Avui, parvulari

Avui tocava fer alguna cosa per cremar la mala bava i la tristor de les coses que no surten com un s'esperava, per tant hem anat l'Andreu i jo a Collbató a suar una mica. Com sempre, ens ha costat una mica trobar el que buscàvem i hem trobat una parella que ens han indicat on podíem anar. Hem fet un llarg del Somni de Primavera de IV grau. No en podíem fer més, perquè anàvem a fer esportiva i no teníem material.

Desprès hem anat a les vies que queden a la dreta del Totxo de l'Òscar. La primera de IV grau, la segona de IV+ i la tercera de V. Són maques i fan de bon pujar, però fàcils, fàcils... Hi ha algun pas "bonic" que diria l'Agustí, però al final el que conta és que puges, i quan baixes no queda res de la mala bava, ni del mal rotllo.

Hem fet tres vies d'aquesta paret i una de l'altra. En conjunt, una tarda ben aprofitada i exercici sa. Per cert, a les fotos només hi surto jo perquè la càmera la tenia l'Andreu.

L'aresta Brucs de la Carnavalada

Ahir al matí, a les 8 i escaig vam recollir l'Agustí Cardona (sí, el de la Carles del Frigi) i vam anar cap a agulles amb intenció de fer alguna agulleta maca que calgués revisitar.
L'agulla escollida va ser la Carnavalada i la via l'Aresta Brucs (també la va obrir l'Agustí). Per arribar vam haver de fer alguns malabarismes, doncs les pluges i el vent havien deixat el camí realment difícil, però la via s'ho valia i vam arribar al peu ( una mica esgarrinxats, bé, com si ens haguéssim barallat amb un gat).
l'Agustí va fer de primer. Com que era casa seva, ell anava preparant-ho tot perquè nosaltres, els convidats ho trobéssim tot net i polit.
Primer llarg, presa petita però bona. Segon llarg, més del mateix. Tercer llarg, un "pas molt bonic" (ai, mare, i això què significa?) i ja som al cim. A l'agulla del costat, la bessona inferior, uns altres fent un "pas d'artifo molt bonic" (i això vol dir el mateix o alguna cosa diferent?)
Després de fer el cim,recollir el material, baixar fent un flanqueig i recórrer les canals d'agulles. Al cotxe i a deixar l'Agustí a casa seva amb la sensació que feia temps que no em trobava tant bé i tant de gust. Per cert, tot i la firma d'aquest post, sóc l'Elena. Com que el Mono de l'Aresta Brucs no m'ha registrat com a blogger m'he de buscar la vida i colar-me al blog.

Per fí, el cim del Gorro...

Algunes feines , aquestes menys, no es poden deixar a mitges. Avui per fi ha pogut fer tota la via. No es tracta d'una fita molt difícil, però com ha dit ella, des de la parada d'una matonera , el cim del Gorro sembla inabastable. Dalt d'uns tacons i rodejada d'una parentel·la més que conservadora en aquests afers, encara més. Així doncs acompanyar a una amiga, companya de feina i dona d'un bon amic per la Joan Marc, ha estat tot un plaer.Per molts anys Elena.

Per una altre banda, en Jaume , colega de rocòdrom i d'altres afers, en els que tenim interessos propers ha fet el seu estreno a Montserrat. Atent i molt manyac, ha seguit les meves instruccions al peu de la lletra. Agil ha seguit la corda com un peixet. Ell, mariner avessat, menorquí exiliat, s'ha passejat per la cara sud del Gorro com una cabreta més. Les fotos en donen una prova, doncs una boira enganxosa, per tant zero vent, tret del cim, ens ha protegit d'una més que probable soleiada.
Jo , per la meva banda he estrenat el regal dinou, dels vint-i-un que em va fer la canalla de la meva tutoria, un tallavents verd del decartón. Per cert al cim del Gorro he fet un retrato del que creiem era un escurcó, haviam si la bloggerada m'ho comfirma..., el casc és el regal divuit.

Passada de frenada !!!!

Erem a la Canaleta de les Ninfes. Feia temps que tenia pendent fer el primer llarg de primer. L'últim cop que vam anar el Gabi - folleret volaor - va fer el primer llarg, i em vaig quedar amb les ganes. Ja portava uns quants parabolts xapats i el mestre Bassas em cridava : ¿veus la reunió?

I jo pensava...què collons diuen des d'abaix si prou feina tinc en trobar el següent seguro !!! Bé resulta que entre la calor que feia, el sol i la tensió d'anar de primer hi havia un pas que no em sortia. Ho vaig provar diferents cops i res. No hi havia manera !!!!

Al final, ofegat en el meu propi suor li dig al mestre Bassas... : baixa'm ! El mestre em baixa i l'Elena, a peu de via respira fons. Deuria pensar...encara se'n fotarà de cap i em deixarà el marron de l'hipoteca per mi sola !!!

El mestre em baixa i òndia ! : la corda no arriba i els números no surten. Andreu tio, em diu el mestre. T'has passat la reunió : Passada de frenada !

El mestre va pujar, va muntar reunió i va baixar. Segidament vam anar a fer una altra via de quart grau on l'Elena va escalar la mar de bé

Ara mateix em volta pel cap que el segon llarg de la Canaleta de les Ninfes va ser el primer llarg que el mestre Soto em va deixar fer de primer i em vaig oblidar de xapar la meitat dels seguros, d'enxufat que hi anava !!!!

Abans vam fer una via a la dreta de la paret que deu ser de IV grau - dos llargs - i que l'Elena havia gaudit a topeee.

Una estona abans, al cremallera vam coincidir amb una gran escaladora i millor persona : la Lu !!! : Estava parlant (small talking) amb uns col·legues que si m'he trencat el no-se-què, que si tu t'has trencat el no-se-quin : uffff. Jo ja em veia enguixat al llit...De fet anaven a la 98 octanos a provar, que si no sé què del Cervino...òndia vaig pensar : aquests són de Sant Cugat !!!

Buenooo, al final vam fer un àpat escalador amb el mestre Bassas, com ha de ser.

Escalada clàssica en via llarga a l'Agulla del Sol Ponent...

Fa dies que voliem fer una escaladeta plegats, però , coses del destí, no havia estat possible. La via triada, una fissura llimada i desprotegida de la cara est de l'Agulla del Sol Ponent, no havia de presentar massa dificultats. Algun cop recordo haver pujat con lo puesto, pa chulo, mi pirulo. Avui...,la veritat, no era el dia. La nostra intenció era justificar a l'Elena(la dona de l'Andreu) les nostres obsesives manies per comprar catxarrets per internet. Vamos que haviem de cosir la fisura de coses.El que es va oferir voluntari, aixecant les dues mans i fent un paso p'alante( buenu, un passo p'arriba), com no, va ser l'inefable Cardonetti. A la que vaig arribar a peu de via ja posava un kèvlar a un pont de roca. D'aquí lo del paso p'arriba.
Decidit , l'Agustí puja dues cordes, jo l'asseguro i lligat al cable de l'Andreu seguirè d'aprop, a cops segons com massa, al darrer de la seva cordada. Puja uns metres , el kevlar que no vol quedar-se, ho proba amb un tascó del joc que porto per estrenar avui, ...tampoc massa, però queda...S'alca un parell de metres més posa un camalot en un lloc una mica terròs i continua fins on la fisura és horitzontal. Allà, prop de deu metres del terra, troba el buril sense plaqueta. Primer seguro de via... ,completa el tema amb un parell de peces abans i després. Un omega pacific i un altre tascó. Surt a buscar el pitó, que té l'anella masegada. Al costat hi ha un bong d'alumini que vaig deixar jo, a un altre lloc de la via, i que ara està trinxat . Suposo que es debia resistir a acabar els seus dies a l'estanteria de no sé quin escalador...
Completa el tema amb una baga a un romaní i un camalot . La reunió, d'una meravellosa alcina, bona en el seu temps , malalta ara, no dona massa bon rotllo. Pujem tots l'un darrera l'altre, jo com que ho trobo tot posat no pateixo gens ni mica. Ni per la pedra llimada, ni per la manca de seguros. El que està clar són dues coses: Fa falta una una reunió rappelable i un autobús ple de fé i bon ofici per repetir la via. Conclussió, qualsevol dia deixarem una escarpa vella, com es va fer al burret( que aquí ja hi era...) al lloc on pitjor et pots autoprotegir. La resta, és qüestió de bona fé. Lo de la reunió suposo que té la seva lògica, no hem de protegir a la natura??. El ràpel es pot fer amb una sola corda, ho dic pels que de tant en tant volen escalar amb la millor llibertat possible. O sigui , una sola corda.

PD: Lo de la via llarga i la clàssica és una conya, que ningú malpensi...Per a mi , com a molts d'altres, ens sorprén tan de noms. De fet jo no crec que sigui escalador, més aviat dec ser montserratí...La meva mediocritat vé de sèrie, la grandesa no l'he coneguda mai. I he conegut molts grans escaladors, però massa poques persones. Em desencanta tanta parafernàlia..., serà que em recorda a alguna religió. Crec no haver conegut mai a cap fanàtic que dominés tres llengues...

Pos serà que Teruel existe...: Ports d'en Beseit !

Pos serà que Teruel existe...: Ports d'en Beseit !

Aprop de Horta de San Joan..era el lloc triat. En principi haviem d'anar a Nùria a fer una paret de nom francès, aprop de les Nou Fonts : Anayet...?. Una via d'aventura d'uns 130 m, segons el mestre Bassas. Fariem servir els friends, tascons, ummmm...la cosa pintava bé.

El vaig passar a recollir a les 6.00 (pretty sharp, que diria Oceans Eleven in Eire, també conegut com mestre Soto) i ...canvi de plans : Ahhh, sorpresa !! En lloc d'anar a Nùria vam anar als Ports, on la meterelejia - com diria el mestre Soto - era favorable al nostre destí i els planetes estaven alineats d'acord als nostres interessos i la nostre alta missió : gaudir de la vida, i de la via !!!

La via triada va eser a la Paret de la Grança Central la via Suspiros de Almendra. Eren cinc llargs amb algun passet de 6b : pit i collons !

Master Bassas on the rappel from the top

Un cop hem rapelat a peu de Coll, canvi de lloc. Després dels cinc llargs enfilem cap a les Moles del Dome. Allà fem la via Tintin a les Moles, que representa un V+ en adherencia mooolt maco i tres llargs. Bona roca, però els seguros alluyen i cal posar algun marlet, vaga, o firend de tant en tant.

Després la merescuda recompensa : bany a les Gorges...aigua blava i fresqueta....ummm : plaer de Deus !

Fins la propera !!!

pululant per Gorros

Ahir vam anar a Gorros a fer una volteta amb l'Elena i a enfilar-nos una mica. Vam fer uns llargs de la Joan Marc al Frigi.

Hem de tornar amb el Berni i cia, a gaudir de la roca, del bons temps i de l'amistat que ens uneix a tots plegats.

A la segona reunió de la via

Al final vam sortir flanqueixant cap a la canal de la normal, posant algun friend i una vaga a una sabina. Des d'allà vaig muntar reunió a una alsina i vaig assegurar l'Elena, que va sortir radiant com es pot veure a la foto