada. He sentit que la humitat de la boira, em feia un nus al pit. Fins hi tot la Carlota m’ha preguntat : Et trobes bé?

Arreglats els temes de la reunió he sortit ha trobar el ràpel al cim. Sol allà dalt ,els he vist passar cap a la Portella Petita. S’hi han enfilat. L’angunia m’ha començat a envair. Ja en sé el final he pensat . Durant l’estona que he estat muntant el ràpel i assegurant a la meva companya estaven a la meva esquena. La Carlota m’ha dit que eren tots dos al cim, quan els ha vist per darrer cop. Li ha estranyat la roba. M’ha dit que li recordava a les fotos antigues de quan el seu pare era jove. Plegant les cordes del ràpel ja no els he vist més. Han desaparegut del cim de la Portella . No he pogut més, digueu-me covard. Li he hagut d’explicar la història a la meva novella companya de corda.

Mentre ho feia m’han vingut al cap tot de records d’infantesa. El Fatjonet amb melena, al peu de la bola. Ell encara feia la mili, hòstia si que en fa de temps ja. El seu R-5 de color vermell, i ell i en Jordi cantant a grito pelao totes les de Mocedades que sonaven en aquell atrotinat radiocasset. I sobretot aquella vella història. La cordada que es va matar fent la Portella Petita. No se sap com van caure preparant el ràpel i es van matar Els que venien de la Miranda de les Bohigues. Els que apareixen només els dies de boira. Merda, ha dit la Carlota, has trepitjat una gran merda. És aleshores que me n’he adonat, quan em tornava a posar les bambes. Deu ser això he pensat. Però ella i jo els hem vist i els hem sentit. I la veritat, jo no sé com ho faré per dormir aquesta nit...

Dri...

Ja feia dies que l’Enric petit i l’Andreu hi havien anat. Es van perdre per la Haus. Hi vam tornar amb ells i en Gabi. La pluja ens va foragitar .Aquest cop , l’Andreu jo , en Gabi (Folleret Volaor) i jo hi vam tornar. Fa gràcia que al rocòdrom , a cops compartim corda amb l’Adrià. La via porta el seu nom, coses de pares. El mateix va passar amb la Carles. Aquest cop, la previsió era bona. El Folleret fa la primera, que si vestint-se és lentooorro , que també metòdic , escalant ho pela bastant bé. Miracles de la vida, el món és ple de renascuts, només cal trobar-los. El segon llarg el fa l’Andreu, solvent , segur, sense perdre la calma. En Gabi i jo pugem xerrant amb uns que es fiquen per la Monpart. Diuen que l’han reequipat,....al final acaben sortint per l’Adrià desprès de fer molts metres sense res.

El tercer llarg em toca a mi. La placa de sota el sostret amaga algun que altre pas tontet. Equilibri típic montserratí. Abasto el caire del sostre, les preses són grans, la sortida és més senzilla del que sembla. És la tirada més bonica de la via. De les millors que es poden escalar a Gorros. Només és la meva opinió. Els companys abasten la reunió alegrement i jo torno a sortir a buscar la següent reunió. Aquesta la compartirem amb una parella que pugen per la Carles. Ens posem d’acord i el Folleret fa el darrer llarg, amb un pas la mar de xulo en el darrer llavi. Fem cim , ens fan una foto, fem una foto als col·legues de la Carles. Avall, que el temps es comença a posar tonto. Ha estat un gran dia. Per fi hem pujat per la via del Dri . Per fi, el gafe s’ha trencat. Muñón, Muñón , havíam si eres tu .....per cert , ja he estrenat la corda i recordo haver estrenat aquí mateix la darrera. Aquell dia l'Andreu es va fotre de cap amb la moto, però d'això ja quasi bé ni me'n recordo. ell sembla que tampoc...