Simetria trencada..., Redrum.

Via Redrum, Cap del Ras, Áger.Dificultat: variada. Material: cintes, reunions, un estrep , bagues i algun friend. Per ressenya la dels Escalatroncs, que són collonudes...

Feia una colla de setmanes que l'Andrés ja m'havia propossat d'anar a escalar. El dia triat, avui , inmillorable, sobretot a la vall d'Áger. Inversió tèrmica, lo que marca el plano a la zona i promet el minimolina de turno...

Haig de confessar que el respecte que li tinc a tots els llocs quan hi vaig per primer cop,...avui apretava, i de valent. A peu de paret la cosa ha anat millorant, probablement després de veure com l'Andrés passava pel primer llarg sense agafar-se a res més que la pedra. Jo al meu torn he fet fins on he pogut, no, no era pels portamaterials , ni la motxilla, ni l'excés de roba..., era el respecte que encara m'apretava. Val a dir que si hi ha burils a poca distància el meu cervell em diu que m'hi agafi, al primer llarg es nota que part va ser obert en artificial, que ara es fa en lliure...
A la reunió ja m'ha quedat clar que el tema anava de tibar, que si encara estava allà era per què no s'havia d'arrencar. Per tant he tret el cul en fora i p'arriba jo i corda. Abastar la reunió sense agafar-me només que a la pedra m'ha fet perdre una mica de respecte. El flanqueig que m'esperava m'ha fet repensar això de treure una mica de pit. Altre cop, aquest cop de segon, l'Andrés ha abastat la reunió com un angelet, com el que no vol, de manera innocent...
Ja està, Berni, ja està, ja estàs a lo puto flanqueig. Joder quin canto, nen, mira com trec el cul. Doncs si, que a partir d'aquí la cosa ja ha canviat. L'Andrés ha fet el següent llarg, sortida fiiina, però després a saco amb el canto. La següent jo, a saco amb el canto. Feixa i llarg de tràmit. Parem a menjar i veure alguna cosa. Petem la xerrada amb una cordada que feia l'Alkhaid, o algo així. Uns tios molt trempats. El següent llarg és per mi..., xapes molt separades, coño!!, como yo!!. Paro el coco, trec el cul i abasto la reunió més content que un ginjol. Poso un friend on puc, la resta TomTom..
Els dos darrers llarg ja són descaradament per l'Andrés. Aquí si que ni em plantejo per ré cap friquitisme, només tinc al cap el cim. De tota manera deunidó, apretar per sortir dels estreps i estalviar forces per la baixada. El meu límit físic és a prop, i com els mòvils amb la bateria , ja fa estona que sento pitos. Al cim ens fotem una tauleta de torró, o era una la puta barreta energètica més collonuda que mai he vist..., descens que se m'ha fet interminable. Escalada i vistes, per sempre més inesborrables. Gràcies Andrés pel passeig, i per que hem sento viu. I joder, que viu...