Creure amb fermesa...

8:00, l'hora acordada, sóc al portal de casa meva. L'hora és l'acordada, el punt de recollida el correcte. Passa una senyora que em diu si vinc de lligar, com que porto la corda per fora....L'Ari no apareix.
8:05, l'hora acordada, el punt de recollida el correcte. Passen uns ciclistes rambla avall, de què no es mengen una pobre iaia que gira distreta la cantonada. L'Ari que no arriva....Sense notícies de l'Ari.
8:07, l'hora acordada, el punt de recollida el correcte. Encenc el mòvil. El cel està molt tapat, per mi que plourà...Sense notícies de l'Ari.
8:08, ...Sense notícies de l'Ari.
8:09, ...Sense notícies de l'Ari.
8:10, ...sento la fresa d'un Lamborgini de los Güebos Kinder, és l'Ari que surt de la rotonda als mandos del seu Smart. Fa cara de sobada...
S'atura al mig del carrer, obre el, per dir-ho d'alguna manera, el maleter. Tiro a dins la motxilla. Salutacions. Entrem al cotxe i arrenca. Encara em sembla estar sentint la fresa de la meva cafetera, doncs no, és el motor del Lamborgini de los Güebos Kinder...
Conversació animada..., doncs no està tan sobada, o si?. Sembla que plourà. Es posa a ploure...Dona de moment anem a esmortzar....Continua plovent i ja som passat Monistrol. L'autocar que portem al davant va buit però el seu ritme no és una meravella. Per moments tinc la sensació que l'Ari vol adelantar-lo per sota, no si cara de sobada si que fa...Li procuro una conversa animada. Confessa que només ha dormit unes hores, poques, el míninim per construïr el plural, dues... No sé que d'uns deures d'un curset d'amanides que està fent i un projecte de la feina que la té massa enfeinada.
Tot és lleeeeeugerament moll, però bufa el vent. Un cop esmorcats, li fotem cap a gorros per Sant Miquel, el de les birres ,no, un aaaaaltre. El temps sembla que vol millorar. Al peu de la Gorra Marinera hi ha una cordada que s'enfila, intercanviem idees sobre meterelejia i l'estat de la roca. Al peu de les Magdalenes abandonem l'idea inicial de fer l'Opera Prima, tal com està el dia tindrem més opcions en un coll, on el vent eixugui la pedra. Per tant enfilem cap a la via Àpia, o sigui, que operen a tu prima , bromejo...Al peu de l'aresta de la Magdalena Inferior mirem amunt..., La-que-Faltaaava..., llegim d'una pedra, que a l'hora sembla mooolt eixuta. L'Ari diu que li molaria. Jo li dic que el primer llarg és meu, el segon ja en parlarem...Encara fa molta cara de sobada. Pujo pel primer llarg més ràpid del que esperava, i sobretot, sorprés per lo rrelliscós que no està. El segón lo mismo , però a brincos. El tercer és per l'Ari, deu n'hi dó , per lo prometia el dia i fins hi tot ens toca el sol...
L'Ari fa cim i recupera la corda mooooooolt lentament, a l'estil professor Siesta de Barrio Sésamo. Decidim aprofitar el dia que ens ha regalat el vent. Rapelem fins el coll, doncs amb un cable de 10.2 i 60 m és tot el que es pot fer. Al arribar al peu de la via Àpia un coneguda cordada ens fot la via. Li proposo una altre via, la EAM. Entrada tonta, parabolts i dos llargs preciosos. Jo la primera , ella la segona. Cada cop fa més cara de cansada. Fem cim, altre cop em recupera la corda a l'estil Professor Siesta. Rappelem, no sense sorpreses...Baixem per Sant Miquel, aquest cop a per un cafè amb llet, amb una birra ens matariem amb el Lamborgini. Al final, tot i el dia plorós que s'ha llevat, ens ha salvat el de sempre, creure amb fermesa...

No particular place to go...

Quedar , el que es diu quedar, vam quedar al bar del club després de fer una mica el mono al rocòdrom.Lo de trobar-nos va ser a la cafeteria del monestir de Montserrat. El pla era fer l'Adrià del Gorro Frigi. En Jaume i jo (peixet) vam arribar abans, en Marc l'Olga i en Max una mica més tard. No sé quin rotllo d'una roda punxada..., al final la van canviar , com toca, en Max insistia en entrar i sortir del cotxe. És el que té fer d'enginyer de sistemes...Buenu, que al final ens trobem i agafant el primer cremallera disponible ens plantem a peu de via més ràpidament del que esperàvem.
Jo pujo la corda, el peixet m'assegura i em fa, ens fa fotos, tot lo rato. No sé què d'uns deures, narració visual diu ell. Espero li cardi un 10 la senyoreta, per que el mono ja l'hem fet ja. El primer llarg és facilot, però no caiguis, tot plegat tres o quatre espits vermells( si no te'ls saltes es clar), també hi ha burilillos sense plaqueta i es pot posar un pont de roca. El segon és també facilot, però només té dos espits. Fins aquí es puja molt tranquilament, les reunions són correctes, encara que actualitzables. Tot i així, anant dues cordades juntes són prou amplies i completes. En Max puja la corda fins aquí, l'Olga disfruat de les vistes doncs havent fet la Joan Marc el darrer cop, és el que toca, passars'ho bé. El muret del tercer llarg és rebonic de co..., el sostret guapíssim, gandes a saco, l'entrada a la reunió del water gloriosa. Tots pujem molt bé. En Marc puja la corda , el peixet fa fotos i es passeja, en Max s'inventa lo de cridar Nino Bravo en comptes de Lliure, l'Olga riiiiu i escala. Què més es pot demanar...La tirada està molt bés equipada.
El quart llarg arrenca enganxat a la part més dreta de la paret. Els espits costen de veure, però amb calma es troben. Jo en trobo tres o quatre. A la reunió estiro la corda i trobo un peixeta la punta, el segueix en Marc com un tauró. El darrer llarg té el primer espit a tomar pol..., peò es fa bé ,doncs és fàcil. Un cop al llavi característic, podem anar trobant espits vermells o verds fins la creu. Un cop allà trobem una cordada que suma més dos segles com a mínim. Pujen com a crios de quinze , però...
Les fotos les té el peixet a la càmera de tresmil mingapinxels que portava i com que anava a menjar arros a ca'ls sogres i despreeeeésa jugar un partit de volei...Espero que guanyi, tinc el seu portàtil a casa, intercanviem rehens per fotos demà...Un dia memorable, mai, m'havia costat tan poc enfilar-me per aquesta via, serà que aixó d'escalar , el que vol és escalar...

Si vols ratolins, ensenya el formatge...

(Vade rédrum,... Alkhaid!!)

Tornem a Àger. La paret em mola , la roca em mola, l'equipament podria ser millor, però és-lo-que-hay i els colegues frisaven per venir després del post que en vam fer. Per tant, aquí tornem a estar. El plans es fan per alguna cosa, les coses es fan seguint algun pla...Res va com esperes, però si va millor, pos millor. L'Enric i en Guillem s'enfilen per la Redrum, a l'estil de sempre: una tu , una jo. En Peter,l'Andrés i jo per l'Alkhaid. L'estil triat és el tastaulletes: a l'Andrés li mola el llarg de canya o sigui el tercer. A mi em molaria el quart, o sigui la bavaresa, però també m'ofereixo pel segon que està bastant desequipat, per compensar i per que m'hi trobo còmode catxarrejant. Per tant en Peter fa el primer, artifo amb alguna sortideta en lliure i el cinquè, que és un muret en un embut gris que fa la paret.
El dia no està del tot clar, som les primeres cordades a la paret, ens hem llevat molt d'hora per que així sigui. La sort estarà del nostre costat. La pluja ens mig respectarà fins la feixa. Allà refarem les cordades, l'Andrés, que vol escalar més, s'afegeix a la cordada d'en Guillem i l'Enric. El temps és incert, però tot i així tiraran amunt. En Peter i jo baixarem per la feixa fins a la furgo i els recollirem a peu de camí, prèvia gloriosa migdiada, es clar.
Al final sembla que som les úniques cordades que fem alguna cosa de bo a aquesta paret. Les altres es retiren amb la pluja, que encara que minsa i intermitent fa descoratjar les temptatives. Alguns , pobres , és el segon cap de setmana que llepen a aquesta paret...La via és preciosa, suposo que en lliure, encara més. Si en voleu més informació els escalatroncs, en són una bona font. La veritat, jo no em fiaria massa de les meves vivències, per alguna cosa són meves. Objectivament, cal dur friends petits i mitjans pel segon llarg, la resta es deixa fer bé. La bavaresa la vaig fer corrents, per què plovia, no us sabria dir el què, tret de que la sortida és bona si pujes els peus. La resta la recordo com a salts, no em vaig agafar a res que no fos pedra. Els burils tot i ser burils donen prouta confianca, serà per que no s'hi nota el pas de massa cordades...A les reunions hi ha un parell o tres d'espits, en algunes , fins hi tot amb cadena per rapelar.
Guardo al meu record un dia brillant però. Un gran dia d'escalada molt ben acompanyat, i un sopar sorpresa a casa de l'Andreu i l'Elena. Un bon grapat de companys de corda que m'enrreden com un xino, amb el pretext d'una fondué. No si en una altre vida està clar que jo era un ratolí, en aquesta, reminiscències formatgils a part, un babau al que s'enreda molt facilment. Una abracada de tot cor als enredadors, que no van voler deixar passar els meus quaranta anys, com jo pretenia...
Està clar, ja ho deia la meva iaia,que si vols ratolins ensenya el formatge...

Natillas Danone a la Carnagelada...

Com a l'anunci si una cosa et mola, està bona, et fa crèixer i et vols estalviat un calbot d'un progenitor..., val la pena repetir. Era el dia de fer alguna cosa protegida, jo m'havia mirat la Zen, de la Carnavalada. Que pintava molt bé..., el dia , però, no estava per massa floritures. Tenint en comte lo del tio d'ahir a la Saca..., la veritat, no ens ha costat masa repensar-nos hi. De fet repetir segons com serveix per algo. A vegades passes pels puestos i no t'hi fixes massa bé. Jo ahir no vaig veure que la veritable Aresta Brucs arrenca del peu de la canal, un senyal a la roca així ho diu...
Per tant, la que crèiem era l'aresta brucs, no és més que una entrada diferent. Les reunions, però ara estan millor.
L'Enric i jo hem passat per allà corrents. Pel fred que feia, per que haviem d'estar a casa d'hora i per què tampoc és cap proesa, la veritat. Així que ens queda pendent la Zen. Jo per la meva part he anat a una súper botifarrada d'uns amics a les Planes. Ha estat un dia rodó, que ni el fred , ni res l'han fet deslluïr...


PD: Espero que la cordada que hi havia a la Baby de la Bessona, no hagi pasat tant fred com nosaltres. També deixo pendent la Baby, aquesta de fa ja massa anys....

Una escalada en la seva justa mesura....

Només preteniem sortir a que ens toques l'aire, que no el ventot dolentot, que anunciava el minimolina de torn. Al final l'Andreu no ens acompanya, per tant sobrarà material. Farem cordada l'Agustí , la Raquel i jo. Decidim anar a la Carnavalada, ja que l'Andreuet no ve. Ell l'ha fet fa poc. Per tant un cop esmorcats, hem anat a buscar el peu d'aresta de la Carnavalada. Aventures, típiques per altra banda, les que hi ha per arribar al collet. El peu de via és preciós, com per fer-hi un vivaquillo, ampli , protegit, molt acollidor.
La via(Aresta Brucs) surt per sota la copa d'un pi, abans de sortir de sota l'arbre trobem el primer seguro, un parabolt. Al cap d'uns bons sis o set metres, seguint la lógica de l'ascensió, en trobem un altre. Dic lògica per què el que el va posar es va aturar damunt d'un pedrot característic per posar-lo còmodament. La cosa va més per la dreta del que sembla en principi. Trobarem un parell més dde parabolts repartits en llocs lògics i correctes. La reunió de dos bolts, amb un a prop per reduïr el factor dos. La pedra és bona, però menuda, tot plegat un tercer superior, o així. Sortim a buscar la següent reunió, pel camí trobo un parell de bolts més. La reunió següent és de dos bolts i un espit del dotze. També hi ha ferralla vella, que ojo, no aguanta el que tots pensem...
Fins aquí els tractes èren que jo pujes la corda i que el darrer llarg el fes l'Agustí, però un canvi de temps, albirant una mica de pluja , i una cara meva de vaaaa por fà... han deixat les cordes tal i com estaven a peu d'agulla.
Per tant he sortit a buscar un bolt, després una escarpa Quer amb anella , d'allà un universal groc, un altre bolt , un pas tonto, i el cim. Reunió de dos bolts i per asegurar el descens, que abans feia un arbre, ara mort , un bolt amb anella per despenjar-se o lo que sigui...La Raquel i l'Agustí , com fins ara, han vingut darrera meu així que la corda ha tibat d'ells. Com que el viruji ja era important, i l'escalada ja ens havia aseregat, aserejé , o jo que sé que..., hem decidit anar a dinar al Bar Anna. Tot plegat, ha estat una escalada en la seva justa mesura...

PD: De baixada hem vist com un tiu volava de la segona tirada de la Saca Gran(aresta Brucs , suposo, per que el tio per mi que era un Livingston..., ha volat un guebo , i d'un lloc raríssim). Ens hi hem fixat i el tio ha tornat a enfilar-se com un pepe. Renoi que n'és de valenta la mainada d'aquestes contrades...

Per un grapat..., d'espàrrecs.

Ben mirat, la cordada era típica de l'spaguetti western. Per la risa i per que totplegat, les coses són una barreja del Clint Eastwood més intimista, amb el més xorra i farfullero. La meva proposta de fer l'aresta Ribes va haver de ser reestudiada. Passar-me el dissabte fent el mono al rocòdrom, rotllo treballs comunitaris, no entrava del tot en els meus plans quan li vaig fer la proposta a l'Enric...
Per tant quan el dissabte pel vespre vaig trucar-lo per acordar un canvi de plans, vaig haver d'esforcar-me per convencer'l. La meteo era insegura, malo. L'Ari al final es va apuntar, per tant, encara va ser una bona idea ca nviar de plans. La meva proposta era clara, l'Esparraguera, i jo només faré de primer si tu no pots. O sigui que tu faràs de primer tot. I a fe de deu, que així ho va fer. De fet no li recordo una actuació tan reexida des que Abraham Lincoln va dir allò de : Anem aquesta tarda a l'Ikea, i era dissabte...El darrer llarg , que continua essent gloriós , el va deixar ple de tascons camalots , linkcams. El que deia, que ho va fer molt bé.
Jo necessitava que em toques l'aire i l'Ari estava bastant desmotivada( ella diu cremada, nosaltres si que som uns cremats!!!), motivar-se per una setmana de curro intens. Resumint un bon jorn, amb un temps miserable i neofatxa, com les cabres que tiren pedres, Assassiiiins!!!. Els tres rapels interminables, sobretot per que la meva corda, una mammut, estava molt cargolada. Avui miro d'arreglar-ho...

La Torta

És una Agulla difícil de trobar, poc frequentada, a prop del Coll d'Agulles.

Consta d'un sol llarg de grau IV, recentment requipada pel Cerdá; de bona roca. Inclús alguna ànima caritativa ha canviat recentment el ràpel per un de nou e inoxidable : de luxe !! La Torta és d'aquelles agulles que si l'expliques al Vinçenc Soto que has anat se li enlluernen ells ulls, ja que el transporten a un passat gloriós a Montserrat. Érem amb el mestre Bassas, el Santi i la Rosa, i vam fer dues cordades.

Poc abans havíem fet la Carnavalada que son tres llargs amb un pas de V sortint de la tercera reunió després d'un bonic flaqueig.

El dia va acompanyar i vam completar la jornada amb l'itinerari d'excursió ja que vam accedir pel Refugi vicens Barber i vam tornar pel Coll d'Agulles i la Roca foradada. Tot plegat vam invertir 6 hores de magnífica excursió amb escaladeta i bona companyia.