diumenge, 27 de febrer del 2011

If it makes you happy....

Música a tota pastilla, de la que fa que tots quatre moguem el cap seguint el ritme. Un infinit somriure de satisfacció i més gana que l'ajudant de Santa Claus als Simpson's. Aprofitant que venim de la frontera, de la Serra del Poll, de l'Olga Frontera. Una via del copón. Semiequipada generosament. Per tant, frienli's pa que os quiero. L'indret més que bonic, un santuari del que fem per aquests mons de Déu...
L'Andrés, l'Enric , l'Eduard i jo hem gaudit d'un dia de bandera, d'una via molt guapa i d'una estona inoblidable. Que fet i fotut és al que venim, al menys jo. L'Edu que ha fet cordada amb mi ha seguit l'Andrés, que al seu torn seguia l'Enric. Així com l'Enric i l'Andrés s'han anat alternat al cap de la corda, l'Edu i jo no tant. El segon llarg li he fotut jo cantant lo del Bob Esponja a grito pelao, doncs m'han dit que han vist una bitxa a la meitat del segon llarg. I jo que penso, no s'ha de fer soroll, pos toma, greatest hit de P4...
 Per cert, val la pena fer la reunió en un bon arbre només sortir, doncs no ets sents i frega molt. El meravellós tercer llarg ha estat brutal, de seguro a seguro s'ha d'escalar, però pares el coco i amb el canto ja fas. En la meva primera setmana de règim he alleugerit el macuto 5kg, però tampoc estic per massa virgueries. L'Edu ha flipat, jo he flipat, l'Enric ha flipat,l'Andrés que ens feia d'amfitrió també. El següent llarg té fama de trencadot, però es deixa fer bé i quan la cosa es posa tonta el seguro, ja sigui pitó, spit o parabolt , tranquil·litza. Com que l'Edu, ja anava una mica exigit dels dos darrers llargs, li he fotut jo el següent. Val a dir que amig llarg he tret el plano per orientar-me, sort...

Previ canvi d'impresions l'Edu ha fet el darrer llarg. Avui el tio venia flipant de feia rato. L'Andrés i l'Enric ens esperaven al cim amb el ràppel muntat. Al cim com no fotos abraçades, i la cançó de'n Bob. Com diu la Sheryl Crow: If it makes you happy....

dilluns, 7 de febrer del 2011

Un pas mes enllà...

L'entrada per la Daniel SA, bonic flanqueig
Allunyar-se del seguro. Navegar per una aresta altre cop. És aquesta la necessitat que tenia. Bueno també està lo d'anar-se a posar burraco perdut al Wok. Però es que del darrer cop que hi vam anar amb els del rocòdrom, el xino baixa la persiana ,acollonit ,cada cop que estem a una cantonada. I després el tripero sóc jo, vamos...
Sortint a fer el mono...

Bueno a lo que anàvem, el divendres, descartat lo del xino amb tarifa plana, vam quedar, però, per anar a escalar. La meva idea era  posar-me a proba en una aresta una mica més compromesa. Rollo quaranta metres, quatre seguros, quart grau..., o algo més o menys així. Com que èrem més de quatre, de fet al final cinc, decidim fer dues cordades i anar a l'Aresta Brucs de la Miranda de les Bohigues. Jo faig cordada amb l'Eduard i en Gabi. L'un amb ganes d'escalar a Agulles, l'altre també, però amb un sistema operatiu actualitzat. Per una altre banda, en Marc i l'Olga, també amb nosaltres s'enfilen per la Sílvia, de la mateixa roca. Compartim aresta que no alegria entre seguros. Com que tenim una cordada davant decideixo entrar per la Daniel SA. No recordava un flanqueig tan xulo. En Marc i l'Olga fan l'entrada clàssica. Estreno casc, un Metolius baixat de Linglaterra i un arnés de pit, aquest baixat de Manresa pels amables nois(en anglès soroll), del Vértic. Enfilo l'aresta posant el que hi ha, que és poc, però suficient. No recordava el pas tonto que hi ha sortint del primer, segon seguro. Bé es que xapo una cosa que hi ha abans, que sembla és de la Sílvia...
L'Eduard fa l'atípica foto del cim...


Abasto la reunió més lleuger del que creia,tot i la motxilla. En Gabi i l'Eduard estan d'acord amb mi en lo del pas tonto. El següent llarg és per l'Edu. Al cim celebrem el dia. Magnífic, molta calor, escalem amb samarreta!!!. En Marc, l'Edu i en Gabi decideixen fer l'Agulla del Capdemunt. Jo i l'Olga prenem el sol i fem fotos. Jo ja he fet el que volia: anar un pas més enllà...
.