.jpg)
Fa dies que voliem fer una escaladeta plegats, però , coses del destí, no havia estat possible. La via triada, una fissura llimada i desprotegida de la cara est de l'Agulla del Sol Ponent, no havia de presentar massa dificultats. Algun cop recordo haver pujat con lo puesto, pa chulo, mi pirulo. Avui...,la veritat, no era el dia. La nostra intenció era justificar a l'Elena(la dona de l'Andreu) les nostres obsesives manies per comprar catxarrets per internet. Vamos que haviem de cosir la fisura de coses.El que es va oferir voluntari, aixecant les dues mans i fent un paso p'alante( buenu, un passo p'arriba), com no, va ser l'inefable Cardonetti. A la que vaig arribar a peu de via ja posava un kèvlar a un pont de roca. D'aquí lo del paso p'arriba.
Decidit , l'Agustí puja dues cordes, jo l'asseguro i lligat al cable de l'Andreu seguirè d'aprop, a cops segons com massa, al darrer de la seva cordada. Puja uns metres , el kevlar que no vol quedar-se, ho proba amb un tascó del joc que porto per estrenar avui, ...tampoc massa, però queda...S'alca un parell de metres més posa un camalot en un lloc una mica terròs i continua fins on la fisura és horitzontal. Allà, prop de deu metres del terra, troba el buril sense plaqueta. Primer seguro de via... ,completa el tema amb un parell de peces abans i després. Un omega pacific i un altre tascó. Surt a buscar el pitó, que té l'anella masegada. Al costat hi ha un bong d'alumini que vaig deixar jo, a un altre lloc de la via, i que ara està trinxat . Suposo que es debia resistir a acabar els seus dies a l'estanteria de no sé quin escalador...
Completa el tema amb una baga a un romaní i un camalot . La reunió, d'una meravellosa alcina, bona en el seu temps , malalta ara, no dona massa bon rotllo. Pujem tots l'un darrera l'altre, jo com que ho trobo tot posat no pateixo gens ni mica. Ni per la pedra llimada, ni per la manca de seguros. El que està clar són dues coses: Fa falta una una reunió rappelable i un autobús ple de fé i bon ofici per repetir la via. Conclussió, qualsevol dia deixarem una escarpa vella, com es va fer al burret( que aquí ja hi era...) al lloc on pitjor et pots autoprotegir. La resta, és qüestió de bona fé. Lo de la reunió suposo que té la seva lògica, no hem de protegir a la natura??. El ràpel es pot fer amb una sola corda, ho dic pels que de tant en tant volen escalar amb la millor llibertat possible. O sigui , una sola corda.
PD: Lo de la via llarga i la clàssica és una conya, que ningú malpensi...Per a mi , com a molts d'altres, ens sorprén tan de noms. De fet jo no crec que sigui escalador, més aviat dec ser montserratí...La meva mediocritat vé de sèrie, la grandesa no l'he coneguda mai. I he conegut molts grans escaladors, però massa poques persones. Em desencanta tanta parafernàlia..., serà que em recorda a alguna religió. Crec no haver conegut mai a cap fanàtic que dominés tres llengues...
Decidit , l'Agustí puja dues cordes, jo l'asseguro i lligat al cable de l'Andreu seguirè d'aprop, a cops segons com massa, al darrer de la seva cordada. Puja uns metres , el kevlar que no vol quedar-se, ho proba amb un tascó del joc que porto per estrenar avui, ...tampoc massa, però queda...S'alca un parell de metres més posa un camalot en un lloc una mica terròs i continua fins on la fisura és horitzontal. Allà, prop de deu metres del terra, troba el buril sense plaqueta. Primer seguro de via... ,completa el tema amb un parell de peces abans i després. Un omega pacific i un altre tascó. Surt a buscar el pitó, que té l'anella masegada. Al costat hi ha un bong d'alumini que vaig deixar jo, a un altre lloc de la via, i que ara està trinxat . Suposo que es debia resistir a acabar els seus dies a l'estanteria de no sé quin escalador...
Completa el tema amb una baga a un romaní i un camalot . La reunió, d'una meravellosa alcina, bona en el seu temps , malalta ara, no dona massa bon rotllo. Pujem tots l'un darrera l'altre, jo com que ho trobo tot posat no pateixo gens ni mica. Ni per la pedra llimada, ni per la manca de seguros. El que està clar són dues coses: Fa falta una una reunió rappelable i un autobús ple de fé i bon ofici per repetir la via. Conclussió, qualsevol dia deixarem una escarpa vella, com es va fer al burret( que aquí ja hi era...) al lloc on pitjor et pots autoprotegir. La resta, és qüestió de bona fé. Lo de la reunió suposo que té la seva lògica, no hem de protegir a la natura??. El ràpel es pot fer amb una sola corda, ho dic pels que de tant en tant volen escalar amb la millor llibertat possible. O sigui , una sola corda.
PD: Lo de la via llarga i la clàssica és una conya, que ningú malpensi...Per a mi , com a molts d'altres, ens sorprén tan de noms. De fet jo no crec que sigui escalador, més aviat dec ser montserratí...La meva mediocritat vé de sèrie, la grandesa no l'he coneguda mai. I he conegut molts grans escaladors, però massa poques persones. Em desencanta tanta parafernàlia..., serà que em recorda a alguna religió. Crec no haver conegut mai a cap fanàtic que dominés tres llengues...
