La vida és aixó, riure...(Tira pa'rriba el Muñón...)

Dissabte, ronda de trucades, res . El que no està operat , té altres plans. Total al final quedem l'Enric(Muñón) i jo. Jo poso el ketxup, ell posa el frankfurt....,o sigui jo poso el cotxe i ell l'esmorzar. Com darrerament, anem a l'Hotel Bruc. Menys penya , menys cua , menys fum, menys jartaà de bocata, la resta lo mimmo de too los laos. Presio paresio.
El nostre objectiu és estrenar els dos camalots que els reis majos, per lo enrrotllats, li han deixat a l'Enric. Lo de magos res de res , la pasta va desaparèixer de la cartera de l'Enric i va anar a la caixa registradora d'una coneguda botiga del gremi...Siiii, el de la barba, la botigaaa de seeempre.A lo que vamos, que haviem de triar alguna cosa . Factible, per poder posar els trastets, ..., la bitlla, li dic entre xiste i xiste. Riem tant que la gent ens mira raro..., l'Enric diu que vale. De camí li pregunto quins llags ha fet de primer. El segon mai diu. Pos jo crec que avui et toca a tu. Que cabrón, penso. Però com en el xiste..., deja que vaya el americano que se muere de ganas. Previa donació d'una generosa quantitat de matèria orgànica a la sagrada muntanya, em lligo els dos caps de corda. El primer seguro està lluny del terra, però al cap de poc poso un parell de camalots a la llastra que trobo. Més amunt trobo un altre spit per entrar a la reunió. Puja en Muñón, li explico el tema, es deixa, i tira pa'rriba. Posa un omega pacífic, el gran crec, un fisurero... millora la seva posrura i surt cap a la placa com un pepe. Arriba al pitó , veu el buril, li dic que aprop hi ha una bústia molt guapa ,surta per ella a. Al cap d'una estona veig que treu el cul en fora despreocupadament, el bandarra ha pillat la bústia. Supera els darrers metres i entra a la reunió.
Al cap d'una estona em recupera les cordes i pujo. Com canvien les coses de segon..., continuo cap el cim fins el pot de registre. Signem , com en els vells temps, animalades. Estic content, amb la de dies que plovia, tornar a un lloc així mola. Veiem una cordada que fa la no sé què a la Manolito García, el primer llarg és una cascada però sense gelar. N´hi ha uns altres a la Bola i uns que fan algo raro per la Dumbo.Per mi que s'ha saltat la reunió, els hi dic algo , fa que si..., millor no miro.
Tornem a casa, rient, com sempre. La vida és aixó, riure...