Ara entenc per què he trigat vint anys en tornar al balcó de Pineta. Sota aquesta motxilla i al balcó. Jo dec ser tonto i em van parir amb una agulla de gramola . El més fotut es que he enredat a l'Andreu. A estones davant meu, a estones darrera, esbufega i dissimula . La meva proposta de fer la cara nord del Mont Perdut li ha fet dir un si ràpid, sense dubtes. Podria entendre que ara em maleís els ossos, però no, al tio li agrada.
El que deia el pare, quatre hores. Inteeeeerminables. Mentre l'un va a buscar aigua per cuinar i xumones, l'altre va muntant la tenda i demés. Són vora les nou i ho tenim tot a les beceroles. Cony, no fem més que mirar-nos la cara nord de reüll. Quan hem pres el darrer glop d'unes herbetes calentes, tot deu ja dorm i nosaltres encara badem mirant estels. A les set , eh?. Si tiu , que tampoc hem de flipar-nos. Doncs res, a dormir. I sona el despertador. I ens llevem. I mengem, prenem un cafetó calent . I cap el peu de la nord. De totes les altres cordades que teníem al nostre voltant, nosaltres som els únics que anem a la nord.
Al cap d'una hora fem el material a peu de paret. Ens enfilarem per un marcat esperó. Queda protegit d'una possible caiguda de pedres, seracs, o jo que sé. Ara fa vint anys el pare jo i el meu germà ens vam enfilar per aquí. Malauradament les dues glaceres no estan connectades. Maaau, ja veurem que passa. De moment hem d'abastar la primera gelera, després ja veurem. Com que som molt xulos portem un munt de bagues, tres bicoins i tres caragols de glaç . El darrer cop per això, la neu arribava mooolt més amunt i la cascada de seracs era molt més gran i propera. L'esperó sembla llarguíssim , per les dimensions de la muntanya . Si , aquelles que hem menystingut tan alegrement fent camí de la tenda fins a peu de paret. Realment les proporcions en aquest racó del Pirineu són gegantines.
Em lligo l'única corda que portem(8,6mm, 50 m, en simple) i p'arriba . Quan s'acaba la corda miro de muntar reunió. Escalar amb botes rígides ,motxilla( i de les grosses) no é lo mimmo. Començo per unes plaques per estalviar riscos amb una entrada el més segura possible a la paret. Mira que ha d'estar content el cabrón del Vertic ,amb la propaganda que li faig. Les Scarpa Freney van de puta mare.
Poso un bicoin , m'hi lligo , m'assec i crido reunió mentre asseguro a l'Andreu a cos. Per lo que esbufega crec entendre que m'he passat de directe. Ja m'ho semblava ja , una mica difícil. Flipa amb la reunió . Ara si ,ens enganxem a l'esperó que només abandonarem per la gelera. El problema és que ens costarà més de quinze llargs posar nos els grampons. Si , grampons, la gelera superior no està per fer el turista. Pel camí trobem un universal cassin que vam deixar amb el pare ara fa vint anys. Devia ser molt bo per que renoi de grimpar poquet i d'escalar un güebo. Reunions de merlets, un seguro cada vint metres i això si tinc sort i el que porto encaixa. L'Andreu al·lucina amb les mesures de seguretat. I en una ocasió hem diu que haig d'estar molt segur per venir aquí amb ell. Jo li torno que a la nostra cordada som dos , ell i jo, i que no faria el que faig si no confies en ell.
S'acaba l'esperó en sí, queda un llom trencat fins el cim de l'espatlla d'Esparrets(3077m), que és com es diu la cota que escalem. Després de fer una mossegada ens posem els grampons , fer la Nord clàssica , per dir-ho d'alguna manera, no es veu massa factible . El fil de serac que connecta les dues geleres és extremadament exposat, res, que no mola. Abastem l'espatlla d'Esparrets , d'allà el Coll del Mont Perdut ens queda relativament a prop . Bé , cal fer un sifó de tres-cents metres. Decidim que no fa falta, que un altre dia vale. Per tant només tenim una opció per tornar a la tenda, creuar tota la gelera fins a trobar les traces que baixen del Coll del Cilindre. Una patrulla de la hòstia, i ligerito , que poden caure pedres. Arribar als ràpels ens porta una hora ben bona. Un cop allà una cordada d'Ontinyent, com no, sense corda se'ns enganxa. Clar que sí, agafeu-vos a la corda.
Al fons de la vall, destruidets, decidim no baixar avui mateix a Pineta. Truco als pares i posposem la trobada per demà . Al campament estem sols, ens rentem els peus i poca cosa més. Fem el sopar i saludem a les cordades que pujen cap el refugi de Tucaroya. Al cap d'una estona un ramat d'isards ens treuen de l'avorriment . És com un episodi d'en Fèlix Rodríguez de la Fuente , el Lirón careto , la Chova piquigualda, els isards i nosaltres dos de fotògrafs improvisats . Al cap d'una bona estona fosqueja i decidim anar a dormir. Avui, res d'estels.
Són vora dos quarts de cinc, fa un vent de la hòstia i m'he llevat a pixar. No es veu cap estel , l'horitzó guspireja de tan en tan, però no sento cap tro. Reforço els vents amb més pedres i m'encomano a l'entrecot que em vull fotre demà per què la cosa no empitjori tan com ara fa vint anys. Són les sis comença a ploure violentament, trona. Merda. Al cap d'una estona pedrega. La tenda que ja no pot més i el cabrón de l'Andreu ronca. El tapo doncs es mulla, es desperta , en adonar-se del percal em proposa dormir amb el casc posat. Sembla que para, són les set.. Sortim de la tenda volant , ho recollim tot i p'abajo. En dues hores i mitja serem al cotxe. Han caigut deu centímetres de pedra. El camí queda tapat, tot està tapat, la boira ho tapa tot...,i plou a estones , vengaaa. I mecagon el lirón careto...
