dimecres, 29 de desembre del 2010

El homes que miraven fixament als friends...

Com si d'una pel·lícula es tractés, de les xorres, per cert, l'Agustí Cardona, l'Enric Mullor i jo quedem per anar a prendre el solet mentre ens enfilem al Pic del Martell per la via Reserva. En passa a buscar l'Agustí amb l'equivalent del trasto que portava el Barón Rojo. Ho dic pel color del cotxe, i per que segons com pilota com ell... Seeempre dins dels límits de la legalitat establerta, tot i contemplant les normes, mostrant una actitud d'altíssima dignitat cap a les autoritats que reparteixen cartetes, treuen puntets i regalen nadales en forma de foto-finish. Ja al pàrquing el mestre Cardona ens sorprèn amb la seva minsa motxilla. Segons ell, només ha agafat en kit complet de contemplació paisatgistica, o sigui, que no està per escalar. Quedem amb ell a una hora convinguda, si res no ho endarrereix.
Els nostres camins es separen, doncs ell marxa a meditar una estona, que diu que li convé. Amb un que la pau sigui amb tu, ens acomiadem d'ell. El dia comença tonto, si a això li sumes la nostra tonteria, la cosa promet. D'un bon començament, ja triem la drecera equivocada, però abastem el peu de via sense massa problemes. Sense haver arreglat les nostres vides, tot i xerrar-ne molt, ens anem vestint. Buenu, l'Enric decideix que amb la calor que fot haurà de prescindir dels calçotets llargs i escalar només amb pantalons. Jo, la veritat no em veig en cor de fer el mateix. Enceto el dia jo, que seguint uns parabolts que , no, no son, acabo desgrimpant un bon grapat de metres, tot jugant-me alguna hòstia en algun moment. Refaig la tirada, i amb un neguit més insistent del que esperava crido reunió. He posat tres friends, cony d'alejes, manoi...
L'Enric s'enfila sense massa problemes, quan ja l tins sota els meus peus, just on he posat el friend del 2 de la Salewa, la cosa s'encalla. El friend no surt..., treu l'eina que va comprar per desembussar fisurers i burxa, que burxa. Però no surt. Utilitza la famosa tècnica Farrés consistent en blasfemar per acollonir l'enemic. Res que no funciona. Comença a mirar-se fixament el friend... ,per un moment crec que utilitzarà la secreta tècnica ninja. Efectivament, em diu que aquest ninja de puta no vol sortir. Jo que fa estona que el veig patir li dic que no s'amoïni, que per vint i pico leuros que va costar, no val la pena escarrasar-s'hi més. Arriba a la reunió dolgut i cansat, però surt com un llop a pel següent llarg. Crida reunió al cap d'una estona, el llarg se li ha donat forca bé. Pujo jo, cony, l'altre cop de primer no em va coster tant, penso...

Truquem a l'Agustí, que ja fa estona que volta meditant. L'avisem del nostre retard. Surto a pel llarg següent. El primer parabolt està a tomar pol culo. Poso un friend pel camí, però acollonit no sigui que també s'encalli. Del parabolt al pont de roca hi ha un trocet, d'allà al fisurer un altre bon trocet. Pel camí poso un altre friend. Abasto el bolt d'abans de la reunió, passo la corda i provo d'enlairar-me. Les preses estan lluentes. Ho provo mig en bavaresa, res. Poso una cinta en anell faig un pas d'estrep i abasto la reunió. L'Enric al seu torn ho proba, però les passa ben putes en algun moment. Ara surt ell, el llarg sembla de tràmit, però no. Crida reunió. Sembla que ja li tenim el peu al coll.... Al cim tornem a xerrar com sempre. Riem de lo tonto del dia. De com de gran és escalar en aquestes condicions. Ens ha tocat el sol de valent. Truco a Suamor, que diu ell. Avui, dinarem plegats, gran dia...

Caçadors de pingüins, per Sant Esteve...


Que jo recordi des del 77... Aquest any, també per Sant Esteve, hem anat a escalar. No hi érem tots, però amb un de nou, en Guillem. La meva proposta va ser el pingüí, a Agulles. Solejat, assequible i sense massa vent si es donava el cas. Al pàrquing d'Agulles el termòmetre marcava -4ºC. Per tant segons com , si que el vam fer el pingüí, si... 
En Marc Toralles i en Guillem Aparicio van fer la via de l'empotrament. En Quim Prats, en Jordi Fornés i en JMª Soto, es van enfilar per l'aresta brucs. En JMª, amb botes de tréking, que encara li fa mal el peu. Per la meva part l'Enric Mullor i jo vam seguir a en Marc i en Guillem pe l'empotrament. Recordava una entrada a la reunió menys tonta, o bé les meves mans de pingüí no van trobar on esgarrapar. Al cim, com a l'hora d'esmortzar, la clàssica beguda del dia i les festes: cava.Caçadors de pingüins, per Sant Esteve...

Bones Festes a tots 
( fotografies amablement piratej... del C.E.B.A.)

diumenge, 12 de desembre del 2010

Deixem-ho estar per avui...

La millor meteo, plans senzills. Escalar a Agulles, que es com passejar pel meu bressol. Quedada cibernètica amb l'Edu. Li mola la proposta, anirem plegats al Cap del Guerrer i a la Bitlla. Tinc ganes d'estrenar el friend gordo que encara no he tret a passejar. Passant pel Vicenc Barbé xerrem una mica amb l'Antonio GP. Em treu del cap la meva idea d'anar a fer l'aresta brucs de la Vella. No he dormit massa bé, l'Eduard tampoc ha descansat massa, de fet s'ha deixat el casc, mmmm ... A peu d'agulla vario els plans inicials de fer la normal. Em faria gràcia passejar-me per l'aresta brucs. Enceto la tirada posant una baga a una sabina, una mica més amunt poso una baga a un dels tres caps de burí que vindrien a representar una reunió?. Alço el cap i veig un buril, poso una cinta i surto a per algo més. Tinc el buril mig metre sota els peus. El canto es petit però no insignificant. De tota manera veig massa crostetes. M'ho miro un parell de cops, no ho veig clar. desgrimpo. Em forço a desgrimpar, fins el burilillo no és gens fàcil. No tinc altra opció. Un cop al buril, trec la cinta i continuo desgrimpant fins abastar altre cop el terra. La meva veueta interior..., m'ha fet dubtar.

Tornem al pla inicial. Anem a buscar el coll i li fem la volta a l'agulla fins trobar la reunió de la normal, o aresta brucs. Un cop l'Eduard està amb mi, surto a pel primer bolt. Recordo que no si val a aescalar recte, que cal anar buscant-li els revolts. Passo d'anar-mé per l'aresta brucs..., segueixo la línia de bolts de la 50 aniversari. Faig cim sense massa problemes, però altre cop m'he hagut d'escoltar la meva veueta interior...
L'Edu al seu torn es retroba amb mi, més amoïnat del que esperava. No em veu bé i ell al seu torn no va bé. Fem el ràpel fins la reunió on hem deixat les motxilles penjades. D'allà un altre fin el terra. Tornem a fer cas a la meva veueta que em diu: Deixem-ho estar per avui...

diumenge, 5 de desembre del 2010

Amb un bon grapat d'amics...

Massa tard i massa d'hora, dos conceptes que costa de fer anar plegats. Anem a pams, finalment, li fotem trilirí a l'Aresta Ribas. Malauradament és massa tard. El quatre de desembre, abans de l'aturada biològica?. Són vora dos quarts de deu del matí, noasefaltadesirnadamás, ...massa d'hora. L'Enric, l'Andrés, en Peter i jo arribem bufant a peu de via. Com que no cal ser molt primo per entendre que farà fred, fa dies que maduro un pla per alleugerir en el que sigui possible la cosa. L'Enric i jo anem davant, doncs ja hem escalat la via. A decisió meva portem només una corda de 9.8 de 60m(l'estreno del meu aniversari). Decidim prendre friends petits i els tricams per alleugerir els alejes. De fet com deia el poeta, no hi ha alejes, ni nostalgies que no apaivaguin els amics..., pos eso frienli's. Avui n'estreno tres del joc barato salewa que vaig pillar per l'internet.
Surto jo amb la corda el primer llarg, passo ràpid doncs fa molt fred. Munto reunió, puja l'Enric que comença a intuir que el fred, avui, no el farà anar gaire fi. Sortint de la reunió al encetar el segon llarg, ja veu que no va... Baixa fins la reunió, ens canviem el cap de corda i surto jo com un coet cap a la següent reunió. Escalo ràpid per no gelar-me. Els companys que venen just rera nostre reaprofiten el material que poso jo entre bolts, així com les reunions. Convenim amb l'Enric que jo faré de primer fins que toqui el sol, que ells em donin material, que jo ja aniré fent. D'aquesta manera alleugerim bastant la nostra estada a l'ombra, però no tot el que voldríem. Jo de fet vaig fent el mono fins passat el llarg de 6a. Allà ja ens toca el sol, i l'Enric em substitueix una mica més refet, al cap de corda. 
En Peter i l'Adrés es van alternat de cap de corda i com que es troben bona part del material posat van més ràpids. En les zones on la llunyania entre bolts és llarga agraeixen molt trobar frienli's posats. Mica en mica les tirades es van succeint i finalment sortim pel darrer tram a l'enssenble. Són les tres i vint quan marxem tots plegats cap a trobar el camí. Aquest cop tinc clar al cap que no pararé de pujar fins que trobi el trencall al coll de la Petxina. L'abastem bastant fàcilment, encara que amb alguna esgarrinxada que altre. Al coll de la Petxina tenim dues opcions, o tirar cap a la Pastereta o baixar cap a trobar el nostre propi peu de via. Miro l'hora al mòbil quan creuem el torrent a deu metres del pou de glaç, són vora dos quarts i cinc de cinc. Em baixat com un coet... 
Un gran dia, escalar plegats ja ho és de per si, celebrar els quaranta anys d'en Peter, encara més. Al garito de la Vinya Nova, mentre prenem la Coca-Cola, penso en lo bé que ha anat tot plegat. Que, al final, no som els únics primos, o fanàtics que se'n diu ara. En MacGyver, que anava rera nostre, suposo que també haurà trobat el camí, que pa eso és MacGyver...El que cada cop tinc més clar es que no hi ha res com escalar amb un bon grapat d'amics...




dimecres, 24 de novembre del 2010

Eixugar una corda...

Aquest no és un post d'escalades. Si que és un post degut a una escalada. Fallida, com moltes, per la pluja. El passat dissabte havíem planificat anar a escalar, en principi l'Aresta Ribas(Pollegons?), què primos... La meterelejia xunga ens va fer replantejar-nos el tema, per tant, assumint que no podríem fer gaire cosa, vam sortir cap Agulles. Com no vam llepar. Mentre una processó de pirates, dels del caribe, no, dels altres..., passaven cap el refugi a fer d'aquest la seva particular illa Tortuga..., dit això amb tot el carinyo i admiració, nosaltres baixàvem tot moixos del segon llarg de l'aresta GAM de la Portella Petita.Bieeeeen, tot aquest rotllo a que carai ve?. Doncs al que deia, a com eixugar una corda molla. Com que a casa no hi ha gaire puesto, bé, n'hi ha tan poc que en diem el Solvay..., Al que anàvem, que no puc estendre una corda. Aleshores vaig començar a pensar en una solució alternativa, ràpida, econòmica, segura i sostenible. La meva solució va ser posar la corda dins d'una bossa blava, d'aquestes de l'Ikea. Vaig procedir de la següent manera: Amb la bossa ben oberta, vaig procedir a estendre uns quants fulls de diari(doble cara), de fet tres, al fons de la bossa. Després vaig posar cinc o sis llaçades de corda al damunt. Vaig posar uns quants fulls al damunt ben estesos i  així anar fent succesivament. Al final, mirant que tot quedés el més homogeni possible, vaig tancar la bossa, com si d'un regal es tractés. Va quedar rollo un paquet pla de mig pam d'alçada. Com que era ja tard i a casa no hi ha calefacció ( ambientillo de refu total..., 12º C al llevar-se), vaig deixar la bossa ben tancada a terra i a sobar-la. Pel matí vaig desembolicar el paquet i el tema estava molt més que correcte. Cas contrari hagués canviat el paper i tornem-hi un altre cop...
Avui pensant en el tema, he vist que el paper ha fet de secant, que la bossa no deixava que passés la llum, que la poliamida ha anat evaporant la humitat lentament, que he reciclat els diaris i que no he fet servir cap font de calor... D'alguna manera, m'he sentit molt tonto per no haver tingut aquesta idea abans, jo que visc en un lloc tan petit. El mètode és tonto, però molt útil. També es pot repassar la corda amb un raspall si hi havia fang, cosa més que normal,  i la pols va a la bossa!!. Espero faci servei a algú...

dilluns, 15 de novembre del 2010

Partint-la a La Bola...


Escalar la Bola de la Partió per l'Aresta Brucs, no té massa misteri. El primer llarg és un pedestal d'algo més de quaranta metres, on és pot passar la corda per set seguros(sempre que els trobis tots...). La dificultat no és gran, però cal escalar entre seguro i seguro. El segon llarg és una tirada d'artificial equipat amb parabolts, crec, que de la Sidharta, quan la van reequipar. Per tant és un destí raonable per a dos escaladors amb obligacions familiars. La meva proposta engresca a en Peter, que no ha escalat gaire a Agulles. Desconeixedor de camins, trencalls i dreceres, li agrada molt descobrir coses noves a la seva edat. Jo, que m'arrosego pels puestos fa molt més temps, li faig una mica de guia turístic.
El dia és guapíssim. Trio el primer llarg per mi, no sigui que en Peter, pare de família, arribi més esverat del compte a les seves obligacions. Si no et saltes el primer espit, val la pena fer doble corda. Escalo gaudint de cada còdol, miro de posar els peus amb cura. Mica en mica m'enfilo tot trobant coses, per on passar la corda. Però també miro de trobar llocs on encabir un tricam, o un friend menut. Al meu cap ronda la idea de repetir la via sense xapar res que no posi jo.(molaria fer algunes cosetes en trad...) Parlant per la tarda amb el pare em confessa que ell no va posar res, total tu eres prou petit com per no poder despitonar, i jo no podia caure si eres tu qui m'assegurava...
Arriba en Peter a la reunió. Està content. Fa solet, no bufa el vent i ha trobat el llarg molt maco. Ara és el seu torn. Li passo els meus estreps per que els deixi pel camí. Així guanyem temps... Comença a gronxar-se, doncs no porta fifí. Ho soluciona amb una express. Mica en mica la roca perd plomada i surt a trobar la reunió. Al meu torn, recupero el llarg i m'aturo a fer el mono amb la càmera. Ens partim la caixa. La teràpia de sempre..., que hay mucho cabrón suelto..., joder amb la de cabres que ens creuem....
Rappel i cap a casa. Abans ens creuem amb un altre cabró i dels grans, doncs com a mínim serviria per fabricar un gorro vikingo dels grans. No si, el depredador que portem a dins... Pel camí trobem riuaaaaaaaades de gent, a hores intempestives arriven al serrat... Coño, Antòniooo..., el Picazo que ensenya a uns col·legues les tres maries... Al pàrquing m'esmerco a trobar el lletrero que digui IKEA, però res , ni lletrero ni llapis , ni res...


PD: Espero amb candeletes el dia que algú em digui que s'ha escalat la Bola en TRAD, té que ser possible..., ho sommio des que tenia set anys...

dissabte, 6 de novembre del 2010

Bego Kush, quin tros de dona...


Planejavem enfrontar un mallorquí i un menorquí tot compartint pany de paret. L'un l'Eduard, de l'illa gran, escalaria amb l'Enric per la Bego Kush. L'altre, en Jaume, el de l'illa petita, amb mi per l'Escabroni o la Sol Solet. Al final falla en Jaume i formem una cordada de tres. Sortint de casa els hi proposo, que com, si la via fos una dona, jo escalo les pantorrilles, l'Eduard les cuixes i l'Enric... el resto. La comparació, més que el repartiment té molta acceptació en els meus companys. Tot serà arribar als peus d'ella.
M'enfilo per les pantorrilles, a trobar la reunió. Suposo que dins del meu cap, la idealització que he imaginat em fa desvariar , més de lo normal. Arribo a la reunió fent un mix amb l'Escabroni, Escapullini, dec ser jo...
Al seu torn, l'Eduard es curra les cuixes. Disfrutona com és la tirada, el pajaro arriba molt emocionat. No ha escalat massa de primer i pren l'alternativa , com si d'un present fos. L'Enriquillo i jo pujem saltant, fent el tonto i rient. Cap cosa fora de la normalitat... Al seu torn l'Enric surt per la placa fins la reunió sota el sostre. Allà, un cop junts, decideix que li fot per l'Escabroni... El tio puja de conya. L'Edu i jo el seguim. Jo probo de sortir pel sostret, l'Eduard, més assenyat, no. Finalment al cim la més gran de les abracades. Hem compartit paret amb en César i en Solé, dos veterans del GEDE de Gràcia. Dos paios amb moltes ITV's la mar de trempats.

Tuaregs a la selva...

Escalar la Roca de la Palleta per Tots Sants..., que la méteo pinta bé. Quedem l'Andrés, la Mon, en Guillem i jo. Arribat el dia, en Guillem no arriba, però em truca l'Adolf..., amb mòbil?. Que raro...,és com si mon pare em digués : deixa'm el portàtil que vull comprar unes entrades pel teatre... Dic raro per que el pare no li agrada el teatre, menys els ordinadors, de fet el darrer cop que va trincar el ratolí de què no l'esclafa de tant apretar-lo. Jo ja li deia que encara que li diguin ratolí , el pobre no sortirà corrents...
Miro un munt de ressenyes, al final arribo a la conclusió que si trobo el peu de via, només cal seguir els parabolts... El tema és trobar el peu de via: patrulla selvàtica amb algun tramet molt curiosillo de bardissa tooling, que ens deixa ben esmaperduts i genollpelats a peu d'una preciosa planxa, tiesa com..., deixem-ho estar...
Surt l'Andrés i jo l'asseguro, la Mon fa allò que només pot fer un personalment en quan que persona humana que és. L'Adolf i jo farem cordada doncs seguint la intel·ligent norma que ja vam concretar un dia: Els que porten les vambes iguals , escalen junts. Com que fa estona que mira com l'Andrés evoluciona amb soltura per la tirada, em posa ullets quan li pregunto : què vols fer?
Total , que surt ell amb el cap de corda amunt, tot seguint la Mon que soluciona amb molta sòlvencia el llarg. Quan arriba el meu torn, estic gelat, he assegurat a tothom i m'he quedat pajarito. Surto decidit, però el fred, els excessos d'ahir nit a cal's sogres, la meva incompetència, o combinacions lineals de tot plegat, no em deixen escalar com voldria i a cops sé fer. Arribo a la reunió tocat, però arribo. L'Adolf assumeix la responsabilitat de continuar pujant la corda. Els nostres companys ja ens han tret molts metres. Com que a l'Adolf li surt net el llarg, em costa poc que es decideixi. Escala amb molta solvència i abasta la reunió millor del que ell mateix creia possible. El següent llarg és meu, li dic. Els alejes, anuncien que la dificultat minva notablement, però com allunyen noi... El següent llarg..., li toca a l'Adolf. Ell pot fer-lo net, jo segur que no. Per tant, puja ell i li surt net. Gran dia noi. Rapelem, quatre llargs, quatre ràpels. Segons com no s'hi val a tenir pressa per arribar a terra. Les cites amb la parca per mòbil, que em faci una perduda que jo ja miraré de tornar-li... Massa tonteries he llegit per voler fer rappels més llargs del que toca.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Lligar-se les cordes...

Era el dia que ell tornava a escalar després del malaurat accident . Tot plegat també feia un any que vam escalar plegats la Redrum. La Mon Jordà i ell anaven a una trobada de garriguencs escaladors. No sabria dir què es més important si lo de ser de La Garriga, o lo d'escalar. El fet es que m'he sentit molt honorat de poder compartir corda amb l'Andrés i la Mon. Sobretot pel dia que era. Ara fa un grapat de mesos, de la manera més tonta, tot es va girar. Però des de el grapat de companys que anaven amb ell aquell dia, la immensitat d'amics que té, la família, fins la seva mainada, i sobretot, l'Anna, la seva, dona han fet que la lluita de l'Andrés no fos en va. Si s'agafa a la roca com ell ha aferrat la vida, a fe de Déu que estic en les millors mans quan m'hi lligo les cordes.
Tornar, era important. Estar allà encara més. La via triada, maca per que si. El diedre Blanqueta a la Pala Alta... La boira, que com li dic jo a un colega de Vic per tocar-li lo que no sona, és per amagar lo lletjos que sou els de la Plana, amagava la Pala, el pic i el carretó. La pista, en un estat més que tonto en deixa en un coll, a peu d'una paret, que la boira s'empassa. El primer peu de via, no era. Vamos, que si no és per unes ànimes caritatives ens enfilem per un altre puesto... El primer llarg és meu. La roca és rara, que no del tot dolenta. Els seguros estan lluny. De fet arribo a la reunió amb poc més de trenta cinc metres de corda i tres seguros. Porto friends, però faig servir el métode de la iaia... Vamos que iaiaia posaré algo, però al final arribo al seguro sense posar res. Passeijar els friends , vamos...
El següent llarg és de l'Andrés. Puja com si res, això si, ell si que posa un parell de friends. El tercer llarg és meu. Surto de la reunió i al cap d'un bon grapat de metres xapo un parabolt. Surto d'allà fent un pas raro, si més no amb motxilla. D'allà al diedre desplomat. Començo bé, m'espatarro i aconsegueixo escalar fins sota el pitó de sortida. De fet és on hi ha el pas més difícil de la tirada. Miro avall, miro amunt, miro la meva motxilla, pillo el bolt, pillo un canto bo i pillo el pitó. Pillat al pitó m'agafo d'un altre canto bo i surto a trobar un pont de roca. La reunió està a tocar. Ells passen bé. La Mon, amb motxilla no tant, però bé...
Com que hi ha un llarg dificil, i crec que l'Andrés es mora de ganes de fer-lo, li proposo fer jo el curtet llarg que vé. El llarg és curt, però amb algun pas tonto. Aquest cop SI que poso un parell de friends. El següent llarg, el de sortida, puja la corda l'Andrés. D'una manera espectacular passa pels puestos sense agafar-se a res més que la pedra. El llarg és curt però intens, una altre bona dosi d'espatarramenta em porta a l'abraçada cimera. Encara que amb motxilla me'n surto prou bé. Al cim xerrem, sobretot de lo contents que estem...
La més gran de les abraçades a TOTS , aquell fatídic dia, i tots els que el van succeïr, van donar tota una lliçó de professionalitat. Sapigueu, que ahir, va tornar a lligar-se les cordes...

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Recuperant l'esència de tot plegat...


Escalar, però no a qualsevol preu. Qualsevol és un concepte massa ampli. La roca, les possibilitats de no poder protegir com desitjaria, el fred o la calor, la companyia... Ahir clarament va guanyar la companyia. Tot i el dia gos, fred i estrany, i que inicialment anàvem a un altre lloc, la companyia va fer que la resta pogués ser menystingut.
Escalar a Agulles comporta algunes coses com la roca, de presa menuda, el seguros segons com repartits amb més alegria que ceny. Però és el que hi ha, i el temps em dona la raó. Portar a algú a escalar a Agulles, normalment ajuda a recordar el que m'atrau d'escalar. Sortir de la reunió amb la certesa de que trobaré alguna cosa per xapar i que si no caldrà seguir escalant, n'és la tònica. He escalat tants cops aquí que ja trobo normal el que a d'altres llocs no ho és. Aquí encara és molt patent allò de tira que alguna cosa posaràs. D'aquí allò de fer el mono per l'aresta brucs... Abans, amb un martell i un bon grapat d'invents apaivagaves l'incertesa. Ara encara porto un parell o tres de falquetes a la bossa de magnesi. Remenar-les, més que possar-me magnesi m'ajuda a apaivagar la refotuda incertesa. He malfiat sempre dels que diuen que és fàcil. Ara, que conec bastant les vies, reconec cada còdol i minsa fissura o forat, entenc que a l'escalador forà li resulti agosarat enfilar-se aquí. Però és el que ens ha fet créixer.
Tinc dues manies, una mica tontes segons com, però com tot, tenen la seva raó. Sempre desplego la corda i la passo tota abans de lligar-m'hi jo, o algú altre. Sempre miro de repassar els nusos amb els que s'encorden els altres. La raó és molt senzilla. Quan era molt menut i aprenia a escalar, normalment amb el pare o un altre adult, molts cops anàvem sols. Es a dir jo i algú altre. Per tant tenir la corda perfectament desfeta i jo estar ben lligat era el més important, doncs la resta, que encara continua sent igual, era qüestió del cap de cordada. Assegurat per un infant, amb la certesa de trobar el que hi havia, i sobretot, de no poder caure. Avui en dia, per fàcil que sigui o sembli, continuo cuidant tots els detalls. Així ho van fer amb mi, i així ho faig cada cop que surto a fer el mono per una Aresta Brucs... Aquest cop, amb la Mon vam fer la Sil-via de la Miranda de les Bohígues i l'aresta brucs de la Saca Gran. Una bona oportunitat per recuperar l'essència de tot plegat...

diumenge, 12 de setembre del 2010

Paparl..., llévame al zoo

Ja feia prop de dos anys. El tio em donava la bara de tant en tant, amb certa dosi de raó. Un dia em truca la mare i em diu que uns germans-escaladors li han obert una via al pare. Li demano que me'l passi. M'explica que els Massó han obert una via a l'Arbret. Una via que porta el seu nom... . Dies més tard ens mirem la ressenya enmarcada que l'Albert i en Òscar els hi han portat. Jo que miro i em dic, guay... Més enllà de l'Aitor, poc sol i molt vent. Tinc la sort de que una guarrada de tardor em permeti posposar anar-hi. Llegint ressenyes d'ascensions trobo que caldria afegir un marge més prudencial a la meva temptativa, doncs encara hi ha, sembla ser, molta cascarilla...
Arriba el dia propici, la diada d'enguany, l'Enric Mullor i jo ens acostem al peu de via. Com que és un gana, li proposo que faci el llarg més difícil, el segon. El primer i el tercer són els més sencills però els que compten amb la roca més delicada. Ara que torna correr suelto , amb dos fills petits per pujar,recent sortit d'un ERE... , no és moment de jugar-se-la amb una caiguda tonta. Per tant acordem que jo la primera, ell la segona i jo la tercera.
Tota la via està molt ben asegurada, on la cosa es posa tonta, si cal et pilles i punto. On la roca és trecadota, també. Llacar dues sabines és tot el que es pot fer, poca feina doncs. Via maca, entorn preciós, companyia impagable. Un tribut, suposo que ben merescut pel que va fer de mono infinitat de vegades d'en Barbera quan el Pam a Pam. La veritat és que el pare és el culpable de que escali. Més que pare ha estat company, amb el que suposa aixó. Amb ell vaig escalar tot el que li faltava. En recordo una, a cuento de la via d'avui, l'aresta brucs del Dit. Quan portava una pila de metres sense posar res, em cridava posa algo cabrón que no tindré res del que agafar-me. Un tio amb unes mans com un full Din-A4, que s'agafava tan fort a les pedres que les arrencava. Aquell dia al Dit, arribant a la reunió cimera pujava tan..., concentrat, que va arrencar les dues preses de cada ma. Em mira abans de fer que queia i em diu que foto???. I jo que li crido, tira-les que no veus que no pots pujar amb les mans ocupades... Tot va quedar en anecdota, doncs els dos vells burins havien de suportar-me a mi... i al mammut de cent quilos que era, i és ,el meu pare. Com li dic jo quan es queixa: no si d'aguantar la respiració no estàs gordo , no... . Jo, em sembla , que tampoc...

dilluns, 16 d’agost del 2010

Norfejant per la Mare de Déu d'agost...

El dia que tocava va ploure. Realment vaig trobar que la pluja era un regal pels meus sentits. Avui ja no tocava. Tot i així un mantell de núvols tapava qualsevol possibilitat de veure el blau del cel. Tot i així marxem. En Miquel, l'Enric i jo, ja tenim clar que avui toca passar una mica de fred. Jerseiet i paravents. Pantalons llargs i samarreta tèrmica. Un bon grapat de friendlis per si les mosques, per que no per si agains't the wind... Pujant no em trec ni el jersei, a peu de paret ja no em queda res per posar-me. L'Enric enceta el primer llarg. Posa alguna coseta per abastar algun que altre bolt. El pont de roca no se'l salta ni Déu. El buriliyo sense plaqueta que hi ha després, tampoc. En Miquel i jo ens reunim amb ell en breus, alguns amb més o menys gràcia. Sobretot jo que no porto fiffí i escalo amb guants. Ja se sap, allò de : gato con guantes, si hace un frio de coj...El següent llarg és meu, la xemeneia, pel camí poso un camalot, més per alleugerir el material, que per cap altre cosa, per que ja se sap, en un III+ és de capullos posar seguros. Més si al damunt ho escrius en el blog. Pero bueno, com que la TIM era quart grau i la fa taaaaant gent, m'haure de creure les ressenyes. Berni, tio, que dolent ets. Ara pitjor està en Miquel, el tio amb l'excusa de deixar-se les vamves a la reunió, desfà el llarg, les recupera i torna a pujar. L'Enric i jo riem quan el tio ens diu en broma que fa sèries.
El següent llarg és per ell. En Miquel al més pur estil acrobàtic enceta el llarg espectacularment. Empeltat com està d'esquirol, s'enfila per l'esperonet, tan se li en fot no tenir prou cintes. A la reunio tornem a bromejar, tant que acabo fet l'esqueneta a l'Enric per que en Miquel vol una foto pels cursets. Total, que l'Enriquillo s'enfila com un viquingo damunt meu, d'allà salta a l'estrep, fot un parell de friendlis, més que res per calmar els seus records i surt cap el cim,(rappel) no sense saltar-se la reunió. Un altre cop plegats riem del fart de passar fred que ens hem fotut, almenys jo, que penso més en un colacao beeeen calent, que en una birra. Al Baranna, en parlem...


dimecres, 11 d’agost del 2010

Ni Mas , ni menos,...demasio ofwicth pa tanta caló


Que el parte era de núvols, que li teniem ganes. Que l'Enric no recordava el llarg tan intens. Voliem anar a la Mas, i ha quedat en aixó... Em arribat xops de suor a peu de via, això si després d'agafar un, o dos, o tres trencalls equivocats. El primer llarg era meu, el segon ja veurem. El darrer cop que vaig baixar d'aquí estava per separar-me. Avui era l'Enric el que tramitava aquestes coses. El llarg, ple d'ocnis(objectes clavats no identificables), estava com el recordava. Limat i guarro, però amb més xatarra. L'equipament, digne d'un episodi de bricomanía, semblava desafiar-nos. Jo carregat amb un bon grapat de frienli's, dels gordos, i tirant a molt gordos. M'he enfilat com he sabut i he pogut. Però la calor intensa i sufocant ha fet de nosaltres el que fa amb l'aigua de les cantimplores, bullir-nos. Quan he sortit a la llum, damunt del gran bloc, ho he tingut clar. Avui no era el dia adient, ni meteorològicament, ni anímicament. Com que no és el primer cop que em passa, li he tret importància. El meu company ha assentit i hem fet un ràppel fins les motxilles.
Jà, diu l'Enric. Ja tornarem al setembre he dit jo. La cosa no estava per continuar. De tota manera , el proper cop, m'embolicaré les mans una mica. He posat un parell o tres de friends, però només per calmar l'incertesa. Vamos que, avui no era el dia...,demasio ofwicth pa tanta caló.

dilluns, 2 d’agost del 2010

De tapes per les dalles...


Per fi lligo uns plans per marxar de patrulla, quest cop dins de la Goril·lada Garriguenca Anual. En mig d'una apretadíssima agenda de quatre dies està previst que en Peter Andrés, la Mon Jordà i jo fem La Tapes sans Dalles a la Dent d'Orlú. Básicament la raó de triar aquesta via és la longitud, la dificultat i l'aproximació. L'equipament és molt correcte, tret d'alguns llargs on la primera assegurança és una mica lluny. Personalment no soc tan primo com per venir aquí sense uns friends petits i demés. Com derrapis abans de xapar tindràs un problema amb les cordes. Per aquest motiu en algun llarg vaig completar amb zero friends o tricams(Paca, tenies raó, van de puta mare...). En Peter i jo ens vam repartir els llargs de cap de corda segons ens va venir en gana. Que em faria gràcia fer aquest llarg , doncs vinga...( 4 ell, 2 jo, 1 ell, la resta jo)
Arribar a peu de paret és un excursioneta que ens porta una hora i escaig, l'escaig , segons com massa gordo, com jo. Tot i el tarannà de la via, arribar a peu de via amb els pantalons xops de rosada ja et dona una idea de que no s'hi val a badar. Sobretot per què les vies assequibles per nosaltres previsiblement acostumen a ser molt concorregudes. Per trobar el peu de via no cal ser massa pillo, si t'orientes, trobes el nom que indica el peu. Com que la roca no és granit, sinó gneis, la metamòrfica adjacent, vamos..., l'adherència és bona, però no et trinxes les dactilars com toqui apretar de valent. Voldria destacar-ho també per què tans llargs d'adherència castiguen l'esquena. Els llargs van succeint-se i de tan en tan hi ha un pas tonto, o dificil de fer net(sostrets, en el meu cas). El grau obligat és de cinqué, però puntualment. De tota manera cal recordar que estem on estem, a dos mil metres. La boira et tapa les dalles i llepes a la reunió com no vagis abrigat. O et desidrates per la soleiada al cap de dos llargs que ha sortit el sol d'entre el s núvols. No vegis lo refractari que és el gneis...
El descens el vaig trobar còmode, sense pèrdua, però llarguíssim, interminable. Us adjunto una foto. Als colegues els hi deia us imagineu fer una via de la cara sud?... De tota manera és assumible. La pista no és infernal com la de Courtalets, ni molt menys tan llarga. Qualsevol cotxe puja. Per cert, una opció genial és fer bloc a la vall de la cara sud. L'entorn és preciós, màgic diria jo. Segons com us podreu trobar al follet Teo...
Com sempre, val la pena ser més pràctic i venir aquí per uns quants dies, que no tot és escalar...

dimecres, 28 de juliol del 2010

TIM, la xemeneia : Paret de Sant Jeroni...


Feia massa dies que no em lligava les cordes. Una lumbàlgia, el final de curs rollo Peuterey, i que collons que tenia massa cosses al cap. Igual que un dia a l'any et mulles, un dia a l'any t'enrreden, pilles, un dia a l'any descobreixes que encara no estàs per anar a la mateixa estanteria que les maraques d'en Machín. Avui ha estat una barreja de tot plegat afengint-hi que compartia corda amb en Miquel Vilaplana per primer cop. Ahir dilluns al club ni deu podia escalar, res que ja sortia per la porta i tot d'un plegat en Miquel apareix. I jo que penso i dic : I tu que?, vols anar a escalar demà?. Cony i el tiu em diu que si... Després d'una bona estona xerrant sobre què, on i quan, quedem entesos en l'on i el quan. El què el decidim a peu de paret...
Son les set del matí, en Miquel ja m'espera a la cantonada. El nostre destí és la paret de Sant Jeroni, la TIM sembla l'opció més plausible. Lo de viable no ho he tingut clar fins l'abracada cimera. Així que ens fotem una alegre patrulla fins el cim de Sant Jeroni, via escales dels pobres, Plà dels Ocells..., toooota una excursioneta. Al cim segueixo en Miquel fins els ràpels, previ abandó/ocultació de les motxilles. En un parell de ràpels em trobo en mig d'un revival de l'Operació Montserrat Pam a Pam, però en comptes de seguir al pare o a en Josep Barberà segueixo a en Miquel. A peu de via el company em demana fer el primer llarg i jo que li agraeixo...
El llarg és gos. Brut i difícil de protegir, si més no la reunió és mínimament digna, té un buril nou. Els altres tres..., deixem-ho estar. En Miquel ha posat tascons, aliens, ah!, si! i dos burils a tres metres del terra. Arribo a la reunió, ara em toca a mi. Al meu cap ronda la famosa frase d'en Paquito a la Valentín: Berni passa tu, o ens tirem... Avui fa un bon dia per morir?. La primera cosa que puc posar és un omega pacific a una dotzena de metres de la reunió. Més amunt poso un alien, un camalot del 3 i a una dotzena de metres abans de la reunió un altre alien. Més que pujar segons com tinc la sensació d'haver fornicat amb tots els líquens del llarg. La confusió de la nostra ressenya afegeix una desena de metres al llarg. Total, 40 metres de hardcore, per arribar a una reunió de 4 burils, 2 sense plaqueta. I lo content i tranquil que mi penjo. No és broma, amb lo que he patit pensant que m'havia saltat la reunió...
Arriba en Miquel molt ràpidament, però una mica esverat pels alejes. Jo que li dic, si, però ara et toca a tu. Refem material i surt com un esquirolet, al cap duna estona comença a donar-me bones noticies. Pitons, pitons ,un espit, més pitons, algún pont de roca..., reunió!!!
Penso que ja li tenim el peu al coll, que bo que ets li crido des de sota el sostre. Estic penjat, tinc una abisme als peus, la roca és un zurullo, però estic content, no és broma...
Arribo a la reunió en millor estat mental del que esperava. Ara surto jo. Em dic a mi mateix que pujo, o pujo , o passo volant movent les orelles, vamos!!!. No sense tornar a fornicar, aquest cop amb unes molsetes, abasto la seguretat del cim. En concret la d'un tronc d'alsina. Trio la que més s'asembla a la meva mare, o sigui la que quasi no puc ni abraçar.
Puja en Miquel, molt ràpid. Ens abracem contents per la via. Ell va a buscar les motxilles, jo plego cordes, la resta..., ja és una altra història.

diumenge, 6 de juny del 2010

Respeto...

He tornat a pujar pel camí de l'Alsina, fins aquí, res de nou. El divendres un sobre d'exàmens per corregir va caure damunt de la meva taula. Sona Kiko Veneno, diu que en un mercedes blanco llegó, que pena de muchacho dice la gente por los bares... Ponme, ponme esa cinta otra vez hasta que sarranquen lo cachitos de cromo y hierro al cantar como tu sabes... Em venen al cap les imatges del quatre L d'en Francesc quan tornàvem de fer l'Emilo del Pedra. Ja fot l'hòstia de temps, el mateix que fa que no veia a l'Adolf. Les darreres notícies que tenia d'ell eren que corria per Txiapas mirant de millorar la vida de la gent. Mirant d'omplir la seva de més coses. Un matemàtic amb el que vaig compartir moltes sobretaules quan estudiàvem a l'autònoma. Deixant-nos enredar pel Manolo Garrido en compes impossibles on venien l'Andrada i el Brascó. Manda cojones...
Prenc el telèfon i quedo amb l'Enric. Vol fer algo tranquil, després del malaurat accident de l'Andrés encara no s'ha lligat les cordes enlloc que no sigui el rocòdrom. M'explica que la Món Pastor també vindrà, però la sorpresa és que també ve l'Adolf Pomar. D'aquí que em sorprengui quan la cançó del Kiko Veneno em connecti amb ell i els records que en tinc associats... El problema de qui fa cordada amb qui el soluciono de la manera més original que se m'acut, l'Adolf i jo portem les mateixes vambes. Tothom sembla estar-hi d'acord. Lo de fer el camí de l'Alsina és més per cordialitat amb els meus companys, que per afany d'escalar. Ho proposo jo, doncs li vaig dir a la Món que li portaria un dia, l'Adolf encuriosit per la història del camí, ja sommia en enfilar-se per les mateixes plaques per les que un dia va caminar l'Alsina. L'Enric vol un reentré tranquil·la. Què més puc demanar...
Per la via recordo la tonada del Lobo López..., Soy como la Coca-Cola, no sé cambiar. L'Adolf s'enfila com la sargantana que és i jo que gaudeixo de retrobar algú que va donar-me la definició més compacta que tinc de respeto. Entre el mar de turistes del Monestir i el santuari Santbenedicte que hi ha al peu de la Prenyada. Entre la rutinària vida que tinc, he tingut i tindré, i la manera diferent d'entendre la vida que tenim tots quatre. Tot plegat, es qüestió de Respeto...

diumenge, 30 de maig del 2010

Borriking...


Obro l'ordinador, com preguntaria un alumne meu, amb quin tornavís?. No rei meu, amb les manetes... Miro el correu, vamos que el llegeixo. Trobo un mail d'en Peter que pregunta qui pot fer una ràpida matinal. Li faig un truc al mòbil, espero no sigui tard. Sento la seva canalla de fons mentre parlem. Acordem anar a fer un fast climb. Les obligacions familiars imposen un horari. Li proposo fer el Camí de l'Alsina. Ràpid, segur, assequible. La terrible aproximació no ens acobarda. Segurs que sabrem trobar el camí de tornada, prenem només un cable i un grapat, més que suficient, de cintes.
La meva idea és que es familiaritzi amb la roca en els tres primers llargs. Sobretot en el llarg selvàtic, on haurà d'esquivar algun que altre apretón. A peu de via, quan ja teníem els trepans enllestits, coincidim amb una cordada que ens seguirà. En algun moment pregunten per una ressenya de la via. En Peter, al seu torn, pregunta pels seus cascs... Són dos adults i una noia de dotze anyets. Ella porta casc, els altres dos ,no. Suposen que tenir grau ajuda a esquivar pedres. Li comento en algun moment com s'ho farà la nena per ajudar-los si la pedra l'aturen ells... Matem-ho a pela amb deu em dic.
En Peter passa molt bé i s'ho passa molt bé. Al seu torn, puja la corda pels tres darrers llargs molt elegantment. Content com està i d'hora com és, fem una cervesa..., bé una clara. La tarifa, més digna d'un puticlub que d'un bar, diguem-ne públic, espanta a en Peter. Tranqui, pago jo, li dic. Estem contents, hem escalat, hem fet l'horari, és com si haguéssim anat a un fast food. Aturo el cotxe al pàrquing de la benzinera on hem deixat el seu cotxe. Alço els ulls i me n'adono, no sense sorpresa, de la coincidència del que venim de fer. Al lletrero diu... Borriking.