Amb un bon grapat d'amics...

Massa tard i massa d'hora, dos conceptes que costa de fer anar plegats. Anem a pams, finalment, li fotem trilirí a l'Aresta Ribas. Malauradament és massa tard. El quatre de desembre, abans de l'aturada biològica?. Són vora dos quarts de deu del matí, noasefaltadesirnadamás, ...massa d'hora. L'Enric, l'Andrés, en Peter i jo arribem bufant a peu de via. Com que no cal ser molt primo per entendre que farà fred, fa dies que maduro un pla per alleugerir en el que sigui possible la cosa. L'Enric i jo anem davant, doncs ja hem escalat la via. A decisió meva portem només una corda de 9.8 de 60m(l'estreno del meu aniversari). Decidim prendre friends petits i els tricams per alleugerir els alejes. De fet com deia el poeta, no hi ha alejes, ni nostalgies que no apaivaguin els amics..., pos eso frienli's. Avui n'estreno tres del joc barato salewa que vaig pillar per l'internet.

Surto jo amb la corda el primer llarg, passo ràpid doncs fa molt fred. Munto reunió, puja l'Enric que comença a intuir que el fred, avui, no el farà anar gaire fi. Sortint de la reunió al encetar el segon llarg, ja veu que no va... Baixa fins la reunió, ens canviem el cap de corda i surto jo com un coet cap a la següent reunió. Escalo ràpid per no gelar-me. Els companys que venen just rera nostre reaprofiten el material que poso jo entre bolts, així com les reunions. Convenim amb l'Enric que jo faré de primer fins que toqui el sol, que ells em donin material, que jo ja aniré fent. D'aquesta manera alleugerim bastant la nostra estada a l'ombra, però no tot el que voldríem. Jo de fet vaig fent el mono fins passat el llarg de 6a. Allà ja ens toca el sol, i l'Enric em substitueix una mica més refet, al cap de corda. 

En Peter i l'Adrés es van alternat de cap de corda i com que es troben bona part del material posat van més ràpids. En les zones on la llunyania entre bolts és llarga agraeixen molt trobar frienli's posats. Mica en mica les tirades es van succeint i finalment sortim pel darrer tram a l'enssenble. Són les tres i vint quan marxem tots plegats cap a trobar el camí. Aquest cop tinc clar al cap que no pararé de pujar fins que trobi el trencall al coll de la Petxina. L'abastem bastant fàcilment, encara que amb alguna esgarrinxada que altre. Al coll de la Petxina tenim dues opcions, o tirar cap a la Pastereta o baixar cap a trobar el nostre propi peu de via. Miro l'hora al mòbil quan creuem el torrent a deu metres del pou de glaç, són vora dos quarts i cinc de cinc. Em baixat com un coet... 

Un gran dia, escalar plegats ja ho és de per si, celebrar els quaranta anys d'en Peter, encara més. Al garito de la Vinya Nova, mentre prenem la Coca-Cola, penso en lo bé que ha anat tot plegat. Que, al final, no som els únics primos, o fanàtics que se'n diu ara. En MacGyver, que anava rera nostre, suposo que també haurà trobat el camí, que pa eso és MacGyver...El que cada cop tinc més clar es que no hi ha res com escalar amb un bon grapat d'amics...

Eixugar una corda...

Aquest no és un post d'escalades. Si que és un post degut a una escalada. Fallida, com moltes, per la pluja. El passat dissabte havíem planificat anar a escalar, en principi l'Aresta Ribas(Pollegons?), què primos... La meterelejia xunga ens va fer replantejar-nos el tema, per tant, assumint que no podríem fer gaire cosa, vam sortir cap Agulles. Com no vam llepar. Mentre una processó de pirates, dels del caribe, no, dels altres..., passaven cap el refugi a fer d'aquest la seva particular illa Tortuga..., dit això amb tot el carinyo i admiració, nosaltres baixàvem tot moixos del segon llarg de l'aresta GAM de la Portella Petita.Bieeeeen, tot aquest rotllo a que carai ve?. Doncs al que deia, a com eixugar una corda molla. Com que a casa no hi ha gaire puesto, bé, n'hi ha tan poc que en diem el Solvay..., Al que anàvem, que no puc estendre una corda. Aleshores vaig començar a pensar en una solució alternativa, ràpida, econòmica, segura i sostenible. La meva solució va ser posar la corda dins d'una bossa blava, d'aquestes de l'Ikea. Vaig procedir de la següent manera: Amb la bossa ben oberta, vaig procedir a estendre uns quants fulls de diari(doble cara), de fet tres, al fons de la bossa. Després vaig posar cinc o sis llaçades de corda al damunt. Vaig posar uns quants fulls al damunt ben estesos i  així anar fent succesivament. Al final, mirant que tot quedés el més homogeni possible, vaig tancar la bossa, com si d'un regal es tractés. Va quedar rollo un paquet pla de mig pam d'alçada. Com que era ja tard i a casa no hi ha calefacció ( ambientillo de refu total..., 12º C al llevar-se), vaig deixar la bossa ben tancada a terra i a sobar-la. Pel matí vaig desembolicar el paquet i el tema estava molt més que correcte. Cas contrari hagués canviat el paper i tornem-hi un altre cop...

Avui pensant en el tema, he vist que el paper ha fet de secant, que la bossa no deixava que passés la llum, que la poliamida ha anat evaporant la humitat lentament, que he reciclat els diaris i que no he fet servir cap font de calor... D'alguna manera, m'he sentit molt tonto per no haver tingut aquesta idea abans, jo que visc en un lloc tan petit. El mètode és tonto, però molt útil. També es pot repassar la corda amb un raspall si hi havia fang, cosa més que normal,  i la pols va a la bossa!!. Espero faci servei a algú...

Partint-la a La Bola...

Escalar la Bola de la Partió per l'Aresta Brucs, no té massa misteri. El primer llarg és un pedestal d'algo més de quaranta metres, on és pot passar la corda per set seguros(sempre que els trobis tots...). La dificultat no és gran, però cal escalar entre seguro i seguro. El segon llarg és una tirada d'artificial equipat amb parabolts, crec, que de la Sidharta, quan la van reequipar. Per tant és un destí raonable per a dos escaladors amb obligacions familiars. La meva proposta engresca a en Peter, que no ha escalat gaire a Agulles. Desconeixedor de camins, trencalls i dreceres, li agrada molt descobrir coses noves a la seva edat. Jo, que m'arrosego pels puestos fa molt més temps, li faig una mica de guia turístic.
El dia és guapíssim. Trio el primer llarg per mi, no sigui que en Peter, pare de família, arribi més esverat del compte a les seves obligacions. Si no et saltes el primer espit, val la pena fer doble corda. Escalo gaudint de cada còdol, miro de posar els peus amb cura. Mica en mica m'enfilo tot trobant coses, per on passar la corda. Però també miro de trobar llocs on encabir un tricam, o un friend menut. Al meu cap ronda la idea de repetir la via sense xapar res que no posi jo.(molaria fer algunes cosetes en trad...) Parlant per la tarda amb el pare em confessa que ell no va posar res, total tu eres prou petit com per no poder despitonar, i jo no podia caure si eres tu qui m'assegurava...
Arriba en Peter a la reunió. Està content. Fa solet, no bufa el vent i ha trobat el llarg molt maco. Ara és el seu torn. Li passo els meus estreps per que els deixi pel camí. Així guanyem temps... Comença a gronxar-se, doncs no porta fifí. Ho soluciona amb una express. Mica en mica la roca perd plomada i surt a trobar la reunió. Al meu torn, recupero el llarg i m'aturo a fer el mono amb la càmera. Ens partim la caixa. La teràpia de sempre..., que hay mucho cabrón suelto..., joder amb la de cabres que ens creuem....
Rappel i cap a casa. Abans ens creuem amb un altre cabró i dels grans, doncs com a mínim serviria per fabricar un gorro vikingo dels grans. No si, el depredador que portem a dins... Pel camí trobem riuaaaaaaaades de gent, a hores intempestives arriven al serrat... Coño, Antòniooo..., el Picazo que ensenya a uns col·legues les tres maries... Al pàrquing m'esmerco a trobar el lletrero que digui IKEA, però res , ni lletrero ni llapis , ni res...


PD: Espero amb candeletes el dia que algú em digui que s'ha escalat la Bola en TRAD, té que ser possible..., ho sommio des que tenia set anys...

Bego Kush, quin tros de dona...

Planejavem enfrontar un mallorquí i un menorquí tot compartint pany de paret. L'un l'Eduard, de l'illa gran, escalaria amb l'Enric per la Bego Kush. L'altre, en Jaume, el de l'illa petita, amb mi per l'Escabroni o la Sol Solet. Al final falla en Jaume i formem una cordada de tres. Sortint de casa els hi proposo, que com, si la via fos una dona, jo escalo les pantorrilles, l'Eduard les cuixes i l'Enric... el resto. La comparació, més que el repartiment té molta acceptació en els meus companys. Tot serà arribar als peus d'ella.
M'enfilo per les pantorrilles, a trobar la reunió. Suposo que dins del meu cap, la idealització que he imaginat em fa desvariar , més de lo normal. Arribo a la reunió fent un mix amb l'Escabroni, Escapullini, dec ser jo...
Al seu torn, l'Eduard es curra les cuixes. Disfrutona com és la tirada, el pajaro arriba molt emocionat. No ha escalat massa de primer i pren l'alternativa , com si d'un present fos. L'Enriquillo i jo pujem saltant, fent el tonto i rient. Cap cosa fora de la normalitat... Al seu torn l'Enric surt per la placa fins la reunió sota el sostre. Allà, un cop junts, decideix que li fot per l'Escabroni... El tio puja de conya. L'Edu i jo el seguim. Jo probo de sortir pel sostret, l'Eduard, més assenyat, no. Finalment al cim la més gran de les abracades. Hem compartit paret amb en César i en Solé, dos veterans del GEDE de Gràcia. Dos paios amb moltes ITV's la mar de trempats.

Tuaregs a la selva...

Escalar la Roca de la Palleta per Tots Sants..., que la méteo pinta bé. Quedem l'Andrés, la Mon, en Guillem i jo. Arribat el dia, en Guillem no arriba, però em truca l'Adolf..., amb mòbil?. Que raro...,és com si mon pare em digués : deixa'm el portàtil que vull comprar unes entrades pel teatre... Dic raro per que el pare no li agrada el teatre, menys els ordinadors, de fet el darrer cop que va trincar el ratolí de què no l'esclafa de tant apretar-lo. Jo ja li deia que encara que li diguin ratolí , el pobre no sortirà corrents...
Miro un munt de ressenyes, al final arribo a la conclusió que si trobo el peu de via, només cal seguir els parabolts... El tema és trobar el peu de via: patrulla selvàtica amb algun tramet molt curiosillo de bardissa tooling, que ens deixa ben esmaperduts i genollpelats a peu d'una preciosa planxa, tiesa com..., deixem-ho estar...
Surt l'Andrés i jo l'asseguro, la Mon fa allò que només pot fer un personalment en quan que persona humana que és. L'Adolf i jo farem cordada doncs seguint la intel·ligent norma que ja vam concretar un dia: Els que porten les vambes iguals , escalen junts. Com que fa estona que mira com l'Andrés evoluciona amb soltura per la tirada, em posa ullets quan li pregunto : què vols fer?
Total , que surt ell amb el cap de corda amunt, tot seguint la Mon que soluciona amb molta sòlvencia el llarg. Quan arriba el meu torn, estic gelat, he assegurat a tothom i m'he quedat pajarito. Surto decidit, però el fred, els excessos d'ahir nit a cal's sogres, la meva incompetència, o combinacions lineals de tot plegat, no em deixen escalar com voldria i a cops sé fer. Arribo a la reunió tocat, però arribo. L'Adolf assumeix la responsabilitat de continuar pujant la corda. Els nostres companys ja ens han tret molts metres. Com que a l'Adolf li surt net el llarg, em costa poc que es decideixi. Escala amb molta solvència i abasta la reunió millor del que ell mateix creia possible. El següent llarg és meu, li dic. Els alejes, anuncien que la dificultat minva notablement, però com allunyen noi... El següent llarg..., li toca a l'Adolf. Ell pot fer-lo net, jo segur que no. Per tant, puja ell i li surt net. Gran dia noi. Rapelem, quatre llargs, quatre ràpels. Segons com no s'hi val a tenir pressa per arribar a terra. Les cites amb la parca per mòbil, que em faci una perduda que jo ja miraré de tornar-li... Massa tonteries he llegit per voler fer rappels més llargs del que toca.

Lligar-se les cordes...

Era el dia que ell tornava a escalar després del malaurat accident . Tot plegat també feia un any que vam escalar plegats la Redrum. La Mon Jordà i ell anaven a una trobada de garriguencs escaladors. No sabria dir què es més important si lo de ser de La Garriga, o lo d'escalar. El fet es que m'he sentit molt honorat de poder compartir corda amb l'Andrés i la Mon. Sobretot pel dia que era. Ara fa un grapat de mesos, de la manera més tonta, tot es va girar. Però des de el grapat de companys que anaven amb ell aquell dia, la immensitat d'amics que té, la família, fins la seva mainada, i sobretot, l'Anna, la seva, dona han fet que la lluita de l'Andrés no fos en va. Si s'agafa a la roca com ell ha aferrat la vida, a fe de Déu que estic en les millors mans quan m'hi lligo les cordes.
Tornar, era important. Estar allà encara més. La via triada, maca per que si. El diedre Blanqueta a la Pala Alta... La boira, que com li dic jo a un colega de Vic per tocar-li lo que no sona, és per amagar lo lletjos que sou els de la Plana, amagava la Pala, el pic i el carretó. La pista, en un estat més que tonto en deixa en un coll, a peu d'una paret, que la boira s'empassa. El primer peu de via, no era. Vamos, que si no és per unes ànimes caritatives ens enfilem per un altre puesto... El primer llarg és meu. La roca és rara, que no del tot dolenta. Els seguros estan lluny. De fet arribo a la reunió amb poc més de trenta cinc metres de corda i tres seguros. Porto friends, però faig servir el métode de la iaia... Vamos que iaiaia posaré algo, però al final arribo al seguro sense posar res. Passeijar els friends , vamos...
El següent llarg és de l'Andrés. Puja com si res, això si, ell si que posa un parell de friends. El tercer llarg és meu. Surto de la reunió i al cap d'un bon grapat de metres xapo un parabolt. Surto d'allà fent un pas raro, si més no amb motxilla. D'allà al diedre desplomat. Començo bé, m'espatarro i aconsegueixo escalar fins sota el pitó de sortida. De fet és on hi ha el pas més difícil de la tirada. Miro avall, miro amunt, miro la meva motxilla, pillo el bolt, pillo un canto bo i pillo el pitó. Pillat al pitó m'agafo d'un altre canto bo i surto a trobar un pont de roca. La reunió està a tocar. Ells passen bé. La Mon, amb motxilla no tant, però bé...
Com que hi ha un llarg dificil, i crec que l'Andrés es mora de ganes de fer-lo, li proposo fer jo el curtet llarg que vé. El llarg és curt, però amb algun pas tonto. Aquest cop SI que poso un parell de friends. El següent llarg, el de sortida, puja la corda l'Andrés. D'una manera espectacular passa pels puestos sense agafar-se a res més que la pedra. El llarg és curt però intens, una altre bona dosi d'espatarramenta em porta a l'abraçada cimera. Encara que amb motxilla me'n surto prou bé. Al cim xerrem, sobretot de lo contents que estem...
La més gran de les abraçades a TOTS , aquell fatídic dia, i tots els que el van succeïr, van donar tota una lliçó de professionalitat. Sapigueu, que ahir, va tornar a lligar-se les cordes...

Recuperant l'esència de tot plegat...

Escalar, però no a qualsevol preu. Qualsevol és un concepte massa ampli. La roca, les possibilitats de no poder protegir com desitjaria, el fred o la calor, la companyia... Ahir clarament va guanyar la companyia. Tot i el dia gos, fred i estrany, i que inicialment anàvem a un altre lloc, la companyia va fer que la resta pogués ser menystingut.

Escalar a Agulles comporta algunes coses com la roca, de presa menuda, el seguros segons com repartits amb més alegria que ceny. Però és el que hi ha, i el temps em dona la raó. Portar a algú a escalar a Agulles, normalment ajuda a recordar el que m'atrau d'escalar. Sortir de la reunió amb la certesa de que trobaré alguna cosa per xapar i que si no caldrà seguir escalant, n'és la tònica. He escalat tants cops aquí que ja trobo normal el que a d'altres llocs no ho és. Aquí encara és molt patent allò de tira que alguna cosa posaràs. D'aquí allò de fer el mono per l'aresta brucs... Abans, amb un martell i un bon grapat d'invents apaivagaves l'incertesa. Ara encara porto un parell o tres de falquetes a la bossa de magnesi. Remenar-les, més que possar-me magnesi m'ajuda a apaivagar la refotuda incertesa. He malfiat sempre dels que diuen que és fàcil. Ara, que conec bastant les vies, reconec cada còdol i minsa fissura o forat, entenc que a l'escalador forà li resulti agosarat enfilar-se aquí. Però és el que ens ha fet créixer.

Tinc dues manies, una mica tontes segons com, però com tot, tenen la seva raó. Sempre desplego la corda i la passo tota abans de lligar-m'hi jo, o algú altre. Sempre miro de repassar els nusos amb els que s'encorden els altres. La raó és molt senzilla. Quan era molt menut i aprenia a escalar, normalment amb el pare o un altre adult, molts cops anàvem sols. Es a dir jo i algú altre. Per tant tenir la corda perfectament desfeta i jo estar ben lligat era el més important, doncs la resta, que encara continua sent igual, era qüestió del cap de cordada. Assegurat per un infant, amb la certesa de trobar el que hi havia, i sobretot, de no poder caure. Avui en dia, per fàcil que sigui o sembli, continuo cuidant tots els detalls. Així ho van fer amb mi, i així ho faig cada cop que surto a fer el mono per una Aresta Brucs... Aquest cop, amb la Mon vam fer la Sil-via de la Miranda de les Bohígues i l'aresta brucs de la Saca Gran. Una bona oportunitat per recuperar l'essència de tot plegat...