Quedar , el que es diu quedar, vam quedar al bar del club després de fer una mica el mono al rocòdrom.Lo de trobar-nos va ser a la cafeteria del monestir de Montserrat. El pla era fer l'Adrià del Gorro Frigi. En Jaume i jo (peixet) vam arribar abans, en Marc l'Olga i en Max una mica més tard. No sé quin rotllo d'una roda punxada..., al final la van canviar , com toca, en Max insistia en entrar i sortir del cotxe. És el que té fer d'enginyer de sistemes...Buenu, que al final ens trobem i agafant el primer cremallera disponible ens plantem a peu de via més ràpidament del que esperàvem.
Jo pujo la corda, el peixet m'assegura i em fa, ens fa fotos, tot lo rato. No sé què d'uns deures, narració visual diu ell. Espero li cardi un 10 la senyoreta, per que el mono ja l'hem fet ja. El primer llarg és facilot, però no caiguis, tot plegat tres o quatre espits vermells( si no te'ls saltes es clar), també hi ha burilillos sense plaqueta i es pot posar un pont de roca. El segon és també facilot, però només té dos espits. Fins aquí es puja molt tranquilament, les reunions són correctes, encara que actualitzables. Tot i així, anant dues cordades juntes són prou amplies i completes. En Max puja la corda fins aquí, l'Olga disfruat de les vistes doncs havent fet la Joan Marc el darrer cop, és el que toca, passars'ho bé. El muret del tercer llarg és rebonic de co..., el sostret guapíssim, gandes a saco, l'entrada a la reunió del water gloriosa. Tots pujem molt bé. En Marc puja la corda , el peixet fa fotos i es passeja, en Max s'inventa lo de cridar Nino Bravo en comptes de Lliure, l'Olga riiiiu i escala. Què més es pot demanar...La tirada està molt bés equipada.
El quart llarg arrenca enganxat a la part més dreta de la paret. Els espits costen de veure, però amb calma es troben. Jo en trobo tres o quatre. A la reunió estiro la corda i trobo un peixeta la punta, el segueix en Marc com un tauró. El darrer llarg té el primer espit a tomar pol..., peò es fa bé ,doncs és fàcil. Un cop al llavi característic, podem anar trobant espits vermells o verds fins la creu. Un cop allà trobem una cordada que suma més dos segles com a mínim. Pujen com a crios de quinze , però...
Les fotos les té el peixet a la càmera de tresmil mingapinxels que portava i com que anava a menjar arros a ca'ls sogres i despreeeeésa jugar un partit de volei...Espero que guanyi, tinc el seu portàtil a casa, intercanviem rehens per fotos demà...Un dia memorable, mai, m'havia costat tan poc enfilar-me per aquesta via, serà que aixó d'escalar , el que vol és escalar...
Jo pujo la corda, el peixet m'assegura i em fa, ens fa fotos, tot lo rato. No sé què d'uns deures, narració visual diu ell. Espero li cardi un 10 la senyoreta, per que el mono ja l'hem fet ja. El primer llarg és facilot, però no caiguis, tot plegat tres o quatre espits vermells( si no te'ls saltes es clar), també hi ha burilillos sense plaqueta i es pot posar un pont de roca. El segon és també facilot, però només té dos espits. Fins aquí es puja molt tranquilament, les reunions són correctes, encara que actualitzables. Tot i així, anant dues cordades juntes són prou amplies i completes. En Max puja la corda fins aquí, l'Olga disfruat de les vistes doncs havent fet la Joan Marc el darrer cop, és el que toca, passars'ho bé. El muret del tercer llarg és rebonic de co..., el sostret guapíssim, gandes a saco, l'entrada a la reunió del water gloriosa. Tots pujem molt bé. En Marc puja la corda , el peixet fa fotos i es passeja, en Max s'inventa lo de cridar Nino Bravo en comptes de Lliure, l'Olga riiiiu i escala. Què més es pot demanar...La tirada està molt bés equipada.
El quart llarg arrenca enganxat a la part més dreta de la paret. Els espits costen de veure, però amb calma es troben. Jo en trobo tres o quatre. A la reunió estiro la corda i trobo un peixeta la punta, el segueix en Marc com un tauró. El darrer llarg té el primer espit a tomar pol..., peò es fa bé ,doncs és fàcil. Un cop al llavi característic, podem anar trobant espits vermells o verds fins la creu. Un cop allà trobem una cordada que suma més dos segles com a mínim. Pujen com a crios de quinze , però...
Les fotos les té el peixet a la càmera de tresmil mingapinxels que portava i com que anava a menjar arros a ca'ls sogres i despreeeeésa jugar un partit de volei...Espero que guanyi, tinc el seu portàtil a casa, intercanviem rehens per fotos demà...Un dia memorable, mai, m'havia costat tan poc enfilar-me per aquesta via, serà que aixó d'escalar , el que vol és escalar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada