Cardonetti, i tu que has fet aquest matí?

La resposta és ben sencilla, l'Aresta Brucs de la Saca Gran. L'Andreu i jo ens hem llevat d'hora, l'he passat a buscar a les set. A les nou, el pàjaro ja surt del terra cap a l'alzina del primer llarg, Passa la corda per un espit , un parabolt ,posa dos friends ,una escarpeta i entra a la reunió. La segona la faig jo. Parabolt , pitó amb baga llarga, dos escarpetes i un parabolt. Entro a la reunió, com sempre molt còmoda .Encara compta amb dos parabolts amb anella . El tercer llarg el fa l'Andreu, pilla un parabolt, un buril, i el parabolt de la llastra. Entra a la reunió molt content. Qui ho diria ara fa un any va ser la seva tercera ascensió.

Surtim d'hora i arribem d'hora. Hem d'anar a Can Jové a dinar per acordar els termes de la sortida al Gran Paradiso. Per això , quan ens trobem amb el Cardonetti , li preguntarem : I tu que has fet aquest matí Cardonetti?. Nosaltres , a l'Aresta Brucs de la Saca Gran,...no es pot perdre passada.

Proves , carreres, curses i d'altres històries de punxes...

Dos quarts de vuit, l'Andreu ja espera. A la que tombo la cantonada ja surt del cotxe. Res cap a la Vinya Nova. De camí el colega es cepilla tot el que se li posa pel davant. Dos quarts de nou , ja som a peu de via. . L'Aresta Ribas és el nostre objectiu. Esmorcem i renovem a la meitat dela junta directiva del club muntanyenc. Una pedra al damunt i ens vestim . Tenim una cordada al davant, n'arriba una altre quan tot just ens enfilem. Em miro a l'Andreu i li dic en veu baixa: playstation, mode persecució...Al cinqué llarg, bé per nosaltre és el tercer, els avancem. Anem com una moto, jo porto motxilla i faig de primer . L'Andreu corre com un conill per les tirades. N'hi proposo de fer una, la tercera abans del cim. Cap problema. La següent , la dels ponts de roca i ja està, la faig jo. No em mola veure patir a algú, i menys a un colega. La darrera la fa ell, parabolt , desplom , busca , troba , tiba i pa' arriba. Posa un parell de friends magistralment i abasta la reunió amb una soltura i un brillo que fa flipar. Fem cim, sortim corrents a l'enemble fins trobar un lloc adient on fer el material. Puc dir que hem passat per la via en encara no quatre hores.
Les altres cordades no es veuen. Li comento la baixada, l'any passat vam fer un torrent que acava a la Trempant t'empaito. Anem cap allà.Al principi la cosa va bé, però només al principi. El llit del torrent és una trampa plena de bardisses. Les pluges les han fet crèixer per tot arreu. Remuntem el torrent un tros i ens decantem cap el marge que baixa dels Estalvis del Porró. Per sota seu passa un camí que ens deixarà al Clot de la Mònica,....El trobem, salvats , penso,....i un güebo!!, trenco cap a la dreta, i sortim a la ferrada de les Dames,..., mecaginlaputa!! Com si no n'haguessim tingut prou amb les punxes, ara toma ràpels. Fot una calor que fa tornat boig , el darrer glop líquid l'hem fet a la carena. El torrent és un forn, arribem al cotxe destruits. Però contents, molt contents. Jo m'he posat a proba, l'Andreu s'ha posat a proba. Els resultats són els esperats. Cada dia crec més en el que faig , crec més en el que dic. Alguna de més grossa en farem a quest estiu...però que content que estic ,...mecaginlaputa!!!

Espectres a la boira…

Ho havia sentit des de ben petit. Els meus companys, bé els del meu pare i els meus, així m’ho havien explicat. No era una cosa que agradés massa d’explicar. La regió d’Agulles , encants apart , també té encanteris. Avui, ho he pogut comprovar. Amb una amiga havíem quedat per fer una escaladeta. Res , una cosa senzilla. De fet volia començar les coses allà on s’han de començar. Portar-la a fer una aresta fàcil. Sense pati, ben assegurada ,de ràpel fàcil. I per que no dir-ho l’Aresta Brucs de l’Agulla Pelada era un objectiu raonable per la cordada que formàvem. A peu de via hem repassat la teoria. Hem acordat un parell de protocols per si no ens sentíem o no ens podíem veure. He alçat els peus de terra , encadenant moviments m’he anat allunyant del terra. Passant la corda per les quatre assegurances que he trobat a l’aresta. Un cop he abastat la reunió, la densa boira ens ha embolcallat. Mentre ella es posava els gats, ho sentit. Soroll de material, veus de gent. És aleshores que m’ha semblat veure’ls . Eren una cordada a la Miranda de les Bohigues. Just feien el cim.

He rebut senyals de la companya que començava. A la que ha abastat el segon espit he tornat a fixar-me en la cordada de la Miranda. Plegaven les cordes, el vent em portava les seves veus. Xerraven animadament. Feien camí cap a nosaltres, m’ha estranyat la roba, portaven rocciatores i un Pedro Gómez vermell. Motxilla blava, probablement una Serval i , merda, el casc un Duraleu blanc, amb una enganxina vermella.

Per fi la Carlota ha arribat a la reunió. Aquest cop sense cap problema. Contenta com estava no he volgut alarmar-la. Hem repassat com estava muntada la reunió. Quina era la funció de cada cosa. Ella, atenta com estava a les meves explicacions, no els ha vist passar com jo per sota els nostre peus. Si que m’ha dit que n’havia sentit les veus. Quan m’ho ha dit un calfred ha recorregut tota la meva espinada. He sentit que la humitat de la boira, em feia un nus al pit. Fins hi tot la Carlota m’ha preguntat : Et trobes bé?

Arreglats els temes de la reunió he sortit ha trobar el ràpel al cim. Sol allà dalt ,els he vist passar cap a la Portella Petita. S’hi han enfilat. L’angunia m’ha començat a envair. Ja en sé el final he pensat . Durant l’estona que he estat muntant el ràpel i assegurant a la meva companya estaven a la meva esquena. La Carlota m’ha dit que eren tots dos al cim, quan els ha vist per darrer cop. Li ha estranyat la roba. M’ha dit que li recordava a les fotos antigues de quan el seu pare era jove. Plegant les cordes del ràpel ja no els he vist més. Han desaparegut del cim de la Portella . No he pogut més, digueu-me covard. Li he hagut d’explicar la història a la meva novella companya de corda.

Mentre ho feia m’han vingut al cap tot de records d’infantesa. El Fatjonet amb melena, al peu de la bola. Ell encara feia la mili, hòstia si que en fa de temps ja. El seu R-5 de color vermell, i ell i en Jordi cantant a grito pelao totes les de Mocedades que sonaven en aquell atrotinat radiocasset. I sobretot aquella vella història. La cordada que es va matar fent la Portella Petita. No se sap com van caure preparant el ràpel i es van matar Els que venien de la Miranda de les Bohigues. Els que apareixen només els dies de boira. Merda, ha dit la Carlota, has trepitjat una gran merda. És aleshores que me n’he adonat, quan em tornava a posar les bambes. Deu ser això he pensat. Però ella i jo els hem vist i els hem sentit. I la veritat, jo no sé com ho faré per dormir aquesta nit...

Dri...

Ja feia dies que l’Enric petit i l’Andreu hi havien anat. Es van perdre per la Haus. Hi vam tornar amb ells i en Gabi. La pluja ens va foragitar .Aquest cop , l’Andreu jo , en Gabi (Folleret Volaor) i jo hi vam tornar. Fa gràcia que al rocòdrom , a cops compartim corda amb l’Adrià. La via porta el seu nom, coses de pares. El mateix va passar amb la Carles. Aquest cop, la previsió era bona. El Folleret fa la primera, que si vestint-se és lentooorro , que també metòdic , escalant ho pela bastant bé. Miracles de la vida, el món és ple de renascuts, només cal trobar-los. El segon llarg el fa l’Andreu, solvent , segur, sense perdre la calma. En Gabi i jo pugem xerrant amb uns que es fiquen per la Monpart. Diuen que l’han reequipat,....al final acaben sortint per l’Adrià desprès de fer molts metres sense res.

El tercer llarg em toca a mi. La placa de sota el sostret amaga algun que altre pas tontet. Equilibri típic montserratí. Abasto el caire del sostre, les preses són grans, la sortida és més senzilla del que sembla. És la tirada més bonica de la via. De les millors que es poden escalar a Gorros. Només és la meva opinió. Els companys abasten la reunió alegrement i jo torno a sortir a buscar la següent reunió. Aquesta la compartirem amb una parella que pugen per la Carles. Ens posem d’acord i el Folleret fa el darrer llarg, amb un pas la mar de xulo en el darrer llavi. Fem cim , ens fan una foto, fem una foto als col·legues de la Carles. Avall, que el temps es comença a posar tonto. Ha estat un gran dia. Per fi hem pujat per la via del Dri . Per fi, el gafe s’ha trencat. Muñón, Muñón , havíam si eres tu .....per cert , ja he estrenat la corda i recordo haver estrenat aquí mateix la darrera. Aquell dia l'Andreu es va fotre de cap amb la moto, però d'això ja quasi bé ni me'n recordo. ell sembla que tampoc...

Entre vapors etil·lics: Fent el lila per la Viaverde...

Després d'un sopar regat amb vapors etil·lics del Priorat,carn, formatge de raclette, vam acomiadar-nos del mestre Bassas amb la intenció d'anar a escalar l'endemà. Els Enrics i el Folleret Volaor, van dir d'anar a fer el Místic , o l'espero dels Místics, o jo que sé. La feina va ser meva per abastar el Solvay. De que no em mato per la rimaia. L'Andreu otro tanto per entrar a casa seva , la resta del portal al llit ni me la imagino. Bé una mica si , recordant com ha sortit a trobar-nos aquest matí...
Amb el nostre deplorable estat , i la incerta meterelejia, que per culpa del escalfament local que pateixo..., no ens hem permés intentar un objectiu tan gran. Així doncs cap a les plaques del Pas dels Francesos. Ens encordem a les escales, fem la placa a l'enssemble, deixem les motxilles i venga. El primer espit està lluny, però un cop l'abastes la resta es va deixant fer. Jo faig de primer , no toco cap xapa, però no vaig sobradet. Un 4+, amb algun passet de 5, o més , no sé amb la galvana que portava...L'Andreu abasta la reunió, el temps aguanta , nosaltres ja no tant. La sortida de la reunió és molt tonta, però vaig per feina , tiro , tiro i no paro fins dalt del cingle. Total amb el cable de 60 m es poden fer llargs , moooooolt llargs. I pensar que vaig passar per aquí la nit de reis amb en Cardonetti. Idees de bombero , dignes d'ell. Ara, un cop al cingle munto reunió i crido a l'Andreu . Puja alegrement, s'ha recuperat. Punyetero.
Els nostres colegues per seguir la tradicció, fan una via de només dos llargs. Resulta que la via només està reequipada fins el segon llarg. De fet recordo que abans les cordades desistien de continuar pe no haver de rappelar tant. Molts cops les caigudes de rocs al recuperar les cordes posaven en perill al personal. Recordo que ni deu portava casc, per descomptat jo tampoc. Coses de joventut. Ara, de la gent que no en porta en diem donants d'òrgans...Encara que tot són opcions, passo de jugar a la loteria.
Finalment vam fer un Cous cous made in Elena a Casa de l'Andreu i l'Elena. Brutal. Encara que no es comparable a la seva infinita hospitalitat...Per cert , encara no he estrenat la corda,...espero poder fer-ho en breu. Cony de canvi climàtic, cony de meterelejia. Si més no sembla que no patirem sequera..., mediaticament parlant.

Dan Os(tias)man, fent "l'idiota" sense cordes...

Rebusco en els meus records com va anar tot plegat. El primer que recordo és una dona gran parlant a peu de via de com d'heròiques èren les escalades abans. Jo, i els meus companys, que ens ho escoltem . Aquell dia ,i ja en fa molts , jo estrenava uns laser. Veniem de fer l'aresta de la Savina Inferior. Ella anava detallant les seves vivències. Mentrestant els seus companys patien com a nans en una via a la Pelada. Penjaven de la corda en una via de no més de 5+. En una revolada , probablement la darrera que he tingut, vaig enfilar-me sense cordes per veure que difícil que era allò. Mica en mica vaig abandonar el terra. Sense adonar-me vaig abastar el cim. Un cop allà la dona va deixar de parlar de temps heròics. No vaig deixar anar massa paraulesi, ni tan sols quan un de la seva cordada m'oferí la corda per rappelar. Recordo que només vaig dir , no n'hi ha per tant , no?. Acte seguit vaig desgrimpar per l'Aresta Brucs. Tenia al cap una història que m'havia explicat el pare de petit. Durant una visita a Montserrat, en Royal Robbins va escalar l'Arbret amb la corda a l'esquena. Poc després, en Joan Cerdà, per no ser menys va repetir-ho i per acabar-ho d'arreglar , la va desgrimpar. Sempre li havia sentit dir a en Cerdà que ell sempre escalava el que podia desgrimpar. Que bo que debia ser. Sempre he pensat que d'un altre planeta.
Avui , els meus alumnes m'han preguntat si sabia algo d'un tal Dan Osman. A mi, després de parlar-ne amb ells, m'ha vingut al cap aquesta vivència. He recordat que dies després de la meva ascensió , un company de cordada, d'aquell dia, va volar en una repetició. Se li van arrencar dues preses. Decididament aquell dia no era el meu dia , ni tampoc ho ha estat per tots aquells que com jo, encara vius per explicar-ho, fan el mono per les Arestes Brucs de Montserrat...
Comentaris com els d'aquella persona em van fer replantejar-me el món de l'escalada. Vaig anar perdent les ganes d'anar fent el mono per les Arestes Brucs. Sempre he m'han torbat les persones que posen el passat com ha referència. Encara recordo com el pare m'explicava la bronca que hi va haver quan en Zanini i una colla van posar un clau a la Filigrana amb una mica de morter. Avui en dia l'Arbret compta amb una via equipada amb expansions, compte he dit equipada , que no oberta...Que fàcil és parlar de coses des del nostre punt de vista, que dificil és adonar-nos de lo idiotes que podem sentir-nos amb la perspectiva del temps. Encara penso que escalar és una cosa personal. Massa complicada com per parlar de graus o dificultats. Millor parlar de sensacions...

I la corda és prou llarga…

En algunes coses l’Andreu tenia raó. Avui era un dia especia, rar , que no estrany. La meterelejia amenaçava en fotre’ns-la un altre cop. Per tan l’opció més lògica era assegurar el tanto. Llepar per llepar ,fem-ho a casa. Així que vam decidir anar al rocòdrom. A les deu del matí ja estàvem ,sols , a peu de plafó.

Haviem quedat que ens provariem al plafó de trenta metres a l’estiu. Però , tiu , tiu , tiu, avui no hi ha ni deu. Ens sobra motivació, estrenem polarlite de les rebaixes del Vèrtic. No sé ben bé com ha anat, però al cap d’una estona ja estava al mig del plafó, venga Paco, pa’rriba!!!. Xapo la cadena, amb un parell d’aturades, o tres, tan li fot. L’Andreu, monstruo de les galletes , ha pujat tan alegrement que a punt de fer cadena ha arrencat una presa. Volant, que ha volat, no ha deixat caure la presa. Si ho fa i em toca em mata. No si al final haurem d’anar al rocòdrom amb casc. Que no , que no m’ho creia,..., et pots despenjar des de dalt i no s’acaba .La corda és prou llarga...