Entre vapors etil·lics: Fent el lila per la Viaverde...

Després d'un sopar regat amb vapors etil·lics del Priorat,carn, formatge de raclette, vam acomiadar-nos del mestre Bassas amb la intenció d'anar a escalar l'endemà. Els Enrics i el Folleret Volaor, van dir d'anar a fer el Místic , o l'espero dels Místics, o jo que sé. La feina va ser meva per abastar el Solvay. De que no em mato per la rimaia. L'Andreu otro tanto per entrar a casa seva , la resta del portal al llit ni me la imagino. Bé una mica si , recordant com ha sortit a trobar-nos aquest matí...
Amb el nostre deplorable estat , i la incerta meterelejia, que per culpa del escalfament local que pateixo..., no ens hem permés intentar un objectiu tan gran. Així doncs cap a les plaques del Pas dels Francesos. Ens encordem a les escales, fem la placa a l'enssemble, deixem les motxilles i venga. El primer espit està lluny, però un cop l'abastes la resta es va deixant fer. Jo faig de primer , no toco cap xapa, però no vaig sobradet. Un 4+, amb algun passet de 5, o més , no sé amb la galvana que portava...L'Andreu abasta la reunió, el temps aguanta , nosaltres ja no tant. La sortida de la reunió és molt tonta, però vaig per feina , tiro , tiro i no paro fins dalt del cingle. Total amb el cable de 60 m es poden fer llargs , moooooolt llargs. I pensar que vaig passar per aquí la nit de reis amb en Cardonetti. Idees de bombero , dignes d'ell. Ara, un cop al cingle munto reunió i crido a l'Andreu . Puja alegrement, s'ha recuperat. Punyetero.
Els nostres colegues per seguir la tradicció, fan una via de només dos llargs. Resulta que la via només està reequipada fins el segon llarg. De fet recordo que abans les cordades desistien de continuar pe no haver de rappelar tant. Molts cops les caigudes de rocs al recuperar les cordes posaven en perill al personal. Recordo que ni deu portava casc, per descomptat jo tampoc. Coses de joventut. Ara, de la gent que no en porta en diem donants d'òrgans...Encara que tot són opcions, passo de jugar a la loteria.
Finalment vam fer un Cous cous made in Elena a Casa de l'Andreu i l'Elena. Brutal. Encara que no es comparable a la seva infinita hospitalitat...Per cert , encara no he estrenat la corda,...espero poder fer-ho en breu. Cony de canvi climàtic, cony de meterelejia. Si més no sembla que no patirem sequera..., mediaticament parlant.

Dan Os(tias)man, fent "l'idiota" sense cordes...

Rebusco en els meus records com va anar tot plegat. El primer que recordo és una dona gran parlant a peu de via de com d'heròiques èren les escalades abans. Jo, i els meus companys, que ens ho escoltem . Aquell dia ,i ja en fa molts , jo estrenava uns laser. Veniem de fer l'aresta de la Savina Inferior. Ella anava detallant les seves vivències. Mentrestant els seus companys patien com a nans en una via a la Pelada. Penjaven de la corda en una via de no més de 5+. En una revolada , probablement la darrera que he tingut, vaig enfilar-me sense cordes per veure que difícil que era allò. Mica en mica vaig abandonar el terra. Sense adonar-me vaig abastar el cim. Un cop allà la dona va deixar de parlar de temps heròics. No vaig deixar anar massa paraulesi, ni tan sols quan un de la seva cordada m'oferí la corda per rappelar. Recordo que només vaig dir , no n'hi ha per tant , no?. Acte seguit vaig desgrimpar per l'Aresta Brucs. Tenia al cap una història que m'havia explicat el pare de petit. Durant una visita a Montserrat, en Royal Robbins va escalar l'Arbret amb la corda a l'esquena. Poc després, en Joan Cerdà, per no ser menys va repetir-ho i per acabar-ho d'arreglar , la va desgrimpar. Sempre li havia sentit dir a en Cerdà que ell sempre escalava el que podia desgrimpar. Que bo que debia ser. Sempre he pensat que d'un altre planeta.
Avui , els meus alumnes m'han preguntat si sabia algo d'un tal Dan Osman. A mi, després de parlar-ne amb ells, m'ha vingut al cap aquesta vivència. He recordat que dies després de la meva ascensió , un company de cordada, d'aquell dia, va volar en una repetició. Se li van arrencar dues preses. Decididament aquell dia no era el meu dia , ni tampoc ho ha estat per tots aquells que com jo, encara vius per explicar-ho, fan el mono per les Arestes Brucs de Montserrat...
Comentaris com els d'aquella persona em van fer replantejar-me el món de l'escalada. Vaig anar perdent les ganes d'anar fent el mono per les Arestes Brucs. Sempre he m'han torbat les persones que posen el passat com ha referència. Encara recordo com el pare m'explicava la bronca que hi va haver quan en Zanini i una colla van posar un clau a la Filigrana amb una mica de morter. Avui en dia l'Arbret compta amb una via equipada amb expansions, compte he dit equipada , que no oberta...Que fàcil és parlar de coses des del nostre punt de vista, que dificil és adonar-nos de lo idiotes que podem sentir-nos amb la perspectiva del temps. Encara penso que escalar és una cosa personal. Massa complicada com per parlar de graus o dificultats. Millor parlar de sensacions...

I la corda és prou llarga…

En algunes coses l’Andreu tenia raó. Avui era un dia especia, rar , que no estrany. La meterelejia amenaçava en fotre’ns-la un altre cop. Per tan l’opció més lògica era assegurar el tanto. Llepar per llepar ,fem-ho a casa. Així que vam decidir anar al rocòdrom. A les deu del matí ja estàvem ,sols , a peu de plafó.

Haviem quedat que ens provariem al plafó de trenta metres a l’estiu. Però , tiu , tiu , tiu, avui no hi ha ni deu. Ens sobra motivació, estrenem polarlite de les rebaixes del Vèrtic. No sé ben bé com ha anat, però al cap d’una estona ja estava al mig del plafó, venga Paco, pa’rriba!!!. Xapo la cadena, amb un parell d’aturades, o tres, tan li fot. L’Andreu, monstruo de les galletes , ha pujat tan alegrement que a punt de fer cadena ha arrencat una presa. Volant, que ha volat, no ha deixat caure la presa. Si ho fa i em toca em mata. No si al final haurem d’anar al rocòdrom amb casc. Que no , que no m’ho creia,..., et pots despenjar des de dalt i no s’acaba .La corda és prou llarga...

El feo , el bueno ,el malo i el tonto de las gafas al l'Adrià...

(Relat d'una segona trempatativa a l'Adrià del Gorro Frigi)

Tal i com ho veig ,algú és gafe. I no val a dir que sóc jo , el gafas. De fet tornavem a ensenyar el camí, que no la paraula, als descarriats germans Mullor i Martínez-Vargas. Vamos els germans Enric i Andreu, que en un rampell de purisme van intertrempar les meves indicaconys, vull dir indicacions , sota una particular manera. Extranya , per cert. A lo que vamos..., que en el seu moment on jo vaig dir isquierda raaaaaaaaas, ells va fer un derecha, i pos eso, que van acabar a la Haus...Que serà lo que usté dise però no é( que deia el meu besavi, i es va morir moooooolt vell)
Avui el plan era refer l'error d'interpretació , o bè d'explicació, que el profe també la caga...Jo que anava amb el Folleret Volaor. Primera tirada jo , ell segona. L'Enric la primera , l'Andreu la segona. Fins aquí bé, a partir d'aquí la meterelejia s'ha embolicat. Gotetes, res, gotetes,...Gotes, mmm, gotes,...Pluja...trilirí i pà abajo. Les dues opcions eren:Soldado cobarde vale pa dos guerras. O bé escalador capullo que espera en segona reunió a que pari (i no para...) , amb el que es mulla i es fot d'hòsties rappelant,...
La nostra clara opció era la primera . El posterior xàfec persistent a peu de via plegant cordes ens ha donat la raó. Per tant eso es todo amigos..., hasta la semana que viene , si la meterelejia no toca la rima...Unes fotos per demostrar que del fracàs també se'n pot aprendre. Encara que segons com el fracàs hagues estat no tornar a casa...

Muntanyes de plàstic

Ara fa més o menys un any, crec que una mica més, vam començar a anar al rocòdrom amb el meu estimat Enric(Mullor). D'un temps ençà començo a notar-ne els beneficis. La pila dura molt més. El coco en roca va menys revolucionat. Sobretot quan el poses a prova , que no es massa sovint per cert. La idea d'escalar entre setmana, encara que només siguin muntanyes de plàstic, m'és força atraient. Per la meva part mai he estat capaç d'autoexigir-me per tal de portar a terme un entrenament seriós. Abans , i d'això en fa molt temps, feiem bulder a les parets i fissures del Monestir del nostre poble. Lògicament a hores intempestives. La de iaies , i al final la policia , que ens havia donat la llauna. Fins hi tot recordo haver acavat detingut per fer un rocòdrom il·legal al pont de l'estació. tot això ara em queda molt lluny. En aquells temps em queixava de no poder disposar d'unes instal·lacions adients. Avui en dia , ja no és així. Les munyanyes de plàstic omplen, bé no gaire , el nostre horitzó. No m'agraden massa , però és com si escalés entre setmana. La cervesseta un cop acavada és d'obligat compliment(alguns Coca-Cola Light). En definitiva , trobo millor això que no un gimnàs, o còrrer, que és de cobards. Tampoc entrenem , per què és de mariquites(amb tot el meu respecte pels gais). Jo només escalo i ja en tinc prou.

Ahir vaig trobar per casa dels pares un butlletí vell del club , on reclamava de manera divertida , que alguns edificis també podien ser muntanyes. Ves per on , ara que ja tinc muntanyes de plàstic, també les trobo massificades. Mmm , el progrés té aquestes coses . La de gent que no esquiaria si els materials no fossin més barats . Amb l'escalada passa alguna cosa semblant...Abans la gent et mirava amb una cara estranya. Ara ja no tant. S'han creat classificacions, categories, tipus,...Escalada esportiva , clàssica, etc...Jo deu fer uns trenta anys que faig el mono per les arestes brucs i encara no entenc gaire bé aixó del grau. Depen de moltes coses, massa coses .Suposo que és una questió de consens. Crec que no és absolut, sino orientatiu. La sensació que tinc és que hi ha tants tipus d'escalades com escaladors, i de graus ja ni en parlem. continuo pensant el mateix que quan començava , jo de gran vull ser escalador. I espero no fer-me gran mai...

Teràpia de pati(r)...

Al final la cabretta, vull dir la bestiota , ai no..., la Carlotta, ha tingut el seu bateig. En tota regla, completet, vamos que al cementiri tots els meus parents s'han regirat a la tomba. Em sap greu , per la meva família. Al final la cabretta, ha fet el cim del Gorrro Frigi. El camí triat ha estat la via GEDE .Jo només li he recuperat la corda, l'Andreu l'ha animada en tot moment i..., en Jové, l'Agustí Jové, ho ha fet tot. L'ha aconsellat, l'ha guiat, l'ha acotxat, vamos...., hay alguien más?. Ets el millor, tiu!!
Béeee , això no ho diu la cabretta, ho dic jo. Crec que de tota manera n'ha sortit més reeixida. El seu principal enemic viu dins d'ella. Ara amb la comfianca que ha assolit podrà valorar, si val o no la pena tenir enemics. Així doncs , que per molts anys puguis fer la cabretta pels mons de Déu. Avui ja saps com és això del pati, o del patir?...ara no sé si era una cosa o una altre. Suposo que el millor ha estat el final, al cim...Ara ja pots dir que , allà dalt , tu , hi has posat els peus.

SOL SOLET (menda-lirenda-de-paquet)

Avui tocava anar a la Vinya Nova, a Montserrat (com sempre!). L'Enric i en Bigu (J.M. Soto) m'han passat a recollir puntualment a les vuit o'clock a casa meva. El lluent casco B-D estrenava a l'Enric (o era a l'inrevés???). Un cop a peu de via ens hem afanyat a equipar-nos : ui ui u

i que ve el mogollon...d'escaladors

Primer llarg l'Enric :veure detall del nou casco B-D : qui res no estrena res no val... Segon i tercer llarg en "Bigu-ella-la-aranya" (com es nota l'ofici d'anys - molts-d'escalada...). Amb casco d'època (penso que té una oferta pel casco del museu de l'escadada en roca)

Quart llarg l'Enric. Aquí s'ha de dir que per raons tècniques no hem fet el tram d'artifo... (uffff....rozando el poste "salvado-por-la-campana" !!!)


I per postres tres ràpels (el primer volat, volat, volat que ti cag... : cagarrines i cagarrines) i finalment aterratge a peu de via.


Durant el descens molta penya (i justeta de grau i amb poca panxa...com el "menda-lirenda", pel grau, que no per la panxa !!) fent la mateixa via de pujada quan baixàvem rapelant com uns campions : je, je, je...

Un cop al cotxe cap a casa, volant en mans de l'Enric Mullor. Per postres han vingut a casa a fer un cafè l'Agustí Cardona (eminent aperturista de vies a Montserrat : Carles del Frigi, Adria del Frigi, Gep llarg a Agulles...) la Carmeta i el Bernat (El MESTRE) . El Berni m'ha regalat un joc de tascons pel primer aniversari de cordada (snif, snif,)

Demà anirem a la Gede d'en Frigi amb la Carlota Alcàzar i l'Agustí Jover, a estrenar el tascons que m'ha regalat el Berni. Serà per tascons...

Salut i parabolts