diumenge, 23 d’octubre del 2011
De moment...
Fa dies que ja no paro per aquí, ara miro d'explicar més el que sento i no el que faig. Si li voleu fer un cop d'ull, feu clic a l'enllaç FENT EL MONO, que trobareu. De moment, fins una altra...
dissabte, 7 de maig del 2011
La vida no es tan compleja como parece...
Al final la vida no és tan complexa com sembla, no?.
dijous, 21 d’abril del 2011
Buscant-nos la vida..., Knocking 'Round the Zoo

Son les onze quan m'enfilo pel primer llarg de l'espero Original. La seva xemeneia ja em fa penjar-me la motxilla de la daisy, day no, day també. La via té les reunions equipades, alguns bolts, pitons i algun tram on t'has de buscar la vida. Llarg l'Edu, llarg jo, la cosa va fent fins el cim. Baixem al càmping on tenim reservat un bungalow. Ens fotem un dinar d'escandol: vinillo, xoricets, cafetó i cap a paret un altre cop. Com que el pla era anar a la Martinetti, però el parte és el parte, optem per anar a la Xemeneia Carles Andrés. Tothom en parla i sap on és, però d'enfilars'hi, una altre cosa és. Una mica més tips i bolingues del que tocaria ens plantem a peu del tema. Ja suposo que molt neta no deu ser l'escalada, d'estil dic, lo de l'equipament si que és net, si...



diumenge, 10 d’abril del 2011
Chino..., Chani
La idea inicial era conjuntar tres equips. El primer familiar i playero. El segon excursionista. El tercer, diguem que, escalador. Em presento al club amb un parell d'idees, l'una factible crec, l'altre..., no sé. Després de consultar pels blocs l'asunto, fonts contrastades, res de guerreros de la roca. El Fary, és a Torrente, lo que el Paca és per a mi.(posats a triar mites..., trio aquest) Per tant tinc clar que l'aventura passa pel que vivim, no pel que fem. Així dons, ho tenim clar. A la Chani, de la Falconera.
Els companys es reuneixen amb mi. L'Eduard, que ara fa de primer posa el c3 que jo hagués posat, cony de mitomania amb els aliens... Surto, doncs encara tinc la ferma convicció de que tot i anar fora de lloc la cosa promet. Plaques i diedres molt factibles de protegir m'esperen. Poso el primer friend lluny, que cony no trobo res més. Al cap de poc un altre sota un diedre més tieso del que creia. Un tricam al peu del diedre, un altre al mig en una zona especialment plena de liquen o molsa seca(penso: perdona'm caçador de líquens...). La cosa s'acaba i ja no queda més que muntar reunió, cosa que no faig. M'asec apalancat, ben apalancat, i crido a la Maialen reunió i ja pots pujar. Al cap de poc la vora trenta metres que ens separen desapareixen i tots quatre tornem a estar plegats. Una paella ens espera, els amics, les novies, la mar...Que bonic fer-ho anar tot plegat... La variant de todo a cien que hem fet em deixa molt i molt satisfet. Els companys somriuen. Els francesos diuen :petit a petit, jo dic : chino, Chani...
diumenge, 3 d’abril del 2011
Cociiiinerooooo....
Ja fa dies que parlàvem d'anar a escalar. Via llarga, que diuen ara. Bueno, de posar les cintes també en diuen obrir...., i jo que sovint penso on collons està el crio que volia ser escalador. No entenc res. La qüestió és que he quedat amb ell, l'Oriol, i en Gabi. L'un és el cuiner del Munt, el restaurant del club. S'enfila de fa poc, com molts renega del vertical botiguer que li va vendre uns gats amb nom de deu egipci massa números més petits. La cosa és que no veu la llum, però si les estrelles, i la padrina... L'altre és com un germà gran, Agustí a part. No passa per una bona temporada i ara que tot plegat alça el cap una mica d'aire i una mica menys de cabòries li van de conya. Conya i de la bona és la que fa estona que es porten tots dos. Per no haver sortit mai plegats fa estona que la fan petar alegrement. Quan passem per sota el Gorro, camí de la GEDE, ens mirem la interestatal verda. La via del Carles , vamos... En Gabi em recorda que la pluja ens va fer rapelar de la segona reunió de la via de l'Adrià. Jo que em miro a l'Oriol, i per la cara de babau que se li ha posat al alçar el cap, entenc que un canvi de plans no li desagradarà...
Plantejo obertament l'alternativa i en Gabi em torna que venga. L'Oriol diu que vinga. I jo faig que buenu, que amb el mal que em fa l'esquena, millor anar tieso que no geperut per la GEDE. M'enfilo sabedor que al primer llarg hi ha quatre seguros, que de que no em passo de llarg un parell de cops. Els meus companys s'enfilen alegrement un cop la corda, i sobretot, un petit detall, el nus que s'han fet amb ella ,comença a tibar. A la reunió, comento com va la cosa. Cap problema. L'Oriol diu que no nota el pati. En Gabi que està xalant. Surto a pel segon llarg, dos seguros i molt de canto. De fet veníem a per això, no?. Ens retrobem altre cop i la conya no minva. Surto a pel sostret del tercer llarg. De fet el pas és més d'impresionar que de dificultat. El canto és bo, generós i els espits són més aprop que abans. Munto la reunió al vàter i crido al mag de les croquetes cúbiques que és el seu torn. Com a El cabo del miedo, li dic: Cocineeeeeeeeeerooooo... S'enfila bé fins el sostre, de la part més tonta. Al sostre el tio grinyola una mica, però puja amb menys problemes dels que jo preveia. A la reunió, assegut, els seus genolls van a un ritme semblant al del seu cor, però un somriure seu em tranquilitza. En Gabi puja bé, ràpid i segur. Disfruta com mai del canto, de la vida, del pati...
Surto recte passant la corda pels bolts de la Carles, aquí més propera que abans. Ells que ho agraeixen. Fem cim sense massa problemes més. Abraçada cimera i ventolera. Sort que hem pujat per aquí, a la GEDE el vent bufa fort, les cordades es criden i no es senten. El dia ha estat bonic. La via, llarga, a l'entendre de l'Oriol. Una passada a l'entendre de'n Gabi .
El nen que volia ser escalador fuma una pipa guaitant els núvols per damunt dels terrats. Una presa que se li va arrencar al rocòdrom li fa d'improvisat cendrer. Continua sense entendre massa coses.Bufa un ventet agradable...
diumenge, 20 de març del 2011
Everybody need some CADE to climb...



Arribo a la falsa feixa amb la sensació de que estic al límit, em sento dèbil. He fet de primer tota l'estona, doncs l'Eduard és encara massa novell, i al damunt no té el millor dia. Massa cabòries. Jo per la meva part dono per bo el resultat del meu particular test. Tinc ganes de tornar i fer si més no fins la feixa, o fins dalt. Evidentment no sempre de primer. La laboriosa..., encara la recordo. Com diu l'Eduard un gran dia. La balança de casa diu que també. Més de set quilos en cinc setmanes és una bona raó per seguir fent bondat, però també explica per què em sento dèbil.
diumenge, 27 de febrer del 2011
If it makes you happy....



Previ canvi d'impresions l'Edu ha fet el darrer llarg. Avui el tio venia flipant de feia rato. L'Andrés i l'Enric ens esperaven al cim amb el ràppel muntat. Al cim com no fotos abraçades, i la cançó de'n Bob. Com diu la Sheryl Crow: If it makes you happy....
dilluns, 7 de febrer del 2011
Un pas mes enllà...
L'entrada per la Daniel SA, bonic flanqueig |
Allunyar-se del seguro. Navegar per una aresta altre cop. És aquesta la necessitat que tenia. Bueno també està lo d'anar-se a posar burraco perdut al Wok. Però es que del darrer cop que hi vam anar amb els del rocòdrom, el xino baixa la persiana ,acollonit ,cada cop que estem a una cantonada. I després el tripero sóc jo, vamos...
Sortint a fer el mono... |
Bueno a lo que anàvem, el divendres, descartat lo del xino amb tarifa plana, vam quedar, però, per anar a escalar. La meva idea era posar-me a proba en una aresta una mica més compromesa. Rollo quaranta metres, quatre seguros, quart grau..., o algo més o menys així. Com que èrem més de quatre, de fet al final cinc, decidim fer dues cordades i anar a l'Aresta Brucs de la Miranda de les Bohigues. Jo faig cordada amb l'Eduard i en Gabi. L'un amb ganes d'escalar a Agulles, l'altre també, però amb un sistema operatiu actualitzat. Per una altre banda, en Marc i l'Olga, també amb nosaltres s'enfilen per la Sílvia, de la mateixa roca. Compartim aresta que no alegria entre seguros. Com que tenim una cordada davant decideixo entrar per la Daniel SA. No recordava un flanqueig tan xulo. En Marc i l'Olga fan l'entrada clàssica. Estreno casc, un Metolius baixat de Linglaterra i un arnés de pit, aquest baixat de Manresa pels amables nois(en anglès soroll), del Vértic. Enfilo l'aresta posant el que hi ha, que és poc, però suficient. No recordava el pas tonto que hi ha sortint del primer, segon seguro. Bé es que xapo una cosa que hi ha abans, que sembla és de la Sílvia...
L'Eduard fa l'atípica foto del cim... |
Abasto la reunió més lleuger del que creia,tot i la motxilla. En Gabi i l'Eduard estan d'acord amb mi en lo del pas tonto. El següent llarg és per l'Edu. Al cim celebrem el dia. Magnífic, molta calor, escalem amb samarreta!!!. En Marc, l'Edu i en Gabi decideixen fer l'Agulla del Capdemunt. Jo i l'Olga prenem el sol i fem fotos. Jo ja he fet el que volia: anar un pas més enllà...
.
diumenge, 30 de gener del 2011
Geperut...

He escalat la Portella petita, vaig posar un parell de friends, d'aquells que només valen diners... He escalat la Saca Gran, la Pelada, la Màquina de Tren, el Burret a Sant Llorenç... Caldrà que torni a aprendre. Pel camí, aquests dies he pogut tornar a escalar amb el pare. Que per fi estreni l'arnés que li van portar els reis mags del Solvay. He canviat de casc, que no d'enganxina. El millor de tot és la quantitat de cordes que he notat que porto lligades. Moltes d'elles, m'han fet veure, que encara vaig geperut...
dilluns, 17 de gener del 2011
Allà on estiguis ara...
Havíem quedat, el dia de la cacera de pingüins que si volia hi havia lloc per mi per anar a Gavarnie a escalar en gel. Havíem quedat que hi aniríem quatre. Al final només vam sortir tres: En Guillem, en Marc i jo. Ja d’un bon moment vam anar a llogar dues escopetes millors, piolets que diuen ells... Avui vaig de segon. La meva experiència en gel és mínima. Al final la cosa no estava bé a Gavarnie, o prou bé, i vam decidir anar a la Vall de Boí. En Guillem i en Marc, que ja havien fet l’Islandis l’any passat, decideixen que l’Antartic és un objectiu factible. Així doncs ens llevem molt i molt d’hora i a punta de dia som al peu de la cascada. Com que a infohielo hi ha dades de que s’ha fet en bones condicions fa poc, ens hi fiquem.
El primer llarg és per en Marc, que en principi no ho té clar i baixa per deixar passar una cordada de la terra més decidida. Ferit en el seu orgull, sobretot veient que no n’hi havia per tant, el tio passa corrents pel primer llarg. Al meu torn m’enfilo pel llarg de segon com millor puc i sé. Arribo a la reunió content, satisfet. De moment, de segon, no soc un bulto amb dos piolets. Ara li toca a en Guillem, que puja pel mur sense massa problemes. Un cop ens reunim tots tres, decidim que tal i com està, i tal i com ha anat li anirem fotent fins dalt.
Quin dia que fot més guapo. Les condicions son bones. Els meus companys tiren milles com a cosacos, i jo al meu torn no soc cap destorb. Fem set llargs, fem set ràpels, fem un test de tapes a casa Manolo. Celebrem que el dia ha anat molt bé. Celebrem que demà serem quatre. En Quique Marinkovik arriba al vespre. Demà escalarem plegats tots quatre.
L’objectiu triat és una canal a la banda esquerra de la presa. La primera gran canal que hi ha. Tres llargs més senzills que els d’ahir. Jo faig cordada amb en Quique. En Marc i en Guillem van plegats. La cosa va molt bé. Una cordada ve darrera nostre. Entre tots ens fotem xuscos pel damunt bastants cops, coses del gel. Ahir, tot i protegir-me a la reunió vaig posar a proba el casc del Decathlon. De fet ja sé que va bé, a l’Alta Fidelitat va parar un roc de dimensions considerables. No sempre es pot evitar, mai es fa amb cap mala intenció. No sempre tothom ho troba agradable. Sempre que puc, ric de la tralla que em cau al damunt.
Celebrem el jorn a Castellars. Memorablement. Estic cansat, tinc mal d’esquena i més que probablement infecció d’orina. Faig el de costum, aguantar-me. Demà, tarda de reis, serè a casa... Per poc em veig temptat de baixar cap a casa amb en Quique. Per sort, no ho faig...
Sona el despertador, recollim trepans, és d’hora. Pugem fins a sota les parets que en Marc i en Guillem han triat assenyadament per escalar. Jo, decideixo que no m’enfilo, estic cansat i m’estimo més no fer gaire el tonto. Em vesteixo per l’ocasió, però no m’enduc cap material d’escalada. Arribem a peu de cascada. Per la guia es veu clarament que estem a la Rasca d’Alaska, de la zona de les roques negres. Li fot en Guillem de primer. Hem triat aquest lloc , per ser ràpid i assequible. Volem tornar a casa aviat. En Guillem porta uns vint metres. El gel és com el dels altres dies. Posa cargols on toca. Usa la doble corda de manera raonable. El mur perd inclinació, sembla que s’atura a posar el cinquè cargol. Jo, que estic a cinc metres d’en Marc, fora de la línea de xuscos, ho veig tot...
Li falla un peu, comença a caure..., pel que deduiré més tard, tot passa en dècimes de segon, una de les cordes li passa entre les cames i el fa voltejar. Pica de cap. Quan finalment arriba a terra ha perdut el coneixement... ja no el recuperara.
La bona feina d’un bon grapat de professionals fa que en Guillem sigui traslladat a l’Arnau de Vilanova a Lleida molt ràpidament. Està greu, crític, ens dirà el metge. El món s’ha aturat per a mi, però no per a moltes persones, amics d’en Guillem que començaran a fer tot el que estigui en les seves mans per ajudar en el que sigui. A ell, a la família, a nosaltres...
|
|
|
|
|

Continua escalant muntanyes, amb aquest somriure, fes-ho company, allà on estiguis ara...
diumenge, 9 de gener del 2011
Alguna cosa més que ferrades...


Al cap de pocs dies, al rocòdrom del club, em trobo al nano aquell que tan preguntava i em diu que li expliqui com es feia allò de dur la corda. Allò de muntar reunions..., que la seva amiga li havia dit que: aquella noia si que se sentia segura... Jo que li faig l’explicació i tothom comença a mirar-me rara altre cop. Jo només miro de tornar a casa amb tots els que he sortit, i no sempre es pot...
dissabte, 8 de gener del 2011
free and solo !
Hacía muchos meses que no escribía. Hubo un momento...en que alguna cosa ya no funcionaba como antes, al trepar. Dejé de trepar pues ya no escalaba como antes. No sentía lo mismo; Mis maestros no ejercían el mismo magnestismo ni destilaban la misma confianza... (mestre Soto, mestre Bassas, mestre Mullor, mestre Cardona : els millors!): ¿qué había cambiado?... quizás yo había cambiado!!. A lo peor nunca cambié y trepé descambiado. No lo sé...
El dia cinco de Enero a las 9:15 alguna cosa falló. ¿era el destino? Para un buen compañero la lucha, el grado es hoy, es ahora más que nunca. Y el próximo minuto y la próxima hora...y los compañeros que velan ahora mismo en el Anau de Vilanova ansían compartir tantas vías, tantos momentos, tanta esperanza. Se preguntan el porqué de ese saque, el porqué la dureza de ese hielo que magnetizaba y era el reto. Gràcies en qualssevol cas, a los compañeros de cordada, y a los amigos del Grae. Esperamos con ansia una pronta recuperación y tenerte pronto entre nosotros. Sigue luchando : free and solo !!!
El dia cinco de Enero a las 9:15 alguna cosa falló. ¿era el destino? Para un buen compañero la lucha, el grado es hoy, es ahora más que nunca. Y el próximo minuto y la próxima hora...y los compañeros que velan ahora mismo en el Anau de Vilanova ansían compartir tantas vías, tantos momentos, tanta esperanza. Se preguntan el porqué de ese saque, el porqué la dureza de ese hielo que magnetizaba y era el reto. Gràcies en qualssevol cas, a los compañeros de cordada, y a los amigos del Grae. Esperamos con ansia una pronta recuperación y tenerte pronto entre nosotros. Sigue luchando : free and solo !!!
dissabte, 1 de gener del 2011
Matemàtiques per tontos..
Diuen a casa que el diner del pobre va dos cops al mercat. Vamos, que comprar barato surt car. A lo que anàvem: quan fa temps que no escales, el magí té massa temps per pensar. Cosa que crec que ens passa a tots. Superats els llibres de ressenyes en paper, que ja tinc massa guixats. L'era digital ens ofereix multitud de llocs on anar a perdre el temps, a cops, també a guanyar-lo. Aquest és el cas, espero. Estava jo esperant que arribessin els quatre, si dic quatre friends salewa(2, 4, 6, 8), que havia comprat jo per linterné al mòdic preu de 95€!!!. Quan em va venir la idea, tonta si tu vols, de comparar el material que tinc a casa. Els friends i els tricams, no són el mateix però si que podia comparar-ho. Tot plegat, ambdós trastos tenen una mida mínima i una mida màxima de col·locació. Fent una senzilla resta s'obté el rang d'us. Aquesta dada seria equivalent a parlar de la versatilitat del trasto. Si ja sé que l'amplada del cap del friend també hi diu molt, però com que aquesta és va creixent de manera més o menys proporcional amb el rang d'ús, no la tinc en compte en el gràfic.
Per tant vaig graficar les dades, tot ordenant-les per mida mínima. Tonto de mi ja vaig descobrir el que es veu a simple vista en qualsevol catàleg:
- Que el friend salewa del 2, tenia el rang d'ús més petit. Era, és de 2 mm.
- Que els friends de doble eix tenen un rang d'ús molt més gran. També són més cars que els salewa.
- Con Camalot esto no hubiera pasado.
- Pista: Si un fabricant ofereix 10 talles on l'altre n'ofereix menys. Els friends amb més talles son menys versàtils. Si, ja he tingut en compte que hi ha fabricants que solapen els rangs per fer els seus friends encara més versàtils. No és el cas...
- És perfectament assumible que fos el candidat número 1 a quedar-se en una fissura malparidota.
- Si l'Enric Mullor, que arregla tot, no el va poder treure, és que no es podia. Quan dic tot, és tot(coses que tinguin sentit arreglar mecànicament...). Des de el forn, la nevera, qualsevol bicicleta, o sobretot friends(cosa que els colegues li agraïm...).
- Lo barato sale caro. Tot i que ja comptava amb aquesta mida repetida o solapada...
Per un tractament més acurat, feu un cop d'ull aquí....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)