diumenge, 24 de gener del 2010

Els Tres Encantats

Tres Encantats. Jo i dos "primos" més que vaig enredar per la darrera aventurilla:

Club Muntanyenc Sant Cugat, grup Capdemunt, vocalia, primer mail: "Guillem, envia la teva proposta de sortida capdemunt pel 23-24 de gener". Segon mail: "Farem Les Penyes Altes al Cadí. No crec que canvi d'opinió". Tercer mail: "Sortida Capdemunt cap de setmana del 23-24 de gener: Els Encantats son unes muntanyes emblemàtiques del parc nacional d'Aigüestortes ...".

Per mi, la Muntanya és compartir. Compartir-ho tot. L'alegria quan el cim et deixa que el facis, que el facis amb amics, l'intim esforç compartit entre companys, la harmonia del paratge, fins i tot compartir quan no es pot fer quelcom, quan surt be i quan surt malament. Per això aquesta aventura no podia fer-se sense amics. En especial van ser dos de dos: Marc, t'apuntes a ... si!; Bern, et molaria fer una tirada a Aigüestortes ? Conte amb mi!; Enric, com ho tens el cap de setmana del 23-24?, anem a fer l'Encantat Xic. Negocia amb l'estat major ... Malauradament, una grip a l'últim moment no el va deixar. 5 amics més, també capdemunts, s'unirien a l'aventura i un altre bon grapat d'ells farien el Portarró el diumenge.

Desprès de molt fer i refer, mesurar i patir per no poder anar abans, de gent que pot venir, de gent que no, el pla quedava així: els canalistes encantats sortir dissabte de Sant Cugat a la tarda, arribar de nit a Espot, carregar pianos, foto, caminar de nit fins el refugi, arribar de matinada, llevar-nos -o no- de matinada, caminar fins la canal, foto, fer la canal, arribar a l'enforcadura dels Encantats, foto, fer 3 tirades fins l'Encantat Xic, abraçades, yupi!!, foto, rapel·lar, baixar la canal, tornar al refu, renegar, fer el maxito, demanar birra, jaja, jiji i sopar.

I així va ser. Nosaltres 3 començar a caminar a les 23:30 de la nit, arribar al refu a les 2:30, fer veure que es dorm, llevar-se a les 6:30h desprès de 3 intents fallits, botifarra de canal amb ressalt de glaç de 4:00h amb humiliació física i moral per part del Marc, escalada de 4 de 3 llargs amb improvisació inclosa de 2:00h aprox i tornada.

Una aproximació llarga i penosa amb frontal i raquetes, alleujada per un matí preciós. Una canal picantona amb un ressalt curt de glaç que obre el Marc, llarga com un dia sense pa amb un tou de neu pols i cansada per deixar-se obrir traça. A mitja canal, perdem de vista al Marc! no, no ha estat un allau, es que està tant fort que al final comença a obrir traça recte cap a munt sense parar! ... com a mínim, 20 minuts desprès arribem en Bernat i jo a l'enforcadura. Jo intentava que el Bern em sobrepasses, per dissimular el meu estat físic, però no va colar ...

Hola senyor Encantat Xic. L'escalada ja pintava interessant, ho feíem a l'hivern, i no va decepcionar. El Bern s'empassa dos llargs, que sí, que II, que III+ i que IV. Poca broma. I tant poca. En el primer llarg, sense voler fer-me el valent ni el sobrat, començo amb guants per que no em noto els dits. Resultat: no s'escala amb guants! -i em fa vergonya dir-ho, però ho haig de fer- se'm mouen els dits dins dels guants, perdo adherència de mans i caiguda en un tram de III/IV, sort, anant de segon. Em maleeixo interiorment i em torno a col·locar al meu lloc per no fer cap més cagada. És important, aprenc la lliçó. Esgarrapada al pantaló. Tot be.

Reunió. Em torno a concentrar. El següent llarg és meu. És la sortida de la segona R, una placa de IV que ens hauria de deixar a una canal, que pinta mooolt malament, fins i tot a l'estiu amb peus de gat. Avui, la farà Rita ... m'invento una destrepada i un flanqueig -segons les ressenyes hi ha una reunió i una vessant per allí-, adreço i desprès pujo a buscar la canal per evitar la placa. Al cap de 20 minuts, giro el cap cap els companys i crido "la canal està glaçada!" i potser crido alguna cosa més ... Tot i l'ensurt de la caiguda, estic fort mentalment. Destrepo i adreço per unes plaques descompostes col·locant algun friend. El problema és que tant destrepe, flaqueig i demés, està fent que deixi la corda zigzaguejant per la paret. A cada pas comença a ser una tortura tibar de la corda. M'invento algun pas important, surto per sobre de la canal que he evitat i veig un ràpel intermig a uns 15m per sota meu. Miro amunt, veig força roca encara i no crec que la corda arribi a la següent R. Miro al voltant i només hi han llesques de granit esquistic que no m'agraden gens, no tinc tascons i no puc posar més friends. Has de muntar una R sí o sí. Amb cinc vagues triangulades m'asseguro i munto l'assegurador. Estic afònic i no ens sentim molt bé amb els companys. Crido R, estic lliure, però les cordes no és mouen. Crido, tibo, crido, tibo. És horrible. Al final, desprès d'una absoluta tortura de tibar i molta estona sento un crit tranquil·litzador "només rosa!". Gràcies a Deu! això vol dir que l'altre ja està, a la rosa li queda poc doncs. Comencen a sortir, s'aturen una estona, xerren -que faran? desprès em diran que un "pendul"-, les cordes és mouen, em demanen corda i desprès de molta estona començo a sentir a prop el Marc. Quan ja està prop meu i a punt d'incorporar-se li faig un gest per que no faci comentaris de la reunió de fortuna que he hagut de muntar. Tal i com esperava, molt templat s'agafa i esperem al Bern. Arriba, li explico la situació i reacciona com s'espera "doncs no ens parem, pilla a cos i seguim els dos junts fins la R bona". De seguida em criden R i seguim el protocol. Amb una alegria desbordant ens abracem, em fet cim! ... un moment, ei, no us ho creureu, jeje, el cim està allí! sí, sí, desprès d'un encantat "pas de maoma" de 20m fem el cim de l'Encant Xic. Ens tornem a abraçar, es clar.

M'estalviaré el ràpel i la divertida baixada per la neu pols de la canal que jugant una mica em permet depurar la tècnica d'autodetenció amb piolet. Fem un altre ràpel per desfer el ressalt de gel inicial. Com que he baixat el primer, m'avanço a muntar-lo sol. Havíem dit que, ja que al pujar-lo només havíem fet servir 1 corda de 60m, faríem servir també només una corda per baixar-lo. Trec la meva i faig servir una tècnica que em van ensenyar fent barrancs: "m'auto-ràpel·lo" i així queda igualada la corda. Em lligo la corda, la passo per l'instal·lació, li faig un nus a l'extrem, tiro corda, faig un machard, munto el rapel·lador, em poso el piolet estil katana a l'esquena entre el meu cos i la motxilla segons em van ensenyar a unes jornades alpinistes i baixo. Carai, que bé, la corda ha quedat ben estesa al peu del ressalt de gel, suposo que queda corda fora de la vista, vaig baixant, em sembla que es mou, si, si, es mou, direm "carai" per no dir altre cosa, poc a poc, poc a poc, si, si, "carai" altre cop, no m'arribarà per ben poc però només hauré de fer un pas al glaç. Trec el piolet, el clavo, clavo puntes, surto del ràpel, piolet, flanqueig de dos passos i fora. Trec l'altre piolet i m'anclo al final de la corda per ajudar-los en el passet tonto. Crido "Lliure" i baixa el Bern que continua la frase "Montilla, ets un ..." substituint "Montilla" per "Guillem" i sense problemes surt del ràpel i del gel. El Marc fa el mateix i recollim les cordes.

Ens tornem a posar les raquetes i tornem, que per mi, és torna lo més difícil. Més d'un cop em veig patinant descontrolat amb les raquetes. Tindrà nassos la cosa que no passi res escalant i que caminat em torci un genoll o un turmell! Tot i així tots tres travessem el bosc desbordats d'alegria, esperant trobar la resta d'amics al refugi i compartir la jornada amb ells. Deixem els ferros i al obrir la porta, encara amb la boca oberta de l'esforç, amb el casc i la motxilla, ens dona la benvinguda un cop de calor, però muntanyenc. Amics i residents ens reben amb admiració "d'on veniu? que heu fet?", "res, aquí prop, l'Encantat Xic" i tot seguit comencem a compartir en silenci tots tres un petit orgull i alegria còmplice que anirà creixent i unint-nos entre nosaltres i amb la muntanya. Vaja, tenim botifarra per sopar!

De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic
De Hivernal Encantat Xic

2 comentaris:

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Que per molts anys pugui fer cims amb companys com vosaltres. Cadascú ha fet el que millor sabia i podia en cada moment. Ens hem anat cedint la responsabilitat, que no el protagonisme, quan ha calgut. La manera natural com hem solucionat les coses em diu molt de vosaltres i reafirma el meravellós concepte que tinc i tenia de company de cordada. Només puc dir-vos, gràcies.

Anònim ha dit...

Algú va dir, aquest estel fugaç ha estat un bon senyal i jo vaig pensar, tant de bo sigui així! Ara que ja ha passat tot, que tot allò ha quedat en el passat... puc dir que tenia tota la raó! Però que no es referia a fer cim o no, sinó que el que volia dir és que allà a dalt coneixeria a dues persones extraordinàries i que passaríem a formar part d'una bandera un tant peculiar.
Hi ha cordades que no només estan unides per una corda...