Una escalada en la seva justa mesura....

Només preteniem sortir a que ens toques l'aire, que no el ventot dolentot, que anunciava el minimolina de torn. Al final l'Andreu no ens acompanya, per tant sobrarà material. Farem cordada l'Agustí , la Raquel i jo. Decidim anar a la Carnavalada, ja que l'Andreuet no ve. Ell l'ha fet fa poc. Per tant un cop esmorcats, hem anat a buscar el peu d'aresta de la Carnavalada. Aventures, típiques per altra banda, les que hi ha per arribar al collet. El peu de via és preciós, com per fer-hi un vivaquillo, ampli , protegit, molt acollidor.
La via(Aresta Brucs) surt per sota la copa d'un pi, abans de sortir de sota l'arbre trobem el primer seguro, un parabolt. Al cap d'uns bons sis o set metres, seguint la lógica de l'ascensió, en trobem un altre. Dic lògica per què el que el va posar es va aturar damunt d'un pedrot característic per posar-lo còmodament. La cosa va més per la dreta del que sembla en principi. Trobarem un parell més dde parabolts repartits en llocs lògics i correctes. La reunió de dos bolts, amb un a prop per reduïr el factor dos. La pedra és bona, però menuda, tot plegat un tercer superior, o així. Sortim a buscar la següent reunió, pel camí trobo un parell de bolts més. La reunió següent és de dos bolts i un espit del dotze. També hi ha ferralla vella, que ojo, no aguanta el que tots pensem...
Fins aquí els tractes èren que jo pujes la corda i que el darrer llarg el fes l'Agustí, però un canvi de temps, albirant una mica de pluja , i una cara meva de vaaaa por fà... han deixat les cordes tal i com estaven a peu d'agulla.
Per tant he sortit a buscar un bolt, després una escarpa Quer amb anella , d'allà un universal groc, un altre bolt , un pas tonto, i el cim. Reunió de dos bolts i per asegurar el descens, que abans feia un arbre, ara mort , un bolt amb anella per despenjar-se o lo que sigui...La Raquel i l'Agustí , com fins ara, han vingut darrera meu així que la corda ha tibat d'ells. Com que el viruji ja era important, i l'escalada ja ens havia aseregat, aserejé , o jo que sé que..., hem decidit anar a dinar al Bar Anna. Tot plegat, ha estat una escalada en la seva justa mesura...

PD: De baixada hem vist com un tiu volava de la segona tirada de la Saca Gran(aresta Brucs , suposo, per que el tio per mi que era un Livingston..., ha volat un guebo , i d'un lloc raríssim). Ens hi hem fixat i el tio ha tornat a enfilar-se com un pepe. Renoi que n'és de valenta la mainada d'aquestes contrades...