La Lux, la Bola de la Partió, i altres herbes

Feia uns messos que vàrem fer l'Esquelet amb el mestre Bassas i el bon amic i company Gabi. Va ser una experiència intensa i encabat vàrem fer El Pinguí. Em va cridar l'atenció verure unes noies eixerides tot fent la Bola del Partió... : la Lux et al. Des d'aleshores que li tenia moltes ganes a la Bola... Sabia que no era el moment, encara,no per falta de ganes...

Tal com em va dir el mestre Navales l'escalada és com la vida, hi ha alts i baixos. És un camí, un procés...



L'escalada en si és una forma de vida, una filosofia... No fa gaire temps vaig patir una davallada "de coco" escalant. Gràcies als savis consells dels mestres Soto, Cardona i Navales em vaig re-situar i re-setejar. Ara ja escalem com cal, amb calma, amb tempo, amb confiança. Hi ha futur. Aquí va jugar un paper decisiu en mestre Soto : mestre, amic, company i molt més. No cal dir que la influència del mestre Soto trespassa l'àmbit de l'escalada, de la corda... Aviat ja farà un any (05.05.08, el meu bateig de roca)que voltem junts i ja sembla que anem per la segona re-encarnació...I després també es pot dir dels amics Mullor, Cerdá, Bassas, Cardona...

22/03/2008 estrenem cordada

Visita a "Ca la Montse" per part de: Raquel, Agustí Jovè, Bernat, Andreu i un servidor en Gabi. Paradeta a esmorzar per començar bè el dia. "Caball de ferro" i visita a les Magdalenes. Cordada nº 1: Bernat, Raquel i Agustí. Cordada nº 2, ara ve la bona jejeje. Senyores i senyors per primer cop a l'historia, tips de compartir corda i assegurar-se mutuament al rocodrom del club, l'Andreu i en Gabi, ja som parella!!! ( no de fet que quedi clar) de cordada. Un parell de vies fetes separadament amb en Bernat. Cambiant l'ordre de "tirada", es a dir qui la habia fet de primer la va fer de segon i viceversa. Una bona disfrutada i que en vinguin moltes mès. I tenint una cordada amiga al costat molt millor. A estones no ens veiem però sentiem les rialles de la Raquel, a saber el que debia passar per riure tant...

Ascensió a l'estil alpí al Pony de Matalapera...

Una operació com aquesta s'ha de portar a terme amb rapidessa. El fred vent de la Mola ens congelava lo que rima..., per tant vam triar l'estil alpí. La darrera temptativa , amb éxit per cert, datava del 1 de gener dels corrents. Bé per l'Enric, del 1992, Güimper tot just havia tornat de la mili i a Jermann Bull , li continuava faltan un cognom, vull dir un bull. A lo que anavem, si has quedat a l'una per fer una fideuà climbera a ca l'Elena i l'Andreu, el tema no dona per molt. Si li afegim que havia sopat a ca'ls Mullor, trilirí , vamos. Llevat d'hora, passa a per l'Enric, i amb cop de ketxup fins el Karakorum català de Sant Llorenc de Munt, que si ets del llogarret sherpa de Mhat-allhà-Pera, mola un munt...
Jo que li dic a l'Enric que el diedret el faig jo, que ell ja farà el segon llarg. El diedret està net, toma rima , el segon ara té tres escarpes. Per cert el bloc de l'avantcim ja no hi és. Però en el seu lloc hi ha un munt de terra. I de l'escarpeta feta de macanolux, res de res.Amb el mòbil no es poden fer massafotos , ni bones,però la intenció és el que val. Qualsevol dia em cau i segur que suspen la seva primera llicó de vol.
Fotos a part, al cim hi ha una nova perpelina de més i una esarpa clavada fins l'anella. Vamos plan renove total. Sense estridències, ni extravagancies, la via ha quedat molt més segura. Felicito de tot cor als que hagin tingut tan bona ideai inmillorable inciativa, o viceversa.

UNA GRATA SORPRESA

Estavem l'Andreu i jo al rocòdrom fent les vies de sempre, quan van aparèixer la Samanta, en Tomàs i la Sara. En Tomàs va voler encordar-se i provar d'enfilar-se. Va fer-ho fins el segon o tercer seguro i va voler baixar. Mica en mica, mentre no en perdi les ganes, el repte és pujar cada dia més amunt. La grandissima sorpresa va ser que al baixar en Tomàs, la Samanta va voler encordar-se i provar-ho. Nois, va arribar fins a dalt i amb prou facilitat. Ho va fer molt bé. Un regal dels deus. Em va fer molt content. A veure si s'anima a tornar-hi.

MARGALEF I EL DR ESPARZA

Era un dia especial :dia d'escalada amb els amics !!!. El Dr Esparza ens havia donat sostre i la millor companyia. No podia ser d'un altra manera : els amics són els amics , i els amics dels amics encara més : ufffff!!!!



El dia era núvol. Erem a Margalef tot fent uns llargs. En Jose Luís era el convidat, l'estrella. He de dir que l'hi agraeïx-ho haver-me obert la porta de la quarta dimensió : els Alps, els Ecrins, el Montblanc...I tantes i tantes sortides de muntanya amb el companys de Tarragona


El dia abans haviem recalat a Reus, a can Esparza. Camaraderia, ambient de refugi. Doble satisfacció : els amics tiren endavant i comparteixen noves i velles aventures alhora.

Haviem matinat i ens vàrem dirigir cap el sector escollit. El parking-camping estava ple de txetxens

Erem en JL Esparza, els Enrics Mullor i Bassas, el Berni Soto i el "menda lirenda corda per dalt" : jajajajajaja


El sector era de primera, els gats no eren tècnicament la millor opció : el-que-no-se-consuela-es-por-que-no-quiere. I què??????

Vàrem fer 6a, V+, ...... : a vistaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa !!!!

i després dinar commemoratiu (caragols a la llauna inclosos)a Margalef : Vissssssste !!!!

Salut i bones ascensions

E2+ab = Manyos de la Prenyada

Tot plegat havia tornat d'envaïr les valls d'Andorra, no estava massa entrenat per patir aquestes coses. El destí sovint et proposa altres coses, de nosaltres mateixos depèn pendre una decissió. Normalment, després de veure l'Enric Mullor barallar-se amb la primera tirada de la Manyos, el més lògic hauria estat fotre el camp a una altre banda. Fugir a terres més templades i segures. No sé per quins setzeous ens hem quedat l'Andreu i jo a peu de via. L'Enric Bassas ens ha deixat les cintes posades, nosaltres els hi hem passat les nostres. La idea era anar més depressa. Tot plegat era només una idea... A la que he abandonat la seguretat de la terra ferma , tot seguint l'Enric Bassas ,m'he adonat de la magnitud de les coses. Entre parabolt i parabolt, representa que el tema estava requipat,..., hi havia unes col·leccins de burilets , burilots, ocnis, i puntes d'enllatar. Que al que no li faltava la plaqueta , aquesta era com de paper albal. Priiiiiiiiiiiiiima , com una mala cosa, això si lluent...

Les reunions estaven de puta mare dos parabolts mínim. El segon llarg només compta amb un parabolt, el primer. La resta són xinxetes amb més plaquetes de paper Albal. Cal dir que el segon llarg és preciós . El tercer molt maco, també amb un parabolt , i un pitó universal !!!. El quart llarg i el cinquè els vaig fer tots dos en un sortint pel dret, passat la corda per un pont de roca i mosquetonejant dos espits. Un pel tonto, però bueeeeenu...A la sortida de la placa hi han dos parabolts, de fet un d'ells forma part d'una reunió. Com que els Enrics ens van esperar, i moooolt, van comprobar la eficiència calòrica de la seva roba. En alguns casos lamentable. Encara que morts de fred , ens van donar la moral suficient a mi i a l'Andreu per fer cim. I cal que ls hi ho agraïm , de tot cor.

Jo per la meva banda m'he tornat a sentir-me molt bé. He recuperat les meves mans, aquelles que vam desaparèixer mica en mica, fins tornar-me en un cobard. Ara crec que ja han tornat. Estic més que content per l'Andreu, torna ha veure les coses millor. Els Enrics ens hi han donat un cop de má.

EL CAMI DE L'ALSINA

Avui ha estat un dia especial : he sortit de casa deixant a l'Elena a punt de marxar a Andorra, per feina. M'he sentit culpable per no acompanyarla al lloc de sortida. En Berni m'ha promés que cuidaria d'ella : cap problema, és mestre de mestres i company de corda !!!

Eren ls 7:30 i el despertador havia sonat. Havia de recolllir al mestre Mullor, per anar a fer El Camí del l'Alsina.
Ens hem posat en marxa la Rosa i jo. L'hem recollit i cap a can la Montse. El camí del l'Alsina son 5 llargs i tenen caràcter el tercer i quart llargs. He agafat el cotxe i ens hem dirigit cap a can Mullor. Ha sortit de la porteria amb puntualitat britànica : en Mullor és axí de collonut.





Un cop a peu de via hem trovat uns companys de Badalona força eixerits : en Rafa i cía



He de dir que no passo per bon moment escalan't, tot i que la generositat d'espirit dels meus amics fa que no perdi l'ilu.sió i vagi millorant poc a poc. Avui he assolit les espectatives, que era l'objectiu : poc a poc i bona lletra. Tota la via de segon i un bon mató conmemoratiu de baixada, com marquen els cànons...

I els companys de la cordada que venia al darrera han estat a l'altura de les circunstancies, com no pot ser d'un altre manera en aquest mon tant especial que ens agermana. Han estat pacients i amables... : Una abracaçada pel Rafa i cia. Ahhh ...i tinc fotos per vosaltres!!!

Veritablement l'Enric ha estat pletóric, molt encertat, acaronant la roca, com un amant..., dominat el tempo, el ball amb la roca, fets l'un per l'altre..., en comunió : Porta una progressió envejable. Es el que té tenir mestres exepcionals: es nota la feina d'en Soto i el Bassas.

Hem acabat amb una cervessa a la que a ha convidat l'Enric. És un amic generós !!!!

Fins aviat, companys !!!