Repassant la feina...

Un dels molts motius que tinc/tenim per escalar és posar-nos a prova. Hi ha cops que ens posem a prova físicament, hi ha cops que ho fem mentalment. Ahir, tot plegat, va ser una barreja de totes dues coses. L'Agustí m'havia demanat anar a repetir la Ignasi Jorba, jo que tornava de fer el tocino amb els pedals per la Cadireta, vaig acceptar. Conscient que el company voldria fer el màxim de primer, conscient que jo no tenia els manetos fins, conscient que el company necesitava fer un test, jo com al chiste, la pasta pa mi i la glòria pa l'americano.

Com que la finalitat d'aquest blog, a cops és més vivencial que informativa, doncs lo del grau va a dies i ni jo sé què és el grau, relato les coses tal i com van anar:

Pujem com a senyors amb el funicular de les quatre, grimpem directament per les plaques que surten del camí. No és difícil, però una relliscada pot fer-nos fer la croqueta durant una bona estona. Ja no dic res per la gent que passa pel camí, vamos com si no tiressin protes pedres les cabres...

El finstro de l'Agusti surt disparat cap a la reunió, no sé quina...,va tan ràpid que al final em poso els gats a quinze metres de terra, en una reunió zero que hi ha. Carrego amb les motxilles, passo de caminar un guebo per tornar a buscar els trastos.

Trona de fa una estona, mal rotllo, al cabrón aquest encara li entren més preses. Els llargs els fa a la puta carrera, i venia dient no sé que de respirar , no sé que d'un mantra..., cabrón però si sembla que vagi en un Opel Manta.

Bueeeno, al llarg xungo les coses es calmen, com que aquí s'ha d'escalar entre seguro i seguro, la cosa canvia. A la que em toca a mi també canvia. La motxilla és un pel grosa pel meu gust, bonattiajades a part el llarg no és fàcil. I pensar que vaig enrredar al meu pare per fer aquesta viaa en el seu moment...A la que faig el flanqueig d'entrada a la reunió el tinc ben present.

El darrer llarg, jodeeeeer..., altre cop carreres.Cim, encaixada de mans, repassem mentalment la via, comencen a caure gotetes. Venga nen a correr un altre cop, a veure si pillem el darrer de baixada. Geronimoooo, sento pitos ai que el perdem..., entrem pel pèls. Un cop a baix el jefe ens pica l'ullet i no ens fa passar per caixa. Bueeeeno Berni tot té un motiu, les carrerilles , també. Sort n'hi ha que a la Roca el Matías ens posa una birra a cada un i una tapa de boquerons. Bufff..., final felic.