dijous, 31 de desembre del 2009

Ojos que no ven,...grumo que te tragas.


De cop i volta. No, no és la manera de fer de l'Andreu, però em truca. Que si vul anar a escalar..., joder, doncs si. Amb la de temps que fa que no escalem plegats. On anem? , em diu. Jo que li torno a l'Arbret,...a l'Aresta Brucs. Bon lloc per anar a fer el mono i despedir l'any. Finalment s'afegeix el mestre Bassas. Així que, tres eran tres, els que a tres quarts de nou(o sigui tres cops tres...) amb pluja, marxen cap a Montserrat. Cap angúnia ens remou, de moment pillem a l'Hotel, que no, no hi ha fum, com a d'altres llocs com el de la Barandilla(baranna en catelan...) En comptes d'escaladors, i bravos parroquians aborigens, et trobes turistes amb pinta de despistats. Comorl, doctorl..., habitasión uantútrí, una mosca en la sopa?, ara mimmo se la cobro...
Bueno que ens liem a xerrar, però tot plegat ha parat de ploure. L'Andreu diu que aguanta fins les tres, o sea les trí pels turistes. Paraula d'Accuweather, afegeix...Pos allà que anem, a pas...lent, però ferm. Peu de l'Agulla de l'Arbret, els meus companys em cedeixen el pas, vamos que decidim que per anar ràpid jo faig tot de primer. Si la cosa pinta bé, anirém després a la Torta. Allà el mestre Bassas farà de primer.
O sigui que surto a per el primer seguro, parabolt amb xapa de papel albal, que balla, per cert. D'allà al següent tota una promenade, en comparació a d'altres llocs. Tot i així recordo algunes patrulles més llargues entre spit i spit a l'Aitor(...menta a partir de les tres...). Abasto la reunió i crido que vale, que ja em podeu deixar. Reconec no haver patit, cosa que esperava fer, doncs el pitjor és l'arrencada. Pujen els companys, l'Andreu millor del que esperava(jo i ell), el mestre Bassas , pràcticament pùja amb les mans a les butxaques, rollo el mite aquell del Royal Robbins i un Cerdà. El segon llarg és més divertit, ja vaig recordant coses. Ara fa vint i un anys vaig passar per aquí. Crec que anava amb el pare...Patrulles d'aquelles guapes entre seguros, la bústia després del desplomet..., tot és al seu lloc. Crido reunió i en un tres i no res ja els tinc amb mi un altre cop. Surto altre cop, aquesta vegada peró, sense cap mania. Descompost, sense seguros, i jo que em dic..., ojos que no ven, grumo que te tragas.
Fem el rappel en un pis pas i la cosa pinta molt bé. Fa un dia de primavera. Tenim temps i anem a per La Torta. Remuntant la canal, en un moment i ets,(lo del moment és relatiu si no et passes cap trencall...) . Al peu de via anem per feina. L'Enric Bassas surt com un cohet amb la coneguda tècnica de la doble corda. Segura, estètica, però segons com tot un grumo si van dos de segon. En algun seguro fotem més bucles que en el Dragon Khan. La via està reequipada(ho dic en veu baixa, doncs tot i que ho va fer en Cerdà i una colla, a lo millor resucita el Will Turner de turno i fem la quarta de Piratas en el Caribe, pronto en sus pantallas...). Per cert no sé que he sentit que ara empaiten a algú per les costes del Brasssil...(més avall del Caribe??, pocavergonyes!!!). Con Anglada esto no passava...
Buenu, que al final la cosa va molt bé, la via és preciosa, no la repetia des que tenia dotze anys ,o sigui, que no recordava res. El rappel és prop del cim(dos bolts amb anella), tot i que també hi ha una reunió rappelable de dos longlifes. Lo dit, una bona manera d'acomiadar l'any....

dilluns, 28 de desembre del 2009

Its blowing in the wind

Fotia un vent de collons, de collons rodons. Feia temps que no em posava els gats...El lloc triat era el Llensolet, a Collbató. L'aproximació ha passat ràpid xerrant amb el mestre Cardona (45 min) i ens hem plantat a peu de via després de deixar el cami de les bateries just passada la senyera pintada a la roca. Hem hagut de pujar ajudats d'un cable instalat a la canal.





Hem fet vies ressenyades de IV i IV+, de 20 i 30 m i de bona roca, amb permís del fortíssim vent. Espiritualment parlant ha estat una retrobada amb la roca i hem brindat a la salut dels mestres Soto i Bassas amb els quals esperem fer cordada tan aviat com ens sigui possible.





Tornarem aviat a provar les vies de més grau un dia més adient tant pel vent com pel sol, que avui ha estat molt molt tímid.




Després de fer dues vies hem anat a cel·lebrar-ho com cal, perfectament atesos a un restaurant local amb fama molt merescuda i nom difícil de recordar.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Tradicions mil·lenàries...


Dia de Sant Esteve, toca escalar, si més no intentar-ho. La cosa no acostuma a ser massa humana, més aviat per què lo puto escalfament global s'oblida de nosaltres des d'ara fa uns anys. L'any passat èrem sis, algun any hem passat de la dotzena i mitja!!!. D'aquells temps on es feia la Normal de La Mòmia fins ara ja han passat com a mínim trenta dos anys, o méeeees, que diria el meu pare. Bàsicament, el tema és sortir i fer alguna agulleta, cremar torrons, beure cava i café calent a peu de via..., vamos lo que seria l'administració d'una mica d'exercici, amb motiu de les festes nadalesques. Si l'any passat vam acconseguir fer la Normal de la Portella Petita amb una intensa nevada ,aquest any no hem baixat el llistó(el de les ximpleries, l'escalatori, segons com no pot estar més baix, alguns ja morim a l'aproximació...). El nostre preuat objectiu és l'Indomit Ponny de Matalapera(El Burret, pels guardes del Parc de Sant Llorenc de Munt). La seva via directa i altament asegurada s'esqueia ni que pintada. Ja només treure les cordes ha comencat a plovisquejar...
El sis d'aquest any, en Jordi Fornés , en Quim Prats, l'Enric Mullor, en Marc Toralles, l'Olga Sala i jo. Tot i ha comencat a ploure, no, no ens hem comencat neguitejar. El cava feia els seus efectes i l'eufòria generalitzada ens ha fet enllestir els preparatius ràpidament. L'Enric ha fet el primer larg , seguit del Jordi que ja ha fet cim d'una tirada. En Marc i jo em pujat aixi que les cordes ens ho han indicat. En aquell moment ja plovia descaradament. A la reunió m'he posat els gats(que romanien SECS a la meva motxilla), una cosa és fer el tonto, l'altre demostrar-ho...) i he pujat les cordes fins el cim. L'Olga , que no havia begut prou cava ha regularitzat la seva situació eufòrica molt abans que nosaltres. Està clar qe les dones tenen un altre metabolisme. Per tant alegrement s'ha aixoplugat sota una alzina i ha deixat per un altre dia lo de mullar-se escalant. En Quim m'enpaitava a mi mentre pujava de segon. Total un altre episodi dels germans Marx a l'òpera...
Finalment hem descobert que al monestir de Montserrat no hi ha cap bar que es digui El Mesón. Està clar doncs que havíem quedat al de Sant Cugat, cosa que una mica més fa que em guanyi un forfait per una clínica de cirugia estètica. Por los pelos, com lo d'escalar , vamos. Penjo les fotos que els colegues del CEBA(Jordi i Quim ) em fan arribar de la diada. Diada aquesta de tradicions mil·lenàries...

dimecres, 23 de desembre del 2009

Allà on no neva ,ni plou...


Feia molts dies que teniem l'intenció d'anar a escalar. De fet, des que l'Agustí es va haver de canviar de peus de gat. Vam fer un trueque de gats. Coses de talles, no d'ungles...La cosa va quedar en el dia 23, primer dia de vacances meu. El dia s'apropava i la meterelejia no afavoria massa les nostres intencions d'anar a fer el mono per cap puesto. Ahir, durant una/s cervesses que vam compartir al bar del club , li vaig propossar un canvi de plans, i per què no, de mentalitat. Aniríem a fer el turista a la Panxadelbou. La cosa va agradar i aquest matí ens hi hem apropat. Diguem que per ser el dia que era, trobar on deixar el ketxup ha estat relativament fàcil. L'aproximació fins el bar ha estat més sencilla. L'aproximació fins el garito escalatori , també...Jo que ja no combrego massa amb els videojocs, repetir coses fins que surten , ja no m'atrau massa. La qüestió era, però,canviar de mentalitat. De moment només passar per la porta ja he constatat que la cosa pintava bé. Les vies éren molt extraplomades fins a verticals. Totes les cintes posades, matalassos arreu, i la resta d'instal·lacions(vestidors , lavabos , rentamans , cafeteria , botiga...) brillants.
Sense que sembli un Publi reportatge, i tenint en compte que tret de dos, o tres, lolos la resta érem nosaltres i personal de la casa, l'experiència ha fantàaaaastica. Degut al nostre nivell, hem fet el que hem pogut fins esgotar les piles, o bé l'esquena de l'Agustí. Jo he mirat de fer una via amb molt de canto, però refotudament extraplomada, molt més que el plafó que hi ha al nostre roco, que ja és dir. Fent un quants reposos he aconseguit passar la corda per la reunió, que ja és mooooolt (nota: Mú, hem de mirar d'anar-hi...). Així doncs amb el dia tan humit i fred, on havíem d'anar?..., doncs com en el conte, allà on no neva ni plou...

diumenge, 13 de desembre del 2009

Escoltant Radio Teletaxi en Alta Fidelitat...

Alta Fidelitat, al Serrat dels Monjos...,Vaig llegir la ressenya, vaig imprimir-la, i vaig dir-me que per no haver escalat mai en aquestes parets, la cosa prometia... La vida és com una muntanya i algunes muntanyes com algunes dones..., no saps llegir la roca i fas tard per trobar la via. Suposo que escoltar Jack Johnson el dia que llegia el post dels Escalatroncs, la melangia..., tot plegat va portar-me a creure que era una bona idea anar a veure què trobava. En Guillem es va apuntar a la cosa així que li vaig proposar. Això de catxarrejar li va, i molt. El dia era fred i humit, cosa que no afegia massa alegria al tema. Jo que venia per la propaganda del sol..., i avui, el sol tenia uns altres plans. A tot això en Guillem ja em proposa que vol fer el llarg 1 i 3, doncs res, li torno. Trobar el peu de via resulta més senzill del que esperava. Surt en Guillem, posa un friend, per què li dic, però pilla el primer espit i surt per l'esquerra que és més complicat. Jo no faig el mateix quan el segueixo. Abasta la fissura dels tres pitons i es salta el del mig. Crida reunió i jo que penso que segons com no l'atrapa ni la seva ombra. A la reunió hi ha dos mosquetons, em crida. Si, noi, amb cinta vermella i vellots. Algú que ha baixat, els deixem doncs plovisqueja..., si ens fan falta ja els trobarem posats. Al costat hi ha una cordada de no sé on que fa no sé quina via a la nostra esquerra. Un crec que es diu Pere..., En Guillem, que porta ara la màquina de retratar, els hi fa fotos, per cert collonudes. Surto jo a pel segon llarg, la cosa està clara, taca negra, diedret..., pillo un canto pujo peus..., i a tomar pol culo. El tros de pedra s'arrenca, caic damunt d'unes garrigues i el bolo( com un meló dels guapos) em fot un cop al cap. Lo puto casco del Decartón aguanta. Sort que no m'ha anat a l'espatlla, hauríem d'haver baixat segur... Més sorprès que espantat desgrimpo fins la reunió a tornar-m'ho a mirar. Calla per aquí hi ha magnesi..., li foto, també li foto un parell de tascons. I li foto, i li foto... i no veig cap colló de pitó, i la roca és el que avisava, un trencadís. Avanço com puc i sé. Ara un camalot, ara un Lancelot, ara un tasconet..., coño!!, la reunió!! i un pitó!!, l'últim del llarg... Abasto la reunió amb dos bultets arrapats al coll. La senyoreta güebos, en anglès, Miss Kojones. Altre cop dos espits amb mosquetó. Crido lo de Nino Bravo...,Liiiibre!!, i no vegis amb quines ganes.
Puja en Guillem, el tio fa estona que patia. Al cap d'una estona em diu tiu aquí hi ha un pitó, i un espit... I jo que penso i a la reunió un de l'ONCE asseguran-te. Li comento que he posat Camalots, Lancelots i lo que fos de la taula rodona i la periòdica si hagues calgut.... Continua plovisquejant, fa fred, molt fred però jo encara vaig calent d'abans, en Guillem, no. Ara li toca a ell, surt a trobar el primer espit,... i un pitó, i passa de llarg una reunió i pilla un espit abasta una reunió, més o menys on toca i quan toca. Arribo jo i li comento que la xapa del darrer espit no era made in Perry-Manson Brothers..., la reunió si que ho sembla. Sortint d'allà la ressenya i la realitat semblen molt properes. Em toca a mi, m'apreto els gats i a por ellos. Doble corda, doble corda, que aquí diuen els escalatroncs que frega molt. Pos venga, trocet trencat, pillo espit, poso camalot, pillo dos espits, pas atleeeeeeeeeetí, bién,bién, biéeeeeen. Bromejo. Surto per un esperonet a un diedret... placa, els espits que diu la ressenya. Pas desplomadet, bueno, penso que si diu que es fa en lliure, pos venga...Pillo un canto i es mou, dono copets a tort i a dret i tot sona com un esquellot, sona Huecco. Merda i jo que miro al porta material i , no, avuí no porto el pegamento Imedio...M'agafo a l'espit, i trinco una sabina més morta que Tutankamón. Li passo un baga i tiro cap a munt donant-me metres i metres de corda doncs no sé que ha passat amb la puta doble cordaaaa. Abasto la reunió amb els bultets característics , més per la tibantor de la corda, que no meva, si no, al porno que em dedicava. El darrer tram està trencadet al principi però després la roca és molt franca i cantelluda. La reunió d'un espit i un universal...Trobo que un espit més a cada reunió no faria nosa, no..., coses del trad-climbing suposo. En Guillem arriba mort de fred pobre. Contents, però, ens fotem una abraçada. Pleguem cordes i a pel ràpel, que com fa molt temps que no he vingut mai no sabem on és. El trobem, i penso tio diu 45 m..., vols dir que les cordes arriben...Munto el tema i em tiro a veure que trobo. Penjat com un xoricet, previ pas per una instal·lació intermitja, on desenrredo les cordes, abasto la seguretat del terra. En Guillem baixa com un cohet, el punyetero somriu. Li dic que estic content per la feina feta, però no satisfet pel resultat. Torna a somriure, tornem mica en mica cap el cotxe. Tot xerrant d'on anirem el proper cop. El dia continua fred, però la meva perspectiva del dia i la via es va tornant més amable...

dissabte, 12 de desembre del 2009

Com el que va a la platja..., Subirats.

En Mú (l'Enric) està petat, surt d'una malaltia troncocònica, d'aquestes que de tant en tant et fan buidar l'ànima a cor que vols. Per tant, ahir al rocòdrom fem poca cosa, fred a part, reservem les forces per anar a fer esportiva. Ja més tard s'afegeixen en Guillem i Bilder, El guapo. Així doncs preparo el macuto d'anar al rocòdrom, però descomptant el que ja hem quedat que portaria e Mú. Estic intrigat, doncs em porten a una zona on feia temps que no hi havia estat mai, Subirats. Calcari, no massa sobat, amb bona orientació i aproximació, tan automobilística, com excursionista, diguem que breu...
No acostumo a fer massa esportiva, de fet gens, ara recordo per què. Només arribar una canalla ja encén un porret, al cap de cinc minuts arriben una colla a fer un improvisat curset i ens rodegen acústica com físicament. A part que fan pinta de possibles donants d'òrgans (porten un nen petit amb un arnés que no és de la seva talla i que els hi costa veure que cal portar casc, sobretot si cauen pedres). No vull ni pensar què passaria si caigues alguna express...
Com a tot arreu els egos són el que són, començant pel meu. Ara, si tens un gos, que ginya on vol, passa per on li dóna la gana i s'esbaralla amb tot lo que troba, pos no vegis..., sobretot si la moda, moda, moda, és portar canel·los. Resultat que marxem d'una zona molt xula amb la sensació d'haver anat a Torremolinos... a la gloriosa dècada de Pepito Piscinas. Burilles per tot arreu i paperets amb regalet a dojo. Jo per la meva part faig quatre vies, tres llargotes(5,5+ i 6a) a vista i un 6a amb pas amagat on em pillo del darrer espit, després de buscar durant una estona el colló de presa. Balanc, sono molto contento...
Al final una mica fastiguejat marxo amb la sensació de que segons com tenir les coses massa fàcils comporta patir les coses que hem patit...Ja al cotxe sentim una oloreta poderosa, en Mú diu , yonostao, jo crido que sóc inocent, en Bilder diu que ell tampoc ha estat. Per tant com el Güil·li dorm, malpensem d'ell, però al peatge la cosa persisteix i en Guillem ja fa estona que no dorm. Sorpresa en Mú s'ha emportat un regalet caninamente explosivo. Sortim del cotxe rient, bueno..., descollonant-nos. Ell, no fa més que fregar el peu en un parterre, vist de lluny sembla que vagi amb patinet, dic jo des del bar. Tornem a descollonar-nos, aquest cop amb una cervessa davant...

dimarts, 8 de desembre del 2009

El gato montés per la Saca Gran...


No, no tenia cap intenció de sortir. Més quan la feina s'apilava damunt de la taula del meu Solvay. Els sobres d'exàmens, no es buidaven al ritme que hagués desitjat, i jo empalmava els cafès i les pipes per treure tota aquella paperassa del meu davant. Va ser aleshores quan el meu germà gran em va trucar. Com sempre, em va enredar, o jo li vaig posar fàcil. El tracte era sortir a fer alguna cosa ràpida per agulles. Faríem dues cordades, ell i la Raquel per una banda, i en Manolo, l'Enric Bassas i jo per l'altre. Al final al peu de via canviem les cordes i la Raquel es queda amb nosaltres, ell, amb el Manolo. Primer puja ell, però l'asseguro jo. El segueix el Manolo, però l'acompanyo jo d'aprop. En Manolo, que com diu ell:...sentado esperando Elporvenir y el por venir, que no viene..., no passa pels millors moments de la seva vida.
L'Aresta Brucs, que no guarda cap secret per a mi, si que presenta algun misteri per l'incipient Alzeimer de l'Agustí. Per tant li vaig relatant el que hi ha, el que trobarà, el que li falta. Tot plegat, no hi ha lloc per la Hermana duda..., em sento com el catxarro aquell que et lloguen a l'entrada d'alguns museus. A la reunió jo torno a assegurar a l'Agustí i en Manolo recupera les de la Raquel i l'Enric, vamos que només faltaven els germans Marx. Al tercer llarg les cabòries d'en Manolo s'esvaeixen per forca. Ell, gaditano de naixement i seguidor d'en Millet d'adopció, m'explica no sé quines putades li feien els seus germans grans a un camaleó que tenien adoptat quan eren petits. Mentrestant, com un gato montés s'enfila per la bavaresa mentre xerra despreocupdament. Al cim, tots plegats celebrem la seva quarta escalada, encara que no del tot el mètode emprat per portar-la a terme, sobretot els meus companys de cordada. Al rappel el seu careto ja és un altre, ...bailas?, no, los músicos no bailamos , però gràcias por preguntar. Bon dia, fred, però preciós. Torno a casa a corregir exàmens, si m'adormo damunt d'ells espero els minairons estiguin al cas, si no, a empalmar llargs de corda fins que la llum de l'alba em trobi al cim d'aquesta pila d'exàmens...
Las lágrimas van al cielo y vuelven a tus ojos desde el mar...

dissabte, 5 de desembre del 2009

Isaac, Gabriel, Mú i Bobby Mcgee...


Al lloro del cotxe de l'Andrés sona música animada. Molta, variada i a un volum raonable per l'animada conversació que tenim tots plegats. Hem recuperat la idea d'anar a Sant Llorenc de Montgai. Passen els quilòmetres i des de la meva finestreta el dia es va llevant més depresa del que soc capac de copsar. Noto que no estic del tot fi. He passat unes setmanes refredat i encara m'ho noto. La resta del passatge(Andrés, Guillem i Enric) m'ho comunica. A peu de paret el termòmetre marca una temperatura no gaire recomenable. Ni ens aturem. Anem passant pobles buscant un bar obert. Tot plegat acavem a la placa major de Balaguer...Esmortzats, el món ja té una altre cara. El cotxe ens torna a dur a Sant Llorenc de Montgai,però no amb un gay, si no amb tres mariconassos que volen enfilar-se. Jo no les tinc totes. L'Enric Mullor i jo fem una cordada, l'Andrés i en Guillem, l'altre. Ells van al Cilindre, a fer no sé que de sisbé...Nosaltres, que fa molt temps que no em vingut mai, a la Isaac Gabriel. L'aproximació és breu, tancar la porta del cotxe, travessar la carretera, saltar la rimia...(no és el mateix però com que no recordo com es diu)...enfilar-nos per un marge un grapat de metres. Puja les cordes en , bromegem per lo de Montgai...patina,...ja l'haig d'apretar pel cul per què no s'arrebossi com una una croqueta fins la carretera. Malameeeent, anem malameeeent. Dedueixo que hem menstingut l'acurada descripció dels Escalatroncs. Sobretot la part on diu que està sobada. Sobada,....la pedra llueix tant que seguir la via és com empaitar al tio del Resplandor( per lo que brilla , es clar..., lo de matar-se va a egos).
En arriba a la reunió més alegrement del que esperava, recupera les cordes i pujo jo. La cosa està realment lluent, sort del canto. En un parell de llocs en Mú ha posat un camalots per si patina quan el bolt és massa lluny. Un cop a la reunió comentem la jugada. Entrats en calor, guardo roba a la motxilla i p'arriba. Molt canto, més canto, bolts , una escarpa , bolts..., passet tonto d'adherència..., muret amb pas de cinc sup,...reunió. Bastant reexit, encara no m'he agafat a res que no sigui pedres o herbes, crido lo de Nino Bravo, Libreeee. En Mú, ja nota el canvi. Puja ell, es pilla al cinc sup breument, més per por que per necessitat. Cada dia escala més , millor i més ràpid. A la reunió riem, com sempre...
Surt ell, fot un flanqueig de la hòstia , li crido...El tercer llarg,... que guapo, quin canto, crida ell. Ja a la següent reunió fem una cocacola i tornem a riure...massa i tot. Algú diu que som molt escandalosos...Surto de la reunió a per la bavaresa famosa de turno. En Mú em diu allò de Cuando el perro asoma el hocico, hay que sacar la leña al patio..., jo li dic que no estic per bromejar amb la meva caguera fisica i espiritual...Fins la bavaresa és un festival, ja no tan sobat, de canto. Un cop al peu del pas estudio la cosa. Ho probo de diferents maneres, però no trobo la manera de trincar el canto. Passo de rallar-me i em pillo del bolt , passo la corda per la uve que hi ha a tocar. Un cop fet trinco el canto lo millor que puc i surto..., faig un parell o tres de pams. Poso un camalot, petitó..., no voldria patinar i posar a proba la uve. Si salta, la repisa és massa a prop. Passo la corda pel camalot i surto..., joder si tenia un bolt a tocar i un espit... no m'agafo a res més que la pedra, però haig d'apretar molt doncs els llocs clau estàn llimadots. Sort que no patino. Els gats que porto tenen la sola feta com de pastilles Juanola. S'agafen molt..
En Mú puja alegrement fins la bavaresa . Li dic que trinqui el canto com pugui. Al final s'agafa també al primer bolt. No ha trobat la manera d'agafar-se al principi de la fisura. Ja a la reunió, comentem, que ineptituds nostres a part, el pas és més potent que el del segon llarg. Surt ell a pel cim, passa la corda per un parell de bolts , un camalot i fa reunió en una sabina. Em reuneixo amb ell. Estic content, no he patit el que esperava, la cosa ha anat bastant bé i el dia s'ha arreglat. Baixem fins el cotxe, després de fer el material, i sacar la leña al patio....Una cordada d'Alcober ens acosta al bar del poble. Truquem als companys que ens vinguin a trobar allà. El dia ha estat rodó també per ells. Celebrem-ho doncs...

diumenge, 22 de novembre del 2009

Creure amb fermesa...

8:00, l'hora acordada, sóc al portal de casa meva. L'hora és l'acordada, el punt de recollida el correcte. Passa una senyora que em diu si vinc de lligar, com que porto la corda per fora....L'Ari no apareix.
8:05, l'hora acordada, el punt de recollida el correcte. Passen uns ciclistes rambla avall, de què no es mengen una pobre iaia que gira distreta la cantonada. L'Ari que no arriva....Sense notícies de l'Ari.
8:07, l'hora acordada, el punt de recollida el correcte. Encenc el mòvil. El cel està molt tapat, per mi que plourà...Sense notícies de l'Ari.
8:08, ...Sense notícies de l'Ari.
8:09, ...Sense notícies de l'Ari.
8:10, ...sento la fresa d'un Lamborgini de los Güebos Kinder, és l'Ari que surt de la rotonda als mandos del seu Smart. Fa cara de sobada...
S'atura al mig del carrer, obre el, per dir-ho d'alguna manera, el maleter. Tiro a dins la motxilla. Salutacions. Entrem al cotxe i arrenca. Encara em sembla estar sentint la fresa de la meva cafetera, doncs no, és el motor del Lamborgini de los Güebos Kinder...
Conversació animada..., doncs no està tan sobada, o si?. Sembla que plourà. Es posa a ploure...Dona de moment anem a esmortzar....Continua plovent i ja som passat Monistrol. L'autocar que portem al davant va buit però el seu ritme no és una meravella. Per moments tinc la sensació que l'Ari vol adelantar-lo per sota, no si cara de sobada si que fa...Li procuro una conversa animada. Confessa que només ha dormit unes hores, poques, el míninim per construïr el plural, dues... No sé que d'uns deures d'un curset d'amanides que està fent i un projecte de la feina que la té massa enfeinada.
Tot és lleeeeeugerament moll, però bufa el vent. Un cop esmorcats, li fotem cap a gorros per Sant Miquel, el de les birres ,no, un aaaaaltre. El temps sembla que vol millorar. Al peu de la Gorra Marinera hi ha una cordada que s'enfila, intercanviem idees sobre meterelejia i l'estat de la roca. Al peu de les Magdalenes abandonem l'idea inicial de fer l'Opera Prima, tal com està el dia tindrem més opcions en un coll, on el vent eixugui la pedra. Per tant enfilem cap a la via Àpia, o sigui, que operen a tu prima , bromejo...Al peu de l'aresta de la Magdalena Inferior mirem amunt..., La-que-Faltaaava..., llegim d'una pedra, que a l'hora sembla mooolt eixuta. L'Ari diu que li molaria. Jo li dic que el primer llarg és meu, el segon ja en parlarem...Encara fa molta cara de sobada. Pujo pel primer llarg més ràpid del que esperava, i sobretot, sorprés per lo rrelliscós que no està. El segón lo mismo , però a brincos. El tercer és per l'Ari, deu n'hi dó , per lo prometia el dia i fins hi tot ens toca el sol...
L'Ari fa cim i recupera la corda mooooooolt lentament, a l'estil professor Siesta de Barrio Sésamo. Decidim aprofitar el dia que ens ha regalat el vent. Rapelem fins el coll, doncs amb un cable de 10.2 i 60 m és tot el que es pot fer. Al arribar al peu de la via Àpia un coneguda cordada ens fot la via. Li proposo una altre via, la EAM. Entrada tonta, parabolts i dos llargs preciosos. Jo la primera , ella la segona. Cada cop fa més cara de cansada. Fem cim, altre cop em recupera la corda a l'estil Professor Siesta. Rappelem, no sense sorpreses...Baixem per Sant Miquel, aquest cop a per un cafè amb llet, amb una birra ens matariem amb el Lamborgini. Al final, tot i el dia plorós que s'ha llevat, ens ha salvat el de sempre, creure amb fermesa...


dissabte, 21 de novembre del 2009

No particular place to go...

Quedar , el que es diu quedar, vam quedar al bar del club després de fer una mica el mono al rocòdrom.Lo de trobar-nos va ser a la cafeteria del monestir de Montserrat. El pla era fer l'Adrià del Gorro Frigi. En Jaume i jo (peixet) vam arribar abans, en Marc l'Olga i en Max una mica més tard. No sé quin rotllo d'una roda punxada..., al final la van canviar , com toca, en Max insistia en entrar i sortir del cotxe. És el que té fer d'enginyer de sistemes...Buenu, que al final ens trobem i agafant el primer cremallera disponible ens plantem a peu de via més ràpidament del que esperàvem.
Jo pujo la corda, el peixet m'assegura i em fa, ens fa fotos, tot lo rato. No sé què d'uns deures, narració visual diu ell. Espero li cardi un 10 la senyoreta, per que el mono ja l'hem fet ja. El primer llarg és facilot, però no caiguis, tot plegat tres o quatre espits vermells( si no te'ls saltes es clar), també hi ha burilillos sense plaqueta i es pot posar un pont de roca. El segon és també facilot, però només té dos espits. Fins aquí es puja molt tranquilament, les reunions són correctes, encara que actualitzables. Tot i així, anant dues cordades juntes són prou amplies i completes. En Max puja la corda fins aquí, l'Olga disfruat de les vistes doncs havent fet la Joan Marc el darrer cop, és el que toca, passars'ho bé. El muret del tercer llarg és rebonic de co..., el sostret guapíssim, gandes a saco, l'entrada a la reunió del water gloriosa. Tots pujem molt bé. En Marc puja la corda , el peixet fa fotos i es passeja, en Max s'inventa lo de cridar Nino Bravo en comptes de Lliure, l'Olga riiiiu i escala. Què més es pot demanar...La tirada està molt bés equipada.
El quart llarg arrenca enganxat a la part més dreta de la paret. Els espits costen de veure, però amb calma es troben. Jo en trobo tres o quatre. A la reunió estiro la corda i trobo un peixeta la punta, el segueix en Marc com un tauró. El darrer llarg té el primer espit a tomar pol..., peò es fa bé ,doncs és fàcil. Un cop al llavi característic, podem anar trobant espits vermells o verds fins la creu. Un cop allà trobem una cordada que suma més dos segles com a mínim. Pujen com a crios de quinze , però...
Les fotos les té el peixet a la càmera de tresmil mingapinxels que portava i com que anava a menjar arros a ca'ls sogres i despreeeeésa jugar un partit de volei...Espero que guanyi, tinc el seu portàtil a casa, intercanviem rehens per fotos demà...Un dia memorable, mai, m'havia costat tan poc enfilar-me per aquesta via, serà que aixó d'escalar , el que vol és escalar...

diumenge, 15 de novembre del 2009

Si vols ratolins, ensenya el formatge...

(Vade rédrum,... Alkhaid!!)

Tornem a Àger. La paret em mola , la roca em mola, l'equipament podria ser millor, però és-lo-que-hay i els colegues frisaven per venir després del post que en vam fer. Per tant, aquí tornem a estar. El plans es fan per alguna cosa, les coses es fan seguint algun pla...Res va com esperes, però si va millor, pos millor. L'Enric i en Guillem s'enfilen per la Redrum, a l'estil de sempre: una tu , una jo. En Peter,l'Andrés i jo per l'Alkhaid. L'estil triat és el tastaulletes: a l'Andrés li mola el llarg de canya o sigui el tercer. A mi em molaria el quart, o sigui la bavaresa, però també m'ofereixo pel segon que està bastant desequipat, per compensar i per que m'hi trobo còmode catxarrejant. Per tant en Peter fa el primer, artifo amb alguna sortideta en lliure i el cinquè, que és un muret en un embut gris que fa la paret.
El dia no està del tot clar, som les primeres cordades a la paret, ens hem llevat molt d'hora per que així sigui. La sort estarà del nostre costat. La pluja ens mig respectarà fins la feixa. Allà refarem les cordades, l'Andrés, que vol escalar més, s'afegeix a la cordada d'en Guillem i l'Enric. El temps és incert, però tot i així tiraran amunt. En Peter i jo baixarem per la feixa fins a la furgo i els recollirem a peu de camí, prèvia gloriosa migdiada, es clar.
Al final sembla que som les úniques cordades que fem alguna cosa de bo a aquesta paret. Les altres es retiren amb la pluja, que encara que minsa i intermitent fa descoratjar les temptatives. Alguns , pobres , és el segon cap de setmana que llepen a aquesta paret...La via és preciosa, suposo que en lliure, encara més. Si en voleu més informació els escalatroncs, en són una bona font. La veritat, jo no em fiaria massa de les meves vivències, per alguna cosa són meves. Objectivament, cal dur friends petits i mitjans pel segon llarg, la resta es deixa fer bé. La bavaresa la vaig fer corrents, per què plovia, no us sabria dir el què, tret de que la sortida és bona si pujes els peus. La resta la recordo com a salts, no em vaig agafar a res que no fos pedra. Els burils tot i ser burils donen prouta confianca, serà per que no s'hi nota el pas de massa cordades...A les reunions hi ha un parell o tres d'espits, en algunes , fins hi tot amb cadena per rapelar.
Guardo al meu record un dia brillant però. Un gran dia d'escalada molt ben acompanyat, i un sopar sorpresa a casa de l'Andreu i l'Elena. Un bon grapat de companys de corda que m'enrreden com un xino, amb el pretext d'una fondué. No si en una altre vida està clar que jo era un ratolí, en aquesta, reminiscències formatgils a part, un babau al que s'enreda molt facilment. Una abracada de tot cor als enredadors, que no van voler deixar passar els meus quaranta anys, com jo pretenia...
Està clar, ja ho deia la meva iaia,que si vols ratolins ensenya el formatge...

diumenge, 8 de novembre del 2009

Natillas Danone a la Carnagelada...


Com a l'anunci si una cosa et mola, està bona, et fa crèixer i et vols estalviat un calbot d'un progenitor..., val la pena repetir. Era el dia de fer alguna cosa protegida, jo m'havia mirat la Zen, de la Carnavalada. Que pintava molt bé..., el dia , però, no estava per massa floritures. Tenint en comte lo del tio d'ahir a la Saca..., la veritat, no ens ha costat masa repensar-nos hi. De fet repetir segons com serveix per algo. A vegades passes pels puestos i no t'hi fixes massa bé. Jo ahir no vaig veure que la veritable Aresta Brucs arrenca del peu de la canal, un senyal a la roca així ho diu...
Per tant, la que crèiem era l'aresta brucs, no és més que una entrada diferent. Les reunions, però ara estan millor.
L'Enric i jo hem passat per allà corrents. Pel fred que feia, per que haviem d'estar a casa d'hora i per què tampoc és cap proesa, la veritat. Així que ens queda pendent la Zen. Jo per la meva part he anat a una súper botifarrada d'uns amics a les Planes. Ha estat un dia rodó, que ni el fred , ni res l'han fet deslluïr...


PD: Espero que la cordada que hi havia a la Baby de la Bessona, no hagi pasat tant fred com nosaltres. També deixo pendent la Baby, aquesta de fa ja massa anys....

dissabte, 7 de novembre del 2009

Una escalada en la seva justa mesura....


Només preteniem sortir a que ens toques l'aire, que no el ventot dolentot, que anunciava el minimolina de torn. Al final l'Andreu no ens acompanya, per tant sobrarà material. Farem cordada l'Agustí , la Raquel i jo. Decidim anar a la Carnavalada, ja que l'Andreuet no ve. Ell l'ha fet fa poc. Per tant un cop esmorcats, hem anat a buscar el peu d'aresta de la Carnavalada. Aventures, típiques per altra banda, les que hi ha per arribar al collet. El peu de via és preciós, com per fer-hi un vivaquillo, ampli , protegit, molt acollidor.
La via(Aresta Brucs) surt per sota la copa d'un pi, abans de sortir de sota l'arbre trobem el primer seguro, un parabolt. Al cap d'uns bons sis o set metres, seguint la lógica de l'ascensió, en trobem un altre. Dic lògica per què el que el va posar es va aturar damunt d'un pedrot característic per posar-lo còmodament. La cosa va més per la dreta del que sembla en principi. Trobarem un parell més dde parabolts repartits en llocs lògics i correctes. La reunió de dos bolts, amb un a prop per reduïr el factor dos. La pedra és bona, però menuda, tot plegat un tercer superior, o així. Sortim a buscar la següent reunió, pel camí trobo un parell de bolts més. La reunió següent és de dos bolts i un espit del dotze. També hi ha ferralla vella, que ojo, no aguanta el que tots pensem...
Fins aquí els tractes èren que jo pujes la corda i que el darrer llarg el fes l'Agustí, però un canvi de temps, albirant una mica de pluja , i una cara meva de vaaaa por fà... han deixat les cordes tal i com estaven a peu d'agulla.
Per tant he sortit a buscar un bolt, després una escarpa Quer amb anella , d'allà un universal groc, un altre bolt , un pas tonto, i el cim. Reunió de dos bolts i per asegurar el descens, que abans feia un arbre, ara mort , un bolt amb anella per despenjar-se o lo que sigui...La Raquel i l'Agustí , com fins ara, han vingut darrera meu així que la corda ha tibat d'ells. Com que el viruji ja era important, i l'escalada ja ens havia aseregat, aserejé , o jo que sé que..., hem decidit anar a dinar al Bar Anna. Tot plegat, ha estat una escalada en la seva justa mesura...

PD: De baixada hem vist com un tiu volava de la segona tirada de la Saca Gran(aresta Brucs , suposo, per que el tio per mi que era un Livingston..., ha volat un guebo , i d'un lloc raríssim). Ens hi hem fixat i el tio ha tornat a enfilar-se com un pepe. Renoi que n'és de valenta la mainada d'aquestes contrades...

dilluns, 2 de novembre del 2009

Per un grapat..., d'espàrrecs.



Ben mirat, la cordada era típica de l'spaguetti western. Per la risa i per que totplegat, les coses són una barreja del Clint Eastwood més intimista, amb el més xorra i farfullero. La meva proposta de fer l'aresta Ribes va haver de ser reestudiada. Passar-me el dissabte fent el mono al rocòdrom, rotllo treballs comunitaris, no entrava del tot en els meus plans quan li vaig fer la proposta a l'Enric...
Per tant quan el dissabte pel vespre vaig trucar-lo per acordar un canvi de plans, vaig haver d'esforcar-me per convencer'l. La meteo era insegura, malo. L'Ari al final es va apuntar, per tant, encara va ser una bona idea ca nviar de plans. La meva proposta era clara, l'Esparraguera, i jo només faré de primer si tu no pots. O sigui que tu faràs de primer tot. I a fe de deu, que així ho va fer. De fet no li recordo una actuació tan reexida des que Abraham Lincoln va dir allò de : Anem aquesta tarda a l'Ikea, i era dissabte...El darrer llarg , que continua essent gloriós , el va deixar ple de tascons camalots , linkcams. El que deia, que ho va fer molt bé.
Jo necessitava que em toques l'aire i l'Ari estava bastant desmotivada( ella diu cremada, nosaltres si que som uns cremats!!!), motivar-se per una setmana de curro intens. Resumint un bon jorn, amb un temps miserable i neofatxa, com les cabres que tiren pedres, Assassiiiins!!!. Els tres rapels interminables, sobretot per que la meva corda, una mammut, estava molt cargolada. Avui miro d'arreglar-ho...

diumenge, 1 de novembre del 2009

La Torta

És una Agulla difícil de trobar, poc frequentada, a prop del Coll d'Agulles.





Consta d'un sol llarg de grau IV, recentment requipada pel Cerdá; de bona roca. Inclús alguna ànima caritativa ha canviat recentment el ràpel per un de nou e inoxidable : de luxe !! La Torta és d'aquelles agulles que si l'expliques al Vinçenc Soto que has anat se li enlluernen ells ulls, ja que el transporten a un passat gloriós a Montserrat. Érem amb el mestre Bassas, el Santi i la Rosa, i vam fer dues cordades.




Poc abans havíem fet la Carnavalada que son tres llargs amb un pas de V sortint de la tercera reunió després d'un bonic flaqueig.




El dia va acompanyar i vam completar la jornada amb l'itinerari d'excursió ja que vam accedir pel Refugi vicens Barber i vam tornar pel Coll d'Agulles i la Roca foradada. Tot plegat vam invertir 6 hores de magnífica excursió amb escaladeta i bona companyia.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Mmm, un tio fent fotos a peu de via,...


Al final torno a sortir a escalar, els plans èren uns altres. De tant en tant va bé canviar els plans, així quan els has de canviar sobtadament ja ho tens per la ma. Bé, de fet he tornat a sortir amb l'Ari, la Irene i el meu estimat Enric, Muñón pa los amigos. Els plans era fer una via traaaanquila, tornar d'hora a casa..., Muñón, sort que la teva dona no et pega a la cara..., brooooooooooooooma , ja saps que és broooooooma.
A lo que anavem, desfem la cordada de la risa, per fer-ne dues mixtes. Jo i la Irene per la Bego-Kush i l'Enric i l'Ariadna per la Sol Solet. A peu de via la meva companya de cordada descobreix que s'ha deixat els gats al cotxe i el Cotxe a Can jorba..., l'Speedy Gonsales , de la Granja San Francisco. Ella sap per quèeee, ha fet el trajecte molts ràpid. Tenint en compte que quan l'Ari ha abastat la segona reunió, jo ja estava a la meva primera, que està a la mateixa alcada. Per cert el primer llarg de la Bego-Kush és llarguíiiiiisim. Un cop a la reunió, hem decidit que ja passava jo , que a l'Irene li donava la risa. El segon llarg, amb els paset del sostret, és preciós. Ja a la segoa reunió he vist un tio fent fotos. L'Enric ha dubtat si era permés escalar o no, jo no recordo que la prohibició s'allargués tant..., De tota manera el cristo que liaven els barranquistes pel Joc de l'Oca i el terrabastall de l'Helicòpter que s'ha fet un munt de fer viatges (i no era groc , per cert...), podrien haver fet extingir la fauna , la flora i les rates que viuen al forat de la meva rentadora.
El tercer llarg, ha estat també per mi, mentrestant l'Enric i l'Ari anaven fent. L'ariadna ha fet dos llargs seguits de primera. La punyetera progressa adequadament. El seu tema ha estat el rappel volat des del cim de l'agulla. Com que jo , per la meva banda, ja havia abastat rapelant el punt de recepció, m'he pogut fer càrrec dels seus patiments. Ella diu que era un rappel txoricero , ha mi m'ha semblat de formatge de bola, però bueno...A l'Irene, el seu rappel en diagonal tampoc li ha molat massa. De tota manera ha baixat deucement, lo que toca...Un cop tots quatre a la reunió m'he encarregat d'anar muntant els ràppels , supervisat d'aprop, sobretot per la falta de puesto, pels meus companys. Alegrement hem anat fent els ràppelsi un cop a terra, cap al cotxe. Voliem arribar d'hora, però no, hem hagut de parar a mig camí a empaitar un grill. Quines coses que té l'Irene...Ah, del tio, cap notíca, per cert.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Simetria trencada..., Redrum.

Via Redrum, Cap del Ras, Áger.Dificultat: variada. Material: cintes, reunions, un estrep , bagues i algun friend. Per ressenya la dels Escalatroncs, que són collonudes...

Feia una colla de setmanes que l'Andrés ja m'havia propossat d'anar a escalar. El dia triat, avui , inmillorable, sobretot a la vall d'Áger. Inversió tèrmica, lo que marca el plano a la zona i promet el minimolina de turno...
Haig de confessar que el respecte que li tinc a tots els llocs quan hi vaig per primer cop,...avui apretava, i de valent. A peu de paret la cosa ha anat millorant, probablement després de veure com l'Andrés passava pel primer llarg sense agafar-se a res més que la pedra. Jo al meu torn he fet fins on he pogut, no, no era pels portamaterials , ni la motxilla, ni l'excés de roba..., era el respecte que encara m'apretava. Val a dir que si hi ha burils a poca distància el meu cervell em diu que m'hi agafi, al primer llarg es nota que part va ser obert en artificial, que ara es fa en lliure...
A la reunió ja m'ha quedat clar que el tema anava de tibar, que si encara estava allà era per què no s'havia d'arrencar. Per tant he tret el cul en fora i p'arriba jo i corda. Abastar la reunió sense agafar-me només que a la pedra m'ha fet perdre una mica de respecte. El flanqueig que m'esperava m'ha fet repensar això de treure una mica de pit. Altre cop, aquest cop de segon, l'Andrés ha abastat la reunió com un angelet, com el que no vol, de manera innocent...
Ja està, Berni, ja està, ja estàs a lo puto flanqueig. Joder quin canto, nen, mira com trec el cul. Doncs si, que a partir d'aquí la cosa ja ha canviat. L'Andrés ha fet el següent llarg, sortida fiiina, però després a saco amb el canto. La següent jo, a saco amb el canto. Feixa i llarg de tràmit. Parem a menjar i veure alguna cosa. Petem la xerrada amb una cordada que feia l'Alkhaid, o algo així. Uns tios molt trempats. El següent llarg és per mi..., xapes molt separades, coño!!, como yo!!. Paro el coco, trec el cul i abasto la reunió més content que un ginjol. Poso un friend on puc, la resta TomTom..
Els dos darrers llarg ja són descaradament per l'Andrés. Aquí si que ni em plantejo per ré cap friquitisme, només tinc al cap el cim. De tota manera deunidó, apretar per sortir dels estreps i estalviar forces per la baixada. El meu límit físic és a prop, i com els mòvils amb la bateria , ja fa estona que sento pitos. Al cim ens fotem una tauleta de torró, o era una la puta barreta energètica més collonuda que mai he vist..., descens que se m'ha fet interminable. Escalada i vistes, per sempre més inesborrables. Gràcies Andrés pel passeig, i per que hem sento viu. I joder, que viu...

dilluns, 19 d’octubre del 2009

L'alsina verda una integral per fer...


No sé ben bé com posar paraules a aixó, no passa massa sovint. Tampoc és que sigui una cosa fora de sèrie. Tampoc és que ho tingués gaire clar ,ni planejat, però va anar així...Que ningú s'ofengui, però..., si, vaig anara escalar amb dues noies. L'Ari i la Irene, l'una colega de roco i l'altre colega de l'Ari,...aiiiiiiii que mestoy liando. Pos això, que tots tres vam acabar fent cordada al Camí de l'Alsina, que emp,...mer, e-n-ll-a-c-a-t, amb la Viaverde, van donar-nos més feina de la que esperavem. Rialles a part, una cordada de tres , segons com és més lenta. Jo vaig pujar la corda pels dos primers llargs, l'Ari els tres següents, que amb els gats que duia ja és una proesa. Algun cop penso si realment alguns fabricants fant realment els peus de gat, amb pell de gat, doncs als de l'Ari es van deixar les urpes per dins,...quins regals més extranys fa la gent.
La Viaverde, que li fa falta un plan renove, ja!!( Cardonetti pren nota...), la vaig fer jo tota de primer, per motius de seguretat bàsicament i per que a la Irene ja li estava bé i l'Ari planejava amputar-se els peus en qualsevol moment. Un dia molt llarg i profitós, la pelu , el psicòleg, el furbol o d'altres collonades, són, segons com molt més cares. Escalar tan agradablement acompanyat, va ser un plaer. Així com no haver de fer de matxo-alfa, que una dona et puji la corda és una cosa que hom no valora en la seva mesura. Compartir corda amb un quarentón tampoc deu ser fàcil. Probablement vaig fer massa de papa, però no em puc queixar del resultat, les dues van estar allà com qualsevol company. Serà que l'escalada posa als homes i les dones en un mateix nivell, serà per que compartir una corda, o dues, vol dir moltes coses. Et fa encara més humà. Serà per que allà on no pots amagar les teves mancances afloren les teves virtuts. Serà per que, segons com, les coses flueixen, doncs estem pel que hem d'estar, serà per això , o per altres coses , però em vaig sentir molt còmode, que és del que es tractava. Piles carregades per encetar la setmana a ful. Com diu el meu estimat Doctor Bonrotllo, estem a dins...