CADE(au), a Terradets...

Planejar tota la setmana una sortida. Bavejar damunt del teclat de l'ordinador buscant posts i ressenyes. Preparar el material, tot acaronant cada mosquetó abans de posar-lo a la motxilla. Vigilar la meteo constantment, descobrint amb plaer les bones perspectives. Anar a dormir amb ganes que es faci de dia, com si d'una nit de reis fos. Arribar a peu de via i descobrir que Maria Salamiento, la que se la llevo el viento..., s'ha rigut a la nostra cara. Sortir del cotxe per comprovar, que no, no n'hi ha per tant... I no ser capaç de fer un riu de cara cap enlloc. Entrar al cotxe i preguntar-nos: i ara que...? Tota la setmana pensant en la Camel de la Paret dels Arcs..., sort que veníem d'esmorcar d'Artesa, que si no...
Sense cap altra cosa al cap que unes ganes boges d'escalar, ni ressenyes de cap altre cosa. I jo que dic..., per la Ce de Camel, també em ve la CADE, i amb una mica de sort la Salamiento no hi fa hores extres... En Marc i l'Enric tenien una pensada similar, o així m'ho sembla. Dono un cop de clau i li fotem per la mateixa carretera cap a Terradets. Ja al llac la cosa pinta bé. Al pàrquing de la font, molt bé. A peu de paret de conya, mira que surto a fer els dos primers llargs amb samarreta i armilla. Quan fa vora disset anys que no tornes a un lloc el verb navegar ve ne nabo. Pujo buscant la roca més llimada i xapes on posi no sé què del CADE. Sense massa problemes passo pels dos primers llargs. Poso alguna que altre cosa, doncs patinar no sembla difícil. Segons com la via sembla la Marmolada, que vindrà de marmol per lo llimada que està.
Els dos següents llargs són per l'Enric que passa bastant fàcilment i ràpid. També posa frienecillos i tasconets, que la imatge de la seva mainada orfa no li mola. Al arribar a la quarta reunió descobreix que, o bé, Turrons Vicens ha obert una sucursal nova, amb dependent i tot, i no s'informa del fet a peu de via, o bé, algú ha parit algo amb placenta i tot. Què guarros, joder...al damunt ens dona per riure, i no poc. El cabrón d'en Marc és el que més riu doncs és el que surt de primer. L'Enric i jo ens quedem allà, conversant amb l'improvisat amic de paret. La cordada de la Sergio també riu del fet...
En Marc, que no havia fet mai la via, ni escalat a la paret, soluciona molt bé els dos llargs i passa sense tocar res més que la paret i matolls que es creuen al seu pas. En un pim pam, el nostre backup plan, ja està enllestit. Sortim pel cable de la falsa feixa. Tot un luxe, doncs no recordo cap altra cosa que sortir xapant algún que altre seguro a l'ensamble, o segons com, res. Al pont, seguint la tradició, llencem una pedra cada un. Fa més de vint i cinc anys que ho faig i no estic per canviar res. Ja massa que n'he tingut amb el canvi de plans, tot un cadeau...(regal , en francés ;P)

Diarrees mentals i elucubracions dements: "Doctor, és greu? M'estic tornant un friqui?"

Diga'm tonto (diga-m'ho de veritat) però fa cert temps que rebutjava anar de vacances d'estiu amb un grapat d'amigues per que només volien fer escalada esportiva, no solament condició sine qua non, si no objectiu de per se. La mandra que m'evocaven aquestes converses era enorme.

Sempre he vist l'esportiva com mitjà per assolir somnis superiors, tot i que poc a poc he anat acceptant i reconeixent que a curt plaç em provoca satisfacció i que algun cop m'he amagat dins de la clàssica quan no he pogut amb objectius d'esportiva. Crec que no soc l'únic que ha jugat algun cop així.

Amb el bloc em passa el mateix. El trobo tremendament estètic i adictiu, però em fa una por terrible la facilitat de lesionar-se-hi, cosa que ja em va passar i encara arrossego.

De vegades comparo la gent de clàssica amb la d'esportiva i em dic que, com vols poder escalar coses més sèries si no utilitzes l'esportiva? És com el corredor que no entrena i pretén guanyar curses només participant en curses ... o ets un fora de sèrie nat o serà una mica difícil.

Potser el quid dels seus equilibris està en el compromís en quant a aproximació i grau de tolerància vers les famílies gitanes (amb permís de l'expressió i sense voler ferir sensibilitats de raça). Hi han dies que em surt la vena "De Niro" i faria empassar les colilles als fumadors que hi han a peu de via, i per l'altre cantó muntaria un Doner Kebab a base de carn de gos i succedanis. Que consti que m'estimo moltíssim a totes les besties, potser per això no en tinc cap.

No vull deixar passar l'ocasió de denunciar la barbaritat i despreci per la vida humana que suposa, ja no el fet de no portar casc per que ens pot despentinar la rasta, si no fumar-se un porro assegurant a un company (que habitualment se suposa amic) d'esquenes a la paret i assegut al terra. I si no, que ens ho preguntin ...

Tornant al tema, aquesta reticencia a l'esportiva no m'ha tret de jugar-me un sopar amb una amiga per veure qui és el primer en arribar al 7a encadenat, cosa que, amb tota humilitat (tant de la sincera com de la de mentida ;) ) crec que pot ser en els propers 5/6 mesos. Fer-lo a vista ja es una altre cosa.

Per assolir tal fita porto un plan d'entrenament auto-imposat i voluntari des de principi d'any que m'ha donat grans resultats fins ara. Us enganyaria si digués que ho faig només pel sopar (i no sigueu mal pensats ^^). Crec que el camí que em portarà fins l'objectiu, m'obligarà en certa manera a consolidar tota una sèrie de graus.

El fet de pensar que podré obrir la "guia de barcelona", "Montserrat cara nord" o "Roca Caliente vol. III" i poder menjar-me pràcticament qualsevol via per sota de 7a fa que m'entrin ganes d'anar al rocòdrom fins i tot en diumenge. En canvi, quan penso en la ràbia que m'entra i la pena que em fa quan arribo a un sector d'esportiva i el trobo brut de closques de pipes, cors de poma i pells de taronja sota justificacions que "és biodegradable" ("pues tíralo a la puerta de tu casa y espera" penso jo), veure criatures de pocs anys amb els pares i sense casc i els gossos amb els que no pares d'entrebancar-te ...

Abans em feia il·lusió poder obrir una via, posar-li nom i compartir-la ... ara potser m'ho pensaria.

Crec que el que passa és que la gent que només vol fer clàssica no volen acceptar a la gent que fa esportiva per tot allò que comporta, aquest mal us, mala praxis i mal comportament que veiem a les zones d'esportiva. Reflexionant veig que abans la gent parlava més i ara, donem per sentat que tothom és més educat, però és un tema de constant educació i ens fa vergonya reprendre a algú quan veiem aquests mals comportaments, ja que em institucionalitzat falsos lemes de llibertat de conducta o ho confonem amb la llibertat en sí mateixa. En resum, molt valents a la paret, però força covards al terra ... o lluny per que tanquem els ulls vers aquest comportament i no ens hi volem enfrontar.

... i paro ja.

Ahir estava apretant una via per sobre del meu grau, que ja tenia una mica practicada. Va arribar un company escalador de per allí i ens va demanar fer-la mentre jo descansava. Sense cap problema li varem cedir la via. La va encetar per un lloc diferent al que jo habitualment feia. Com diu el Bern, vaig entrar automàticament en "mode coyote". Fins que no em vaig dislocar dos dits (de veritat) en repetits intents no vaig parar. Ja amoïnat per la possible lesió vaig baixar. Aproximadament 25 minuts desprès vaig encadenar la via i "augmentar" el meu grau d'encadenament. No lluny del tot, però lluny d'estar content (que ho estic una mica, eeeh :) ) estic "emprenyat" per que no la vaig encadenar com ho va fer aquell noi.

Doctor, digui'm la veritat: es greu? M'estic tornant un friqui?

Nota:
A la confecció d'aquest post no ha pres mal cap gos, bestia o animal així com el Pompeu Fabra pels castellanismes utilitzats. M'encanten els doner kebab i no crec en les llegendes urbanes vers el que guarden els xinesos als seus magatzems. No hi ha cap intenció d'ofendre a la comunitat d'escaladors d'esportiva, de la que em sento membre, així com a cap altre comunitat o forma social :)

Quand il fait froid,...Gelida

No vull passar més fred del que toca. No vull matinar com cada dia, o més. No vull conduir. No vull patir per què fa massa estona que no passo la corda per cap lloc... Només tinc una alternativa, anar a fer esportiva...Quedem amb en Guillem, en Marc, l'Olga, la Meye, en Fabien, l'Enric...al final només som cinc, per tant fregoneta que te crio i cap a Gelida. On, com diria el filòsof, fa molt temps que no hi he estat mai. Preciós entorn, que si font dels enamorats, que si riuet, que si pastisseria, ah si, que m'ho deixava...i roca calcària amb parabolts.
Com que ha plogut, i com a les botigues, som els últims en arribar, regirem el gènero uns, fan cua uns altres. Mentre en Marc i en Guillem fan cua en un 5b, jo m'enfilo per un diedre de 5a que roman lliure. Loooogicament per què està mullat. Com que he vingut amb casco(per vergonya, quan algú em pregunta dic que he vingut amb moto), m'enfilo pel diedre tot i mullat. En els vint metres m'ho munto per tocar el mínim la roca mullada, cosa que em fa tontejar en algún moment amb el meu magí. En Fabien que m'assegura puja al seu torn seguint les meves indicacions. Usa el cuerpo..., las manos solo para el equlibrio... fa cadena(és com el cim, vamos...). L'Olga puja de segona i soluciona les coses molt bé. Menuda, però amb molta traca.
Al seu torn els nostres companys ens deixen equipades(muntades) les dues següents vies, un 5b i un 5c, deixant-nos momentaniament per anar més a l'esquerra a per uns siscés que en Guillem té pendents. Per tant solets anem fent la nostra. Ni el meu nivell és un prodigi ara, ni ho era abans, però noto que el grau és forca raonable. Total ,vinc de turista i fa massa setmanes que només corretgeixo i no passo pel plafó. Per tant em dono per satisfet amb el sol, la roca , la companyia i demés...Escalar és una cosa que vol pràctica i jo darrerament només he anat a passar fred...En Guillem triomfa(què cabrón, és com una màquina nova que no li cal oli...), en Marc també triomfa, en Fabien, lo fa molt bien... i l'Olga i jo satisfem les nostres espectatives, que a dia d'avui , ja és molt.
Tot i que no m'emociona el tema esportiu, la zona és molt maca , recomanable i relativament tranquila. Tampoc hi havia massa gent assegurant amb el pijo, ni fumant porros de dos en dos. Els gossos estaven ben enssenyats i generalment s'estaven asseguts a peu de via gaudint del solet. Vaig poder gaudir d'espectacles en directe de bons escaladors fent vies de molt grau. Aprendre, és bàsic. Ho faig a escola amb els meus alumnes, si jo no aprenc res d'ells, com poden aprendre res ells de mi...En resum, que tornaré, i tant que tornaré...

Manga un Pardal (sense oxígen...)

Fa molts dies fa que li dono voltes a l'aventura. Tornant de la projecció del club, una idea pren forma en el meu magí. Senzilla, quatre neurones no donen per moltes floritures. Aprofito el fet de veure un documental sobre la integral de Peuterey, per apuntar-me una altra esbojarrada aventura a la llibreta. Nota mental, aquesta per l'estiu..., ja tinc el nom i tot: La Integral de Peuderei... Tornem a lo que explicava, fer un cim amb neu a menys de 45 minuts de Barsalon·na. Cony, per preparar els propers jocs olímpics d'hibern!!!. Val a dir que al Vallès, tot i la contaminació encara hi ha gent molt trempada. I jo, la trobo ràpidament, quan el projecte és engrescador. Re buscant entre les xarxes neuronals de les que disposo. Poques i minses, és tot el joc que donen quatre neurones i una pastilla de Pharmaton cada matí, arribo a la següent conclusió:

1r- El comunicat del mini molina dona fred, molt fred.

2n- No vull fer esportiva al Xincarró. Si em poso les plomes, ha de ser per alguna cosa seriosa. O el Molino, o neu per un tubo.

3r- Un cim, és un cim, aquí i a Beijing. Per tant demano un permís per fer un güitmil fàcil, el Matagalls en idioma forà. En tibetà del Brull, Manga un Pardal...

Ja ho tinc tot definit, la ruta (no massa xunga, passem de seracs...), la cordada (bàsicament el meu estimat Andreuet i l'Agustí i la Raquel). Aquests dos últims s'apunten una mica més tard. Així doncs, a les set i cinc el ketxup surt carregat de ca l'Andreu i l'Elena en direcció al garito (antic monestir budista) de les 4 carreteres, on demanarem permís als deus, tot fotent un esmorcar. Un cop beneïts, enfilem la carretera cap a Coll Formic, punt de partida de la nostra lleugeríssima expedició.
Coll Formic, 2 sota cero, coincidim al pàrking amb una expedició xinesa sense permís. Venen d'un todo a sien. Això de xinès ho des cobreixo més tard, quan en mig de la tempesta, i al cim, em parlaran amb els ulls aclucats. (O serà per no portar ulleres de tempesta...). Encetem la nostra caminada cap el famós coll de Lhola, pas previ pel cim. Fa molt fred, tota la vegetació és ben gebrada, el meu pas segur, ferm i lent (tècnica Abelló, i arribaràs on nostre senyor va perdre lo que rima...), ens fa abastar el nostre objectiu. Porto raquetes, grampons, goretex de tres capes, tres parells d'ulleres de sol, dos de guants i un plomes (al final no semblo tan idiota, si algú pren mal i no es pot moure, el puc tapar...). Al famós coll la boira ens embolcalla. Seguir les petjades sense cap corda fixa és una feina complicada. En cap moment tinc la seguretat d'estar on crec que sóc, ni tan sols la certesa de saber on vaig, però continuem. L'expedició xinesa ens avança perdent-se entre la boira. El vent udola, tinc tota la cara gebrada, però avancem.
Per fi el cim, em giro i crido als companys de cordada. Incrèduls, somriuen, o així m'ho sembla... Voldria dir què bonica és Catalunya, però no es veu un pijo, i mira que nosaltres venim de Sant Cugat. Res, mengem, riem i ens fem una foto de les que fan història, amb la senyera. Per cert ens la cedeixen els xinos, quina gent tan ben parida, que integrats, pel parlar es diria que són nats a Tona, Centelles, o Vicsvaporup...Al meu cap sona una simfonia de Frederic Monpou, dirigida per Albert Font Caragrán, l'il·lustre director alemany. Comencem el descens, desfer el camí amb tanta boira i vent és una feinada, però ens en sortirem. Perdrem a l'Andreuet, que despistat s'enganxarà a l'expedició xinesa. Només la visió del seu somriure al pàrquing apaivagarà els meus neguits. Però això ja forma part d'una altre història...

Que sigan operando a tu prima...

Son les nou, amb un cop de ketxup passo a recollir al Mú, l'Enric, pa los amigos. Fa dies que no sortim plegats a fer algo. La perspectiva de tornar a fer l'esquimal per aquests mons de Deu sembla llunyana amb el dia de postal que s'ha llevat. Els nostres plans, com diu l'Andreu, passen per anar a fer un gorro. Alguna cosa fàcil, al sol, disfrutona, que em tregui el fred de la setmana passada. Rient, com de costum, arribem a Montserrat. Que si eres mas feo que el sobaco de un churrero. Que si fueras una virgen serias feo de cojones..., en aquestes filosòfiques tessitures, de lo mes existencials, apareixem davant del cartell de :"Fora de servei per manteniment anual", que hi ha a la porta del cremallera de Sant Joan. Així que geeeeeeeens motivats enfilem el camí cap a Gorros via Sant Miquel. Com que en un episodi anterior, ja vaig esbrinar, que no hi ha cap relació entre aquest Sant Miquel i el de les cerveses, la cosa no passa de la monotonia butifarrera que té aquest camí. Tontos de nosaltres que voliem estrenar la tarja de federat i els seus espectaculars descomptes. Pel camí, l'estriptease típic per fascicles cada deu minuts. A vegades penso que si ho filmessim possant música apropiada tindria la seva gràcia. En el moment , no en té cap ni una. Esbufegant com un burro, enrredo al Mú per què carregui ell la corda. Jo ja porto bona part del material, així com una gruixuda capa de forro polar natural, que abrigar , abriga, però no em m'aconsegueix cap tracte de favor a la que el camí s'enfila. Si no hagues estat pel fred que fotia la calorada que arreplego pel camí m'hagues fet agafar alguna cosa dolenta.
Pel camí valorem les diferents alternatives al nostre objectiu. En principi, i al final, anem al Gorro a pujar per l'Opera prima. Descartant alguna que altra alternativa més assenyada arribem al peu de via. El primer llarg el faig jo, a la carrera, doncs la roca esta gelada i el sol fa anar l'ombra de la Magdalena Superior en contra nostra. El segon llarg tembé és per mi, en Mú està gelat. Quan arriba a la reunió ni m'ho discuteix. Els dos següents llargs són per ell. Pujem empaitant el sol. Però la cosa no passa d'empaitar. Hi ha moments que penso que fem una cursa a peu amb un tio que va amb Ferrari. Lo del Monteixo, em dic, és un altre rotllo. Així les coses pujem agafant-nos a tot el que trobem: roca, cintes, estreps, cintes, estreps, cintes..., ah! i a alguna roca. Al cim el vent ens fot pel terra. Fa molt fred. Molt, massa. Així que ens tirem avall pel cable donant gràcies que la moda taliban de recuperar la puressa del Serrat no hagi afectat encara aquestes pedres. Ja arribarà el dia en que hi hagi un inspector del sagrat sanedrí vetllador de les tradicionals tradicions, vetllant per que les espardenyes siguin de cànem(no fumable), els mosquetons de ferro i les cordes manllevades d'algun campanar.
Al final em recordo que amb lo poc que m'agraden els hospitals, no sé per què collons em vaig deixar enrredar pel Mú, per anar a veure a la seva Prima, que deia que la estaven operant. Pos eso : que sigan operando a tu prima...

Escalada a la Agulla Soto

Avui a les 8 he recollit al mestre Bassas, amb qui he anat a la zona d'agulles. Hem esmorzat a l'Hotel Bruc com Déu mana. Seguidament cap el parking de can Massana i amb el permís dels 2 graus que marcava el termòmetre del cotxe hem enfilat cap el refu Vicens Barber. Allà hem agafat el camí en direcció l'Agulla del Esquelet i uns metres abans d'arribar hem agafat el trencall cap a la carnavalada. Passant la Carnavalada i deixant-la a mà esquerra, amunt per la canal després de passar un collet a l'esquerra ens esperava l'Agulla Soto. En aquell pany de paret hi ha tres vies des de 4+ a 5+. Un cop a peu de via el mestre m'ha dit. Qué, li fots la primera ?? I jo he pensat..."pos vale". I allà hem anat. Aquesta primera via (queda més a l'esquerra) té el segon seguro massa lluny i si caus toques terra... : Agustí, pren nota !!!!

Després l'Enric ha pujat la corda per les altres dos vies. El temps ens ha respectat (com sempre!!!) i al solets s'escalava mooolt de gust, arrecerats del vent. Després hem seguit cap a Coll d'Agulles i direcció al Parking passant per La Cadireta...

Ha quedat un matí mooolt complert i a les tres érem a casa, nets i polits, jejeje

Els Tres Encantats

Tres Encantats. Jo i dos "primos" més que vaig enredar per la darrera aventurilla:

Club Muntanyenc Sant Cugat, grup Capdemunt, vocalia, primer mail: "Guillem, envia la teva proposta de sortida capdemunt pel 23-24 de gener". Segon mail: "Farem Les Penyes Altes al Cadí. No crec que canvi d'opinió". Tercer mail: "Sortida Capdemunt cap de setmana del 23-24 de gener: Els Encantats son unes muntanyes emblemàtiques del parc nacional d'Aigüestortes ...".

Per mi, la Muntanya és compartir. Compartir-ho tot. L'alegria quan el cim et deixa que el facis, que el facis amb amics, l'intim esforç compartit entre companys, la harmonia del paratge, fins i tot compartir quan no es pot fer quelcom, quan surt be i quan surt malament. Per això aquesta aventura no podia fer-se sense amics. En especial van ser dos de dos: Marc, t'apuntes a ... si!; Bern, et molaria fer una tirada a Aigüestortes ? Conte amb mi!; Enric, com ho tens el cap de setmana del 23-24?, anem a fer l'Encantat Xic. Negocia amb l'estat major ... Malauradament, una grip a l'últim moment no el va deixar. 5 amics més, també capdemunts, s'unirien a l'aventura i un altre bon grapat d'ells farien el Portarró el diumenge.

Desprès de molt fer i refer, mesurar i patir per no poder anar abans, de gent que pot venir, de gent que no, el pla quedava així: els canalistes encantats sortir dissabte de Sant Cugat a la tarda, arribar de nit a Espot, carregar pianos, foto, caminar de nit fins el refugi, arribar de matinada, llevar-nos -o no- de matinada, caminar fins la canal, foto, fer la canal, arribar a l'enforcadura dels Encantats, foto, fer 3 tirades fins l'Encantat Xic, abraçades, yupi!!, foto, rapel·lar, baixar la canal, tornar al refu, renegar, fer el maxito, demanar birra, jaja, jiji i sopar.

I així va ser. Nosaltres 3 començar a caminar a les 23:30 de la nit, arribar al refu a les 2:30, fer veure que es dorm, llevar-se a les 6:30h desprès de 3 intents fallits, botifarra de canal amb ressalt de glaç de 4:00h amb humiliació física i moral per part del Marc, escalada de 4 de 3 llargs amb improvisació inclosa de 2:00h aprox i tornada.

Una aproximació llarga i penosa amb frontal i raquetes, alleujada per un matí preciós. Una canal picantona amb un ressalt curt de glaç que obre el Marc, llarga com un dia sense pa amb un tou de neu pols i cansada per deixar-se obrir traça. A mitja canal, perdem de vista al Marc! no, no ha estat un allau, es que està tant fort que al final comença a obrir traça recte cap a munt sense parar! ... com a mínim, 20 minuts desprès arribem en Bernat i jo a l'enforcadura. Jo intentava que el Bern em sobrepasses, per dissimular el meu estat físic, però no va colar ...

Hola senyor Encantat Xic. L'escalada ja pintava interessant, ho feíem a l'hivern, i no va decepcionar. El Bern s'empassa dos llargs, que sí, que II, que III+ i que IV. Poca broma. I tant poca. En el primer llarg, sense voler fer-me el valent ni el sobrat, començo amb guants per que no em noto els dits. Resultat: no s'escala amb guants! -i em fa vergonya dir-ho, però ho haig de fer- se'm mouen els dits dins dels guants, perdo adherència de mans i caiguda en un tram de III/IV, sort, anant de segon. Em maleeixo interiorment i em torno a col·locar al meu lloc per no fer cap més cagada. És important, aprenc la lliçó. Esgarrapada al pantaló. Tot be.

Reunió. Em torno a concentrar. El següent llarg és meu. És la sortida de la segona R, una placa de IV que ens hauria de deixar a una canal, que pinta mooolt malament, fins i tot a l'estiu amb peus de gat. Avui, la farà Rita ... m'invento una destrepada i un flanqueig -segons les ressenyes hi ha una reunió i una vessant per allí-, adreço i desprès pujo a buscar la canal per evitar la placa. Al cap de 20 minuts, giro el cap cap els companys i crido "la canal està glaçada!" i potser crido alguna cosa més ... Tot i l'ensurt de la caiguda, estic fort mentalment. Destrepo i adreço per unes plaques descompostes col·locant algun friend. El problema és que tant destrepe, flaqueig i demés, està fent que deixi la corda zigzaguejant per la paret. A cada pas comença a ser una tortura tibar de la corda. M'invento algun pas important, surto per sobre de la canal que he evitat i veig un ràpel intermig a uns 15m per sota meu. Miro amunt, veig força roca encara i no crec que la corda arribi a la següent R. Miro al voltant i només hi han llesques de granit esquistic que no m'agraden gens, no tinc tascons i no puc posar més friends. Has de muntar una R sí o sí. Amb cinc vagues triangulades m'asseguro i munto l'assegurador. Estic afònic i no ens sentim molt bé amb els companys. Crido R, estic lliure, però les cordes no és mouen. Crido, tibo, crido, tibo. És horrible. Al final, desprès d'una absoluta tortura de tibar i molta estona sento un crit tranquil·litzador "només rosa!". Gràcies a Deu! això vol dir que l'altre ja està, a la rosa li queda poc doncs. Comencen a sortir, s'aturen una estona, xerren -que faran? desprès em diran que un "pendul"-, les cordes és mouen, em demanen corda i desprès de molta estona començo a sentir a prop el Marc. Quan ja està prop meu i a punt d'incorporar-se li faig un gest per que no faci comentaris de la reunió de fortuna que he hagut de muntar. Tal i com esperava, molt templat s'agafa i esperem al Bern. Arriba, li explico la situació i reacciona com s'espera "doncs no ens parem, pilla a cos i seguim els dos junts fins la R bona". De seguida em criden R i seguim el protocol. Amb una alegria desbordant ens abracem, em fet cim! ... un moment, ei, no us ho creureu, jeje, el cim està allí! sí, sí, desprès d'un encantat "pas de maoma" de 20m fem el cim de l'Encant Xic. Ens tornem a abraçar, es clar.

M'estalviaré el ràpel i la divertida baixada per la neu pols de la canal que jugant una mica em permet depurar la tècnica d'autodetenció amb piolet. Fem un altre ràpel per desfer el ressalt de gel inicial. Com que he baixat el primer, m'avanço a muntar-lo sol. Havíem dit que, ja que al pujar-lo només havíem fet servir 1 corda de 60m, faríem servir també només una corda per baixar-lo. Trec la meva i faig servir una tècnica que em van ensenyar fent barrancs: "m'auto-ràpel·lo" i així queda igualada la corda. Em lligo la corda, la passo per l'instal·lació, li faig un nus a l'extrem, tiro corda, faig un machard, munto el rapel·lador, em poso el piolet estil katana a l'esquena entre el meu cos i la motxilla segons em van ensenyar a unes jornades alpinistes i baixo. Carai, que bé, la corda ha quedat ben estesa al peu del ressalt de gel, suposo que queda corda fora de la vista, vaig baixant, em sembla que es mou, si, si, es mou, direm "carai" per no dir altre cosa, poc a poc, poc a poc, si, si, "carai" altre cop, no m'arribarà per ben poc però només hauré de fer un pas al glaç. Trec el piolet, el clavo, clavo puntes, surto del ràpel, piolet, flanqueig de dos passos i fora. Trec l'altre piolet i m'anclo al final de la corda per ajudar-los en el passet tonto. Crido "Lliure" i baixa el Bern que continua la frase "Montilla, ets un ..." substituint "Montilla" per "Guillem" i sense problemes surt del ràpel i del gel. El Marc fa el mateix i recollim les cordes.

Ens tornem a posar les raquetes i tornem, que per mi, és torna lo més difícil. Més d'un cop em veig patinant descontrolat amb les raquetes. Tindrà nassos la cosa que no passi res escalant i que caminat em torci un genoll o un turmell! Tot i així tots tres travessem el bosc desbordats d'alegria, esperant trobar la resta d'amics al refugi i compartir la jornada amb ells. Deixem els ferros i al obrir la porta, encara amb la boca oberta de l'esforç, amb el casc i la motxilla, ens dona la benvinguda un cop de calor, però muntanyenc. Amics i residents ens reben amb admiració "d'on veniu? que heu fet?", "res, aquí prop, l'Encantat Xic" i tot seguit comencem a compartir en silenci tots tres un petit orgull i alegria còmplice que anirà creixent i unint-nos entre nosaltres i amb la muntanya. Vaja, tenim botifarra per sopar!

De Hivernal Encantat Xic

De Hivernal Encantat Xic

De Hivernal Encantat Xic

De Hivernal Encantat Xic

De Hivernal Encantat Xic

De Hivernal Encantat Xic