diumenge, 31 de gener del 2010

Que sigan operando a tu prima...


Son les nou, amb un cop de ketxup passo a recollir al Mú, l'Enric, pa los amigos. Fa dies que no sortim plegats a fer algo. La perspectiva de tornar a fer l'esquimal per aquests mons de Deu sembla llunyana amb el dia de postal que s'ha llevat. Els nostres plans, com diu l'Andreu, passen per anar a fer un gorro. Alguna cosa fàcil, al sol, disfrutona, que em tregui el fred de la setmana passada. Rient, com de costum, arribem a Montserrat. Que si eres mas feo que el sobaco de un churrero. Que si fueras una virgen serias feo de cojones..., en aquestes filosòfiques tessitures, de lo mes existencials, apareixem davant del cartell de :"Fora de servei per manteniment anual", que hi ha a la porta del cremallera de Sant Joan. Així que geeeeeeeens motivats enfilem el camí cap a Gorros via Sant Miquel. Com que en un episodi anterior, ja vaig esbrinar, que no hi ha cap relació entre aquest Sant Miquel i el de les cerveses, la cosa no passa de la monotonia butifarrera que té aquest camí. Tontos de nosaltres que voliem estrenar la tarja de federat i els seus espectaculars descomptes. Pel camí, l'estriptease típic per fascicles cada deu minuts. A vegades penso que si ho filmessim possant música apropiada tindria la seva gràcia. En el moment , no en té cap ni una. Esbufegant com un burro, enrredo al Mú per què carregui ell la corda. Jo ja porto bona part del material, així com una gruixuda capa de forro polar natural, que abrigar , abriga, però no em m'aconsegueix cap tracte de favor a la que el camí s'enfila. Si no hagues estat pel fred que fotia la calorada que arreplego pel camí m'hagues fet agafar alguna cosa dolenta.
Pel camí valorem les diferents alternatives al nostre objectiu. En principi, i al final, anem al Gorro a pujar per l'Opera prima. Descartant alguna que altra alternativa més assenyada arribem al peu de via. El primer llarg el faig jo, a la carrera, doncs la roca esta gelada i el sol fa anar l'ombra de la Magdalena Superior en contra nostra. El segon llarg tembé és per mi, en Mú està gelat. Quan arriba a la reunió ni m'ho discuteix. Els dos següents llargs són per ell. Pujem empaitant el sol. Però la cosa no passa d'empaitar. Hi ha moments que penso que fem una cursa a peu amb un tio que va amb Ferrari. Lo del Monteixo, em dic, és un altre rotllo. Així les coses pujem agafant-nos a tot el que trobem: roca, cintes, estreps, cintes, estreps, cintes..., ah! i a alguna roca. Al cim el vent ens fot pel terra. Fa molt fred. Molt, massa. Així que ens tirem avall pel cable donant gràcies que la moda taliban de recuperar la puressa del Serrat no hagi afectat encara aquestes pedres. Ja arribarà el dia en que hi hagi un inspector del sagrat sanedrí vetllador de les tradicionals tradicions, vetllant per que les espardenyes siguin de cànem(no fumable), els mosquetons de ferro i les cordes manllevades d'algun campanar.
Al final em recordo que amb lo poc que m'agraden els hospitals, no sé per què collons em vaig deixar enrredar pel Mú, per anar a veure a la seva Prima, que deia que la estaven operant. Pos eso : que sigan operando a tu prima...

dissabte, 30 de gener del 2010

Escalada a la Agulla Soto

Avui a les 8 he recollit al mestre Bassas, amb qui he anat a la zona d'agulles. Hem esmorzat a l'Hotel Bruc com Déu mana. Seguidament cap el parking de can Massana i amb el permís dels 2 graus que marcava el termòmetre del cotxe hem enfilat cap el refu Vicens Barber. Allà hem agafat el camí en direcció l'Agulla del Esquelet i uns metres abans d'arribar hem agafat el trencall cap a la carnavalada. Passant la Carnavalada i deixant-la a mà esquerra, amunt per la canal després de passar un collet a l'esquerra ens esperava l'Agulla Soto. En aquell pany de paret hi ha tres vies des de 4+ a 5+. Un cop a peu de via el mestre m'ha dit. Qué, li fots la primera ?? I jo he pensat..."pos vale". I allà hem anat. Aquesta primera via (queda més a l'esquerra) té el segon seguro massa lluny i si caus toques terra... : Agustí, pren nota !!!!





Després l'Enric ha pujat la corda per les altres dos vies. El temps ens ha respectat (com sempre!!!) i al solets s'escalava mooolt de gust, arrecerats del vent. Després hem seguit cap a Coll d'Agulles i direcció al Parking passant per La Cadireta...
Ha quedat un matí mooolt complert i a les tres érem a casa, nets i polits, jejeje


diumenge, 24 de gener del 2010

Els Tres Encantats

Tres Encantats. Jo i dos "primos" més que vaig enredar per la darrera aventurilla:

Club Muntanyenc Sant Cugat, grup Capdemunt, vocalia, primer mail: "Guillem, envia la teva proposta de sortida capdemunt pel 23-24 de gener". Segon mail: "Farem Les Penyes Altes al Cadí. No crec que canvi d'opinió". Tercer mail: "Sortida Capdemunt cap de setmana del 23-24 de gener: Els Encantats son unes muntanyes emblemàtiques del parc nacional d'Aigüestortes ...".

Per mi, la Muntanya és compartir. Compartir-ho tot. L'alegria quan el cim et deixa que el facis, que el facis amb amics, l'intim esforç compartit entre companys, la harmonia del paratge, fins i tot compartir quan no es pot fer quelcom, quan surt be i quan surt malament. Per això aquesta aventura no podia fer-se sense amics. En especial van ser dos de dos: Marc, t'apuntes a ... si!; Bern, et molaria fer una tirada a Aigüestortes ? Conte amb mi!; Enric, com ho tens el cap de setmana del 23-24?, anem a fer l'Encantat Xic. Negocia amb l'estat major ... Malauradament, una grip a l'últim moment no el va deixar. 5 amics més, també capdemunts, s'unirien a l'aventura i un altre bon grapat d'ells farien el Portarró el diumenge.

Desprès de molt fer i refer, mesurar i patir per no poder anar abans, de gent que pot venir, de gent que no, el pla quedava així: els canalistes encantats sortir dissabte de Sant Cugat a la tarda, arribar de nit a Espot, carregar pianos, foto, caminar de nit fins el refugi, arribar de matinada, llevar-nos -o no- de matinada, caminar fins la canal, foto, fer la canal, arribar a l'enforcadura dels Encantats, foto, fer 3 tirades fins l'Encantat Xic, abraçades, yupi!!, foto, rapel·lar, baixar la canal, tornar al refu, renegar, fer el maxito, demanar birra, jaja, jiji i sopar.

I així va ser. Nosaltres 3 començar a caminar a les 23:30 de la nit, arribar al refu a les 2:30, fer veure que es dorm, llevar-se a les 6:30h desprès de 3 intents fallits, botifarra de canal amb ressalt de glaç de 4:00h amb humiliació física i moral per part del Marc, escalada de 4 de 3 llargs amb improvisació inclosa de 2:00h aprox i tornada.

Una aproximació llarga i penosa amb frontal i raquetes, alleujada per un matí preciós. Una canal picantona amb un ressalt curt de glaç que obre el Marc, llarga com un dia sense pa amb un tou de neu pols i cansada per deixar-se obrir traça. A mitja canal, perdem de vista al Marc! no, no ha estat un allau, es que està tant fort que al final comença a obrir traça recte cap a munt sense parar! ... com a mínim, 20 minuts desprès arribem en Bernat i jo a l'enforcadura. Jo intentava que el Bern em sobrepasses, per dissimular el meu estat físic, però no va colar ...

Hola senyor Encantat Xic. L'escalada ja pintava interessant, ho feíem a l'hivern, i no va decepcionar. El Bern s'empassa dos llargs, que sí, que II, que III+ i que IV. Poca broma. I tant poca. En el primer llarg, sense voler fer-me el valent ni el sobrat, començo amb guants per que no em noto els dits. Resultat: no s'escala amb guants! -i em fa vergonya dir-ho, però ho haig de fer- se'm mouen els dits dins dels guants, perdo adherència de mans i caiguda en un tram de III/IV, sort, anant de segon. Em maleeixo interiorment i em torno a col·locar al meu lloc per no fer cap més cagada. És important, aprenc la lliçó. Esgarrapada al pantaló. Tot be.

Reunió. Em torno a concentrar. El següent llarg és meu. És la sortida de la segona R, una placa de IV que ens hauria de deixar a una canal, que pinta mooolt malament, fins i tot a l'estiu amb peus de gat. Avui, la farà Rita ... m'invento una destrepada i un flanqueig -segons les ressenyes hi ha una reunió i una vessant per allí-, adreço i desprès pujo a buscar la canal per evitar la placa. Al cap de 20 minuts, giro el cap cap els companys i crido "la canal està glaçada!" i potser crido alguna cosa més ... Tot i l'ensurt de la caiguda, estic fort mentalment. Destrepo i adreço per unes plaques descompostes col·locant algun friend. El problema és que tant destrepe, flaqueig i demés, està fent que deixi la corda zigzaguejant per la paret. A cada pas comença a ser una tortura tibar de la corda. M'invento algun pas important, surto per sobre de la canal que he evitat i veig un ràpel intermig a uns 15m per sota meu. Miro amunt, veig força roca encara i no crec que la corda arribi a la següent R. Miro al voltant i només hi han llesques de granit esquistic que no m'agraden gens, no tinc tascons i no puc posar més friends. Has de muntar una R sí o sí. Amb cinc vagues triangulades m'asseguro i munto l'assegurador. Estic afònic i no ens sentim molt bé amb els companys. Crido R, estic lliure, però les cordes no és mouen. Crido, tibo, crido, tibo. És horrible. Al final, desprès d'una absoluta tortura de tibar i molta estona sento un crit tranquil·litzador "només rosa!". Gràcies a Deu! això vol dir que l'altre ja està, a la rosa li queda poc doncs. Comencen a sortir, s'aturen una estona, xerren -que faran? desprès em diran que un "pendul"-, les cordes és mouen, em demanen corda i desprès de molta estona començo a sentir a prop el Marc. Quan ja està prop meu i a punt d'incorporar-se li faig un gest per que no faci comentaris de la reunió de fortuna que he hagut de muntar. Tal i com esperava, molt templat s'agafa i esperem al Bern. Arriba, li explico la situació i reacciona com s'espera "doncs no ens parem, pilla a cos i seguim els dos junts fins la R bona". De seguida em criden R i seguim el protocol. Amb una alegria desbordant ens abracem, em fet cim! ... un moment, ei, no us ho creureu, jeje, el cim està allí! sí, sí, desprès d'un encantat "pas de maoma" de 20m fem el cim de l'Encant Xic. Ens tornem a abraçar, es clar.

M'estalviaré el ràpel i la divertida baixada per la neu pols de la canal que jugant una mica em permet depurar la tècnica d'autodetenció amb piolet. Fem un altre ràpel per desfer el ressalt de gel inicial. Com que he baixat el primer, m'avanço a muntar-lo sol. Havíem dit que, ja que al pujar-lo només havíem fet servir 1 corda de 60m, faríem servir també només una corda per baixar-lo. Trec la meva i faig servir una tècnica que em van ensenyar fent barrancs: "m'auto-ràpel·lo" i així queda igualada la corda. Em lligo la corda, la passo per l'instal·lació, li faig un nus a l'extrem, tiro corda, faig un machard, munto el rapel·lador, em poso el piolet estil katana a l'esquena entre el meu cos i la motxilla segons em van ensenyar a unes jornades alpinistes i baixo. Carai, que bé, la corda ha quedat ben estesa al peu del ressalt de gel, suposo que queda corda fora de la vista, vaig baixant, em sembla que es mou, si, si, es mou, direm "carai" per no dir altre cosa, poc a poc, poc a poc, si, si, "carai" altre cop, no m'arribarà per ben poc però només hauré de fer un pas al glaç. Trec el piolet, el clavo, clavo puntes, surto del ràpel, piolet, flanqueig de dos passos i fora. Trec l'altre piolet i m'anclo al final de la corda per ajudar-los en el passet tonto. Crido "Lliure" i baixa el Bern que continua la frase "Montilla, ets un ..." substituint "Montilla" per "Guillem" i sense problemes surt del ràpel i del gel. El Marc fa el mateix i recollim les cordes.

Ens tornem a posar les raquetes i tornem, que per mi, és torna lo més difícil. Més d'un cop em veig patinant descontrolat amb les raquetes. Tindrà nassos la cosa que no passi res escalant i que caminat em torci un genoll o un turmell! Tot i així tots tres travessem el bosc desbordats d'alegria, esperant trobar la resta d'amics al refugi i compartir la jornada amb ells. Deixem els ferros i al obrir la porta, encara amb la boca oberta de l'esforç, amb el casc i la motxilla, ens dona la benvinguda un cop de calor, però muntanyenc. Amics i residents ens reben amb admiració "d'on veniu? que heu fet?", "res, aquí prop, l'Encantat Xic" i tot seguit comencem a compartir en silenci tots tres un petit orgull i alegria còmplice que anirà creixent i unint-nos entre nosaltres i amb la muntanya. Vaja, tenim botifarra per sopar!

De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic

La perspectiva amable de la vida...


Son dos quarts de dotze de la nit, ens acomiadem dels companys i sota l'infernal pes de les motxilles comencem la nostra aventura. El nostre destí, segons com proper, segons com llunyà, és el refugi Ernest Mallafrè. Caminem per la pista que va d'Espot al llac de Sant Maurici sota un cel ple d'estels. El cinturó d'Orió ens guia, l'osa polar ens orienta. Tinc la sensació d'haver-me apuntat a una espècie de bogeria, però el meu cor batega per moltes coses més que l'esbojarrat esforç que li demano. A cops a les fosques a cops amb només un frontal encès, avancem per la gelada pista fins el refugi. No sense cap ensurt, sobretot en la part final, abastem el refugi. Son prop de dos quarts de tres quan m'estiro dins del sac, feliç de poder descansar, però conscient que només podré dormir quatre hores.
Sona el despertador, jo he dormit, els companys no han pogut. Esmorzem, el que podem i tenim. La gent que dormia al refugi es lleva al cap d'una estona. Es fan creus que havent arribat tan tard sortim tan d'hora. Amb tot enllestit, que no es poc, sortim amb les raquetes als peus cap el nostre objectiu, l'Encantat Petit per la canal central. Tot i que ja clareja obrir camí pel mig del bosc no és feina senzilla, carregats com anem, encara menys. Al peu de la canal deixem les raquetes ens posem l'arnés i els grampons. No serà fins el primer ressalt on caldrà treure els dos piolets. Un mur glaçat de fins a setanta graus ens barra el pas. En Marc s'ofereix per pujar la corda. Assegurem la cosa amb un cargol que fa de reunió, la resta a pel fins la reunió. En Guillem el segueix, jo, al meu torn haig de refrescar la tècnica. Només entren les dues puntes dels grampons, però els dos piolets mosseguen el gel bé. Em recordo a mi mateix que m'haig de refiar del material, que sempre haig de tenir tres punts de recolzament. De mica en mica avanço pel mur, fins descobrir el somriure dels meus companys. Tot i la pallissa que portem i la que ens espera, estem contents de fer el que fem i d'estar on estem. D'aquí fins l'enforcadura la neu és molt fonda i avançar és molt pesat. En Marc, que està fort com un roure, obrirà camí. En guillem i jo el seguirem maleint les múltiples raons que ens han portat aquí. Arribem a l'enforcadura esgotats, la neu fonda ha acabat per rematar el que la nostra falta de forma física acceptable preveia. Ja més animats m'ofereixo per pujar jo la corda els dos primers llargs. Confesso als meus companys que em sento amb aquest deure després de la meva penosa actuació a la canal. Ells accepten de bon grat, jo alço la vista i ressegueixo la nevada paret buscant els seus punts febles. Em carrego el material i m'enfilo pel primer ressalt. Els primer quinze metres no son massa difícils d'escalar, ara de protegir....
Porto una vintena de metres i només he pogut posar una baga darrera d'una pedra i albiro un pitó a uns cinc. El problema radica en la congesta de neu que haig de superar amb les mans glaçades. Escalar amb bota rígida també hi afegeix una dificultat. Foto una patada a la neu i clavo les mans com si fossin piolets. De mica en mica, com si fos un ratolí que avança per la neu dreta, abasto el pitó. La placa que segueix sembla molt dreta però li trobo el punt flac ràpidament. Protegeixo el pas amb un parell de friends i seguint una estreta canal xemeneia arribo al primer ràpel, que a l'hora fa de reunió. He consumit els vora seixanta metres de corda i els meus companys semblen dos puntets allà al coll. Alegres per les meves bones notícies em segueixen així que recupero les cordes. No sense cap ensurt ens retrobem al cap d'una estona. Ara és el torn d'en Guillem. Escolta les meves indicacions i surt a pel cim. Al cap d'una estona ens diu que el diedre és glaçat i que per tant mirarà de pujar per on pugui. Passa l'estona, la corda avança i en Marc i jo ens comencem a amoïnar per les poques bones notícies que ens arriben del nostre company. El seu crit de ja podeu pujar ens tranquil·litza, però només per una estona. Les giragonses que ha hagut de fer per poder puja l'honoren com a escalador. En Marc i jo flipem de com ha pogut trobar un camí alternatiu. Arribem a la seva precària reunió al·lucinant. Decidim, que com que falta poc i ja és tard, sortir en Marc i jo a fer el darrer troc fins el que creiem que és el cim. Abastem el següent punt de ràpel, que és en l'avant cim. En Guillem surt a corre cuita i ens retrobem. D'allà a la creu del cim només ens separa una senzilla cresta, nevada com no. Fotos de rigor i em preparo per fer els ràpels. M'ofereixo altre cop per anar al davant. No hi ha cap queixa.
Les cordes s'enganxen per tot arreu i la qüestió es fa una mica pesada. Estem cansats tenim molta gana i la set ens turmenta. La muntanya a l'hivern és per homes, i com a mínim jo, em sento una mica mariquilla. Ja al coll un altre cop bevem una mica, tampoc tenim massa aigua, i comencem el descens. La neu fonda i el fort pendent no em tranquil·litza gens. Estic cansat i no paro de recordar històries de patinades mortals i descensos nocturns. El meu cervell em demana una mica de calma. Quan veig les coses fotudes baixo de cara a la paret tot clavant el piolet, com si desgrimpés. Tots plegats somniem amb la cervesa al refugi, i amb una sopa calenta, i amb dormir... Em pregunto si cal tant d'esforç i em responc a mi mateix que el que m'ha portat aquí i el que he compartit fins ara val per mil somriures. De mica en mica desfem el camí fins el primer ressalt on fem el ràpel. En Guillem, que va davant ho enllesteix tot breument. Desapareix per les cordes i crida que les cordes ja estan lliures al cap de poc. El segueixo jo, per si de cas no he guardat el piolet tècnic. el porto penjat a l'arnés. Al cap de bona estona dono gràcies d'haver-ho fet així. Les cordes no arriben al peu del mur glaçat i seguint les indicacions d'en Guillem arribo sa i estalvi al peu del mur. Al seu torn en Marc repeteix les meves maniobres, però amb la dificultat afegida que ha de recuperar la corda. Al cap d'una estona tots tres riem d'aquesta, ultima?, trastada de la muntanya. Encara quedem prop de cent metres bastant drets fins l'emplaçament de les raquetes, no podem badar. Ja amb les raquetes als peus desfem la encara massa dreta zona fins el bosc. Vaig al davant, comença a fer-se fosc. Al meu darrera sento els companys que riuen i reneguen. Amb alguna que altra trompada farinera abastem la seguretat del bosc. Estic cansat, tinc molta gana, la set em turmenta. Com que vaig uns metres davant ningú veu com ploro. No sé si de cansament, d'alegria o d'haver retrobat la perspectiva amable de la vida...

dilluns, 18 de gener del 2010

Calma Chicha muntanyenca

Encara em palpiten els dits. Una placa de vidre mullada i cap avall, evidentment. Quina esgarrapada! com si m'hi anés la vida. De fet, darrerament no faig altre cosa que fer comparacions entre la vida i escalar. Quan vols alguna cosa de veritat, t'hi has d'enganxar com si t'hi anés la pell. El Berni es reia quan li he dit si volia provar ... marxem, marxem. Una mica de Rock a la fragro' -Steppenwolf, Born to be wild- i cap a casa que se'ns "crema lo pollo" de la Lolita.

És el que te l'escalada. Hi han dies que es pot i hi han dies que no. Avui tocava succedani de "si", o sia "no", succedani dels Encantats que havíem de fer. Chrissie Hynde, versionant Bold as Love de Jimmy Hendrix. I es que portem dos setmanes amb la mel a la boca, esmolant les eines i fent i refent les motxilles, polsant F5 a meteocat.com esperant que la meteo ens deixi anar-hi. Peter Griffin a la tele i un dia escocès per la finestra. Pollastre a l'ast amb patates dures, vi del "Penedes de la Rioja", dones i ressenyes a la taula. Records al cap. Consells entre amics.

Chris Rea, Curse of the Traveller. Arribo a casa, duxeta -carai, m'haig d'aprimar altre cop- i a refer una compilació de música per posar a la fragro' el proper dia. Els piolets a sobre la motxilla. Com que sóc un paria desarrapat i sense on caure mort, mentre vaig escoltant les cançons em poso també a repassar algunes de les fotos que m'agradaria penjar un dia allí on és pugui dir que és la meva llar.

Una cançó tova de Nick Cave, Nobody's baby now. Unes fotos d'Escòcia. Quin mono de muntanya! Que hi farem, no ha estat ni de lluny un dia dolent, i en el fons tampoc trist, ni gris, tot i que es queda el regust del que havia de haver estat aquest cap de setmana. Hi han vies on s'han de fer el passos d'una manera concreta ens agradi o no, com d'altres coses, hi ha que trobar-les-hi el costat bo. Fem conyes amb el Berni pel feisbuc.

Rebusco una cançó ... em costa, però al final trobo algo més animat -Talking Heads, Once in a Lifetime-. Al final em aconseguit els objectius que buscàvem: riure una estona i que ens doni l'aire.

You may find yourself in a beautiful house, with a beautiful wife
You may ask yourself: well... how did I get here?

Letting the days go by/let the water hold me down
Letting the days go by/water flowing underground

En el fons no ha estat en absolut un mal dia ... faig la motxilla altre cop ?

diumenge, 17 de gener del 2010

Fent l'esgarrapacristos per Cabrera....

Tenia que ser un cap de setmana alpí. Aquest cop sí, lo de la setmana passada va ser extra. La cosa estava ben planejada, marxar a fer els Encantats. Tot i que el parte molinero, el del temps, el del cuchillo jamonero de regalo no, tenia els seus contras, doncs els pros, èren bàsicament nostres. Cal tenir en compte que lo de l'operació de la meva mare, ja estava sota control. Per tant, lo d'haver jugar a lladres i serenos amb el meu cunyat va fer desbordar totes les meves previsions. És lo que té...Després d'abortar la sortida, dormo una mica. De les darreres vint i set només n'havia dormit tres. Sort que el parte molinero donava vidilla. Hi ha dies que sembla que hi hagi una conxorxa..., passa el dissabte i torno a quedar amb en Guillem per mirar de fer alguna cosa avui. Aquest cop li proposo esportiva, descartant atractives ofertes escalatòries per Subirats. Lo de atractives va amb segones. Decidim anar a Cabrera on l'orientació, l'aproximació, el tipus de roca i un afer pendent amb una infermera, ens sedu..., res que no sembla tan esbojarrat.
Menys sobats i molt motivats, doncs l'indret sembla presentar una finestra viable meterològicament escalatòria, arrivem a puesto. La cosa pinta bé, com fa molt que no hi havia estat mai, passa davant en Guillem. A peu de paret, el típic embotellamiento de la Ronda Litoral. Tot deu fa coses fàcils per tant ja escalfem amb una cosa rara, però guapa. La continuació està clara, en Guillem entra en conversacions amb l'infermera(degenerats, és una via, no sé quines guar... imagineu). L'altiva infermera te una entrada bloquera, la continuació és asumible , però per sortir cal fer una jirimèjia per damunt d'un sostret. El tio soluciona elegantment els seus problemes, ai Mariano , però ara em toca a mi.
Amb les cintes posades, no totes, doncs en Guillem fa curt i en treu alguna, sembla factible. El sis bé, no és ni de lluny el meu grau, en alguna època en vaig olorar uns quants. Ara, em fa de terra promesa. M'enfilo a per el primer tros. M'ho miro..., derrapo al primer intent, però al segon passo. Content com estic em deixo anar de mans i faig el pallasso movent el cul a lo Homer Simpson. Els passos d'adherència a vegades permeten aquestes coses. Surto a per la resta, que passa ràpid fins el sostret. Allà després de mirar-m'ho una bona estona i volar un parell de cops, pillo. El darrer cop ja ho tenia a tocar. Un altre dia amb sol i sense tanta humitat i torno, em prometo.
D'allà anem a fer un sis a??, que em surt sense problemes. Altrecop m'aprofito de les cintes posades per en Guillem. El castell de Burriac desapareix, la vista del mar, també. La boira ja ha deixat de ser pixanera per passar a ser una lluvia dorada en tota regla. Canviem de zona, total, jo vinc de turista. Després d'uns breus instants ens trobem sota d'una altre placa, mes llisa que el meu encefalograma i el dels meus alumnes a primera hora del dilluns. Està mullat, bé xop, però en Guillem que avui va en mode Coyote i porta uns peus de gat de la marca ACME, desestima les condicions. El final, com totes les vegades que et poses en mode Coyote....Resultat dues ungles que no han resistit i en Guillem que em diu, no et sembla que ja en tenim prou, i jo que li torto: mic mic...
Al final, a sugerència d'en Guillem, parem al Lolita-4, que per ser una rostiseria te un nom de puticlub...Nen, l'oferta 2 con una de vino, clocletas i patatas gajo. Carregats amb tot això arrivem al Solvay on descansem, mengem i planegem. La setmana que vé ho tornarem a provar, aquesta , com a mínim, ens ha deixat fer l'esgarrapacristos...

diumenge, 10 de gener del 2010

...vivències qualitatives, que no quantitatives.

Fa una estona que he baixat al plafó desplomat del club. Necessito cremar una mica d'aquest neguit que em fa por que em fanatitzi. Si tot va com espero, demà anirè a fer una excursió per Agulles. Dels possibles companys de corda, molts i variats, només en tinc tres de segurs de segurs. L'oferta, més alpinística, que escalatòria, no sedueix a massa gent...Ara que fa un parell d'hores que he tornat penso en la sort que no hagi estat així.
07:45 AM Sona el despertador, al Solvay fa una rasca important. Faig el ratolí sota l'edredó una estona...
07:55 AM Salto del llit, i amb la llista mental del que cal fer, començo a feinejar... vestir-se, motxilla..., la rasca se'm fa dramàtica.
08:25 AM Sóc al pàrquing deixant els trastos al ketxup. Repasso el tema cadenes...
08:30 AM L'Ari no ve, ja s'havia mig descartat per sms a les dues de la matinada. La resta, mica en mica, per telèfon o facebook. Demostren tenir més seny, o més son...
08:35 AM Passo a per l'Agustí. Surt d'una guàrdia i no ha dormit gaire. Al parc hi ha hagut moviment fins tard..., coses d'aquesta feina. Baixa amb un brillant somriure. Anem a per l'Andreu.
08:45 AM L'Andreu surt a trobar-nos. Els gossos que guarden la casa li anuncien la nostra arribada. Anem a per l'Enric, el mestre Bassas...
09:00 AM Recollim l'Enric i cap a esmorzar. Fa fred, no era cosa del Solvay...
09:35 AM Arribem a l'hotel. Papegem a sac. El colesterol abriiiiiga, el colesterol protegeeeeix, i qui digui el contrari, menteix...
10:25 AM El panorama a Can Masana és seriós. Una dotzena de cotxes, cap al pàrquing. Per un dia som els primers en poder triar on deixar el cotxe..., sort que porto cadenes penso...Els companys dien que un cop m'hi posi jo la resta baixaran tots...
11: 35 AM Arribar a peu de La Pelada i la seva modesta Aresta Brucs ha costat sang, suor, alguna que altre rialla, tres o quatre pets amb cua,un parell de pams de morro i un grapat de patinades. Tot plegat hi ha neu, gel, molt gel, massa gel, i nosaltres amb vamves de trèquing. Les meves amb goretex..., mira que decidir deixar les botes al cotxe. Merda de solidaritat...La canal del Coll de les Portelles sembla un corredor de neu i gel. Passem per xulos, però posem una corda per l'Andreu. Cal cuidar-lo ara que torna a escalar. Més amunt ja me la jugo(ens la juguem...) una mica, i allà, un cop dalt, torno a tirar la corda al company.
11:45 AM Al peu de l'aresta hi ha una gouloutte, o una collonada semblant, el tres primers metres. El mestre Cardona improvisa un piolet amb una branca. Després de cinc minuts de fer el cavernícola ja cosa sembla una mica més factible. Em demano fer de primeeeer..., l'Enric, per part seva, també vol fer de primer. Doblo la única corda que porto i surto a per el primer seguro després de fer equilíbris damunt d'una bossa del condis. L'Andreu m'asegura, de tota manera els hi dic que si patino em tiro damunt d'ells a saco. Riuen....


12:00 AM Abasto la reunió, l'Andreu puja com una cabreta..., diu que està bé, beeee...., i un güebo, fa una rasca que..., vamos que el grajo vuela bajo i rugen los leones...Surto a pel ràppel, el muntem, tiro la corda i jo vaig rera d'ella. La cara del ràppel està completament gelada. No gens recomanable pels gats...Aviso a l'Andreu. Els companys ens segueixen ràaaapidament.
12:20 AM Al peu de l'agulla no fa tant fred, si més no vent. Fem motxilles i cap al Coll de les Portelles. Farem un ràppel si o si. De camí ens trobem una noia que va sola. Diu que ve d'allà baix i va allà dalt. És diu Aida, porta mòbil, un somriure, un pircing al nas i vamves de carrer. Diu que va allà dalt. No s'escolta massa les nostres paraules, suposo que ja sap el que fa...També trobem un que va amb piolet i grampons a la Saca Gran, tot un crack, quina emveja lo dels grampons...
12:35 AM Al coll fem una mica d'obra social amb uns improvisats donants d'òrgans, que a més de fer servir la nostra corda, és fan fotos...Renego en veu alta, bastant alta..., sembla que ho entenen.
01:25 PM Sóm al pàrquing altre cop. Com esperàvem, ja no sóm els únics. Hi ha un parell o tres de dotzenes d'inconscients..., què bonic no estar sol...
01:35 PM Al mandos del Ketxup,el mestre Cardona, fa una inmillorable actuació. Bueno, jo , l'Enric, l'Andreu i mil samaritans més que al més pur estil egipci treiem el ketxup els darrers metres fins la carretera. Les cadenes al maleter, sense estrenar, no si....
02:15 PM Parem al Baranna a fer un mos, o algo més. Contents per aquest dia de tantes... vivències qualitatives, que no quantitatives.