Si vols ratolins, ensenya el formatge...

(Vade rédrum,... Alkhaid!!)

Tornem a Àger. La paret em mola , la roca em mola, l'equipament podria ser millor, però és-lo-que-hay i els colegues frisaven per venir després del post que en vam fer. Per tant, aquí tornem a estar. El plans es fan per alguna cosa, les coses es fan seguint algun pla...Res va com esperes, però si va millor, pos millor. L'Enric i en Guillem s'enfilen per la Redrum, a l'estil de sempre: una tu , una jo. En Peter,l'Andrés i jo per l'Alkhaid. L'estil triat és el tastaulletes: a l'Andrés li mola el llarg de canya o sigui el tercer. A mi em molaria el quart, o sigui la bavaresa, però també m'ofereixo pel segon que està bastant desequipat, per compensar i per que m'hi trobo còmode catxarrejant. Per tant en Peter fa el primer, artifo amb alguna sortideta en lliure i el cinquè, que és un muret en un embut gris que fa la paret.
El dia no està del tot clar, som les primeres cordades a la paret, ens hem llevat molt d'hora per que així sigui. La sort estarà del nostre costat. La pluja ens mig respectarà fins la feixa. Allà refarem les cordades, l'Andrés, que vol escalar més, s'afegeix a la cordada d'en Guillem i l'Enric. El temps és incert, però tot i així tiraran amunt. En Peter i jo baixarem per la feixa fins a la furgo i els recollirem a peu de camí, prèvia gloriosa migdiada, es clar.
Al final sembla que som les úniques cordades que fem alguna cosa de bo a aquesta paret. Les altres es retiren amb la pluja, que encara que minsa i intermitent fa descoratjar les temptatives. Alguns , pobres , és el segon cap de setmana que llepen a aquesta paret...La via és preciosa, suposo que en lliure, encara més. Si en voleu més informació els escalatroncs, en són una bona font. La veritat, jo no em fiaria massa de les meves vivències, per alguna cosa són meves. Objectivament, cal dur friends petits i mitjans pel segon llarg, la resta es deixa fer bé. La bavaresa la vaig fer corrents, per què plovia, no us sabria dir el què, tret de que la sortida és bona si pujes els peus. La resta la recordo com a salts, no em vaig agafar a res que no fos pedra. Els burils tot i ser burils donen prouta confianca, serà per que no s'hi nota el pas de massa cordades...A les reunions hi ha un parell o tres d'espits, en algunes , fins hi tot amb cadena per rapelar.
Guardo al meu record un dia brillant però. Un gran dia d'escalada molt ben acompanyat, i un sopar sorpresa a casa de l'Andreu i l'Elena. Un bon grapat de companys de corda que m'enrreden com un xino, amb el pretext d'una fondué. No si en una altre vida està clar que jo era un ratolí, en aquesta, reminiscències formatgils a part, un babau al que s'enreda molt facilment. Una abracada de tot cor als enredadors, que no van voler deixar passar els meus quaranta anys, com jo pretenia...
Està clar, ja ho deia la meva iaia,que si vols ratolins ensenya el formatge...