Per fí, el cim del Gorro...

Algunes feines , aquestes menys, no es poden deixar a mitges. Avui per fi ha pogut fer tota la via. No es tracta d'una fita molt difícil, però com ha dit ella, des de la parada d'una matonera , el cim del Gorro sembla inabastable. Dalt d'uns tacons i rodejada d'una parentel·la més que conservadora en aquests afers, encara més. Així doncs acompanyar a una amiga, companya de feina i dona d'un bon amic per la Joan Marc, ha estat tot un plaer.Per molts anys Elena.

Per una altre banda, en Jaume , colega de rocòdrom i d'altres afers, en els que tenim interessos propers ha fet el seu estreno a Montserrat. Atent i molt manyac, ha seguit les meves instruccions al peu de la lletra. Agil ha seguit la corda com un peixet. Ell, mariner avessat, menorquí exiliat, s'ha passejat per la cara sud del Gorro com una cabreta més. Les fotos en donen una prova, doncs una boira enganxosa, per tant zero vent, tret del cim, ens ha protegit d'una més que probable soleiada.
Jo , per la meva banda he estrenat el regal dinou, dels vint-i-un que em va fer la canalla de la meva tutoria, un tallavents verd del decartón. Per cert al cim del Gorro he fet un retrato del que creiem era un escurcó, haviam si la bloggerada m'ho comfirma..., el casc és el regal divuit.