Sense entrar en Reserva...

Amb la Camel pendent de fa dies, obligacions domèstiques, la meteo que només donava target el matí la cosa estava bastant clara. Castelldefels era l'opció més raonable. Si més no la proximitat del mar feia pujar les nostres possibilitats davant d'un avanç sobtat de la pluja. El divendres, al rocòdrom, vam començar a fer punta al llapis mirant d'afinar les coses per avui diumenge. Les cordades ja les vam decidir: l'Enric, la Montse (una amiga de l'Andrés) i jo per un costat, l'Andrés i en Guillem per l'altre banda. Nosaltres a la Reserva, ells a La noia dels ulls blaus. Només sé que l'Enric no ha escalat mai aquí, jo no he fet la via i la Montse no recorda gairebé res. Bé, que la via anava...., per Castelldefels. Surt l'Enric a pel primer llarg, la Montse li dóna corda i jo faig fotos..., ideal. La cosa es posa tonta en algun punt doncs la nostra ressenya és digital. Bé de fet abans de deixar la guia al cotxe li he fet un retrato a la pàgina. Mentalment, tinc una idea, ara posar-hi paraules... El Mú s'encaparra a xapar un bolt i la cosa va més a l'esquerra com descobrim la Montse i jo posteriorment. Jo li deia tu puja per on vegis que és més lògic, els parabolts no han de ser tots de la via. Abastem la reunió en un moment i surto jo a pel segon llarg, el del sostret. Porto mig aparador de friends i un joc de tascons. Miro amunt, poso les mans al brutal canto i surto a veure que trobo. Poso friends quan trobo que fa falta, que la veritat és tres o quatre cops. El llarg és preciós, no massa sobat i amb infinites possibilitats de protecció. La presa és generosa i cantelluda, que més puc demanar. Pujo fent el mono, gronxant-me quan la nansa és grossa.
Els companys es retroben amb mi i ratifiquen les meves impressions. En Mú i jo fem conya, com sempre. Es nota que a la mossa segons com l'atabalem. De tota manera però, somriu. El següent llarg és per l'Enric. Aquí es nota més el pas de les cordades, sobretot entrant a la reunió, on la fissura és ben lluenta. El llarg és molt maco, bona presa i assegurances raonables, que sempre podem reforçar. Després de canviar-nos les cordes per darrer cop, surto a per la reunió del cim. El llarg és de tràmit tret d'un parell de passos. Al cim decidim que millor xerrar que rematar el dia fent una mica d'esportiva al Pas de la Mala Dona. En Guillem i l'Andrés no pensen el mateix i així que fan cim surten corrents cap allà. Nosaltres xino xano baixem capel cotxe i fem senyals als companys. El dia passa gris i mandrós, no fa massa fred i encara no plou, ole pel minimolina...

La Islandis del Tesoro

La historia del "que faig aquí?"

La teòrica

Al temps sempre se l'ha de tractar estratègicament. Si veus les condicions, les mesures, les segueixes, les preveus ... I esperes aquell dia en que els astres, la meteo, els amics, els fill, les dones -si les tens, en plural o en singular- i hisenda et deixen, aprofites per tatxar un d'aquells objectius pendents de la teva llista personal.

L'aproximació

L'últim cap de setmana de febrer pintava xungo d'allaus, neu i temps en general per Vielha i Aragó, però semblava que a la república independent de Boí podríem trobar condicions de gel i poca gent. Les temperatures s'esperaven en brusc augment a mig matí. Venga Marc, fem-li un tiento i potser triomfem, no trobem gent i el gel està en condicions abans de que pugin les temperatures de cop -per allò de que el gel es trenq de cop i haguem de fer de Neo a Matrix dins la canal-.

El Marc ja estava més que escaldat d'anar a la Muntanya i fer mitja volta, però el nostre objectiu, la "Islandis" a Cavallers, Caldes de Boí, ens tirava molt. Acabava de sortir en un Desnivel tot i que ja la teníem apuntada feia temps. Total, flagroneta, patatum N260, sopar de fogonet a Pont de Suert, Birra al bar pijo amb vistes a l'hangar, dic a l'església, i cap a Caldes. Sospitós ja era que el pàrquing estigués desert i els xurretons a l'aiguadora no estiguessin molt macos. Tot i així temperatures decents a mitja nit.

5:30h, ui que fosc ... 6:00h, segueix molt fosc ... 6:15h, be, ens llevem, no ? merda, 1º, ja han canviat les temperatures i surt la lluna (¿?) ... 6:25h, capuccino per la matina ... 7:00h hmmm, cel tapat la neu està dureta, obrim traça ... 8:00h des de la tapia de la presa es veuen allaus ... 8:15h un caos d'allau de fusió molt a prop del peu de via, amb pedres de neu com rodes de cotxe. Ens apropem al primer ressalt. Potser hi han condicions però el factor psicològic no motiva. Em sap greu haver enredat al Marc però donem mitja volta.

Següent cap de setmana, primera setmana de Març. Previsions: solete; Temperatures durant la setmana: en descens; Previsió: podem trobar be el gel; Mandra: buff. Repetició del plan, aquest cop "sopem" dues tapes al bar pijo -que queda descartat de per vida, per preu vs. quantitat- i un parell de birres. Ho complementem amb unes racions "decartón" al pàrquing de Caldes. Els xurretons potser estan pitjor que la setmana passada ... hmmm ... hi han dos flagronetes més i un cotxe amb una tenda de campanya ... hmmm ... demà si que ens haurem de llevar d'hora tot i que sigui per pringar. Amb una barreja de motivació i mandra arriba el 1er "que faig aqui?". Ens deixem preparada la motxilla.

4:30h, que faig aquí?, nene, diana ... 4:35h, cabrons, els de la tenda s'estan llevant, nene, apreta ... 4:50h ... no hi han clapes d'aigua glaçades al camí ... 5:20h, revolt, veiem els frontals dels de la tenda que ens segueixen, creuem el riu ... 5:45h, a la paret de cavallers, no els veig ... 6:00h, a peu del primer ressalt. Salvats! no hi ha ningú. Encara està clar el caos del darrer allau de la setmana passada, però aquest cop ens hi fiquem! Comencem a buscar la R0 ... que no trobem ...

La tècnica

Sent escalador, quan comences a escalar et dius "no sabia que tenia aquests músculs" del mal que et fan el primer dia. Quan comences a escalar en gel per primer cop penses "ja tinc els músculs necessaris desenvolupats" i quan ho fas per primer cop et tornes a dir "la mare del tano, i aquestos? on eren el primer dia!!??". Gran part de la tècnica també recau en els bessons, t'has d'aguantar de les puntes dels grampons amb lleugera tendència a baixar els talons i així clavar totes les puntes davanteres. No es que facin mal, no, és com si tinguessis a un gos que no para de mossegar-te'ls!! i posar cargols de gel ? aquí no hi han parabolts, ni spits, ni res ... Aquella por "trempera" que et dona l'escalada, aquí la pots multiplicar tant com vulguis -que faig jo aquí?-.

L'ascenció

Bé, deia, ens mirem el primer llarg i comencen a venir tots aquests pensaments del que patiràs ... i la R0 ? doncs no hi és ... deu estar tapada per la neu. Comencem bé. En un bloc a peu del llarg, que te una esquerda horitzontal, empotrem dos piolets i fem que treballin d'una manera no gaire ortodoxa, però més val això que no res. El Marc comença el L1 i comença la trempera ... el cargol treu aire, les puntes encara no les clavem bé, els braços comencen a produir lactosa ... i jo que me'l miro i penso "que FEM aquí?" i "calla, calla que desprès vas tu xaval". Uf, la columna final de la Islandis ja s'ho ha de valer tot això.

Ens reunim a la R1 -equipada, gracies a Deu-. Carai, fins que no fas el primer contacte i assimiles altre cop la tècnica i demés ho passes malament. Després de pocs metres de campa fins el L2 decidim assegurar-lo des de la R1. El pujo i no trobo la R2, precisament a un lloc on s'escolta força l'aigua i el gel deu és més feble. "Dos metres" crida en Marc. Anem amb dues de 60m. Encara no veig la R i segur que haig de pujar una mica més. Doncs en ensamble. Com que ja he superat L2, avancem fins que trobo la R3. Estem al principi d'una canal de 250m que ens deixarà a peu de la columna i d'una variant. Pugem ensamblats força be amb una neu relativament dura fins al final que sembla que ja hi ets però que sembla que no hi arribes mai! que faig jo aquí si no fos per que és la Islandis?

Sembla que esta ben formada, potser una mica xopa, però factible. Bé, R4? R4 no ... busquem la R4 i no hi ha R4. Cavem durant més d'un metre i més de mitja hora al voltant d'on hauria de ser i res. Desprès, al pàrquing, en Xavi Metal ens cofirma que la R era allí. Segurament cavant més. Doncs haurem de tornar-hi, piolet empotrat i una baga. Ara comença lo maco. Per poder gaudir la Islandis tots dos, varem acordar que pujaria jo primer, rapelaria i el Marc pujaria altre cop de primer. El temps que hi perdríem era petit i valia la pena.

La Islandis

Així doncs el Marc es fica al primer llarg que és curt i relativament fàcil fins la R intermitja de la columna. Munta R, faig un xorro de fotos i pujo. Fem el canvi i tiro de primer. Nen, ara comença lo serio -No volies ED, toma ED-. Veiem un abalakov abandonat que ens pot anar be una mica més a dalt. Pujo a buscar-lo a una cova. Vaja, la cova és xula ... però haig de sortir ... flanqueig guapo ... i començo a sentir les rampes als músculs dels braços. Nen, estira els braços, busca bons peus, puntes, uf, uf, uf, només porto 3 o 4 metres, no em puc caure, quin pèndul, uf, uf, uf, estic a l'extrem, estic a l'extrem ... És en aquestos moments, quan ho tens tot perdut, en els que et dius "aplicarem la tècnica a l'extrem". M'ajupo i em penjo de les dragoneres. Extensió al màxim, desclavo un braç i el vaig alternant. Sembla que em volguéssin arrancar els braços però aguanto i descanso. Les dragoneres m'havien molestat i agobiat en el flaqueig per que no havia pogut fer canvis de mans, però ara m'estan salvant. Aprofito per una foto :D i desprès poso un cargol.

De veritat, 5 metres més a dalt, fins i tot després d'un altre descans a una altre cova, que de la tensió i el sobresforç, estic tan rebentat que no tinc força ni per deixar caure els piolets. Em tremolen els braços.

A la meva esquerra veig una paret de roca tapada per estalactites de glaç. Sembla una garjola. Si trenco les del mig em puc empotrar dins ... trobo forces i tirant (que no clavant) el piolet en trenco les justes i m'hi fico al forat com si fos un armari. Que faig jo aquí? Descanso el suficient i tiro cap a dalt. Potser desprès serà això el que m'agradi recordar. El més difícil ja ha passat. Surto a una campa. Això ja està! això ja està! veig l'arbre amb el cordino del rapel ... hmmm ... hi han roques i matolls per arribar-hi. L'últim cargol fa ... ni te cuento quan fa que l'he posat. Doncs nene, ja pots anar amb cura. Poc a poc, clavant el piolet a la base dels matolls i al terra i fent alguna tracció de roca arribo a l'arbre. Bien, bien, bien! El Marc es deixa anar d'una de les cordes, la recupero, munto el rapel i baixo cap a la R amb la bandera pirata! Recuperem corda i tira de primer. És un mariconàs. El tiu tira dret, dret, dret i pràcticament sense parar. Tot i que quan li dic de fer-li alguna foto em diu que no, cosa que vol dir que està apretant de veritat (jejeje), el tio es curra la columna en un tres-i-no-res. Baixa, fotos, saltem, ens pengem, jaja-jiji.

Baixem per la canal i anem mirant cap a Cavallers. Les faldes dels Besiberris estan maquíssimes. Veiem esquiadors com travessen pel mig de l'embassament glaçat que van cap a Ventosa. Quin dia que fa! Ja sé per que estic aquí.


http://picasaweb.google.com/Azznonimous/BoiIslandis#

CADE(au), a Terradets...

Planejar tota la setmana una sortida. Bavejar damunt del teclat de l'ordinador buscant posts i ressenyes. Preparar el material, tot acaronant cada mosquetó abans de posar-lo a la motxilla. Vigilar la meteo constantment, descobrint amb plaer les bones perspectives. Anar a dormir amb ganes que es faci de dia, com si d'una nit de reis fos. Arribar a peu de via i descobrir que Maria Salamiento, la que se la llevo el viento..., s'ha rigut a la nostra cara. Sortir del cotxe per comprovar, que no, no n'hi ha per tant... I no ser capaç de fer un riu de cara cap enlloc. Entrar al cotxe i preguntar-nos: i ara que...? Tota la setmana pensant en la Camel de la Paret dels Arcs..., sort que veníem d'esmorcar d'Artesa, que si no...
Sense cap altra cosa al cap que unes ganes boges d'escalar, ni ressenyes de cap altre cosa. I jo que dic..., per la Ce de Camel, també em ve la CADE, i amb una mica de sort la Salamiento no hi fa hores extres... En Marc i l'Enric tenien una pensada similar, o així m'ho sembla. Dono un cop de clau i li fotem per la mateixa carretera cap a Terradets. Ja al llac la cosa pinta bé. Al pàrquing de la font, molt bé. A peu de paret de conya, mira que surto a fer els dos primers llargs amb samarreta i armilla. Quan fa vora disset anys que no tornes a un lloc el verb navegar ve ne nabo. Pujo buscant la roca més llimada i xapes on posi no sé què del CADE. Sense massa problemes passo pels dos primers llargs. Poso alguna que altre cosa, doncs patinar no sembla difícil. Segons com la via sembla la Marmolada, que vindrà de marmol per lo llimada que està.
Els dos següents llargs són per l'Enric que passa bastant fàcilment i ràpid. També posa frienecillos i tasconets, que la imatge de la seva mainada orfa no li mola. Al arribar a la quarta reunió descobreix que, o bé, Turrons Vicens ha obert una sucursal nova, amb dependent i tot, i no s'informa del fet a peu de via, o bé, algú ha parit algo amb placenta i tot. Què guarros, joder...al damunt ens dona per riure, i no poc. El cabrón d'en Marc és el que més riu doncs és el que surt de primer. L'Enric i jo ens quedem allà, conversant amb l'improvisat amic de paret. La cordada de la Sergio també riu del fet...
En Marc, que no havia fet mai la via, ni escalat a la paret, soluciona molt bé els dos llargs i passa sense tocar res més que la paret i matolls que es creuen al seu pas. En un pim pam, el nostre backup plan, ja està enllestit. Sortim pel cable de la falsa feixa. Tot un luxe, doncs no recordo cap altra cosa que sortir xapant algún que altre seguro a l'ensamble, o segons com, res. Al pont, seguint la tradició, llencem una pedra cada un. Fa més de vint i cinc anys que ho faig i no estic per canviar res. Ja massa que n'he tingut amb el canvi de plans, tot un cadeau...(regal , en francés ;P)

Diarrees mentals i elucubracions dements: "Doctor, és greu? M'estic tornant un friqui?"

Diga'm tonto (diga-m'ho de veritat) però fa cert temps que rebutjava anar de vacances d'estiu amb un grapat d'amigues per que només volien fer escalada esportiva, no solament condició sine qua non, si no objectiu de per se. La mandra que m'evocaven aquestes converses era enorme.

Sempre he vist l'esportiva com mitjà per assolir somnis superiors, tot i que poc a poc he anat acceptant i reconeixent que a curt plaç em provoca satisfacció i que algun cop m'he amagat dins de la clàssica quan no he pogut amb objectius d'esportiva. Crec que no soc l'únic que ha jugat algun cop així.

Amb el bloc em passa el mateix. El trobo tremendament estètic i adictiu, però em fa una por terrible la facilitat de lesionar-se-hi, cosa que ja em va passar i encara arrossego.

De vegades comparo la gent de clàssica amb la d'esportiva i em dic que, com vols poder escalar coses més sèries si no utilitzes l'esportiva? És com el corredor que no entrena i pretén guanyar curses només participant en curses ... o ets un fora de sèrie nat o serà una mica difícil.

Potser el quid dels seus equilibris està en el compromís en quant a aproximació i grau de tolerància vers les famílies gitanes (amb permís de l'expressió i sense voler ferir sensibilitats de raça). Hi han dies que em surt la vena "De Niro" i faria empassar les colilles als fumadors que hi han a peu de via, i per l'altre cantó muntaria un Doner Kebab a base de carn de gos i succedanis. Que consti que m'estimo moltíssim a totes les besties, potser per això no en tinc cap.

No vull deixar passar l'ocasió de denunciar la barbaritat i despreci per la vida humana que suposa, ja no el fet de no portar casc per que ens pot despentinar la rasta, si no fumar-se un porro assegurant a un company (que habitualment se suposa amic) d'esquenes a la paret i assegut al terra. I si no, que ens ho preguntin ...

Tornant al tema, aquesta reticencia a l'esportiva no m'ha tret de jugar-me un sopar amb una amiga per veure qui és el primer en arribar al 7a encadenat, cosa que, amb tota humilitat (tant de la sincera com de la de mentida ;) ) crec que pot ser en els propers 5/6 mesos. Fer-lo a vista ja es una altre cosa.

Per assolir tal fita porto un plan d'entrenament auto-imposat i voluntari des de principi d'any que m'ha donat grans resultats fins ara. Us enganyaria si digués que ho faig només pel sopar (i no sigueu mal pensats ^^). Crec que el camí que em portarà fins l'objectiu, m'obligarà en certa manera a consolidar tota una sèrie de graus.

El fet de pensar que podré obrir la "guia de barcelona", "Montserrat cara nord" o "Roca Caliente vol. III" i poder menjar-me pràcticament qualsevol via per sota de 7a fa que m'entrin ganes d'anar al rocòdrom fins i tot en diumenge. En canvi, quan penso en la ràbia que m'entra i la pena que em fa quan arribo a un sector d'esportiva i el trobo brut de closques de pipes, cors de poma i pells de taronja sota justificacions que "és biodegradable" ("pues tíralo a la puerta de tu casa y espera" penso jo), veure criatures de pocs anys amb els pares i sense casc i els gossos amb els que no pares d'entrebancar-te ...

Abans em feia il·lusió poder obrir una via, posar-li nom i compartir-la ... ara potser m'ho pensaria.

Crec que el que passa és que la gent que només vol fer clàssica no volen acceptar a la gent que fa esportiva per tot allò que comporta, aquest mal us, mala praxis i mal comportament que veiem a les zones d'esportiva. Reflexionant veig que abans la gent parlava més i ara, donem per sentat que tothom és més educat, però és un tema de constant educació i ens fa vergonya reprendre a algú quan veiem aquests mals comportaments, ja que em institucionalitzat falsos lemes de llibertat de conducta o ho confonem amb la llibertat en sí mateixa. En resum, molt valents a la paret, però força covards al terra ... o lluny per que tanquem els ulls vers aquest comportament i no ens hi volem enfrontar.

... i paro ja.

Ahir estava apretant una via per sobre del meu grau, que ja tenia una mica practicada. Va arribar un company escalador de per allí i ens va demanar fer-la mentre jo descansava. Sense cap problema li varem cedir la via. La va encetar per un lloc diferent al que jo habitualment feia. Com diu el Bern, vaig entrar automàticament en "mode coyote". Fins que no em vaig dislocar dos dits (de veritat) en repetits intents no vaig parar. Ja amoïnat per la possible lesió vaig baixar. Aproximadament 25 minuts desprès vaig encadenar la via i "augmentar" el meu grau d'encadenament. No lluny del tot, però lluny d'estar content (que ho estic una mica, eeeh :) ) estic "emprenyat" per que no la vaig encadenar com ho va fer aquell noi.

Doctor, digui'm la veritat: es greu? M'estic tornant un friqui?

Nota:
A la confecció d'aquest post no ha pres mal cap gos, bestia o animal així com el Pompeu Fabra pels castellanismes utilitzats. M'encanten els doner kebab i no crec en les llegendes urbanes vers el que guarden els xinesos als seus magatzems. No hi ha cap intenció d'ofendre a la comunitat d'escaladors d'esportiva, de la que em sento membre, així com a cap altre comunitat o forma social :)

Quand il fait froid,...Gelida

No vull passar més fred del que toca. No vull matinar com cada dia, o més. No vull conduir. No vull patir per què fa massa estona que no passo la corda per cap lloc... Només tinc una alternativa, anar a fer esportiva...Quedem amb en Guillem, en Marc, l'Olga, la Meye, en Fabien, l'Enric...al final només som cinc, per tant fregoneta que te crio i cap a Gelida. On, com diria el filòsof, fa molt temps que no hi he estat mai. Preciós entorn, que si font dels enamorats, que si riuet, que si pastisseria, ah si, que m'ho deixava...i roca calcària amb parabolts.
Com que ha plogut, i com a les botigues, som els últims en arribar, regirem el gènero uns, fan cua uns altres. Mentre en Marc i en Guillem fan cua en un 5b, jo m'enfilo per un diedre de 5a que roman lliure. Loooogicament per què està mullat. Com que he vingut amb casco(per vergonya, quan algú em pregunta dic que he vingut amb moto), m'enfilo pel diedre tot i mullat. En els vint metres m'ho munto per tocar el mínim la roca mullada, cosa que em fa tontejar en algún moment amb el meu magí. En Fabien que m'assegura puja al seu torn seguint les meves indicacions. Usa el cuerpo..., las manos solo para el equlibrio... fa cadena(és com el cim, vamos...). L'Olga puja de segona i soluciona les coses molt bé. Menuda, però amb molta traca.
Al seu torn els nostres companys ens deixen equipades(muntades) les dues següents vies, un 5b i un 5c, deixant-nos momentaniament per anar més a l'esquerra a per uns siscés que en Guillem té pendents. Per tant solets anem fent la nostra. Ni el meu nivell és un prodigi ara, ni ho era abans, però noto que el grau és forca raonable. Total ,vinc de turista i fa massa setmanes que només corretgeixo i no passo pel plafó. Per tant em dono per satisfet amb el sol, la roca , la companyia i demés...Escalar és una cosa que vol pràctica i jo darrerament només he anat a passar fred...En Guillem triomfa(què cabrón, és com una màquina nova que no li cal oli...), en Marc també triomfa, en Fabien, lo fa molt bien... i l'Olga i jo satisfem les nostres espectatives, que a dia d'avui , ja és molt.
Tot i que no m'emociona el tema esportiu, la zona és molt maca , recomanable i relativament tranquila. Tampoc hi havia massa gent assegurant amb el pijo, ni fumant porros de dos en dos. Els gossos estaven ben enssenyats i generalment s'estaven asseguts a peu de via gaudint del solet. Vaig poder gaudir d'espectacles en directe de bons escaladors fent vies de molt grau. Aprendre, és bàsic. Ho faig a escola amb els meus alumnes, si jo no aprenc res d'ells, com poden aprendre res ells de mi...En resum, que tornaré, i tant que tornaré...

Manga un Pardal (sense oxígen...)

Fa molts dies fa que li dono voltes a l'aventura. Tornant de la projecció del club, una idea pren forma en el meu magí. Senzilla, quatre neurones no donen per moltes floritures. Aprofito el fet de veure un documental sobre la integral de Peuterey, per apuntar-me una altra esbojarrada aventura a la llibreta. Nota mental, aquesta per l'estiu..., ja tinc el nom i tot: La Integral de Peuderei... Tornem a lo que explicava, fer un cim amb neu a menys de 45 minuts de Barsalon·na. Cony, per preparar els propers jocs olímpics d'hibern!!!. Val a dir que al Vallès, tot i la contaminació encara hi ha gent molt trempada. I jo, la trobo ràpidament, quan el projecte és engrescador. Re buscant entre les xarxes neuronals de les que disposo. Poques i minses, és tot el joc que donen quatre neurones i una pastilla de Pharmaton cada matí, arribo a la següent conclusió:

1r- El comunicat del mini molina dona fred, molt fred.

2n- No vull fer esportiva al Xincarró. Si em poso les plomes, ha de ser per alguna cosa seriosa. O el Molino, o neu per un tubo.

3r- Un cim, és un cim, aquí i a Beijing. Per tant demano un permís per fer un güitmil fàcil, el Matagalls en idioma forà. En tibetà del Brull, Manga un Pardal...

Ja ho tinc tot definit, la ruta (no massa xunga, passem de seracs...), la cordada (bàsicament el meu estimat Andreuet i l'Agustí i la Raquel). Aquests dos últims s'apunten una mica més tard. Així doncs, a les set i cinc el ketxup surt carregat de ca l'Andreu i l'Elena en direcció al garito (antic monestir budista) de les 4 carreteres, on demanarem permís als deus, tot fotent un esmorcar. Un cop beneïts, enfilem la carretera cap a Coll Formic, punt de partida de la nostra lleugeríssima expedició.
Coll Formic, 2 sota cero, coincidim al pàrking amb una expedició xinesa sense permís. Venen d'un todo a sien. Això de xinès ho des cobreixo més tard, quan en mig de la tempesta, i al cim, em parlaran amb els ulls aclucats. (O serà per no portar ulleres de tempesta...). Encetem la nostra caminada cap el famós coll de Lhola, pas previ pel cim. Fa molt fred, tota la vegetació és ben gebrada, el meu pas segur, ferm i lent (tècnica Abelló, i arribaràs on nostre senyor va perdre lo que rima...), ens fa abastar el nostre objectiu. Porto raquetes, grampons, goretex de tres capes, tres parells d'ulleres de sol, dos de guants i un plomes (al final no semblo tan idiota, si algú pren mal i no es pot moure, el puc tapar...). Al famós coll la boira ens embolcalla. Seguir les petjades sense cap corda fixa és una feina complicada. En cap moment tinc la seguretat d'estar on crec que sóc, ni tan sols la certesa de saber on vaig, però continuem. L'expedició xinesa ens avança perdent-se entre la boira. El vent udola, tinc tota la cara gebrada, però avancem.
Per fi el cim, em giro i crido als companys de cordada. Incrèduls, somriuen, o així m'ho sembla... Voldria dir què bonica és Catalunya, però no es veu un pijo, i mira que nosaltres venim de Sant Cugat. Res, mengem, riem i ens fem una foto de les que fan història, amb la senyera. Per cert ens la cedeixen els xinos, quina gent tan ben parida, que integrats, pel parlar es diria que són nats a Tona, Centelles, o Vicsvaporup...Al meu cap sona una simfonia de Frederic Monpou, dirigida per Albert Font Caragrán, l'il·lustre director alemany. Comencem el descens, desfer el camí amb tanta boira i vent és una feinada, però ens en sortirem. Perdrem a l'Andreuet, que despistat s'enganxarà a l'expedició xinesa. Només la visió del seu somriure al pàrquing apaivagarà els meus neguits. Però això ja forma part d'una altre història...

Que sigan operando a tu prima...

Son les nou, amb un cop de ketxup passo a recollir al Mú, l'Enric, pa los amigos. Fa dies que no sortim plegats a fer algo. La perspectiva de tornar a fer l'esquimal per aquests mons de Deu sembla llunyana amb el dia de postal que s'ha llevat. Els nostres plans, com diu l'Andreu, passen per anar a fer un gorro. Alguna cosa fàcil, al sol, disfrutona, que em tregui el fred de la setmana passada. Rient, com de costum, arribem a Montserrat. Que si eres mas feo que el sobaco de un churrero. Que si fueras una virgen serias feo de cojones..., en aquestes filosòfiques tessitures, de lo mes existencials, apareixem davant del cartell de :"Fora de servei per manteniment anual", que hi ha a la porta del cremallera de Sant Joan. Així que geeeeeeeens motivats enfilem el camí cap a Gorros via Sant Miquel. Com que en un episodi anterior, ja vaig esbrinar, que no hi ha cap relació entre aquest Sant Miquel i el de les cerveses, la cosa no passa de la monotonia butifarrera que té aquest camí. Tontos de nosaltres que voliem estrenar la tarja de federat i els seus espectaculars descomptes. Pel camí, l'estriptease típic per fascicles cada deu minuts. A vegades penso que si ho filmessim possant música apropiada tindria la seva gràcia. En el moment , no en té cap ni una. Esbufegant com un burro, enrredo al Mú per què carregui ell la corda. Jo ja porto bona part del material, així com una gruixuda capa de forro polar natural, que abrigar , abriga, però no em m'aconsegueix cap tracte de favor a la que el camí s'enfila. Si no hagues estat pel fred que fotia la calorada que arreplego pel camí m'hagues fet agafar alguna cosa dolenta.
Pel camí valorem les diferents alternatives al nostre objectiu. En principi, i al final, anem al Gorro a pujar per l'Opera prima. Descartant alguna que altra alternativa més assenyada arribem al peu de via. El primer llarg el faig jo, a la carrera, doncs la roca esta gelada i el sol fa anar l'ombra de la Magdalena Superior en contra nostra. El segon llarg tembé és per mi, en Mú està gelat. Quan arriba a la reunió ni m'ho discuteix. Els dos següents llargs són per ell. Pujem empaitant el sol. Però la cosa no passa d'empaitar. Hi ha moments que penso que fem una cursa a peu amb un tio que va amb Ferrari. Lo del Monteixo, em dic, és un altre rotllo. Així les coses pujem agafant-nos a tot el que trobem: roca, cintes, estreps, cintes, estreps, cintes..., ah! i a alguna roca. Al cim el vent ens fot pel terra. Fa molt fred. Molt, massa. Així que ens tirem avall pel cable donant gràcies que la moda taliban de recuperar la puressa del Serrat no hagi afectat encara aquestes pedres. Ja arribarà el dia en que hi hagi un inspector del sagrat sanedrí vetllador de les tradicionals tradicions, vetllant per que les espardenyes siguin de cànem(no fumable), els mosquetons de ferro i les cordes manllevades d'algun campanar.
Al final em recordo que amb lo poc que m'agraden els hospitals, no sé per què collons em vaig deixar enrredar pel Mú, per anar a veure a la seva Prima, que deia que la estaven operant. Pos eso : que sigan operando a tu prima...