dimecres, 24 de desembre del 2008

Les cuixes de la Bego...(Bego-Kush)


Ja fa dies que voliem quedar, i com en el principi d'incertessa d'en Heisenberg, quan teniem el moment , no teniem la posició. Vamos, un desastre. La veritat es que amb amics com l'Enric, i em ric molt amb ell, anar a escalar és una teràpia. Parlem amb massa preses el dia abans i no aclarim res més que l'hora de trobar-nos i qui porta el cotxe. després de divagar, pel bar Anna, pels carrers del Bruc, ...acavem al bar de l'imserso. Decidim anar a fer una via a Can Jorba, ràpid i fàcil, que tots dos tenim obligacions...Em porta a la Bego-Kush. És una via molt xula que surt del torrent del Joc de l'Oca. Es va creuant amb l'Escabroni-Escapullini, però considero que té forca entitat pròpia. Lógica, ben asegurada, rappelable, aproximació raonable,... perfecte per les meves capacitats , tan físiques com mentals. Ell fa el primer llarg, interminable. Jo el segon , més curt , però mooolt maco. Altre cop ell fa el tercer. Preciós, en placa i final de diedre. Riem, xerrem, parlem, ah si i de mentres escalem. Com a la vida, tot té una segona lectura. Empaitem la felicitat enfilant-nos per un munt de metres de roca. De fet la felicitat , com la llibertat , la portem a dins . En el nostre cas ,quan escalem plegats, ens sentim terriblement lliures i felicos. Per això lo de les cuixes de la Bego, qui te gana sommia pa. Nosaltres sommiem només obrir els ulls

diumenge, 14 de desembre del 2008

20 anys abans de l'era del plàstic...

Fa massa fred per enfilar-se a cap lloc. Des de la finestra del Solvay les postes de sol tenen la seva gràcia. Pujo a estendre la segona rentadora al terrat. Un cop fet encenc la pipa. Arrepapat trec el cap per la cara sud. El tros de plàstic vermell que sobresurt del club en fa recordar...
Què guay creuar el carrer i penjar-me d'un plafó. Ni que sigui per fer una estona de boulder. A vegades penso la d'estones que corria cap el monestir per fer un rato de dits. La de vegades que les iaies m'increpavem per enfilar-me per les seves parets. Al final els barrufets ens van acavar foragitant. D'allà vam anar al pont de l'estació. L'Arnau , del que fa temps que no en sé res, fa fer una colla de vies. Picava amb una escarpa. Bussons, bidits, monodits..., i alguna que altra pedreta enganxada amb sica. També va tenir un final, trist per cert. Els barrufets ens van trincar obrint un sostre. Si més no no ens van prendre el taladro. Taladro amb el que es van equipar vies com la Carles, l'Adrià, la Daniel SA, etc...
Recordo que no podia dedicar tot el temps que volia a l'assunto, sort que no hi havia internet. Les bronques que em fotien els pares per no estudiar prou. Recordo que un flanqueig em va portar prop d'un any. A estonetes, normalment a l'hora de dinar. La millor, no hi havia ni cristo. Bueno , ell si, però estava a dins del garito.avui he trobat una foto, la de la primera repetició. Vaig enrredar al meu germà per què ho retratés. Ja era estiu.
Torno a la realitat, el fred i la pipa que ja no tira em fan tornar al món real. Baixo cap el Solvay, també fa fred. El termòmetre marca 15 ºC, avui tornaré a dinar amb el polar posat. És lo que té viure en un refugi, o creure-ho...

dimecres, 3 de desembre del 2008

Fa Riure El Dir-ho...

Tinc fred, sopo amb el putu goretex, el polar,...,al final si que sembla que estigui al Solvay. Quin dia, ara que tinc fil , escric una estona sobre l'escalada del diumenge. Total , escalar no vam escalar massa. El tema era sortir. Així que en un cop de Ketxup ens plantem a la regió d'agulles , previ pas pel Bar Anna. Fa tan tamps que no hi anava que no conec ningú( un mes mínim). Al parquing de Can Massana regalen algo , n'estic segur!!. Si no de que tan de cotxe. Res, que no trobem als que regalen algo, així que cap a la Miranda de les Bohigues. Lo de miranda serà per que segons com acabem mirant cap a Cuenca. El sol bé, el vent que s'emporta els núvols , mm no. Primer llarg, Berni passa tu, que jo vull el segon(paraules d'en Supercardona..) . Segon llarg, Cardonetti, que si fa molt fred passo jo..., al tercer parabolt em cedeix amablement el cap de corda. Per cert anem amb una Mammut de 8,9 mm i ja està. No pesa res, de res ,de res...Arribo al parabolt ,m'afluixo la motxilla,...p'arriba. Al darrer parabolt m'ho remiro un parell de cops,... reposo un cop,...passo la corda i m'agafo,mmmm. El mitjons són massa gruixuts i la meva pell massa prima. Si vull volar ja ho faré pel pont , però en avió.
Mentrestant cinc cordades, o més , s'enfilen per l'agulla. Alguna que altra controversia, suposo que algun comentari mal entés amb una cordada que fa l'aresta Brucs..., i pensar que dos dels espits que hi ha els va posar un que jo sé. I pensar que jo l'havia fet sense que hi fossin..., i el cabrón del meu pare dient-me posa algun pitonet , no?. Que tonto que era amb quinze anys...Però pujava tu. Ara faig com el viejo, li demano permís a les pedretes abans d'agafar'm-hi. Sembla que funciona.
No entenc res de res, escalada clàssica?, cony si la Daniel S.A. ja té més de quinze anys , també deu ser clàssica?. Els meus alumnes em diuen mòmia i no en tinc quaranta. Deu ser que això de posar noms deu ser una manera de diferenciar-se. Jo crec que surto a escalar, tots sóm escaladors ,no??. De fet, fa riure dir-ho, sobretot amb aquest fred..