divendres, 28 d’agost del 2009

Fent el trad per la nord del Barbet...


Dono l'enèsima volta dins del sac, em poso les ulleres, el cel és ple d'estels, el pla de la galàxia passa en diagonal per damunt nostre. El temps millora, un cop d'ull al baròmetre m'ho confirma, la tendència és a l'alça.
Son les cinc de la matinada, el termòmetre marca sis graus i l'invent aquest de sac que porto està arribant al límit de les seves possibilitats. Crec haver-li dit al doctor que no era necessari fer un bivac, però al final ni tenda, ni refu, ni res..., bivac. Des que és trad, aquestes coses passen. Si mes no el sopar el vam preparar al lliure del refugi .I aquí em tens, bivaquejant en mig d'un prat, sota els estels, voltat de vaques i confiant que el sac arribi a l'alba. A les set ens llevem, repartim material, deixem al cotxe el que no creiem necessitar i ens emportem allò que no farà falta,o era al revés. Un joc de tascons i un colló de friends, dotze cintes exprés i bagues i baguetes per lo que sigui. Ell porta tot el material al damunt, jo vaig amb motxilla no sé anar sense motxilla per aquests puestos...
Un cop a peu de via l'inexistent rimaia dona lloc a un primer llarg de més de cinquanta metres. Seguin el consell d'en Nenivan, entrem per la Mauber, l'entrada original té molt tram d'herbetes , massa. El doctor passa de primer,posa cacharros a tort i dret.
Com que la corda és de cinquanta haig de sortir a l'ensemble un grapat de metres, els suficients com per no poder-me posar els gats i haver de fer el llarg en vambes de treking. Un cop a la reunió, em canvio, reordeno el material i enceto el diedre.
El primer pitó està lluny però a que hem vingut sinó..., el terreny no és molt difícil, però la motxilla i l'ambient imposen un altre tipus de comportament. L'actitud és el que compta, l'actitud. Vaig fent el llarg, que és molt llarg sense massa problemes. On trobo a faltar algo poso el que puc i sé. Un merlet, un camalot...Un cop abastada la reunió penjo la motxilla a un pitó i encinto els dos long-life's. El doctor puja com un coet, al ser tan alt, desplegar tota la seva envergadura li facilita molt les coses.Ens passem les coses i estudiem el pas. Al segon pitó hi ha una bagueta...Una de les nostres ressenyes marca una variant de quart grau sortint de la reunió a l'esquerra. De fet fa estona que veig un pitó amb anella a les nostres deu( una ressenya que he trobat a la xarxa en parla...). La nostra ressenya , nenivan a part és la que m'ha passat en Jordi Farrés, l'original del 76 de quan la van fer els nostres pares.
El doctor xapa el primer pitó, s'obre tot lo llarg que és i xapa el segon, i el tercer. Sota un desplomet vol protegir el pas amb un tasconet, però a la que s'aixeca una mica veu que té un pitó a tocar i surt a per ell, s'allunya de mi amb la seguretat del que ja olora la reunió...Tret dels primers deu metres, que son dificilots, la resta es deixa fer. Jo amb motxilla i la corda correctament tensa, passo sense agafar-me a res més que la pedra, però suo i de valent. El següent llarg és per mi. A tres o quatre metres de la reunió trobo dos pitons quasi bé junts, la resta del llarg a pel. Miro de posar alguna cosa, però al no dur pitons poca cosa puc fer més que muntar la reunió al cap de més de quaranta metres de quart grau de placa, no és difícil però no caiguis, ni patinis , ni pensis tot el que pot passar.....
La reunió és just sota la grallera, d'un pont de roca i un parell de pitons. El doctor farà el següent llarg fins dins de la grallera on troba un pitó pel camí. Posa algun friend però tampoc us creieu que gaires. La reunió a la grallera és d'un pitó i un tascó, es poden posar més coses, suposo. Jo ja tinc al cap la vira característica que diu la nostra ressenya original. Trec el cap, i allà està, tot un caminet que ens treurà d'aquesta paret. Al cap de trenta metres i tres pitons que he trobat pel camí munto reunió d'un camalot i un merlet gegant. Arriba al rato el doctor i se li fot al cap sortir recte amunt, doncs ha vist un pitó. Més per l'aventura, que per lògica, doncs tenim la cresta a vint metres i podem abastar-la per un camí digne de tot bon excursionista, el doctor es posa a lluitar amb el pany de paret. Darrera pujo jo, al final n'hi
havien tres de pitons, per mi que era artificial, estaven massa junts i desplomava que t'hi cagues.
Però pujo...i al cim li dono la ma al doctor. Una ascensió en família, com la d'ara fa trenta dos anys. Fem una mica el ganso, no massa la boira ens comença a empaitar. D'aquí al refugi i el cotxe en una hora i escaig , tot seguint un meravellós camí de marquetes grogues, verdeeeees nooooo ,grogues.

Postdata: Per arribar al refugi millor taxi(16 € aller et retour), o millor un 4x4, el cotxe el trinxareu. Per la via, tascons o friends ( màxim el del 3). Vindria bé portar pitons plans o uves petites, no em vam posar cap doncs hi ha pitons per passar, però ai si et perds en la part de dalt...Les reunions tenen long-life's, però cal saber on vas, entre pitó i pitó cal escalar, segons com bastant, és lo que té el trad-climbing...

divendres, 14 d’agost del 2009

Maya, algo més que una abella...

Amb una copa de cava a la ma es pot xerrar, amb
dues copes de més fins hi tot et plantejes el Freney. Com que celebravem els 42 anys ( que ben portats...) de l'Andreu, les copes anaven i tornaven que no veas. Total que si demà anem a escalar, que si no...A l'Andreu no hi va haver-hi manera de liar-lo, l'Elena va deixar clar que no ens el deixava, per tant la cordada resacosa va ser només cosa de dos: l'Agustí i jo.
El que si estava clar era la via, la Maya de la paret oest del Cap de Mort. Una via oberta pel Jaume
(Samalé) i l'Agustí, sembla ser que en honor de la filla del samalé. Com que pel Mohawk ens enterem que està reequipada, pos millor. A peu de via ja queda clar que jo faré el primer llarg. Surto a pel tema, de fet l'Agustí ha pillat un gadgeto per passar la corda si la cosa es posa tonta. No sé per que penso. Està clar que la meva memòria, falla...
Al cap d'un parell o tres de seguros, la cosa es posa tonta. La roca no és tot lo que jo dessitjaria, així que li demano el trasto i passo la corda per un seguro allà on la roca és més dubtosa. Si es trenca algo puc fer una croqueta del copón. Amb la corda passada, refaig la posició i faig el pas. És una successió de passos mooolt fins sobre pedretes efímeres i arrodonides. Bloquero que dirien ara. La resta de la tirada té un parell de passos molt guapos, surt tota sin tocar ni repostar. L'Agusti puja tan concentrat que en un pas, crec que on jo he fet anar el gadgeto, fot un cop de cap amb la paret de l'impuls que es dona per passar, amb lo que surt rebotat de la paret. Risas a part diu allò de joder que bons que erem.
A la reunió canviem les tornes, el segon llarg és per ell. Aquí la roca canvia. Típic de Sant Llorenc, com si escalessis per un rallador de formatge, fa mal. El tio evoluciona prou bé i enseguida crida reunió. Al cim vagarejem una mica, fem material i xerrem. Xerrem d'on anirem el proper cop, de la vida, vamos, lo més normal del món...

dimecres, 12 d’agost del 2009

Tradicionalment tradicional, encara que amb tradició…

Tot té la seva raó de ser, les tradicions també...

Segons com, em sap greu escriure sobre això, em fa sentir vell I no en tinc ganes. De tota manera aquest any en faré quaranta i escalo des de que tenia vuit anys. No és cap proesa, feia el que fan tots els nens , només quan son petits..., voler ser com el pare. El pare escalava , jo volia escalar. Escalar amb botes a Montserrat té el seu que, era el que es feia aleshores. De fet el que recordo majoritàriament és una colla de bèsties , generalment barbuts, que posaven pitons i tacos a cops de martell. Era com viure en un episodi de Vickie el vikingo, sobretot en lo que el meu pare respecta. Amb el temps uns llibres, uns escaladors, material nou..., van arribar a les nostres contrades. Aquells escaladors més joves, que per mi ja eren grans, van adoptar de cap aquesta nova manera de fer. Escalar una roca posant protecció per dalt, que a la llarga donaria lloc a la modalitat d’escalada anomenada esportiva. Aquí el que recordo és escaladors sorollosos, malles arrapades, molta olor de porro i molt topeguay, topefree, tope lo que sigui...
Com amb els cotxes, part d’aquestes tècniques, idees, materials , filosofies es van adoptar, no sense algun que altre trasbals. Recordo que fins i tot es va fer una espècie de reunió en un teatre per mirar d’acostar punts de vista. Que si clàssic, que si lliure..., qui encara tingui dubtes que faci un cop d’ull al Vèrtex , en l’apartat de ressenyes i activitats( qui escriu, com escriu...), sembla mentida la de reminiscències que un pot trobar. Sobretot si s’entén que tots venim del mateix puesto, les coses evolucionen de maneres diferents, i com evolucionen...
El fet és que part de les coses que eren útils s’han adoptat, que normalment han donat lloc a un tipus d’escalada. Esportiva, bloc, tradicional, clàssica, happy, easy, de salò...La sensació que tinc és que torno a estar al cap del carrer. De petit era un bitxo raro, fill d’un fuster i un costurera, era estrany que no jugues a pilota, que no em molessin els cotxes i de que no tingués ni puta idea de qui eren AD/DC. Ves per on ara tot ha canviat, o no...Cada època té els seus líders culturals. Vaig veure passar Alsinas ,Antonios i Marcels com a guardes de refugi o jefes del Camping. En el seu moment part de l’elit cultural de la zona. Al final per diferents motius vaig deixar d’escalar. Un d’ells va ser el desencant davant del fanatisme. En Marcel, amb el que vaig escalar aquell darrer cop, em va relatar com ell i un alt representant del bàndol contrari al seu, van fer el porro de la pau tot escalant Bastardo(7 b+). Aquell representant va ser capaç de fer al rotpunkt, o a vista l’esmentada via. Total que al final no tenien tantes diferències..., tot plegat al cap dels anys les postures s’han anat acostant cada cop més fins ser molt properes.
Ara el que es porta és l’escalada tradicional, malament tornem a anar quan parlem de tradicions. Per no dir res de l’escalada neta..., escalar no té res de net. Que jo sàpiga les sargantanes i les formigues son les que menys embruten la paret. El magnesi erosiona, la goma dels gats també, no em mal interpreteu, feu una volta per segons quines zones d’escalada. Picar cantos, com a Font Soleia ?, ristres de burils típiques dels anys setanta?, zones hiper matxacades?. Qui estigui net de culpa..., passo de continuar que segons diuen el que va acabar la frase el van penjar. Per cert van ser uns fanàtics en nom de no sé quina religió...Gràcies a això ara tenim un Monestir. Un altre exemple d’ètica??. Un altre exemple de tradició??
Torno a escalar, ja no tinc herois amb els que folrar la carpeta, només veig persones humanes, amb les seves mancances i les seves virtuts...Tot plegat abans era Petzl qui venia la moto amb el freeclimbing, ara és Blackdiamond amb l’escalada tradicional i els seus friends purs amb la roca. Els demés són peixets que també intenten menjar-se el seu bocí de mercat, nosaltres. El que no fa de guia, té una botiga, un web i demés... Segons com si no tens un plumes , un blog i un furgona estàs fora, que diu el Doctor Bonrotllo...Ell té un mac...Suposo que totes les èpoques necessiten líders espirituals que mantinguin el tema, si no estaríem morts, això no evolucionaria. Per tant com que ja sé es repetirà el tema continuaré gaudint de l’espectacle de la natura amb tanta biodiversitat escaladora.
L’altre dia al cim de la Cadireta em vaig imaginar aquella colla de putos sonats que es van despenjar amb un tronc i van fer el cim a través d’ell. No estaven tan lluny de lo d’escalar tradicionalment, o calla que era una altra tradició...He vingut a aprendre, m’encanta aprendre, malauradament m’avorreixo molt fàcilment, no puc ser metòdic. Ja vaig tenir prou lio per acabar els estudis de física. Tinc un franc desavantatge, mai podré ser fanàtic?. La veritat no existeix, cadascú té la seva, per tant el respecte serà el que ens salvi de desaparèixer. I com que això del respecte és molt borrós, tots , en algun moment haurem de perdre per que algú altre guanyi, i viceversa...

diumenge, 9 d’agost del 2009

Repassant la feina...

Un dels molts motius que tinc/tenim per escalar és posar-nos a prova. Hi ha cops que ens posem a prova físicament, hi ha cops que ho fem mentalment. Ahir, tot plegat, va ser una barreja de totes dues coses. L'Agustí m'havia demanat anar a repetir la Ignasi Jorba, jo que tornava de fer el tocino amb els pedals per la Cadireta, vaig acceptar. Conscient que el company voldria fer el màxim de primer, conscient que jo no tenia els manetos fins, conscient que el company necesitava fer un test, jo com al chiste, la pasta pa mi i la glòria pa l'americano.
Com que la finalitat d'aquest blog, a cops és més vivencial que informativa, doncs lo del grau va a dies i ni jo sé què és el grau, relato les coses tal i com van anar:

Pujem com a senyors amb el funicular de les quatre, grimpem directament per les plaques que surten del camí. No és difícil, però una relliscada pot fer-nos fer la croqueta durant una bona estona. Ja no dic res per la gent que passa pel camí, vamos com si no tiressin protes pedres les cabres...
El finstro de l'Agusti surt disparat cap a la reunió, no sé quina...,va tan ràpid que al final em poso els gats a quinze metres de terra, en una reunió zero que hi ha. Carrego amb les motxilles, passo de caminar un guebo per tornar a buscar els trastos.
Trona de fa una estona, mal rotllo, al cabrón aquest encara li entren més preses. Els llargs els fa a la puta carrera, i venia dient no sé que de respirar , no sé que d'un mantra..., cabrón però si sembla que vagi en un Opel Manta.
Bueeeno, al llarg xungo les coses es calmen, com que aquí s'ha d'escalar entre seguro i seguro, la cosa canvia. A la que em toca a mi també canvia. La motxilla és un pel grosa pel meu gust, bonattiajades a part el llarg no és fàcil. I pensar que vaig enrredar al meu pare per fer aquesta viaa en el seu moment...A la que faig el flanqueig d'entrada a la reunió el tinc ben present.
El darrer llarg, jodeeeeer..., altre cop carreres.Cim, encaixada de mans, repassem mentalment la via, comencen a caure gotetes. Venga nen a correr un altre cop, a veure si pillem el darrer de baixada. Geronimoooo, sento pitos ai que el perdem..., entrem pel pèls. Un cop a baix el jefe ens pica l'ullet i no ens fa passar per caixa. Bueeeeno Berni tot té un motiu, les carrerilles , també. Sort n'hi ha que a la Roca el Matías ens posa una birra a cada un i una tapa de boquerons. Bufff..., final felic.

divendres, 7 d’agost del 2009

The brown-machine...

Jo estava tranquil, però va i em truca el najat del doctor Bonrotllo. Que si has fet la cadireta diu..., pos si, tres o quatre cops li torno. Pos et sembla anar-hi el divendres?. Mmmm...vale. Fem l'Anglada?, em diu...Tonto de mi contesto que si. Encara recordo les històries de por d'aquesta via. En Francesc( Paco ) va fer una cremallera històrica per matar-se. I el doctor, que va acompanyar al Paco en la seva ùltima cremallera a la Flip Matinal, li va el morbo. Beeeerni , no passa res , està reequipada. Però la roca és com un crunch, un gran zurullo, el millor camí per fer una pinyata del copón. Miro i miro ressenyes pels blogs, la més nova és del 2007, mmmmmmmmm.... mal rotllo.
Arriba el dia, la hora, el moment i el doctor ha tingut una mala esperiència psicotròpica, o etílica, o jo que sé... A la que estem al cotxe, lacònicament em diu que avui haig de fer jo de primer, que ja em tornarà el favor un altre dia. Bé, penso que era el que em faltava per motivar-me, eh!! i ho dic en sèrio. De camí fa una calor qu torna boig, jo vaig pensant en lo meu, el doctor té prouta feina en caminar sota la motxilla. Arribem a peu de via i al doctor se li posa en marxa la brown-machine i ha de sortir per potes a trujar-la. Mentrestant estudio el tema i preparo els trastos.
Comencem malament la primera cinta està massa lluny pel meu morro , la meva valua, el refotut pes que porto, o lo que sigui..., el doctor , que pa' algo és més llarg que un dia sense pa, la posa. Venga Berni p'arriba, em diu mentre es tomba a l'ombra a asegurar-me. Faig el llarg del pedestal, que té parabolts espits i algun que altre buril en bones condicions, bueeenu si més no acceptable. Abasto la reunió i el doctor puja al seu ritme i estil característic. La continuació fa que se'm posi en marxa la brown-machine a mi. El llarg, com recordava , té una roca nefasta, asquerosa. L'equipament és curiós, miro:..., bueno, bueno , malo, maaalo, malo i largooo, bueno, bueno, maloooooooo, bueno..., i una mieeerda.
Un dia ja vaig decidir que la roca hauria de ser acceptable, els seguros bons o possibles...,Massa vegades , sense triar-ho, havia hagut de fer trad-climbing. Si tries , fins i tot pot molar, però si t'hi trobes , pués no. Així que, fidel als meus principis (soldado cobarde vale pa' dos guerras), li dic al doctor que flanquegi a buscar més bona roca i millor equipament. Al cap d'una estona munta reunió en un arbre, al peu de dos espàrrecs de parabolt( manguis, sempre manguis, mangis per tot arreu...). Decideixo fer cim per la Xacó-Barés. El doctor, les seves extremitats i les rastes, ja han despertat. Decideix fer ell el llarg i sort en tinc doncs sense tascons i amb un nus cassin passa sense problemes. A la reunió del bloc fa cara d'estar més recuperat. Ara tiro jo, fem cara de trad, però no...L'artificial està equipat , sense sorpreses que et facin pensar en fer una pinyata..., jà!!. El pas d'entrar a la reunió cimera és llarg, descompost i...faig un saltiró per pillar la branca de la savina( el gordo volador!!!). Crido reunió i el doctor puja al seu rotllo. Ja al cim , riures a part( no cal drogar-se per fer -ho), disfrutem de les vistes. El cel guspireja sobre Manresa i el vent que aixeca la tempesta comenca a fer-nos una mica de mal rotllo. Dos ràppels i ja som a terra. El doctor corre a treure's els gats, em diu que sort que la xirla la duia jo , que si no es talla els dits dels peus. Sense presa , però sense encantar-nos anem cap el ketxup que ens espera a Can Masana.
Per lo gordo i desentrenat que estic no em puc queixar..., però soooort que no hem anat a l'Anglada.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Jordi Brazillllllllllllll

Érem a la primera reunió...tot discutint si surts tu o si surto jo...(òndia, que bé que m'ha quedat !!!).

Sentooo...ehhh! ets l'Andreu???
Òndia, vaig pensar.. Això deu ser per un altre paio : en aquesta reencarnació és la segona vegada qué estant enfilat des de lluny em criden pel nom !! M'espeten... : soc en Jordi Brazillll !!!. Mare meva...sóc jo. Berni, Berni, ens han trincat !. El Berni em diu.. tranki tiu, que sortirem per dalt !!!




Collons!!! li dic al company (en Berni Soto, escalador de luxe, millor amic i excepcional mestre...una mica més gran que jo...amb aquella perspectiva que dona portar avantatge al run run de la vida...vertical ! ) òndia tiu que som ( sóc...ummm que m'inflo) famosos...els Spice girls de la roca... És clar que li vaig deixar al company fer de primer...


En fi...que em toca negociar l'últim llarg de la via.... molt maca, de tres llargs oberta per un tal Agustí Cardona, qué hores d'ara és a l'extranger passant uns dies.




Bé, un cop amunt i després del ràpel (instal·lació nova de trinca) baixem a peu de via i ens trobem amb en Jordi i la seva troup. Abraçades, intercanvi de parabolts, small talk, i cap a casa.

Ai perdó! : La via, la que faltava a la Magdalena inferior. Tres llargs reequipats per l'aperturista...i algun turista, je, je!. El grau V+ per continuïtat i cagarrines, je je!!!



Hem de dir que la via ha estat fantàsticamnet reequipada per l'aperturista i millor desequipada per la millor promesa escaladora del meu carrer!!!


Cal anar, fer la via !! Cal dir que algun bon samarità ha indicat el peu de via amb rotulador... : umm si en Josep Barberà aixequés el cap...
Salut i parabolts
nota : mentre en Jordi Brazil llegia al post l'hem fotut 100 parabolts de la bossa.
Apa salut !

Operació Paraboltverd II...

Aquesta fase de reequipament es va portar a terme el dissabte passat a càrrec de l'Agustí Cardona i l'Enric Bassas. Aquest cop va ser el torn de la Ignasi Jorba, a la Magdalena Superior. La tècnica utilitzada va ser la de sempre, puja un de primer amb una estàtica per fixar, comenta el llarg i el de segon va fent. Pel que sé va ser una feinada llarga. A part de la tasca de substituir el material , espits de 8 mm per parabolts del 10( tret de les reunions on son del 12 i amb anella), es va donar en algun cas puntual una mica més de lògica a la via.
Per repetir-la caldran dotze cintes, a més de reunions( en aquest cas de només dos parabolts). Es pot fer en quatre llargs i en la seva part final ja no s'ajunta amb la 98 octanos. Recordar a qui vulgui col·laborar que pot fer-ho de manera material, tot comunicant-ho a: paraboltverd@gmail.com
Recordar que aquesta feina es porta a terme amb fons personals i amb l'inestimable col·laboració de Verticoutdoor Sabadell, on podeu adrecar-vos si és que voleu fer una donació de material . Us ho agraïm a la bestreta.

diumenge, 2 d’agost del 2009

What's goin' on...

Faig plans i trilirí, em quedo a terra. Al final quan ja em resignava a un finde sense poder trepar, truco al Doctor Bonrotllo..., una mica canalla , però sobreexeix bon rotllo per les orelles. Quedem per fer una escaladeta per avui mateix per la tarda, que té tema per la nit i que va una mica petat doncs vé de la Ravier del Tozal del Mallo. Doncs res planejo un matí de pintura a casa i a dos quarts de tres el passo a recollir. El tio és tot un personatge( segons com dels Simpson's...).
Entre rialles ens repartim els trastos i cap a la Magdalena Inferior. El plan és fer La que faltava i de pas si la meteo ens deixa la Via Àpia. Jo només li demano fer el primer llarg de La que faltava, tinc ganes de veure com ha quedat. A peu de via trobem una cordada que fa la Rantamplán , amb els que compartirem tapia. Per damunt nostre, a la nostravia hi ha una cordada. Abasto la reunió i com si no volgués ni m'entero del llarg. Estic content, la cosa comenca bé. El Doctor, fa el segon i jo el tercer, caaap problema. Rapelem ligeritos i a per la Àpia.
Aquí el doctor fa el primer , jo el segon i ell el tercer. Com canvia el tema, sense motxilla i estàtica , com l'altre dia. Riem una mica amb la cordada de la Rantamplán, entre tant feian temps al cim. Risa va , risa vé, li fotem cap avall via Sant Miquel. Anem per feina que a Monistrol hem de fer la cervesseta...Parlant de fanatisme, ell en té molt, de ties , curros i de la vida ens passa el camí en un plis plas. És el que té escalar encomanat de bon rotllo, només puc dir una cosa . Gràcies Doctor!!. A les fotos aguanto la respiració i amago la panxa, és lo que té portar un forropolarincorporat de cinc quilos de mantega, ja ho deia Marvin Gaye: What's goin' on...