diumenge, 25 d’abril del 2010

Ni núvol, ni cendres, ni nà..., a volar


Un dia d'aquests que en diuen de bandera, dels que tornes a casa vermellot. Ja de camí la cosa no pintava així. Del túnel de la bauma una muntanya de boira i núvols semblava haver-nos transportat a terres islandeses. Pujant cap el monestir la cosa es posa tan, tan, tancada, que passem de llarg l'Agulla Pax Vobis. Jo que dic, tira ja trobarem la rotonda i girarem... Deixem el cotxe en mig d'una espesa bruma, carregats, marxem cap a trobar el camí de Sant Miquel. El dia s'aclareix i ens regala mars de boires on La Mola sembla un decorat de Lost en mig de tanta inversió tèrmica.
Avui és un dia per tornar tot allò que he rebut al llarg dels anys. Compto i veig que ja són molts, vora trenta dos... L'Olga i jo anem a enfilar-nos a algun lloc de Gorros. Una cosa senzilla, ella , ha de pujar la corda. Muntar reunions, allunyar-se del terra, compartir corda tot plegat. El seu home, en Marc, està temporalment fora de servei. La porto d'excursió i a escalar. Explicar les coses , els seus noms, una mica d'història, sense fotre massa la xapa, ni semblar tampoc pretensiós. Repassem conceptes a peu de la Miranda de Santa Magdalena. He triat la via Niagara Falls. Dos llargs senzills per afinar conceptes. Passa molt bé la proba, tot i dubtar en algun moment del pas a seguir. Sense desencordar-nos baixem a la Magdalena Inferior, aquest cop he triat l'Epitafio. El peu de via està una mica massa llimadot per la seva geometria. És petitona, encara que molt valenta i decidida, m'estimo més posar jo la primera cinta. Amb un coix a casa teva ja n'hi ha prou, li dic. Surt molt decidida passa la corda per tot el que troba i abasta la reunió amb facilitat. Em recupera la corda i em trobo amb el seu somriure, la corda recollida als peus i un garbo que em fa pensar que també pot fer el següent llarg. Doncs vinga ,li passo material i surt...
Fa un dia preciós, però segur que ja ho havia dit. Una cordada de tres cascos blaus, de l'Otan no , d'un altre puesto suposo,baixa després de fer la via Àpia. Ens saludem. L'Olga abasta la fissura diedre, li he recomanat que vagi dreta, que posi alguna mà per damunt del diedre, que anirà més còmoda....
Tot d'una veig que vola..., se li ha arrencat un bolo. Tenia l'espit als peus..., li pregunto si s'ha fet mal, diu que no que sort de la motxilla. Quin subidón, va repetint... Et baixo??. Nooo, em torna. Puja com fletxa cap al seguro i refà el pas. Abasta la reunió menys tremolosa del que jo esperava. Que valenta és la cabrona, dit amb tot el respecte, admiració i estima. Al cim riem i fem un glop d'aigua. Parlem una estoneta per veure lo serena que està. Jo li havia preparat un dia de pràctiques, no em passava pel cap res de volar , li comento. Torna a somriure.
Munto el ràpel i li dono instruccions de com fer-ho, em diu que tranqui, que ja està tot sota control. Mentre baixo veig un petate inconfussible, en Jordi Brasil va sota. El crido i xerrem una bona estona, mentre vigilo que l'alegre senyoreta Sala aterri, que enlairar-se ja en sap...
Parlar és gratis, fins hi tot pot ser instructiu, la guerra és caríssima i un cop començada , tothom té raó. Ara, la primera víctima , com a totes les guerres, és la justícia. Ens n'anem cap a casa i al meu cap una idea dona voltes: porto més de trenta anys enfilant-me i mai m'ha agradat que ningú imposes res. Sembla que tot just s'hagi acabat la guerra civil, sento les mateixes animalades que quan era petit. Deixebles de deixebles, de... tot plegat, el mateix de sempre. Jo, nosaltres, en aquells temps..., per que?. Si la muntanya no és nostra..., tampoc del capellans, ni dels rapinyaires, ni les cabres. Em miro la panxa que també foto, però no el melic...

dissabte, 17 d’abril del 2010

Camel, un cigarrito que no da risa...



A vegades, triar bé, és plantar la llavor de l'èxit. A vegades, renunciar a segons quins plans, és foragitar l'ombra del fracàs. Èxit, o fracàs, són relatius, com les ressenyes i les seves graduacions. Prendre segons quines coses al peu de la lletra ens pot portar a assumir que no estem a punt per emprendre el que ens hem proposat...
Dimarts, planegem anar a la Sánchez de Diables, dijous canvio de via i de company de cordada. La Mas-Brullet amb l'Enric. Divendres, parlant amb un col·lega, veiem que encara farà més fred del desitjat. Per tant, reprenem els antics plans de la Camel. L'Enric i té la banya clavada, doncs no va fer-la tot lo dignament que voldria. Jo per la meva part li tinc ganes de fa dies.
A peu de paret, ressenya en ma, ja ens enfilem massa directament. Ens despenjàvem del segon bolt, quan un bon samarità de les Gàl·lies ens indica que és una variant(no una Derbi..., vamos que no ens ven una moto). De resultes, l'Enric refà el camí i abasta la reunió en linea recta, passant per sota un sostret(concepte relativament estúpid a Vilanova, si vens de Montserrat...). Arribo a la reunió convençut de que la continuació, impossible de no trobar, és ben clara. No tinc tan clar lo de les reunions. Em salto un parell de burins, que devien que ser la reunió, i abasto la part superior de la gran torrada que formen els dos següents llargs . Un llarg molt guapo de bavaresa, llimadot en algun tram, però ben equipat. Si no, friends para que os quiero...
El flanqueig en baixada, un altre concepte relatiu, sembla un tobogan. L'Enric va de primer, obre el llarg que es diu ara. Jo, de segon, tinc la sensació de passar de llarg en un parell de cops. Graduar el passatge de tercer em sembla ridícul, sobretot de baixada. Penso que deu ser tercer pujant, però baixant..., trobo que és fer-se una mica el xulo. L'Enric puja pel següent llarg en un pis pas. Ell que patia pel llarg. El flanqueig per entrar a la reunió és memorablement bonic. El llarg que ve em toca a mi. M'enfilo al primer bolt i no trobo la manera de passar. Demano un estrep i surto una mica en lliure fins el següent. D'allà fins la reunió trampejo les coses una mica millor. Tinc al cap els primers escaladors que es van enfilar per allà, però que bons que devien ser... Trobar les debilitats de la paret d'aquella manera, en aquell temps, chapeau... El darrer llarg ens fa dubtar una mica, però l'Enric fa cim, fins i tot seguint la via!!. Al cim més una abraçada que una encaixada de mans. Aquest cop l'Enric s'ha tret la punxa que portava, jo, penso que aquest camel, no és cap cigarret de la risa...

dilluns, 12 d’abril del 2010

Operació Paraboltverd, capítol IV...

Escalar, no té massa misteri. T'agafes a la pedra i puges. Posar nom a les coses és molt fàcil. Al final, amb el temps, cal assumir els nostres actes. Ara fa vint i pico anys es va plantar una llavor. Va...., deixem-ho estar.., això de la floreta, l'abella i tot plegat. En resum que li van posar Carles i el pare va tenir la pensada d'aprofitar i deixar-ne constància. La via del Carles, que al final, també va ser llavor d'altres coses... va començar a ser freqüentada, tant que al final va deixar un xergai, visible des d'abaix. Com el pare que és, i com el nebot que no tinc, però sento, ahir vam acompanyar a l'Agustí a acabar de canviar el vell equipament d'aquesta coneguda via. L'Enric Bassas de cap de cordada, amb l'Agustí, i jo i l'Adreuet, d'improvisats manobres. El director tècnic de tot això, com no, l'Agustí va tancar així, el quart capítol de l'operació paraboltverd (paraula que es pot llegir d'altres maneres). Al final s'ha mogut alguna reunió, escurçant el llarg del mur. Desplaçant una miqueta la via en aquest tram per deixar de tenir les preses de peu tan lluentes. La dificultat, orientativament, és la mateixa. Ara totes les reunions compten amb tres bolts, dos amb anelles per rappelar. Com que es tracta d'una via ja d'escola, s'ha prioritzat la seguretat, sense deixar de tenir el compromís ja existent. Per tant, més com a acte responsable, que com a altra cosa, el pare i uns amics han actualitzat l'equipament de la via. Per molts anys, doncs al Carles i al pare. Jo, per la meva part segueixo baldat després de fer de manobre. Escalar amb la motxilla plena de coses és una cosa, si a sobre pesen ne's una altra...

diumenge, 4 d’abril del 2010

De Patrulla per Ulldeter...

Aquesta no és terra de monos...
(Vallter Bonetti)

Sona el despertador, són les cinc de la matinada. No he dormit molt, neguitós per què avui marxo cap a Ulldeter. L'Andreu, l'Enric i jo anirem a fer la Canal Estreta del Gra de Fajol Petit. No és que sigui un objectiu de l'hòstia, però la perspectiva de tornar a enfilar-me per un mur de gel fa llevar-me amb ganes d'estar ja a puesto. El diumenge, en Marc i en Dani hi van estar. Les condicions són bones. Em va dir: neu entre els ressalts i una mica pelat per dalt...

Puntual, l'Andreu, em recull sota casa a l'hora convinguda. Per ell, massa d'hora. El camí fins a Vallter passa ràpid, a aquestes hores no hi ha massa gent pels mons de Deu. L'Enric arriba puntual, tranquil com és ell, preparat pel dia que toca. Un cop vestits, guarnits i el que faci falta sortim cap el Gra de Fajol. La neu és dura, però no cal patir per relliscar, si més no fins el peu de la canal. Allà ens posem l'arnés, els grampons i traiem un piolet. Tot plegat, per arribar al peu del primer ressalt, és més que suficient. Un cop al primer ressalt, l'Enric sur decidit. L'Andreu s'ho mira tot dient-me: què bo que és el Bassas.... I tant que és bo li dic. Fixa't-hi bé que ara vas tu... L'Enric crida reunió i les cordes comencen a desaparèixer amunt. Arriba el torn de l'Andreu i derrapa al primer intent. Es gira i em diu: si el meu pare em veies aquí... Jo que li dic, penja't de les dragoneres, pica amb decisió, no patalejis... Ho torna a provar i se'n surt molt dignament. La jarana d'ahir vespre amb el Cardonetti li està passant factura, de fet al final del dia li volarà el talonari sencer de factures...

Ara em toca a mi, que contravenint la lògica, prenc el piolet dolent amb la mà tonta i el bo amb l'habil. Si és que en el meu cas es pot parlar d'habilitats. Dic això del piolet dolent per què no és per cascades (Grivel airtech racing), però es que tenia unes ganes d'estrenar-lo... El cabró mossega bé, però no és per aquestes coses. Abasto la reunió sense massa problemes. Torna a sortir l'Enric a pel següent ressalt. Aquest cop l'Andreu i jo farem un millor paper. Ell per què ja s'ha fet amb la manera de no semblar un víking destralejant. Jo per què he canviat els piolets de mans. Els següents llargs són de neu dura i poc glaç. Arribem a una cova d'on sortim per un tram de mixte tonto, tooonto..., D'allà, amb reunions massa alpines pel meu llindar normal d'adrenalina, sortim per un corredoret fins l'aresta cimera, o com se digui. Anem al cim sense motxilles, fotos i cap el Gra de Fajol Gran per l'aresta. D'allà, al coll de la Marrana i el refugi, on l'Andreu i jo farem nit. L'endemà farem el Bastiments i baixarem intentant tancar la volta al cercle que hem començat avui, però això ja serà una altra història. Serà el meu quart dia seguit d'activitat, dimarts Montserrat, dimecres Vilanova de Meia i dijous i divendres Ulldeter..., com diria el profeta, aquesta, no és terra de monos...

divendres, 2 d’abril del 2010

La meva part del tracte...


Tots dos teniem pendent una visita a la Roca dels Arcs. Jo, pel tema de la Camel, en Marc, la Lleida. El seu darrer cop van baixar de la primera reunió. El seu company es va perdre al segon llarg i van haver de baixar-se, per cert d'una manera ben enrrabessada. Per tant, amb suficients motius extres al propi d'escalar, em trobo amb dues cordes lligades i un munt de trastos penjant preparat per encetar la via. El primer llarg, asequible, però a voltes lluent com el pasamá del metro, no em dona massa problemes. Reforco la fisura amb un camalot petitó. Els passos són llargs però segurs. Entrar a la reunió se'm fa molt divertit. Crido lo de Nino Bravo així que em lligo, i tot recuperant les cordes guaito el que m'espera. En Marc m'explica allà on es van perdre. Jo al meu torn li dic que per ser una via del 77, aquella colla de tios amb botes i només mosquetons èren molt intrèpids. Jo em sintonitzaré amb aquell pensament, com si obrís la via. Miro de pujar per on sembla més lògic i factible. Després d'escalar una trentena de metres en vertical i vora una cinquantena en horitzontal em lligo a la reunió. Amb un parell de... intuicions(bueno rima amb aixó però no ho és...). L'entrada de la tirada ja et posa en la tesitura. Poso un zerofriend, més per protegir la integritat dels meus gallumbos que per asegurar un més que tonto flanqueig entrant a la reunió.
La resta és cosa d'en Marc, i pel que vaig veient, difícil de fer , però impossible de no trobar. Em Marc enceta el tercer llarg xapant les dues primeres peces en un pis pas, però... desgrimpa doncs no troba el canto per acabar de posar els peus damunt del desplomet. Ho prova tres o quatre cops , al final se'n surt. El tram següent, el molt puta, calla. El cinquè??, és dels de no tenir el dia tonto, o sencillament és alguna cosa més. De fet, una cordada basca i molt lola, que ens segueix, confirma les nostres tribulacions. El quart llarg, com en el tour el fem a pedals, són només els tres primers passos , la resta ésta net, però es deixa estimar pels nostres tascons i friends. En Marc també fa el següent llarg, les meves extremitats així ho aconsellen. Escalar aquí és per homes que hagués dit Manolo I, El Grande. Jo no estic per possar-me a suar per que les mans se m'obren. Així li ho explico al company. Ell surt content com un ginjol, doncs ja albira que podrà posar el refotut camalot del tresmil i pico que fa dies que vol estrenar i no pot. El problema és altre cop trobar la reunió. Munta la reunió en una sabina molt gran tres metres per sota d'on està la de la via. El darrer llarg el faig jo doncs, com m'indica en Marc, jo sóc millor explorador. Sense massa problemes encerto la sortida fent servir el sentit comú i la lògica. Al cap d'una estona en Marc i jo ens encaixem les mans, senyal que la feina ja està feta. Xerrant amb en Marc li repeteixo que d'alguna manera em sap greu no haver-me vist en cor de fer el cinqué llarg. Ell em diu que venia amb mi per trobar la segona reunió i que jo, ja havia complit amb escreix la meva part del tracte...

Una abracada molt gran a l'Urko i la Míriam, amb els que vam compartir estones de reunions i d'altres coses...