Natillas Danone a la Carnagelada...

Com a l'anunci si una cosa et mola, està bona, et fa crèixer i et vols estalviat un calbot d'un progenitor..., val la pena repetir. Era el dia de fer alguna cosa protegida, jo m'havia mirat la Zen, de la Carnavalada. Que pintava molt bé..., el dia , però, no estava per massa floritures. Tenint en comte lo del tio d'ahir a la Saca..., la veritat, no ens ha costat masa repensar-nos hi. De fet repetir segons com serveix per algo. A vegades passes pels puestos i no t'hi fixes massa bé. Jo ahir no vaig veure que la veritable Aresta Brucs arrenca del peu de la canal, un senyal a la roca així ho diu...
Per tant, la que crèiem era l'aresta brucs, no és més que una entrada diferent. Les reunions, però ara estan millor.
L'Enric i jo hem passat per allà corrents. Pel fred que feia, per que haviem d'estar a casa d'hora i per què tampoc és cap proesa, la veritat. Així que ens queda pendent la Zen. Jo per la meva part he anat a una súper botifarrada d'uns amics a les Planes. Ha estat un dia rodó, que ni el fred , ni res l'han fet deslluïr...


PD: Espero que la cordada que hi havia a la Baby de la Bessona, no hagi pasat tant fred com nosaltres. També deixo pendent la Baby, aquesta de fa ja massa anys....

Una escalada en la seva justa mesura....

Només preteniem sortir a que ens toques l'aire, que no el ventot dolentot, que anunciava el minimolina de torn. Al final l'Andreu no ens acompanya, per tant sobrarà material. Farem cordada l'Agustí , la Raquel i jo. Decidim anar a la Carnavalada, ja que l'Andreuet no ve. Ell l'ha fet fa poc. Per tant un cop esmorcats, hem anat a buscar el peu d'aresta de la Carnavalada. Aventures, típiques per altra banda, les que hi ha per arribar al collet. El peu de via és preciós, com per fer-hi un vivaquillo, ampli , protegit, molt acollidor.
La via(Aresta Brucs) surt per sota la copa d'un pi, abans de sortir de sota l'arbre trobem el primer seguro, un parabolt. Al cap d'uns bons sis o set metres, seguint la lógica de l'ascensió, en trobem un altre. Dic lògica per què el que el va posar es va aturar damunt d'un pedrot característic per posar-lo còmodament. La cosa va més per la dreta del que sembla en principi. Trobarem un parell més dde parabolts repartits en llocs lògics i correctes. La reunió de dos bolts, amb un a prop per reduïr el factor dos. La pedra és bona, però menuda, tot plegat un tercer superior, o així. Sortim a buscar la següent reunió, pel camí trobo un parell de bolts més. La reunió següent és de dos bolts i un espit del dotze. També hi ha ferralla vella, que ojo, no aguanta el que tots pensem...
Fins aquí els tractes èren que jo pujes la corda i que el darrer llarg el fes l'Agustí, però un canvi de temps, albirant una mica de pluja , i una cara meva de vaaaa por fà... han deixat les cordes tal i com estaven a peu d'agulla.
Per tant he sortit a buscar un bolt, després una escarpa Quer amb anella , d'allà un universal groc, un altre bolt , un pas tonto, i el cim. Reunió de dos bolts i per asegurar el descens, que abans feia un arbre, ara mort , un bolt amb anella per despenjar-se o lo que sigui...La Raquel i l'Agustí , com fins ara, han vingut darrera meu així que la corda ha tibat d'ells. Com que el viruji ja era important, i l'escalada ja ens havia aseregat, aserejé , o jo que sé que..., hem decidit anar a dinar al Bar Anna. Tot plegat, ha estat una escalada en la seva justa mesura...

PD: De baixada hem vist com un tiu volava de la segona tirada de la Saca Gran(aresta Brucs , suposo, per que el tio per mi que era un Livingston..., ha volat un guebo , i d'un lloc raríssim). Ens hi hem fixat i el tio ha tornat a enfilar-se com un pepe. Renoi que n'és de valenta la mainada d'aquestes contrades...

Per un grapat..., d'espàrrecs.

Ben mirat, la cordada era típica de l'spaguetti western. Per la risa i per que totplegat, les coses són una barreja del Clint Eastwood més intimista, amb el més xorra i farfullero. La meva proposta de fer l'aresta Ribes va haver de ser reestudiada. Passar-me el dissabte fent el mono al rocòdrom, rotllo treballs comunitaris, no entrava del tot en els meus plans quan li vaig fer la proposta a l'Enric...
Per tant quan el dissabte pel vespre vaig trucar-lo per acordar un canvi de plans, vaig haver d'esforcar-me per convencer'l. La meteo era insegura, malo. L'Ari al final es va apuntar, per tant, encara va ser una bona idea ca nviar de plans. La meva proposta era clara, l'Esparraguera, i jo només faré de primer si tu no pots. O sigui que tu faràs de primer tot. I a fe de deu, que així ho va fer. De fet no li recordo una actuació tan reexida des que Abraham Lincoln va dir allò de : Anem aquesta tarda a l'Ikea, i era dissabte...El darrer llarg , que continua essent gloriós , el va deixar ple de tascons camalots , linkcams. El que deia, que ho va fer molt bé.
Jo necessitava que em toques l'aire i l'Ari estava bastant desmotivada( ella diu cremada, nosaltres si que som uns cremats!!!), motivar-se per una setmana de curro intens. Resumint un bon jorn, amb un temps miserable i neofatxa, com les cabres que tiren pedres, Assassiiiins!!!. Els tres rapels interminables, sobretot per que la meva corda, una mammut, estava molt cargolada. Avui miro d'arreglar-ho...

La Torta

És una Agulla difícil de trobar, poc frequentada, a prop del Coll d'Agulles.

Consta d'un sol llarg de grau IV, recentment requipada pel Cerdá; de bona roca. Inclús alguna ànima caritativa ha canviat recentment el ràpel per un de nou e inoxidable : de luxe !! La Torta és d'aquelles agulles que si l'expliques al Vinçenc Soto que has anat se li enlluernen ells ulls, ja que el transporten a un passat gloriós a Montserrat. Érem amb el mestre Bassas, el Santi i la Rosa, i vam fer dues cordades.

Poc abans havíem fet la Carnavalada que son tres llargs amb un pas de V sortint de la tercera reunió després d'un bonic flaqueig.

El dia va acompanyar i vam completar la jornada amb l'itinerari d'excursió ja que vam accedir pel Refugi vicens Barber i vam tornar pel Coll d'Agulles i la Roca foradada. Tot plegat vam invertir 6 hores de magnífica excursió amb escaladeta i bona companyia.

Mmm, un tio fent fotos a peu de via,...

Al final torno a sortir a escalar, els plans èren uns altres. De tant en tant va bé canviar els plans, així quan els has de canviar sobtadament ja ho tens per la ma. Bé, de fet he tornat a sortir amb l'Ari, la Irene i el meu estimat Enric, Muñón pa los amigos. Els plans era fer una via traaaanquila, tornar d'hora a casa..., Muñón, sort que la teva dona no et pega a la cara..., brooooooooooooooma , ja saps que és broooooooma.
A lo que anavem, desfem la cordada de la risa, per fer-ne dues mixtes. Jo i la Irene per la Bego-Kush i l'Enric i l'Ariadna per la Sol Solet. A peu de via la meva companya de cordada descobreix que s'ha deixat els gats al cotxe i el Cotxe a Can jorba..., l'Speedy Gonsales , de la Granja San Francisco. Ella sap per quèeee, ha fet el trajecte molts ràpid. Tenint en compte que quan l'Ari ha abastat la segona reunió, jo ja estava a la meva primera, que està a la mateixa alcada. Per cert el primer llarg de la Bego-Kush és llarguíiiiiisim. Un cop a la reunió, hem decidit que ja passava jo , que a l'Irene li donava la risa. El segon llarg, amb els paset del sostret, és preciós. Ja a la segoa reunió he vist un tio fent fotos. L'Enric ha dubtat si era permés escalar o no, jo no recordo que la prohibició s'allargués tant..., De tota manera el cristo que liaven els barranquistes pel Joc de l'Oca i el terrabastall de l'Helicòpter que s'ha fet un munt de fer viatges (i no era groc , per cert...), podrien haver fet extingir la fauna , la flora i les rates que viuen al forat de la meva rentadora.
El tercer llarg, ha estat també per mi, mentrestant l'Enric i l'Ari anaven fent. L'ariadna ha fet dos llargs seguits de primera. La punyetera progressa adequadament. El seu tema ha estat el rappel volat des del cim de l'agulla. Com que jo , per la meva banda, ja havia abastat rapelant el punt de recepció, m'he pogut fer càrrec dels seus patiments. Ella diu que era un rappel txoricero , ha mi m'ha semblat de formatge de bola, però bueno...A l'Irene, el seu rappel en diagonal tampoc li ha molat massa. De tota manera ha baixat deucement, lo que toca...Un cop tots quatre a la reunió m'he encarregat d'anar muntant els ràppels , supervisat d'aprop, sobretot per la falta de puesto, pels meus companys. Alegrement hem anat fent els ràppelsi un cop a terra, cap al cotxe. Voliem arribar d'hora, però no, hem hagut de parar a mig camí a empaitar un grill. Quines coses que té l'Irene...Ah, del tio, cap notíca, per cert.

Simetria trencada..., Redrum.

Via Redrum, Cap del Ras, Áger.Dificultat: variada. Material: cintes, reunions, un estrep , bagues i algun friend. Per ressenya la dels Escalatroncs, que són collonudes...

Feia una colla de setmanes que l'Andrés ja m'havia propossat d'anar a escalar. El dia triat, avui , inmillorable, sobretot a la vall d'Áger. Inversió tèrmica, lo que marca el plano a la zona i promet el minimolina de turno...

Haig de confessar que el respecte que li tinc a tots els llocs quan hi vaig per primer cop,...avui apretava, i de valent. A peu de paret la cosa ha anat millorant, probablement després de veure com l'Andrés passava pel primer llarg sense agafar-se a res més que la pedra. Jo al meu torn he fet fins on he pogut, no, no era pels portamaterials , ni la motxilla, ni l'excés de roba..., era el respecte que encara m'apretava. Val a dir que si hi ha burils a poca distància el meu cervell em diu que m'hi agafi, al primer llarg es nota que part va ser obert en artificial, que ara es fa en lliure...
A la reunió ja m'ha quedat clar que el tema anava de tibar, que si encara estava allà era per què no s'havia d'arrencar. Per tant he tret el cul en fora i p'arriba jo i corda. Abastar la reunió sense agafar-me només que a la pedra m'ha fet perdre una mica de respecte. El flanqueig que m'esperava m'ha fet repensar això de treure una mica de pit. Altre cop, aquest cop de segon, l'Andrés ha abastat la reunió com un angelet, com el que no vol, de manera innocent...
Ja està, Berni, ja està, ja estàs a lo puto flanqueig. Joder quin canto, nen, mira com trec el cul. Doncs si, que a partir d'aquí la cosa ja ha canviat. L'Andrés ha fet el següent llarg, sortida fiiina, però després a saco amb el canto. La següent jo, a saco amb el canto. Feixa i llarg de tràmit. Parem a menjar i veure alguna cosa. Petem la xerrada amb una cordada que feia l'Alkhaid, o algo així. Uns tios molt trempats. El següent llarg és per mi..., xapes molt separades, coño!!, como yo!!. Paro el coco, trec el cul i abasto la reunió més content que un ginjol. Poso un friend on puc, la resta TomTom..
Els dos darrers llarg ja són descaradament per l'Andrés. Aquí si que ni em plantejo per ré cap friquitisme, només tinc al cap el cim. De tota manera deunidó, apretar per sortir dels estreps i estalviar forces per la baixada. El meu límit físic és a prop, i com els mòvils amb la bateria , ja fa estona que sento pitos. Al cim ens fotem una tauleta de torró, o era una la puta barreta energètica més collonuda que mai he vist..., descens que se m'ha fet interminable. Escalada i vistes, per sempre més inesborrables. Gràcies Andrés pel passeig, i per que hem sento viu. I joder, que viu...

L'alsina verda una integral per fer...

No sé ben bé com posar paraules a aixó, no passa massa sovint. Tampoc és que sigui una cosa fora de sèrie. Tampoc és que ho tingués gaire clar ,ni planejat, però va anar així...Que ningú s'ofengui, però..., si, vaig anara escalar amb dues noies. L'Ari i la Irene, l'una colega de roco i l'altre colega de l'Ari,...aiiiiiiii que mestoy liando. Pos això, que tots tres vam acabar fent cordada al Camí de l'Alsina, que emp,...mer, e-n-ll-a-c-a-t, amb la Viaverde, van donar-nos més feina de la que esperavem. Rialles a part, una cordada de tres , segons com és més lenta. Jo vaig pujar la corda pels dos primers llargs, l'Ari els tres següents, que amb els gats que duia ja és una proesa. Algun cop penso si realment alguns fabricants fant realment els peus de gat, amb pell de gat, doncs als de l'Ari es van deixar les urpes per dins,...quins regals més extranys fa la gent.
La Viaverde, que li fa falta un plan renove, ja!!( Cardonetti pren nota...), la vaig fer jo tota de primer, per motius de seguretat bàsicament i per que a la Irene ja li estava bé i l'Ari planejava amputar-se els peus en qualsevol moment. Un dia molt llarg i profitós, la pelu , el psicòleg, el furbol o d'altres collonades, són, segons com molt més cares. Escalar tan agradablement acompanyat, va ser un plaer. Així com no haver de fer de matxo-alfa, que una dona et puji la corda és una cosa que hom no valora en la seva mesura. Compartir corda amb un quarentón tampoc deu ser fàcil. Probablement vaig fer massa de papa, però no em puc queixar del resultat, les dues van estar allà com qualsevol company. Serà que l'escalada posa als homes i les dones en un mateix nivell, serà per que compartir una corda, o dues, vol dir moltes coses. Et fa encara més humà. Serà per que allà on no pots amagar les teves mancances afloren les teves virtuts. Serà per que, segons com, les coses flueixen, doncs estem pel que hem d'estar, serà per això , o per altres coses , però em vaig sentir molt còmode, que és del que es tractava. Piles carregades per encetar la setmana a ful. Com diu el meu estimat Doctor Bonrotllo, estem a dins...