Maybe I'm wrong..., i què?!

Ole, ole, ole..., però que bé que m'ho he passat. Arribo a casa i poso la música a tota pastilla. En aquesta època de crisi i patiment, tenir una mica de cuartelillo ja va bé de tan en tan. No és que el nostre objectiu sigui molt canyero, per dir-ho d'alguna manera, però poder fer el Camí de l'Alsina partint-me la caixa és molt per a mí. Sobretot quan recordo del negre ostracisme d'on vinc. La ja repetida cordada de la risa ( Enric i jo) amb en Guillem i l'Ari darrera nostre ens hem enfilat per aquest grapat de boniques plaques que l'entranyable Alsina feia servir per anar a Sant Benet el dia que l'aburrien les escales( e si non é vero , é ben trobato..., d'ell m'ho crec tot). Jo he fet la darrera placa de primer amb un plaer cada cop que pillava un canto( per petit que fos), que és molt quan penso com m'hi he arrossegat altres cops, sobretot la panxa....Algún cinqué podria rebatejar-se com a cinc?,.. què?, però bueno. Lógicament hem entrat per la canal de la dreta, tristament he descobert que el friend que just he deixat al cotxe era el que anava bé, però és passa, tot i lo llimat que està.
En Guillem li ha donat l'alternativa a l'Ari que ha fet el tercer i el cinqué llarg de primera. Per cert la teràpia del butano li funciona molt bé, encara que segons com..., semblava empeltada de sargantana. Doncs això, que ens ho em passat molt bé. Si tu vols per segons qui hem fet un terraplén, però que nos quiten lo bailao...

Matraca al Coll de la barraca...

Finde d'esportiva, si vols pillar grau, fot però és lo que toca. Patrulla fins a Font Rubí, en la fragoneta der tio Guilleeermmo, com la prima Ari, er primo Enriquito i er Palmera, que se sube por lasparda dun violín. Entambién sevinieron el Andresín, quesiencarama como mooono por too lo lao, i er Peter, su primo, er Pan, no viiiino. Que lo trincaron p'assser bocaaattas. Er Peter entambién apreta lo suyo. Poo naa, que sus pongo unas afotos del Palmera assiendo de calendario der Blaidaiyamón. La de la prima Ari asiendo unna cosa rara conn el quesobola, no matrevo a ponnerla, no sea queaiga ripresalia. No estammo pa ningún mal de ojo, ai mi mare...

Los cien mil hijos de San Luis versió Parvulari

Ahir la meteo no pintava gaire bé. Els del temps havien dit que no plouria al matí, per tant calia preparar-se per un bon xàfec aïllat. Per això, el Bernat, l'Andreu i jo vam decidir anar al Parvulari, per poder sortir corrents, si calia. És clar que no vam ser els únics a pensar això, perquè al Parvulari semblava que regalessin alguna cosa, de ple que estava. Després el temps va acompanyar i feia goig veure tanta gent passant una bona estona a la roca.

Pel que fa a nosaltres, vam estar una estona al Jardinet, on vam fer un parell de vies molt ben acompanyats per una colla formada per uns que ensenyaven i uns que aprenien i després vam anar a la Placa de Gandhi on també vam trobar companyia, aquesta d'una gent força més experimentada. En conjunt va ser un bon matí, fent exercici, gaudint d'alló que ens agrada i de la companyia i que vam rematar amb un bon dinar i bona companyia en arribar a casa.

Us poso unes fotos com a testimoni.

Pluja a l'Ignasi Jorba...

Quedo per escalar amb l'Enric, fa dies que en tinc ganes. Un cop em recull veig que al Guillem i l'Enric els acompanya l'Ari, colega rocomodrera. La idea és fer una via a gorros tots plegats. En principi dubtavem entre la 98 octanos, a la que li tinc moltes ganes, i la del Simón. .De camí trobem a dues americanes d'Arizona que vaig conèixer ahir amb el Cardona. Vam quedar que si ens veiem les guiaria al peu de la Qui hi faltava, com així faig. Superagraïdes es despedeixen de mi amb un parell d'efusius petons. Al final anem a la del Simón, greu error. Roca mediocre i equipament massa vell, per tant seguint la màxima on no volis d'una reunió de la que et fa por rappelar, abandonem. De fet em rajo, i no tinc cap problema en dir-ho. Desgrimpo dels dos primers seguros del segon llarg. Decidim a suggerència meva, flanquejar per una vira a trobar la primera reunió de la Ignasi Jorba. El següent llarg el faig jo a la carrera, l'altre l'Enric, per tant...em toca a mi el llarg tonto. Pujo bastant bé fins a la meitat, on després de dubtar una mica abasto la reunió bufant. La corda em tiba un güebo i al darrer parabolt m'agafo per passar la corda, no per passar. Tot i així estic content. Les americanes, aplaudeixen des del cim de la Magdalena Inferior. Puja l'Enric, que tot i estar molt fort diu que de seguro a seguro cal saber escalar, doncs recte amunt no vas enlloc. El Guillem i l'Ariadna ens segueixen, en Guillem està molt fort de coco i de piles. De totes maneres diu que s'ha hagut de concentrar molt per passar sense agafar-se. L'Ari, bastant recuperada del seu peu, puja molt bé de segona, fa cara d'estar molt contenta.
Mentrestant l'Enric i jo ens partim la caixa a la reunió fent el capullo. Surt ell a per la reunió del cim, però s'encalla al quart parabolt, el xapatge és una mica tonto, més si ets baixet com ell. Finalment ho soluciona prou bé, jo el segueixo a saco doncs el palomo ens té rodejats. Guspireja i trona quan fem cim. Li proposo muntar els dos rappels i jo m'espero al final del primer així els altres dos podran fotre el camp del cim ràpidament. Així ho fem, sobretot per que l'Ariadna no ha rappelat massa cops i no fa temps com per fer masterclasses de l'asunto....
Finalment felicos , una mica humits, però sans i estalvis tornem a casa, tard si tu vols , però sans i estalvis, que de fet és el que més ens interessava...

El retorn

Bé, ahir l'Andreu i jo vàrem anar al parvulari per fer un revival i per preparar l'excursió d'avui amb el Bernat. Com que ahir no vam dur la càmara, no hi ha fotos. No fotos, no blog.

Al que anàvem, doncs. Avui el Berni i jo hem anat a fer la GEDE del Frigi. Jo estrenava gats i calia provar-los (Encara que sembli casual, us heu fixat que els gats fan joc amb la samarreta i la motxilla? És que quan una és divine, és divine). Com que el que sap és ell li he confiat la càmara de fotos, la qual cosa que només hi surto jo, excepte les de dalt de tot, on hem trobat un parell d'amables escaladors que ens han retratat.

Anem per feina. Quatre llargs. El primer fàcil, tot i que els gats nous feien una mica de mal. El segon llarg l'he pujat molt bé, sense problemes. Els peus ja s'havien escalfat i no feien tant mal. Llavors el Bernat em diu: "Mira per on va la via d'escapament" I m'assenyala un llavi de roca. I jo contesto: "Doncs quina sort que no hem d'escapar". "No, que s'ha de seguir per aquí" Ostres!!!

Com que no hi ha cap altre remei, hem saltat el llavi i hem seguit fins una reunió que semblava una saleta, passant per un "seguro" fet amb les restes d'una llauna de sardines rovellada. I per fi el quart llarg, sense massa història, i a la fi a dalt de tot del Frigi. És la segona vegada, però l'altre cop hi havia boira, o sigui que la vista era nul·la. Tot això amenitzat amb música de sardanes. Sardanes i Montserrat, buff...

Després de la baixadeta, com que ens feia por haver fet poc exercici, hem baixat per les escales al trote i hem arribat a baix en un no res. Demà us diré com van els cruiximents.