diumenge, 17 d’octubre del 2010

Lligar-se les cordes...

Era el dia que ell tornava a escalar després del malaurat accident . Tot plegat també feia un any que vam escalar plegats la Redrum. La Mon Jordà i ell anaven a una trobada de garriguencs escaladors. No sabria dir què es més important si lo de ser de La Garriga, o lo d'escalar. El fet es que m'he sentit molt honorat de poder compartir corda amb l'Andrés i la Mon. Sobretot pel dia que era. Ara fa un grapat de mesos, de la manera més tonta, tot es va girar. Però des de el grapat de companys que anaven amb ell aquell dia, la immensitat d'amics que té, la família, fins la seva mainada, i sobretot, l'Anna, la seva, dona han fet que la lluita de l'Andrés no fos en va. Si s'agafa a la roca com ell ha aferrat la vida, a fe de Déu que estic en les millors mans quan m'hi lligo les cordes.
Tornar, era important. Estar allà encara més. La via triada, maca per que si. El diedre Blanqueta a la Pala Alta... La boira, que com li dic jo a un colega de Vic per tocar-li lo que no sona, és per amagar lo lletjos que sou els de la Plana, amagava la Pala, el pic i el carretó. La pista, en un estat més que tonto en deixa en un coll, a peu d'una paret, que la boira s'empassa. El primer peu de via, no era. Vamos, que si no és per unes ànimes caritatives ens enfilem per un altre puesto... El primer llarg és meu. La roca és rara, que no del tot dolenta. Els seguros estan lluny. De fet arribo a la reunió amb poc més de trenta cinc metres de corda i tres seguros. Porto friends, però faig servir el métode de la iaia... Vamos que iaiaia posaré algo, però al final arribo al seguro sense posar res. Passeijar els friends , vamos...
El següent llarg és de l'Andrés. Puja com si res, això si, ell si que posa un parell de friends. El tercer llarg és meu. Surto de la reunió i al cap d'un bon grapat de metres xapo un parabolt. Surto d'allà fent un pas raro, si més no amb motxilla. D'allà al diedre desplomat. Començo bé, m'espatarro i aconsegueixo escalar fins sota el pitó de sortida. De fet és on hi ha el pas més difícil de la tirada. Miro avall, miro amunt, miro la meva motxilla, pillo el bolt, pillo un canto bo i pillo el pitó. Pillat al pitó m'agafo d'un altre canto bo i surto a trobar un pont de roca. La reunió està a tocar. Ells passen bé. La Mon, amb motxilla no tant, però bé...
Com que hi ha un llarg dificil, i crec que l'Andrés es mora de ganes de fer-lo, li proposo fer jo el curtet llarg que vé. El llarg és curt, però amb algun pas tonto. Aquest cop SI que poso un parell de friends. El següent llarg, el de sortida, puja la corda l'Andrés. D'una manera espectacular passa pels puestos sense agafar-se a res més que la pedra. El llarg és curt però intens, una altre bona dosi d'espatarramenta em porta a l'abraçada cimera. Encara que amb motxilla me'n surto prou bé. Al cim xerrem, sobretot de lo contents que estem...
La més gran de les abraçades a TOTS , aquell fatídic dia, i tots els que el van succeïr, van donar tota una lliçó de professionalitat. Sapigueu, que ahir, va tornar a lligar-se les cordes...

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Recuperant l'esència de tot plegat...


Escalar, però no a qualsevol preu. Qualsevol és un concepte massa ampli. La roca, les possibilitats de no poder protegir com desitjaria, el fred o la calor, la companyia... Ahir clarament va guanyar la companyia. Tot i el dia gos, fred i estrany, i que inicialment anàvem a un altre lloc, la companyia va fer que la resta pogués ser menystingut.
Escalar a Agulles comporta algunes coses com la roca, de presa menuda, el seguros segons com repartits amb més alegria que ceny. Però és el que hi ha, i el temps em dona la raó. Portar a algú a escalar a Agulles, normalment ajuda a recordar el que m'atrau d'escalar. Sortir de la reunió amb la certesa de que trobaré alguna cosa per xapar i que si no caldrà seguir escalant, n'és la tònica. He escalat tants cops aquí que ja trobo normal el que a d'altres llocs no ho és. Aquí encara és molt patent allò de tira que alguna cosa posaràs. D'aquí allò de fer el mono per l'aresta brucs... Abans, amb un martell i un bon grapat d'invents apaivagaves l'incertesa. Ara encara porto un parell o tres de falquetes a la bossa de magnesi. Remenar-les, més que possar-me magnesi m'ajuda a apaivagar la refotuda incertesa. He malfiat sempre dels que diuen que és fàcil. Ara, que conec bastant les vies, reconec cada còdol i minsa fissura o forat, entenc que a l'escalador forà li resulti agosarat enfilar-se aquí. Però és el que ens ha fet créixer.
Tinc dues manies, una mica tontes segons com, però com tot, tenen la seva raó. Sempre desplego la corda i la passo tota abans de lligar-m'hi jo, o algú altre. Sempre miro de repassar els nusos amb els que s'encorden els altres. La raó és molt senzilla. Quan era molt menut i aprenia a escalar, normalment amb el pare o un altre adult, molts cops anàvem sols. Es a dir jo i algú altre. Per tant tenir la corda perfectament desfeta i jo estar ben lligat era el més important, doncs la resta, que encara continua sent igual, era qüestió del cap de cordada. Assegurat per un infant, amb la certesa de trobar el que hi havia, i sobretot, de no poder caure. Avui en dia, per fàcil que sigui o sembli, continuo cuidant tots els detalls. Així ho van fer amb mi, i així ho faig cada cop que surto a fer el mono per una Aresta Brucs... Aquest cop, amb la Mon vam fer la Sil-via de la Miranda de les Bohígues i l'aresta brucs de la Saca Gran. Una bona oportunitat per recuperar l'essència de tot plegat...