dimecres, 24 de novembre del 2010

Eixugar una corda...

Aquest no és un post d'escalades. Si que és un post degut a una escalada. Fallida, com moltes, per la pluja. El passat dissabte havíem planificat anar a escalar, en principi l'Aresta Ribas(Pollegons?), què primos... La meterelejia xunga ens va fer replantejar-nos el tema, per tant, assumint que no podríem fer gaire cosa, vam sortir cap Agulles. Com no vam llepar. Mentre una processó de pirates, dels del caribe, no, dels altres..., passaven cap el refugi a fer d'aquest la seva particular illa Tortuga..., dit això amb tot el carinyo i admiració, nosaltres baixàvem tot moixos del segon llarg de l'aresta GAM de la Portella Petita.Bieeeeen, tot aquest rotllo a que carai ve?. Doncs al que deia, a com eixugar una corda molla. Com que a casa no hi ha gaire puesto, bé, n'hi ha tan poc que en diem el Solvay..., Al que anàvem, que no puc estendre una corda. Aleshores vaig començar a pensar en una solució alternativa, ràpida, econòmica, segura i sostenible. La meva solució va ser posar la corda dins d'una bossa blava, d'aquestes de l'Ikea. Vaig procedir de la següent manera: Amb la bossa ben oberta, vaig procedir a estendre uns quants fulls de diari(doble cara), de fet tres, al fons de la bossa. Després vaig posar cinc o sis llaçades de corda al damunt. Vaig posar uns quants fulls al damunt ben estesos i  així anar fent succesivament. Al final, mirant que tot quedés el més homogeni possible, vaig tancar la bossa, com si d'un regal es tractés. Va quedar rollo un paquet pla de mig pam d'alçada. Com que era ja tard i a casa no hi ha calefacció ( ambientillo de refu total..., 12º C al llevar-se), vaig deixar la bossa ben tancada a terra i a sobar-la. Pel matí vaig desembolicar el paquet i el tema estava molt més que correcte. Cas contrari hagués canviat el paper i tornem-hi un altre cop...
Avui pensant en el tema, he vist que el paper ha fet de secant, que la bossa no deixava que passés la llum, que la poliamida ha anat evaporant la humitat lentament, que he reciclat els diaris i que no he fet servir cap font de calor... D'alguna manera, m'he sentit molt tonto per no haver tingut aquesta idea abans, jo que visc en un lloc tan petit. El mètode és tonto, però molt útil. També es pot repassar la corda amb un raspall si hi havia fang, cosa més que normal,  i la pols va a la bossa!!. Espero faci servei a algú...

dilluns, 15 de novembre del 2010

Partint-la a La Bola...


Escalar la Bola de la Partió per l'Aresta Brucs, no té massa misteri. El primer llarg és un pedestal d'algo més de quaranta metres, on és pot passar la corda per set seguros(sempre que els trobis tots...). La dificultat no és gran, però cal escalar entre seguro i seguro. El segon llarg és una tirada d'artificial equipat amb parabolts, crec, que de la Sidharta, quan la van reequipar. Per tant és un destí raonable per a dos escaladors amb obligacions familiars. La meva proposta engresca a en Peter, que no ha escalat gaire a Agulles. Desconeixedor de camins, trencalls i dreceres, li agrada molt descobrir coses noves a la seva edat. Jo, que m'arrosego pels puestos fa molt més temps, li faig una mica de guia turístic.
El dia és guapíssim. Trio el primer llarg per mi, no sigui que en Peter, pare de família, arribi més esverat del compte a les seves obligacions. Si no et saltes el primer espit, val la pena fer doble corda. Escalo gaudint de cada còdol, miro de posar els peus amb cura. Mica en mica m'enfilo tot trobant coses, per on passar la corda. Però també miro de trobar llocs on encabir un tricam, o un friend menut. Al meu cap ronda la idea de repetir la via sense xapar res que no posi jo.(molaria fer algunes cosetes en trad...) Parlant per la tarda amb el pare em confessa que ell no va posar res, total tu eres prou petit com per no poder despitonar, i jo no podia caure si eres tu qui m'assegurava...
Arriba en Peter a la reunió. Està content. Fa solet, no bufa el vent i ha trobat el llarg molt maco. Ara és el seu torn. Li passo els meus estreps per que els deixi pel camí. Així guanyem temps... Comença a gronxar-se, doncs no porta fifí. Ho soluciona amb una express. Mica en mica la roca perd plomada i surt a trobar la reunió. Al meu torn, recupero el llarg i m'aturo a fer el mono amb la càmera. Ens partim la caixa. La teràpia de sempre..., que hay mucho cabrón suelto..., joder amb la de cabres que ens creuem....
Rappel i cap a casa. Abans ens creuem amb un altre cabró i dels grans, doncs com a mínim serviria per fabricar un gorro vikingo dels grans. No si, el depredador que portem a dins... Pel camí trobem riuaaaaaaaades de gent, a hores intempestives arriven al serrat... Coño, Antòniooo..., el Picazo que ensenya a uns col·legues les tres maries... Al pàrquing m'esmerco a trobar el lletrero que digui IKEA, però res , ni lletrero ni llapis , ni res...


PD: Espero amb candeletes el dia que algú em digui que s'ha escalat la Bola en TRAD, té que ser possible..., ho sommio des que tenia set anys...

dissabte, 6 de novembre del 2010

Bego Kush, quin tros de dona...


Planejavem enfrontar un mallorquí i un menorquí tot compartint pany de paret. L'un l'Eduard, de l'illa gran, escalaria amb l'Enric per la Bego Kush. L'altre, en Jaume, el de l'illa petita, amb mi per l'Escabroni o la Sol Solet. Al final falla en Jaume i formem una cordada de tres. Sortint de casa els hi proposo, que com, si la via fos una dona, jo escalo les pantorrilles, l'Eduard les cuixes i l'Enric... el resto. La comparació, més que el repartiment té molta acceptació en els meus companys. Tot serà arribar als peus d'ella.
M'enfilo per les pantorrilles, a trobar la reunió. Suposo que dins del meu cap, la idealització que he imaginat em fa desvariar , més de lo normal. Arribo a la reunió fent un mix amb l'Escabroni, Escapullini, dec ser jo...
Al seu torn, l'Eduard es curra les cuixes. Disfrutona com és la tirada, el pajaro arriba molt emocionat. No ha escalat massa de primer i pren l'alternativa , com si d'un present fos. L'Enriquillo i jo pujem saltant, fent el tonto i rient. Cap cosa fora de la normalitat... Al seu torn l'Enric surt per la placa fins la reunió sota el sostre. Allà, un cop junts, decideix que li fot per l'Escabroni... El tio puja de conya. L'Edu i jo el seguim. Jo probo de sortir pel sostret, l'Eduard, més assenyat, no. Finalment al cim la més gran de les abracades. Hem compartit paret amb en César i en Solé, dos veterans del GEDE de Gràcia. Dos paios amb moltes ITV's la mar de trempats.

Tuaregs a la selva...

Escalar la Roca de la Palleta per Tots Sants..., que la méteo pinta bé. Quedem l'Andrés, la Mon, en Guillem i jo. Arribat el dia, en Guillem no arriba, però em truca l'Adolf..., amb mòbil?. Que raro...,és com si mon pare em digués : deixa'm el portàtil que vull comprar unes entrades pel teatre... Dic raro per que el pare no li agrada el teatre, menys els ordinadors, de fet el darrer cop que va trincar el ratolí de què no l'esclafa de tant apretar-lo. Jo ja li deia que encara que li diguin ratolí , el pobre no sortirà corrents...
Miro un munt de ressenyes, al final arribo a la conclusió que si trobo el peu de via, només cal seguir els parabolts... El tema és trobar el peu de via: patrulla selvàtica amb algun tramet molt curiosillo de bardissa tooling, que ens deixa ben esmaperduts i genollpelats a peu d'una preciosa planxa, tiesa com..., deixem-ho estar...
Surt l'Andrés i jo l'asseguro, la Mon fa allò que només pot fer un personalment en quan que persona humana que és. L'Adolf i jo farem cordada doncs seguint la intel·ligent norma que ja vam concretar un dia: Els que porten les vambes iguals , escalen junts. Com que fa estona que mira com l'Andrés evoluciona amb soltura per la tirada, em posa ullets quan li pregunto : què vols fer?
Total , que surt ell amb el cap de corda amunt, tot seguint la Mon que soluciona amb molta sòlvencia el llarg. Quan arriba el meu torn, estic gelat, he assegurat a tothom i m'he quedat pajarito. Surto decidit, però el fred, els excessos d'ahir nit a cal's sogres, la meva incompetència, o combinacions lineals de tot plegat, no em deixen escalar com voldria i a cops sé fer. Arribo a la reunió tocat, però arribo. L'Adolf assumeix la responsabilitat de continuar pujant la corda. Els nostres companys ja ens han tret molts metres. Com que a l'Adolf li surt net el llarg, em costa poc que es decideixi. Escala amb molta solvència i abasta la reunió millor del que ell mateix creia possible. El següent llarg és meu, li dic. Els alejes, anuncien que la dificultat minva notablement, però com allunyen noi... El següent llarg..., li toca a l'Adolf. Ell pot fer-lo net, jo segur que no. Per tant, puja ell i li surt net. Gran dia noi. Rapelem, quatre llargs, quatre ràpels. Segons com no s'hi val a tenir pressa per arribar a terra. Les cites amb la parca per mòbil, que em faci una perduda que jo ja miraré de tornar-li... Massa tonteries he llegit per voler fer rappels més llargs del que toca.