Les cuixes de la Bego...(Bego-Kush)

Ja fa dies que voliem quedar, i com en el principi d'incertessa d'en Heisenberg, quan teniem el moment , no teniem la posició. Vamos, un desastre. La veritat es que amb amics com l'Enric, i em ric molt amb ell, anar a escalar és una teràpia. Parlem amb massa preses el dia abans i no aclarim res més que l'hora de trobar-nos i qui porta el cotxe. després de divagar, pel bar Anna, pels carrers del Bruc, ...acavem al bar de l'imserso. Decidim anar a fer una via a Can Jorba, ràpid i fàcil, que tots dos tenim obligacions...Em porta a la Bego-Kush. És una via molt xula que surt del torrent del Joc de l'Oca. Es va creuant amb l'Escabroni-Escapullini, però considero que té forca entitat pròpia. Lógica, ben asegurada, rappelable, aproximació raonable,... perfecte per les meves capacitats , tan físiques com mentals. Ell fa el primer llarg, interminable. Jo el segon , més curt , però mooolt maco. Altre cop ell fa el tercer. Preciós, en placa i final de diedre. Riem, xerrem, parlem, ah si i de mentres escalem. Com a la vida, tot té una segona lectura. Empaitem la felicitat enfilant-nos per un munt de metres de roca. De fet la felicitat , com la llibertat , la portem a dins . En el nostre cas ,quan escalem plegats, ens sentim terriblement lliures i felicos. Per això lo de les cuixes de la Bego, qui te gana sommia pa. Nosaltres sommiem només obrir els ulls

20 anys abans de l'era del plàstic...

Fa massa fred per enfilar-se a cap lloc. Des de la finestra del Solvay les postes de sol tenen la seva gràcia. Pujo a estendre la segona rentadora al terrat. Un cop fet encenc la pipa. Arrepapat trec el cap per la cara sud. El tros de plàstic vermell que sobresurt del club en fa recordar...
Què guay creuar el carrer i penjar-me d'un plafó. Ni que sigui per fer una estona de boulder. A vegades penso la d'estones que corria cap el monestir per fer un rato de dits. La de vegades que les iaies m'increpavem per enfilar-me per les seves parets. Al final els barrufets ens van acavar foragitant. D'allà vam anar al pont de l'estació. L'Arnau , del que fa temps que no en sé res, fa fer una colla de vies. Picava amb una escarpa. Bussons, bidits, monodits..., i alguna que altra pedreta enganxada amb sica. També va tenir un final, trist per cert. Els barrufets ens van trincar obrint un sostre. Si més no no ens van prendre el taladro. Taladro amb el que es van equipar vies com la Carles, l'Adrià, la Daniel SA, etc...
Recordo que no podia dedicar tot el temps que volia a l'assunto, sort que no hi havia internet. Les bronques que em fotien els pares per no estudiar prou. Recordo que un flanqueig em va portar prop d'un any. A estonetes, normalment a l'hora de dinar. La millor, no hi havia ni cristo. Bueno , ell si, però estava a dins del garito.avui he trobat una foto, la de la primera repetició. Vaig enrredar al meu germà per què ho retratés. Ja era estiu.
Torno a la realitat, el fred i la pipa que ja no tira em fan tornar al món real. Baixo cap el Solvay, també fa fred. El termòmetre marca 15 ºC, avui tornaré a dinar amb el polar posat. És lo que té viure en un refugi, o creure-ho...

Fa Riure El Dir-ho...

Tinc fred, sopo amb el putu goretex, el polar,...,al final si que sembla que estigui al Solvay. Quin dia, ara que tinc fil , escric una estona sobre l'escalada del diumenge. Total , escalar no vam escalar massa. El tema era sortir. Així que en un cop de Ketxup ens plantem a la regió d'agulles , previ pas pel Bar Anna. Fa tan tamps que no hi anava que no conec ningú( un mes mínim). Al parquing de Can Massana regalen algo , n'estic segur!!. Si no de que tan de cotxe. Res, que no trobem als que regalen algo, així que cap a la Miranda de les Bohigues. Lo de miranda serà per que segons com acabem mirant cap a Cuenca. El sol bé, el vent que s'emporta els núvols , mm no. Primer llarg, Berni passa tu, que jo vull el segon(paraules d'en Supercardona..) . Segon llarg, Cardonetti, que si fa molt fred passo jo..., al tercer parabolt em cedeix amablement el cap de corda. Per cert anem amb una Mammut de 8,9 mm i ja està. No pesa res, de res ,de res...Arribo al parabolt ,m'afluixo la motxilla,...p'arriba. Al darrer parabolt m'ho remiro un parell de cops,... reposo un cop,...passo la corda i m'agafo,mmmm. El mitjons són massa gruixuts i la meva pell massa prima. Si vull volar ja ho faré pel pont , però en avió.
Mentrestant cinc cordades, o més , s'enfilen per l'agulla. Alguna que altra controversia, suposo que algun comentari mal entés amb una cordada que fa l'aresta Brucs..., i pensar que dos dels espits que hi ha els va posar un que jo sé. I pensar que jo l'havia fet sense que hi fossin..., i el cabrón del meu pare dient-me posa algun pitonet , no?. Que tonto que era amb quinze anys...Però pujava tu. Ara faig com el viejo, li demano permís a les pedretes abans d'agafar'm-hi. Sembla que funciona.
No entenc res de res, escalada clàssica?, cony si la Daniel S.A. ja té més de quinze anys , també deu ser clàssica?. Els meus alumnes em diuen mòmia i no en tinc quaranta. Deu ser que això de posar noms deu ser una manera de diferenciar-se. Jo crec que surto a escalar, tots sóm escaladors ,no??. De fet, fa riure dir-ho, sobretot amb aquest fred..

La cadireta : Solo, free, Mullor, and I+

Haviem quedat per anar a escalar. Fins aquí, every thing is alright.

Puntual, a l'Enric M. el recullo (pick him sharp) a les 8:30 a.m. Enfilem la carretera i apa, cap a ca la Montse. Un gran amic "is missing" : en Berni, "sus labores".

La vida passa, el temps empeny, la cadireta ens espera. La humitat que destila es fa desebrer. Hi ha més dies que llonganisses, i mes llonganisses que cadiretes : malehida meteo !

Tres és un nombre màgic...

Divertir-se, aquesta és la consigna. Com no, amb l'Andreu, l'Agustí i la Carmeta. Resacossos, o sigui amb els cossos ple de resaca. Com mola això de dormir una hora més, per mi com si ho volen fer cada cap de setmana. Aquestes són les meves cabòries mentre fem camí cap el que vindria a ser , sobretot pel nostre lamentable estat, el més assenyat objectiu. La màquina de tren, aresta facilota de tercer superior , de los de antes. Per dir-ho ràpid i pronto, de tercer res de res, quart grau i un parell de passos més que tontos. El grau, , el dels passos tontos, cinquè diria jo. Ara si hi ha qui fa el dauet amb estreps , i després diu que és quart..., pos eso. Pel que fa a l'equipament, correcte, però d'espits, vells i segons com bastant mal posats. La reunió, si ,vam fer reunió, tres burilets i si saps muntar reunions una savina. El tram de sortida al cim, descompost. En Cardonetti, susceptible a la mala roca, sense loctite entre el material, opta per lligar un romaní amb un kévlar i posar un tasconet. Es noten els seus màsters en riscos laborals. Resumint, a part de la rave il.legal per part del club supertres a la regió d'agulles, l'excursió resulta memorable. Dic excursió, per que lo que és escalar , aquí a Agulles, no deixa de ser un art. Riure molt, posar algun que altre friend, plaquetes i moure el cul amb certa gràcia per les arestes brucs, és el que de moment m'agrada fer. Lo del siscé ho deixo per una altre vida. De baixada sento un martell que dringa. Per mi que és alumini , diu en Cardonetti. Asenteixo amb el cap. Ens creuem amb multitud de famílies amb canalla, amb uns que van a fer una fideuà dalt d'una agulla. Per qué no, si jo feia foc a peu d'agulla per coure les butifarres,(... vaaale èren els setanta). No si al final no trobaré estrany que un equip de temps d'aventura filmi un concert de pandereta balcànica en una reunió de coperheads, això si, patrocinat per Zarahome i Verticoutdoor.Mentrestant no sento als companys que em criden des de la reunió per què motos avions, i part del club supertres, fan xerinola pels serrats. I jo que no entenc res quan em diuen que prohibiran escalar. Treeeees, és un nombre màgic...,no si ja voldria veure jo a algun que jo me sé fent tercer per alguna Aresta Brucs. Massa plàstic desplomat, massa tele, Tapioca, Decartón,...Això si convivència. Que no falti mai la convivència. Un cop a Can Masana no sóc capac de trobar el cotxe, i això que a l'Ikea no el perdo...Mira, que no entenc res, sobretot lo de les prohibicions...

El Parvulari

El lloc triat ha estat la Placa del Ghandi, equipada al 07 per Isabel Notivoli i Joan Vidal

Avui la meteo ens ha aconsellat ser curosos i no anar massa lluny del cotxe, per si de cas...

Vés per on, hem repetit sector i avui hi havia força parvulistes. Les vies triades han estat a una altra paret, propera a la visita anterior.

Avui ha tocat compartir corda amb l'Enric Mullor i l'Oriol Botey. Hem fet vies des de V a 6a+, per aquest ordre de dreta a esquerra : 5 en total.

Abaix l'Andreu fent la Shakira

Abaix l'Oriol fent la Tamborraju

També hem localitzat altres indrets propers mooolt intersants per futures vegades. I és que Montserrat no s'acaba mai...

Adalt l'Enric fent la trencaclosques !!!!!

p.d. : revissió del texte gràcies a Claramunt i fotos de l'Oriol Botey (20.10.08, 10:30 pm)

COLLBATO : El Parvulari

Tocava anar a fer esportiva. Em Recull el Berni a les 7:30 i ens enfilem a recollir l’Agustí i la Carmeta. Tot seguit passem a buscar la Manoli i el Jaume. Arribem a Collbató, parada tècnica per esmorçar i apa, cap a peu de via.



L’aproximació és curta i l’orientació Sud fan d’aquest sector un bon lloc per anar-hi a l’hivern. Per una banda encordats la Carmeta, el Berni i jo i per altre la Manoli, l’Agustí i el Jaume. Vàrem estar fent vies de V+ i de IV+, molt disfrutones i amb mooolt bona roca.



Seguidament una via de 2 llargs de IV+.



Ens ho vàrem passar d’allò més bé amb les rialles de la Carmeta i la Manoli, i les conyes explosives de l’Agustí i el Jaume.



Cap allà les dotze la birra reglamentària i apa, cap a casa. Dinar de germanor regat per un bon Albariño proporcionat per l’Agustí, i mató de Montserrat com a postres.