diumenge, 25 d’octubre del 2009

Mmm, un tio fent fotos a peu de via,...


Al final torno a sortir a escalar, els plans èren uns altres. De tant en tant va bé canviar els plans, així quan els has de canviar sobtadament ja ho tens per la ma. Bé, de fet he tornat a sortir amb l'Ari, la Irene i el meu estimat Enric, Muñón pa los amigos. Els plans era fer una via traaaanquila, tornar d'hora a casa..., Muñón, sort que la teva dona no et pega a la cara..., brooooooooooooooma , ja saps que és broooooooma.
A lo que anavem, desfem la cordada de la risa, per fer-ne dues mixtes. Jo i la Irene per la Bego-Kush i l'Enric i l'Ariadna per la Sol Solet. A peu de via la meva companya de cordada descobreix que s'ha deixat els gats al cotxe i el Cotxe a Can jorba..., l'Speedy Gonsales , de la Granja San Francisco. Ella sap per quèeee, ha fet el trajecte molts ràpid. Tenint en compte que quan l'Ari ha abastat la segona reunió, jo ja estava a la meva primera, que està a la mateixa alcada. Per cert el primer llarg de la Bego-Kush és llarguíiiiiisim. Un cop a la reunió, hem decidit que ja passava jo , que a l'Irene li donava la risa. El segon llarg, amb els paset del sostret, és preciós. Ja a la segoa reunió he vist un tio fent fotos. L'Enric ha dubtat si era permés escalar o no, jo no recordo que la prohibició s'allargués tant..., De tota manera el cristo que liaven els barranquistes pel Joc de l'Oca i el terrabastall de l'Helicòpter que s'ha fet un munt de fer viatges (i no era groc , per cert...), podrien haver fet extingir la fauna , la flora i les rates que viuen al forat de la meva rentadora.
El tercer llarg, ha estat també per mi, mentrestant l'Enric i l'Ari anaven fent. L'ariadna ha fet dos llargs seguits de primera. La punyetera progressa adequadament. El seu tema ha estat el rappel volat des del cim de l'agulla. Com que jo , per la meva banda, ja havia abastat rapelant el punt de recepció, m'he pogut fer càrrec dels seus patiments. Ella diu que era un rappel txoricero , ha mi m'ha semblat de formatge de bola, però bueno...A l'Irene, el seu rappel en diagonal tampoc li ha molat massa. De tota manera ha baixat deucement, lo que toca...Un cop tots quatre a la reunió m'he encarregat d'anar muntant els ràppels , supervisat d'aprop, sobretot per la falta de puesto, pels meus companys. Alegrement hem anat fent els ràppelsi un cop a terra, cap al cotxe. Voliem arribar d'hora, però no, hem hagut de parar a mig camí a empaitar un grill. Quines coses que té l'Irene...Ah, del tio, cap notíca, per cert.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Simetria trencada..., Redrum.

Via Redrum, Cap del Ras, Áger.Dificultat: variada. Material: cintes, reunions, un estrep , bagues i algun friend. Per ressenya la dels Escalatroncs, que són collonudes...

Feia una colla de setmanes que l'Andrés ja m'havia propossat d'anar a escalar. El dia triat, avui , inmillorable, sobretot a la vall d'Áger. Inversió tèrmica, lo que marca el plano a la zona i promet el minimolina de turno...
Haig de confessar que el respecte que li tinc a tots els llocs quan hi vaig per primer cop,...avui apretava, i de valent. A peu de paret la cosa ha anat millorant, probablement després de veure com l'Andrés passava pel primer llarg sense agafar-se a res més que la pedra. Jo al meu torn he fet fins on he pogut, no, no era pels portamaterials , ni la motxilla, ni l'excés de roba..., era el respecte que encara m'apretava. Val a dir que si hi ha burils a poca distància el meu cervell em diu que m'hi agafi, al primer llarg es nota que part va ser obert en artificial, que ara es fa en lliure...
A la reunió ja m'ha quedat clar que el tema anava de tibar, que si encara estava allà era per què no s'havia d'arrencar. Per tant he tret el cul en fora i p'arriba jo i corda. Abastar la reunió sense agafar-me només que a la pedra m'ha fet perdre una mica de respecte. El flanqueig que m'esperava m'ha fet repensar això de treure una mica de pit. Altre cop, aquest cop de segon, l'Andrés ha abastat la reunió com un angelet, com el que no vol, de manera innocent...
Ja està, Berni, ja està, ja estàs a lo puto flanqueig. Joder quin canto, nen, mira com trec el cul. Doncs si, que a partir d'aquí la cosa ja ha canviat. L'Andrés ha fet el següent llarg, sortida fiiina, però després a saco amb el canto. La següent jo, a saco amb el canto. Feixa i llarg de tràmit. Parem a menjar i veure alguna cosa. Petem la xerrada amb una cordada que feia l'Alkhaid, o algo així. Uns tios molt trempats. El següent llarg és per mi..., xapes molt separades, coño!!, como yo!!. Paro el coco, trec el cul i abasto la reunió més content que un ginjol. Poso un friend on puc, la resta TomTom..
Els dos darrers llarg ja són descaradament per l'Andrés. Aquí si que ni em plantejo per ré cap friquitisme, només tinc al cap el cim. De tota manera deunidó, apretar per sortir dels estreps i estalviar forces per la baixada. El meu límit físic és a prop, i com els mòvils amb la bateria , ja fa estona que sento pitos. Al cim ens fotem una tauleta de torró, o era una la puta barreta energètica més collonuda que mai he vist..., descens que se m'ha fet interminable. Escalada i vistes, per sempre més inesborrables. Gràcies Andrés pel passeig, i per que hem sento viu. I joder, que viu...

dilluns, 19 d’octubre del 2009

L'alsina verda una integral per fer...


No sé ben bé com posar paraules a aixó, no passa massa sovint. Tampoc és que sigui una cosa fora de sèrie. Tampoc és que ho tingués gaire clar ,ni planejat, però va anar així...Que ningú s'ofengui, però..., si, vaig anara escalar amb dues noies. L'Ari i la Irene, l'una colega de roco i l'altre colega de l'Ari,...aiiiiiiii que mestoy liando. Pos això, que tots tres vam acabar fent cordada al Camí de l'Alsina, que emp,...mer, e-n-ll-a-c-a-t, amb la Viaverde, van donar-nos més feina de la que esperavem. Rialles a part, una cordada de tres , segons com és més lenta. Jo vaig pujar la corda pels dos primers llargs, l'Ari els tres següents, que amb els gats que duia ja és una proesa. Algun cop penso si realment alguns fabricants fant realment els peus de gat, amb pell de gat, doncs als de l'Ari es van deixar les urpes per dins,...quins regals més extranys fa la gent.
La Viaverde, que li fa falta un plan renove, ja!!( Cardonetti pren nota...), la vaig fer jo tota de primer, per motius de seguretat bàsicament i per que a la Irene ja li estava bé i l'Ari planejava amputar-se els peus en qualsevol moment. Un dia molt llarg i profitós, la pelu , el psicòleg, el furbol o d'altres collonades, són, segons com molt més cares. Escalar tan agradablement acompanyat, va ser un plaer. Així com no haver de fer de matxo-alfa, que una dona et puji la corda és una cosa que hom no valora en la seva mesura. Compartir corda amb un quarentón tampoc deu ser fàcil. Probablement vaig fer massa de papa, però no em puc queixar del resultat, les dues van estar allà com qualsevol company. Serà que l'escalada posa als homes i les dones en un mateix nivell, serà per que compartir una corda, o dues, vol dir moltes coses. Et fa encara més humà. Serà per que allà on no pots amagar les teves mancances afloren les teves virtuts. Serà per que, segons com, les coses flueixen, doncs estem pel que hem d'estar, serà per això , o per altres coses , però em vaig sentir molt còmode, que és del que es tractava. Piles carregades per encetar la setmana a ful. Com diu el meu estimat Doctor Bonrotllo, estem a dins...

diumenge, 4 d’octubre del 2009

En busca del grumo perdido a la Prenyada...


(Crònica d'una ascensió pel la Gómez-Xalmet de la Prenyada)

Que si, que ja ho haviem parlat, que tu faries el primer llarg i després lo que sigui, però no ha anat així. Ni much menos...Que quan hem estat a peu de via , totdeu volia fer de primer. I jo que penso: deja passar a los americanos ,la glória pa ellos i jo ja faré el que pugui. De fet era el més lògic , doncs en Guillem portava els neuroreceptors amb mono d'addrenalina( ha fet els dos llargs del diedre, patruuuulles sense posar friends, pa que coño los traes) i l'Enric el primer i el darrer llarg.
Per tant jo he fet tot de primer asegurat per l'Ari i en Jóse( Bilder, el guapo). Quan he vist el primer llarg, he pensat que fora més facil provar de fornicar amb una elefanta untada en brillantina tot fent saltirons. Lo que esperava, un llarg de grumo total, sense magnesi i fent totes les guarrades que pugue imaginar, pués dos o tres més. De fet l'enginyeria emocional ha funcionat més bé del que pensava i he abasta la reunió on m'esperava l'Enriquillo. Mentre en Guillem corria amunt pel segon llarg, en Jóse i l'Ari s'han esbarallat amb el primer. Si ara fa vint anys ja el vaig trobar llimat, avui estava lluent. Un cop tots tres a la reunió, ens hem posat còmodes, sobretot ells i he encetat el segon llarg. Tot i el canto, la possibilitat de posar bagues i friends, l'he trobat com els collons del mister Proper. Hay donde pillar , però cuidao con resbalar...
Els meus dos companys m'han seguit fins la reunió, una mica menys trasbalsats. He hagut de fer molt el tonto, el pallasso i el burro per arrencar-lis un somriure, però al final crec haver-me'n sortit. El també preciós tercer llarg ja l'han disfrutat més i el quart també. Jo m'he trobat bé i a falta de bolts bons són els omega pacific que hem va regalar el meu estimat Andreuet. El joc de fissurers que hem va regalar la meva canalla no l'he fet servir. Un cop al cim en Guillem i l'Enric ens han deixat posades les cordes de rappel, per tant ha estat coser i cantar. Bueno segons com, algú ha cantat, doncs els ràppels no li molen, però bueeeno, progressem que és molt...
Estic content pel xute de vida que m'han donat els meus companys de cordada i així els hi ho he fet saber.