dilluns, 17 de gener del 2011

Allà on estiguis ara...

Havíem quedat, el dia de la cacera de pingüins que si volia hi havia lloc per mi per anar a Gavarnie a escalar en gel. Havíem quedat que hi aniríem  quatre. Al final només vam sortir tres: En Guillem, en Marc i jo. Ja d’un bon moment vam anar a  llogar dues escopetes millors, piolets que diuen ells... Avui vaig de segon. La meva experiència en gel és mínima. Al final la cosa no estava bé a Gavarnie, o prou bé, i vam decidir anar a la Vall de Boí. En Guillem i en Marc, que ja havien fet l’Islandis l’any passat, decideixen que l’Antartic és un objectiu factible. Així doncs ens llevem molt i molt d’hora i a punta de dia som al peu de la cascada. Com que a infohielo hi ha dades de que s’ha fet en bones condicions fa poc, ens hi fiquem.
El primer llarg és per en Marc, que en principi no ho té clar i baixa per deixar passar una cordada de la terra més decidida. Ferit en el seu orgull, sobretot veient que no n’hi havia per tant, el tio passa corrents pel primer llarg. Al meu torn m’enfilo pel llarg de segon com millor puc i sé. Arribo a la reunió content, satisfet. De moment, de segon, no soc un bulto amb dos piolets. Ara li toca a en Guillem, que puja pel mur sense massa problemes. Un cop ens reunim tots tres, decidim que tal i com està, i tal i com ha anat li anirem fotent fins dalt.
Quin dia que fot més guapo. Les condicions son bones. Els meus companys tiren milles com a cosacos, i jo al meu torn no soc cap destorb. Fem set llargs, fem set ràpels, fem un test de tapes a casa Manolo. Celebrem que el dia ha anat molt bé. Celebrem que demà serem quatre. En Quique Marinkovik arriba al vespre. Demà escalarem plegats tots quatre.
L’objectiu triat és una canal a la banda esquerra de la presa. La primera gran canal que hi ha. Tres llargs més senzills que els d’ahir. Jo faig cordada amb en Quique. En Marc i en Guillem van plegats. La cosa va molt bé. Una cordada ve darrera nostre. Entre tots ens fotem xuscos pel damunt bastants cops, coses del gel. Ahir, tot i protegir-me a la reunió vaig posar a proba el casc del Decathlon. De fet ja sé que va bé, a l’Alta Fidelitat va parar un roc de dimensions considerables. No sempre es pot evitar, mai es fa amb cap mala intenció. No sempre tothom ho troba agradable. Sempre que puc, ric de la tralla que em cau al damunt.
Celebrem el jorn a Castellars. Memorablement. Estic cansat, tinc mal d’esquena i més que probablement infecció d’orina. Faig el de costum, aguantar-me. Demà, tarda de reis, serè a casa... Per poc em veig temptat de baixar cap a casa amb en Quique. Per sort, no ho faig...
Sona el despertador, recollim trepans, és d’hora. Pugem fins a sota les parets que en Marc i en Guillem han triat assenyadament per escalar. Jo, decideixo que no m’enfilo, estic cansat i m’estimo més no fer gaire el tonto. Em vesteixo per l’ocasió, però no m’enduc cap material d’escalada. Arribem a peu de cascada. Per la guia es veu clarament que estem a la Rasca d’Alaska, de la zona de les roques negres. Li fot en Guillem de primer. Hem triat aquest lloc , per ser ràpid i assequible. Volem tornar a casa aviat. En Guillem porta uns vint metres. El gel és com el dels altres dies. Posa cargols on toca. Usa la doble corda de manera raonable. El mur perd inclinació, sembla que s’atura a posar el cinquè cargol. Jo, que estic a cinc metres d’en Marc, fora de la línea de xuscos, ho veig tot...
Li falla un peu, comença a caure..., pel que deduiré més tard, tot passa en dècimes de segon, una de les cordes li passa entre les cames i el fa voltejar. Pica de cap. Quan finalment arriba a terra ha perdut el coneixement... ja no el recuperara.
La bona feina d’un bon grapat de professionals fa que en Guillem sigui traslladat a l’Arnau de Vilanova a Lleida molt ràpidament. Està greu, crític, ens dirà el metge. El món s’ha aturat per a mi, però no per a moltes persones, amics d’en Guillem que començaran a fer tot el que estigui en les seves mans per ajudar en el que sigui. A ell, a la família, a nosaltres...
|
|
|
|
|
Quan passen aquestes coses un no s'ho acava de creure mai. Parar tota l'atenció que cal no és garantia de que tot surti bé. A cops no n'hi ha prou... Aquest cop ha estat així, en Guillem, un bon company de corda, és mort. El seu cervell no ha pogut lluitar més. La patacada que va patir escalant en gel ha estat massa forta. Des d'un quart de deu del matí del dia cinc el món semblava haver-se aturat. Els metges, pel que deien, ens van fer entedre que era lluny de la zona de perill. Fa poc he rebut un mail. Males notícies. En Guillem ens ha deixat... D'alguna manera segueixo encordat a ell. Tot i que aquell dia fisicament no hi estava d'encordat. Però la corda hi és. La noto, és un lligam fort, el nus del qual no sabré desfer. No voldré desfer.

Continua escalant muntanyes, amb aquest somriure, fes-ho company, allà on estiguis ara...

7 comentaris:

TRanki ha dit...

Ei bows,

En moments així les paraules d'un estrany són simples formalismes, o ho poden semblar.

És una inmensa putada, perquè negar-ho...i part del joc, una part que mai hem de deiaxr de tenir present...

El meu condol, endavant , i que el record mai mori...

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

És lo que hi ha Oriol, la seva carta era la xunga. Merci en tot cas per escriure...

Bullarolas ha dit...

Em sap molt greu. Aquest és un moment sempre dificilíssim i absolutament absurd.
Només et puc dir que endavant

Jaumegrimp ha dit...

Una abraçada company! no coneixia el Guillem, però he sentit la seva mort com si el coneguès de tota la vida.
Ànims atots els que el coneixieu i gaudieu d'ell!

Eduard ha dit...

Conec aquest dolor i aquesta buidor d'aprop, massa preguntes que queden sense resposta, massa projectes trencats i aprendre a conviure amb el buit que ens deixa la pèrdua. No obstant, sempre romandran tots aquells moments íntims, compartits i intransferibles, que enriqueixen i prenen matisos amb el pas del temps. Una abraçada molt sincera.

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

A vegades penso que més que un forat, deixa un cràter. El que si que tinc clar és el seu llegat. Multitud de persones van ajudar així que es va saber la notícia de l'accident, a tirar endavant amb el que fos. Entenc que en Guillem duia moltes cordes lligades. D'aquestes tan subtils que només les notes tibades quan et trobes fotut. Notar la tibantor de tantes cordes és un meravellós llegat..

Gràcies a tots per les vostres paraules.

Joan Prunera ha dit...

Pau de la muntanya,
aubança del cor!
Temperi a muntanya,
magnètic deport!
Amor de muntanya,
febre d'home fort!
Gaudir la muntanya,
sobirà conhort!
Vèncer la muntanya,
quina bella sort!
Morir a la muntanya,
altíssima mort!

Pere Quart

Company, sé el que sents i no ho podras oblidar mai, per molt que escalis, hi haurà un moment, encara que petit, que et recodi a ell. Els lligams son molt forts quan comparteixes anys, il.lusions... i corda.