En busca del grumo perdido a la Prenyada...

(Crònica d'una ascensió pel la Gómez-Xalmet de la Prenyada)

Que si, que ja ho haviem parlat, que tu faries el primer llarg i després lo que sigui, però no ha anat així. Ni much menos...Que quan hem estat a peu de via , totdeu volia fer de primer. I jo que penso: deja passar a los americanos ,la glória pa ellos i jo ja faré el que pugui. De fet era el més lògic , doncs en Guillem portava els neuroreceptors amb mono d'addrenalina( ha fet els dos llargs del diedre, patruuuulles sense posar friends, pa que coño los traes) i l'Enric el primer i el darrer llarg.
Per tant jo he fet tot de primer asegurat per l'Ari i en Jóse( Bilder, el guapo). Quan he vist el primer llarg, he pensat que fora més facil provar de fornicar amb una elefanta untada en brillantina tot fent saltirons. Lo que esperava, un llarg de grumo total, sense magnesi i fent totes les guarrades que pugue imaginar, pués dos o tres més. De fet l'enginyeria emocional ha funcionat més bé del que pensava i he abasta la reunió on m'esperava l'Enriquillo. Mentre en Guillem corria amunt pel segon llarg, en Jóse i l'Ari s'han esbarallat amb el primer. Si ara fa vint anys ja el vaig trobar llimat, avui estava lluent. Un cop tots tres a la reunió, ens hem posat còmodes, sobretot ells i he encetat el segon llarg. Tot i el canto, la possibilitat de posar bagues i friends, l'he trobat com els collons del mister Proper. Hay donde pillar , però cuidao con resbalar...
Els meus dos companys m'han seguit fins la reunió, una mica menys trasbalsats. He hagut de fer molt el tonto, el pallasso i el burro per arrencar-lis un somriure, però al final crec haver-me'n sortit. El també preciós tercer llarg ja l'han disfrutat més i el quart també. Jo m'he trobat bé i a falta de bolts bons són els omega pacific que hem va regalar el meu estimat Andreuet. El joc de fissurers que hem va regalar la meva canalla no l'he fet servir. Un cop al cim en Guillem i l'Enric ens han deixat posades les cordes de rappel, per tant ha estat coser i cantar. Bueno segons com, algú ha cantat, doncs els ràppels no li molen, però bueeeno, progressem que és molt...
Estic content pel xute de vida que m'han donat els meus companys de cordada i així els hi ho he fet saber.

Maybe I'm wrong..., i què?!

Ole, ole, ole..., però que bé que m'ho he passat. Arribo a casa i poso la música a tota pastilla. En aquesta època de crisi i patiment, tenir una mica de cuartelillo ja va bé de tan en tan. No és que el nostre objectiu sigui molt canyero, per dir-ho d'alguna manera, però poder fer el Camí de l'Alsina partint-me la caixa és molt per a mí. Sobretot quan recordo del negre ostracisme d'on vinc. La ja repetida cordada de la risa ( Enric i jo) amb en Guillem i l'Ari darrera nostre ens hem enfilat per aquest grapat de boniques plaques que l'entranyable Alsina feia servir per anar a Sant Benet el dia que l'aburrien les escales( e si non é vero , é ben trobato..., d'ell m'ho crec tot). Jo he fet la darrera placa de primer amb un plaer cada cop que pillava un canto( per petit que fos), que és molt quan penso com m'hi he arrossegat altres cops, sobretot la panxa....Algún cinqué podria rebatejar-se com a cinc?,.. què?, però bueno. Lógicament hem entrat per la canal de la dreta, tristament he descobert que el friend que just he deixat al cotxe era el que anava bé, però és passa, tot i lo llimat que està.
En Guillem li ha donat l'alternativa a l'Ari que ha fet el tercer i el cinqué llarg de primera. Per cert la teràpia del butano li funciona molt bé, encara que segons com..., semblava empeltada de sargantana. Doncs això, que ens ho em passat molt bé. Si tu vols per segons qui hem fet un terraplén, però que nos quiten lo bailao...

Matraca al Coll de la barraca...

Finde d'esportiva, si vols pillar grau, fot però és lo que toca. Patrulla fins a Font Rubí, en la fragoneta der tio Guilleeermmo, com la prima Ari, er primo Enriquito i er Palmera, que se sube por lasparda dun violín. Entambién sevinieron el Andresín, quesiencarama como mooono por too lo lao, i er Peter, su primo, er Pan, no viiiino. Que lo trincaron p'assser bocaaattas. Er Peter entambién apreta lo suyo. Poo naa, que sus pongo unas afotos del Palmera assiendo de calendario der Blaidaiyamón. La de la prima Ari asiendo unna cosa rara conn el quesobola, no matrevo a ponnerla, no sea queaiga ripresalia. No estammo pa ningún mal de ojo, ai mi mare...

Los cien mil hijos de San Luis versió Parvulari

Ahir la meteo no pintava gaire bé. Els del temps havien dit que no plouria al matí, per tant calia preparar-se per un bon xàfec aïllat. Per això, el Bernat, l'Andreu i jo vam decidir anar al Parvulari, per poder sortir corrents, si calia. És clar que no vam ser els únics a pensar això, perquè al Parvulari semblava que regalessin alguna cosa, de ple que estava. Després el temps va acompanyar i feia goig veure tanta gent passant una bona estona a la roca.

Pel que fa a nosaltres, vam estar una estona al Jardinet, on vam fer un parell de vies molt ben acompanyats per una colla formada per uns que ensenyaven i uns que aprenien i després vam anar a la Placa de Gandhi on també vam trobar companyia, aquesta d'una gent força més experimentada. En conjunt va ser un bon matí, fent exercici, gaudint d'alló que ens agrada i de la companyia i que vam rematar amb un bon dinar i bona companyia en arribar a casa.

Us poso unes fotos com a testimoni.

Pluja a l'Ignasi Jorba...

Quedo per escalar amb l'Enric, fa dies que en tinc ganes. Un cop em recull veig que al Guillem i l'Enric els acompanya l'Ari, colega rocomodrera. La idea és fer una via a gorros tots plegats. En principi dubtavem entre la 98 octanos, a la que li tinc moltes ganes, i la del Simón. .De camí trobem a dues americanes d'Arizona que vaig conèixer ahir amb el Cardona. Vam quedar que si ens veiem les guiaria al peu de la Qui hi faltava, com així faig. Superagraïdes es despedeixen de mi amb un parell d'efusius petons. Al final anem a la del Simón, greu error. Roca mediocre i equipament massa vell, per tant seguint la màxima on no volis d'una reunió de la que et fa por rappelar, abandonem. De fet em rajo, i no tinc cap problema en dir-ho. Desgrimpo dels dos primers seguros del segon llarg. Decidim a suggerència meva, flanquejar per una vira a trobar la primera reunió de la Ignasi Jorba. El següent llarg el faig jo a la carrera, l'altre l'Enric, per tant...em toca a mi el llarg tonto. Pujo bastant bé fins a la meitat, on després de dubtar una mica abasto la reunió bufant. La corda em tiba un güebo i al darrer parabolt m'agafo per passar la corda, no per passar. Tot i així estic content. Les americanes, aplaudeixen des del cim de la Magdalena Inferior. Puja l'Enric, que tot i estar molt fort diu que de seguro a seguro cal saber escalar, doncs recte amunt no vas enlloc. El Guillem i l'Ariadna ens segueixen, en Guillem està molt fort de coco i de piles. De totes maneres diu que s'ha hagut de concentrar molt per passar sense agafar-se. L'Ari, bastant recuperada del seu peu, puja molt bé de segona, fa cara d'estar molt contenta.
Mentrestant l'Enric i jo ens partim la caixa a la reunió fent el capullo. Surt ell a per la reunió del cim, però s'encalla al quart parabolt, el xapatge és una mica tonto, més si ets baixet com ell. Finalment ho soluciona prou bé, jo el segueixo a saco doncs el palomo ens té rodejats. Guspireja i trona quan fem cim. Li proposo muntar els dos rappels i jo m'espero al final del primer així els altres dos podran fotre el camp del cim ràpidament. Així ho fem, sobretot per que l'Ariadna no ha rappelat massa cops i no fa temps com per fer masterclasses de l'asunto....
Finalment felicos , una mica humits, però sans i estalvis tornem a casa, tard si tu vols , però sans i estalvis, que de fet és el que més ens interessava...

El retorn

Bé, ahir l'Andreu i jo vàrem anar al parvulari per fer un revival i per preparar l'excursió d'avui amb el Bernat. Com que ahir no vam dur la càmara, no hi ha fotos. No fotos, no blog.

Al que anàvem, doncs. Avui el Berni i jo hem anat a fer la GEDE del Frigi. Jo estrenava gats i calia provar-los (Encara que sembli casual, us heu fixat que els gats fan joc amb la samarreta i la motxilla? És que quan una és divine, és divine). Com que el que sap és ell li he confiat la càmara de fotos, la qual cosa que només hi surto jo, excepte les de dalt de tot, on hem trobat un parell d'amables escaladors que ens han retratat.

Anem per feina. Quatre llargs. El primer fàcil, tot i que els gats nous feien una mica de mal. El segon llarg l'he pujat molt bé, sense problemes. Els peus ja s'havien escalfat i no feien tant mal. Llavors el Bernat em diu: "Mira per on va la via d'escapament" I m'assenyala un llavi de roca. I jo contesto: "Doncs quina sort que no hem d'escapar". "No, que s'ha de seguir per aquí" Ostres!!!

Com que no hi ha cap altre remei, hem saltat el llavi i hem seguit fins una reunió que semblava una saleta, passant per un "seguro" fet amb les restes d'una llauna de sardines rovellada. I per fi el quart llarg, sense massa història, i a la fi a dalt de tot del Frigi. És la segona vegada, però l'altre cop hi havia boira, o sigui que la vista era nul·la. Tot això amenitzat amb música de sardanes. Sardanes i Montserrat, buff...

Després de la baixadeta, com que ens feia por haver fet poc exercici, hem baixat per les escales al trote i hem arribat a baix en un no res. Demà us diré com van els cruiximents.

Fent el trad per la nord del Barbet...

Dono l'enèsima volta dins del sac, em poso les ulleres, el cel és ple d'estels, el pla de la galàxia passa en diagonal per damunt nostre. El temps millora, un cop d'ull al baròmetre m'ho confirma, la tendència és a l'alça.

Son les cinc de la matinada, el termòmetre marca sis graus i l'invent aquest de sac que porto està arribant al límit de les seves possibilitats. Crec haver-li dit al doctor que no era necessari fer un bivac, però al final ni tenda, ni refu, ni res..., bivac. Des que és trad, aquestes coses passen. Si mes no el sopar el vam preparar al lliure del refugi .I aquí em tens, bivaquejant en mig d'un prat, sota els estels, voltat de vaques i confiant que el sac arribi a l'alba. A les set ens llevem, repartim material, deixem al cotxe el que no creiem necessitar i ens emportem allò que no farà falta,o era al revés. Un joc de tascons i un colló de friends, dotze cintes exprés i bagues i baguetes per lo que sigui. Ell porta tot el material al damunt, jo vaig amb motxilla no sé anar sense motxilla per aquests puestos...

Un cop a peu de via l'inexistent rimaia dona lloc a un primer llarg de més de cinquanta metres. Seguin el consell d'en Nenivan, entrem per la Mauber, l'entrada original té molt tram d'herbetes , massa. El doctor passa de primer,posa cacharros a tort i dret.

Com que la corda és de cinquanta haig de sortir a l'ensemble un grapat de metres, els suficients com per no poder-me posar els gats i haver de fer el llarg en vambes de treking. Un cop a la reunió, em canvio, reordeno el material i enceto el diedre.

El primer pitó està lluny però a que hem vingut sinó..., el terreny no és molt difícil, però la motxilla i l'ambient imposen un altre tipus de comportament. L'actitud és el que compta, l'actitud. Vaig fent el llarg, que és molt llarg sense massa problemes. On trobo a faltar algo poso el que puc i sé. Un merlet, un camalot...Un cop abastada la reunió penjo la motxilla a un pitó i encinto els dos long-life's. El doctor puja com un coet, al ser tan alt, desplegar tota la seva envergadura li facilita molt les coses.Ens passem les coses i estudiem el pas. Al segon pitó hi ha una bagueta...Una de les nostres ressenyes marca una variant de quart grau sortint de la reunió a l'esquerra. De fet fa estona que veig un pitó amb anella a les nostres deu( una ressenya que he trobat a la xarxa en parla...). La nostra ressenya , nenivan a part és la que m'ha passat en Jordi Farrés, l'original del 76 de quan la van fer els nostres pares.

El doctor xapa el primer pitó, s'obre tot lo llarg que és i xapa el segon, i el tercer. Sota un desplomet vol protegir el pas amb un tasconet, però a la que s'aixeca una mica veu que té un pitó a tocar i surt a per ell, s'allunya de mi amb la seguretat del que ja olora la reunió...Tret dels primers deu metres, que son dificilots, la resta es deixa fer. Jo amb motxilla i la corda correctament tensa, passo sense agafar-me a res més que la pedra, però suo i de valent. El següent llarg és per mi. A tres o quatre metres de la reunió trobo dos pitons quasi bé junts, la resta del llarg a pel. Miro de posar alguna cosa, però al no dur pitons poca cosa puc fer més que muntar la reunió al cap de més de quaranta metres de quart grau de placa, no és difícil però no caiguis, ni patinis , ni pensis tot el que pot passar.....

La reunió és just sota la grallera, d'un pont de roca i un parell de pitons. El doctor farà el següent llarg fins dins de la grallera on troba un pitó pel camí. Posa algun friend però tampoc us creieu que gaires. La reunió a la grallera és d'un pitó i un tascó, es poden posar més coses, suposo. Jo ja tinc al cap la vira característica que diu la nostra ressenya original. Trec el cap, i allà està, tot un caminet que ens treurà d'aquesta paret. Al cap de trenta metres i tres pitons que he trobat pel camí munto reunió d'un camalot i un merlet gegant. Arriba al rato el doctor i se li fot al cap sortir recte amunt, doncs ha vist un pitó. Més per l'aventura, que per lògica, doncs tenim la cresta a vint metres i podem abastar-la per un camí digne de tot bon excursionista, el doctor es posa a lluitar amb el pany de paret. Darrera pujo jo, al final n'hi

havien tres de pitons, per mi que era artificial, estaven massa junts i desplomava que t'hi cagues.

Però pujo...i al cim li dono la ma al doctor. Una ascensió en família, com la d'ara fa trenta dos anys. Fem una mica el ganso, no massa la boira ens comença a empaitar. D'aquí al refugi i el cotxe en una hora i escaig , tot seguint un meravellós camí de marquetes grogues, verdeeeees nooooo ,grogues.

Postdata: Per arribar al refugi millor taxi(16 € aller et retour), o millor un 4x4, el cotxe el trinxareu. Per la via, tascons o friends ( màxim el del 3). Vindria bé portar pitons plans o uves petites, no em vam posar cap doncs hi ha pitons per passar, però ai si et perds en la part de dalt...Les reunions tenen long-life's, però cal saber on vas, entre pitó i pitó cal escalar, segons com bastant, és lo que té el trad-climbing...