Escoltant Radio Teletaxi en Alta Fidelitat...

Alta Fidelitat, al Serrat dels Monjos...,Vaig llegir la ressenya, vaig imprimir-la, i vaig dir-me que per no haver escalat mai en aquestes parets, la cosa prometia... La vida és com una muntanya i algunes muntanyes com algunes dones..., no saps llegir la roca i fas tard per trobar la via. Suposo que escoltar Jack Johnson el dia que llegia el post dels Escalatroncs, la melangia..., tot plegat va portar-me a creure que era una bona idea anar a veure què trobava. En Guillem es va apuntar a la cosa així que li vaig proposar. Això de catxarrejar li va, i molt. El dia era fred i humit, cosa que no afegia massa alegria al tema. Jo que venia per la propaganda del sol..., i avui, el sol tenia uns altres plans. A tot això en Guillem ja em proposa que vol fer el llarg 1 i 3, doncs res, li torno. Trobar el peu de via resulta més senzill del que esperava. Surt en Guillem, posa un friend, per què li dic, però pilla el primer espit i surt per l'esquerra que és més complicat. Jo no faig el mateix quan el segueixo. Abasta la fissura dels tres pitons i es salta el del mig. Crida reunió i jo que penso que segons com no l'atrapa ni la seva ombra. A la reunió hi ha dos mosquetons, em crida. Si, noi, amb cinta vermella i vellots. Algú que ha baixat, els deixem doncs plovisqueja..., si ens fan falta ja els trobarem posats. Al costat hi ha una cordada de no sé on que fa no sé quina via a la nostra esquerra. Un crec que es diu Pere..., En Guillem, que porta ara la màquina de retratar, els hi fa fotos, per cert collonudes. Surto jo a pel segon llarg, la cosa està clara, taca negra, diedret..., pillo un canto pujo peus..., i a tomar pol culo. El tros de pedra s'arrenca, caic damunt d'unes garrigues i el bolo( com un meló dels guapos) em fot un cop al cap. Lo puto casco del Decartón aguanta. Sort que no m'ha anat a l'espatlla, hauríem d'haver baixat segur... Més sorprès que espantat desgrimpo fins la reunió a tornar-m'ho a mirar. Calla per aquí hi ha magnesi..., li foto, també li foto un parell de tascons. I li foto, i li foto... i no veig cap colló de pitó, i la roca és el que avisava, un trencadís. Avanço com puc i sé. Ara un camalot, ara un Lancelot, ara un tasconet..., coño!!, la reunió!! i un pitó!!, l'últim del llarg... Abasto la reunió amb dos bultets arrapats al coll. La senyoreta güebos, en anglès, Miss Kojones. Altre cop dos espits amb mosquetó. Crido lo de Nino Bravo...,Liiiibre!!, i no vegis amb quines ganes.
Puja en Guillem, el tio fa estona que patia. Al cap d'una estona em diu tiu aquí hi ha un pitó, i un espit... I jo que penso i a la reunió un de l'ONCE asseguran-te. Li comento que he posat Camalots, Lancelots i lo que fos de la taula rodona i la periòdica si hagues calgut.... Continua plovisquejant, fa fred, molt fred però jo encara vaig calent d'abans, en Guillem, no. Ara li toca a ell, surt a trobar el primer espit,... i un pitó, i passa de llarg una reunió i pilla un espit abasta una reunió, més o menys on toca i quan toca. Arribo jo i li comento que la xapa del darrer espit no era made in Perry-Manson Brothers..., la reunió si que ho sembla. Sortint d'allà la ressenya i la realitat semblen molt properes. Em toca a mi, m'apreto els gats i a por ellos. Doble corda, doble corda, que aquí diuen els escalatroncs que frega molt. Pos venga, trocet trencat, pillo espit, poso camalot, pillo dos espits, pas atleeeeeeeeeetí, bién,bién, biéeeeeen. Bromejo. Surto per un esperonet a un diedret... placa, els espits que diu la ressenya. Pas desplomadet, bueno, penso que si diu que es fa en lliure, pos venga...Pillo un canto i es mou, dono copets a tort i a dret i tot sona com un esquellot, sona Huecco. Merda i jo que miro al porta material i , no, avuí no porto el pegamento Imedio...M'agafo a l'espit, i trinco una sabina més morta que Tutankamón. Li passo un baga i tiro cap a munt donant-me metres i metres de corda doncs no sé que ha passat amb la puta doble cordaaaa. Abasto la reunió amb els bultets característics , més per la tibantor de la corda, que no meva, si no, al porno que em dedicava. El darrer tram està trencadet al principi però després la roca és molt franca i cantelluda. La reunió d'un espit i un universal...Trobo que un espit més a cada reunió no faria nosa, no..., coses del trad-climbing suposo. En Guillem arriba mort de fred pobre. Contents, però, ens fotem una abraçada. Pleguem cordes i a pel ràpel, que com fa molt temps que no he vingut mai no sabem on és. El trobem, i penso tio diu 45 m..., vols dir que les cordes arriben...Munto el tema i em tiro a veure que trobo. Penjat com un xoricet, previ pas per una instal·lació intermitja, on desenrredo les cordes, abasto la seguretat del terra. En Guillem baixa com un cohet, el punyetero somriu. Li dic que estic content per la feina feta, però no satisfet pel resultat. Torna a somriure, tornem mica en mica cap el cotxe. Tot xerrant d'on anirem el proper cop. El dia continua fred, però la meva perspectiva del dia i la via es va tornant més amable...

Com el que va a la platja..., Subirats.

En Mú (l'Enric) està petat, surt d'una malaltia troncocònica, d'aquestes que de tant en tant et fan buidar l'ànima a cor que vols. Per tant, ahir al rocòdrom fem poca cosa, fred a part, reservem les forces per anar a fer esportiva. Ja més tard s'afegeixen en Guillem i Bilder, El guapo. Així doncs preparo el macuto d'anar al rocòdrom, però descomptant el que ja hem quedat que portaria e Mú. Estic intrigat, doncs em porten a una zona on feia temps que no hi havia estat mai, Subirats. Calcari, no massa sobat, amb bona orientació i aproximació, tan automobilística, com excursionista, diguem que breu...
No acostumo a fer massa esportiva, de fet gens, ara recordo per què. Només arribar una canalla ja encén un porret, al cap de cinc minuts arriben una colla a fer un improvisat curset i ens rodegen acústica com físicament. A part que fan pinta de possibles donants d'òrgans (porten un nen petit amb un arnés que no és de la seva talla i que els hi costa veure que cal portar casc, sobretot si cauen pedres). No vull ni pensar què passaria si caigues alguna express...
Com a tot arreu els egos són el que són, començant pel meu. Ara, si tens un gos, que ginya on vol, passa per on li dóna la gana i s'esbaralla amb tot lo que troba, pos no vegis..., sobretot si la moda, moda, moda, és portar canel·los. Resultat que marxem d'una zona molt xula amb la sensació d'haver anat a Torremolinos... a la gloriosa dècada de Pepito Piscinas. Burilles per tot arreu i paperets amb regalet a dojo. Jo per la meva part faig quatre vies, tres llargotes(5,5+ i 6a) a vista i un 6a amb pas amagat on em pillo del darrer espit, després de buscar durant una estona el colló de presa. Balanc, sono molto contento...
Al final una mica fastiguejat marxo amb la sensació de que segons com tenir les coses massa fàcils comporta patir les coses que hem patit...Ja al cotxe sentim una oloreta poderosa, en Mú diu , yonostao, jo crido que sóc inocent, en Bilder diu que ell tampoc ha estat. Per tant com el Güil·li dorm, malpensem d'ell, però al peatge la cosa persisteix i en Guillem ja fa estona que no dorm. Sorpresa en Mú s'ha emportat un regalet caninamente explosivo. Sortim del cotxe rient, bueno..., descollonant-nos. Ell, no fa més que fregar el peu en un parterre, vist de lluny sembla que vagi amb patinet, dic jo des del bar. Tornem a descollonar-nos, aquest cop amb una cervessa davant...

El gato montés per la Saca Gran...

No, no tenia cap intenció de sortir. Més quan la feina s'apilava damunt de la taula del meu Solvay. Els sobres d'exàmens, no es buidaven al ritme que hagués desitjat, i jo empalmava els cafès i les pipes per treure tota aquella paperassa del meu davant. Va ser aleshores quan el meu germà gran em va trucar. Com sempre, em va enredar, o jo li vaig posar fàcil. El tracte era sortir a fer alguna cosa ràpida per agulles. Faríem dues cordades, ell i la Raquel per una banda, i en Manolo, l'Enric Bassas i jo per l'altre. Al final al peu de via canviem les cordes i la Raquel es queda amb nosaltres, ell, amb el Manolo. Primer puja ell, però l'asseguro jo. El segueix el Manolo, però l'acompanyo jo d'aprop. En Manolo, que com diu ell:...sentado esperando Elporvenir y el por venir, que no viene..., no passa pels millors moments de la seva vida.
L'Aresta Brucs, que no guarda cap secret per a mi, si que presenta algun misteri per l'incipient Alzeimer de l'Agustí. Per tant li vaig relatant el que hi ha, el que trobarà, el que li falta. Tot plegat, no hi ha lloc per la Hermana duda..., em sento com el catxarro aquell que et lloguen a l'entrada d'alguns museus. A la reunió jo torno a assegurar a l'Agustí i en Manolo recupera les de la Raquel i l'Enric, vamos que només faltaven els germans Marx. Al tercer llarg les cabòries d'en Manolo s'esvaeixen per forca. Ell, gaditano de naixement i seguidor d'en Millet d'adopció, m'explica no sé quines putades li feien els seus germans grans a un camaleó que tenien adoptat quan eren petits. Mentrestant, com un gato montés s'enfila per la bavaresa mentre xerra despreocupdament. Al cim, tots plegats celebrem la seva quarta escalada, encara que no del tot el mètode emprat per portar-la a terme, sobretot els meus companys de cordada. Al rappel el seu careto ja és un altre, ...bailas?, no, los músicos no bailamos , però gràcias por preguntar. Bon dia, fred, però preciós. Torno a casa a corregir exàmens, si m'adormo damunt d'ells espero els minairons estiguin al cas, si no, a empalmar llargs de corda fins que la llum de l'alba em trobi al cim d'aquesta pila d'exàmens...
Las lágrimas van al cielo y vuelven a tus ojos desde el mar...

Isaac, Gabriel, Mú i Bobby Mcgee...

Al lloro del cotxe de l'Andrés sona música animada. Molta, variada i a un volum raonable per l'animada conversació que tenim tots plegats. Hem recuperat la idea d'anar a Sant Llorenc de Montgai. Passen els quilòmetres i des de la meva finestreta el dia es va llevant més depresa del que soc capac de copsar. Noto que no estic del tot fi. He passat unes setmanes refredat i encara m'ho noto. La resta del passatge(Andrés, Guillem i Enric) m'ho comunica. A peu de paret el termòmetre marca una temperatura no gaire recomenable. Ni ens aturem. Anem passant pobles buscant un bar obert. Tot plegat acavem a la placa major de Balaguer...Esmortzats, el món ja té una altre cara. El cotxe ens torna a dur a Sant Llorenc de Montgai,però no amb un gay, si no amb tres mariconassos que volen enfilar-se. Jo no les tinc totes. L'Enric Mullor i jo fem una cordada, l'Andrés i en Guillem, l'altre. Ells van al Cilindre, a fer no sé que de sisbé...Nosaltres, que fa molt temps que no em vingut mai, a la Isaac Gabriel. L'aproximació és breu, tancar la porta del cotxe, travessar la carretera, saltar la rimia...(no és el mateix però com que no recordo com es diu)...enfilar-nos per un marge un grapat de metres. Puja les cordes en Mú, bromegem per lo de Montgai...patina,...ja l'haig d'apretar pel cul per què no s'arrebossi com una una croqueta fins la carretera. Malameeeent, anem malameeeent. Dedueixo que hem menstingut l'acurada descripció dels Escalatroncs. Sobretot la part on diu que està sobada. Sobada,....la pedra llueix tant que seguir la via és com empaitar al tio del Resplandor( per lo que brilla , es clar..., lo de matar-se va a egos).
En Mú arriba a la reunió més alegrement del que esperava, recupera les cordes i pujo jo. La cosa està realment lluent, sort del canto. En un parell de llocs en Mú ha posat un camalots per si patina quan el bolt és massa lluny. Un cop a la reunió comentem la jugada. Entrats en calor, guardo roba a la motxilla i p'arriba. Molt canto, més canto, bolts , una escarpa , bolts..., passet tonto d'adherència..., muret amb pas de cinc sup,...reunió. Bastant reexit, encara no m'he agafat a res que no sigui pedres o herbes, crido lo de Nino Bravo, Libreeee. En Mú, ja nota el canvi. Puja ell, es pilla al cinc sup breument, més per por que per necessitat. Cada dia escala més , millor i més ràpid. A la reunió riem, com sempre...
Surt ell, fot un flanqueig de la hòstia , li crido...El tercer llarg,... que guapo, quin canto, crida ell. Ja a la següent reunió fem una cocacola i tornem a riure...massa i tot. Algú diu que som molt escandalosos...Surto de la reunió a per la bavaresa famosa de turno. En Mú em diu allò de Cuando el perro asoma el hocico, hay que sacar la leña al patio..., jo li dic que no estic per bromejar amb la meva caguera fisica i espiritual...Fins la bavaresa és un festival, ja no tan sobat, de canto. Un cop al peu del pas estudio la cosa. Ho probo de diferents maneres, però no trobo la manera de trincar el canto. Passo de rallar-me i em pillo del bolt , passo la corda per la uve que hi ha a tocar. Un cop fet trinco el canto lo millor que puc i surto..., faig un parell o tres de pams. Poso un camalot, petitó..., no voldria patinar i posar a proba la uve. Si salta, la repisa és massa a prop. Passo la corda pel camalot i surto..., joder si tenia un bolt a tocar i un espit... no m'agafo a res més que la pedra, però haig d'apretar molt doncs els llocs clau estàn llimadots. Sort que no patino. Els gats que porto tenen la sola feta com de pastilles Juanola. S'agafen molt..
En Mú puja alegrement fins la bavaresa . Li dic que trinqui el canto com pugui. Al final s'agafa també al primer bolt. No ha trobat la manera d'agafar-se al principi de la fisura. Ja a la reunió, comentem, que ineptituds nostres a part, el pas és més potent que el del segon llarg. Surt ell a pel cim, passa la corda per un parell de bolts , un camalot i fa reunió en una sabina. Em reuneixo amb ell. Estic content, no he patit el que esperava, la cosa ha anat bastant bé i el dia s'ha arreglat. Baixem fins el cotxe, després de fer el material, i sacar la leña al patio....Una cordada d'Alcober ens acosta al bar del poble. Truquem als companys que ens vinguin a trobar allà. El dia ha estat rodó també per ells. Celebrem-ho doncs...

Creure amb fermesa...

8:00, l'hora acordada, sóc al portal de casa meva. L'hora és l'acordada, el punt de recollida el correcte. Passa una senyora que em diu si vinc de lligar, com que porto la corda per fora....L'Ari no apareix.
8:05, l'hora acordada, el punt de recollida el correcte. Passen uns ciclistes rambla avall, de què no es mengen una pobre iaia que gira distreta la cantonada. L'Ari que no arriva....Sense notícies de l'Ari.
8:07, l'hora acordada, el punt de recollida el correcte. Encenc el mòvil. El cel està molt tapat, per mi que plourà...Sense notícies de l'Ari.
8:08, ...Sense notícies de l'Ari.
8:09, ...Sense notícies de l'Ari.
8:10, ...sento la fresa d'un Lamborgini de los Güebos Kinder, és l'Ari que surt de la rotonda als mandos del seu Smart. Fa cara de sobada...
S'atura al mig del carrer, obre el, per dir-ho d'alguna manera, el maleter. Tiro a dins la motxilla. Salutacions. Entrem al cotxe i arrenca. Encara em sembla estar sentint la fresa de la meva cafetera, doncs no, és el motor del Lamborgini de los Güebos Kinder...
Conversació animada..., doncs no està tan sobada, o si?. Sembla que plourà. Es posa a ploure...Dona de moment anem a esmortzar....Continua plovent i ja som passat Monistrol. L'autocar que portem al davant va buit però el seu ritme no és una meravella. Per moments tinc la sensació que l'Ari vol adelantar-lo per sota, no si cara de sobada si que fa...Li procuro una conversa animada. Confessa que només ha dormit unes hores, poques, el míninim per construïr el plural, dues... No sé que d'uns deures d'un curset d'amanides que està fent i un projecte de la feina que la té massa enfeinada.
Tot és lleeeeeugerament moll, però bufa el vent. Un cop esmorcats, li fotem cap a gorros per Sant Miquel, el de les birres ,no, un aaaaaltre. El temps sembla que vol millorar. Al peu de la Gorra Marinera hi ha una cordada que s'enfila, intercanviem idees sobre meterelejia i l'estat de la roca. Al peu de les Magdalenes abandonem l'idea inicial de fer l'Opera Prima, tal com està el dia tindrem més opcions en un coll, on el vent eixugui la pedra. Per tant enfilem cap a la via Àpia, o sigui, que operen a tu prima , bromejo...Al peu de l'aresta de la Magdalena Inferior mirem amunt..., La-que-Faltaaava..., llegim d'una pedra, que a l'hora sembla mooolt eixuta. L'Ari diu que li molaria. Jo li dic que el primer llarg és meu, el segon ja en parlarem...Encara fa molta cara de sobada. Pujo pel primer llarg més ràpid del que esperava, i sobretot, sorprés per lo rrelliscós que no està. El segón lo mismo , però a brincos. El tercer és per l'Ari, deu n'hi dó , per lo prometia el dia i fins hi tot ens toca el sol...
L'Ari fa cim i recupera la corda mooooooolt lentament, a l'estil professor Siesta de Barrio Sésamo. Decidim aprofitar el dia que ens ha regalat el vent. Rapelem fins el coll, doncs amb un cable de 10.2 i 60 m és tot el que es pot fer. Al arribar al peu de la via Àpia un coneguda cordada ens fot la via. Li proposo una altre via, la EAM. Entrada tonta, parabolts i dos llargs preciosos. Jo la primera , ella la segona. Cada cop fa més cara de cansada. Fem cim, altre cop em recupera la corda a l'estil Professor Siesta. Rappelem, no sense sorpreses...Baixem per Sant Miquel, aquest cop a per un cafè amb llet, amb una birra ens matariem amb el Lamborgini. Al final, tot i el dia plorós que s'ha llevat, ens ha salvat el de sempre, creure amb fermesa...

No particular place to go...

Quedar , el que es diu quedar, vam quedar al bar del club després de fer una mica el mono al rocòdrom.Lo de trobar-nos va ser a la cafeteria del monestir de Montserrat. El pla era fer l'Adrià del Gorro Frigi. En Jaume i jo (peixet) vam arribar abans, en Marc l'Olga i en Max una mica més tard. No sé quin rotllo d'una roda punxada..., al final la van canviar , com toca, en Max insistia en entrar i sortir del cotxe. És el que té fer d'enginyer de sistemes...Buenu, que al final ens trobem i agafant el primer cremallera disponible ens plantem a peu de via més ràpidament del que esperàvem.
Jo pujo la corda, el peixet m'assegura i em fa, ens fa fotos, tot lo rato. No sé què d'uns deures, narració visual diu ell. Espero li cardi un 10 la senyoreta, per que el mono ja l'hem fet ja. El primer llarg és facilot, però no caiguis, tot plegat tres o quatre espits vermells( si no te'ls saltes es clar), també hi ha burilillos sense plaqueta i es pot posar un pont de roca. El segon és també facilot, però només té dos espits. Fins aquí es puja molt tranquilament, les reunions són correctes, encara que actualitzables. Tot i així, anant dues cordades juntes són prou amplies i completes. En Max puja la corda fins aquí, l'Olga disfruat de les vistes doncs havent fet la Joan Marc el darrer cop, és el que toca, passars'ho bé. El muret del tercer llarg és rebonic de co..., el sostret guapíssim, gandes a saco, l'entrada a la reunió del water gloriosa. Tots pujem molt bé. En Marc puja la corda , el peixet fa fotos i es passeja, en Max s'inventa lo de cridar Nino Bravo en comptes de Lliure, l'Olga riiiiu i escala. Què més es pot demanar...La tirada està molt bés equipada.
El quart llarg arrenca enganxat a la part més dreta de la paret. Els espits costen de veure, però amb calma es troben. Jo en trobo tres o quatre. A la reunió estiro la corda i trobo un peixeta la punta, el segueix en Marc com un tauró. El darrer llarg té el primer espit a tomar pol..., peò es fa bé ,doncs és fàcil. Un cop al llavi característic, podem anar trobant espits vermells o verds fins la creu. Un cop allà trobem una cordada que suma més dos segles com a mínim. Pujen com a crios de quinze , però...
Les fotos les té el peixet a la càmera de tresmil mingapinxels que portava i com que anava a menjar arros a ca'ls sogres i despreeeeésa jugar un partit de volei...Espero que guanyi, tinc el seu portàtil a casa, intercanviem rehens per fotos demà...Un dia memorable, mai, m'havia costat tan poc enfilar-me per aquesta via, serà que aixó d'escalar , el que vol és escalar...

Si vols ratolins, ensenya el formatge...

(Vade rédrum,... Alkhaid!!)

Tornem a Àger. La paret em mola , la roca em mola, l'equipament podria ser millor, però és-lo-que-hay i els colegues frisaven per venir després del post que en vam fer. Per tant, aquí tornem a estar. El plans es fan per alguna cosa, les coses es fan seguint algun pla...Res va com esperes, però si va millor, pos millor. L'Enric i en Guillem s'enfilen per la Redrum, a l'estil de sempre: una tu , una jo. En Peter,l'Andrés i jo per l'Alkhaid. L'estil triat és el tastaulletes: a l'Andrés li mola el llarg de canya o sigui el tercer. A mi em molaria el quart, o sigui la bavaresa, però també m'ofereixo pel segon que està bastant desequipat, per compensar i per que m'hi trobo còmode catxarrejant. Per tant en Peter fa el primer, artifo amb alguna sortideta en lliure i el cinquè, que és un muret en un embut gris que fa la paret.
El dia no està del tot clar, som les primeres cordades a la paret, ens hem llevat molt d'hora per que així sigui. La sort estarà del nostre costat. La pluja ens mig respectarà fins la feixa. Allà refarem les cordades, l'Andrés, que vol escalar més, s'afegeix a la cordada d'en Guillem i l'Enric. El temps és incert, però tot i així tiraran amunt. En Peter i jo baixarem per la feixa fins a la furgo i els recollirem a peu de camí, prèvia gloriosa migdiada, es clar.
Al final sembla que som les úniques cordades que fem alguna cosa de bo a aquesta paret. Les altres es retiren amb la pluja, que encara que minsa i intermitent fa descoratjar les temptatives. Alguns , pobres , és el segon cap de setmana que llepen a aquesta paret...La via és preciosa, suposo que en lliure, encara més. Si en voleu més informació els escalatroncs, en són una bona font. La veritat, jo no em fiaria massa de les meves vivències, per alguna cosa són meves. Objectivament, cal dur friends petits i mitjans pel segon llarg, la resta es deixa fer bé. La bavaresa la vaig fer corrents, per què plovia, no us sabria dir el què, tret de que la sortida és bona si pujes els peus. La resta la recordo com a salts, no em vaig agafar a res que no fos pedra. Els burils tot i ser burils donen prouta confianca, serà per que no s'hi nota el pas de massa cordades...A les reunions hi ha un parell o tres d'espits, en algunes , fins hi tot amb cadena per rapelar.
Guardo al meu record un dia brillant però. Un gran dia d'escalada molt ben acompanyat, i un sopar sorpresa a casa de l'Andreu i l'Elena. Un bon grapat de companys de corda que m'enrreden com un xino, amb el pretext d'una fondué. No si en una altre vida està clar que jo era un ratolí, en aquesta, reminiscències formatgils a part, un babau al que s'enreda molt facilment. Una abracada de tot cor als enredadors, que no van voler deixar passar els meus quaranta anys, com jo pretenia...
Està clar, ja ho deia la meva iaia,que si vols ratolins ensenya el formatge...