Maya, algo més que una abella...

Amb una copa de cava a la ma es pot xerrar, amb

dues copes de més fins hi tot et plantejes el Freney. Com que celebravem els 42 anys ( que ben portats...) de l'Andreu, les copes anaven i tornaven que no veas. Total que si demà anem a escalar, que si no...A l'Andreu no hi va haver-hi manera de liar-lo, l'Elena va deixar clar que no ens el deixava, per tant la cordada resacosa va ser només cosa de dos: l'Agustí i jo.

El que si estava clar era la via, la Maya de la paret oest del Cap de Mort. Una via oberta pel Jaume

(Samalé) i l'Agustí, sembla ser que en honor de la filla del samalé. Com que pel Mohawk ens enterem que està reequipada, pos millor. A peu de via ja queda clar que jo faré el primer llarg. Surto a pel tema, de fet l'Agustí ha pillat un gadgeto per passar la corda si la cosa es posa tonta. No sé per que penso. Està clar que la meva memòria, falla...

Al cap d'un parell o tres de seguros, la cosa es posa tonta. La roca no és tot lo que jo dessitjaria, així que li demano el trasto i passo la corda per un seguro allà on la roca és més dubtosa. Si es trenca algo puc fer una croqueta del copón. Amb la corda passada, refaig la posició i faig el pas. És una successió de passos mooolt fins sobre pedretes efímeres i arrodonides. Bloquero que dirien ara. La resta de la tirada té un parell de passos molt guapos, surt tota sin tocar ni repostar. L'Agusti puja tan concentrat que en un pas, crec que on jo he fet anar el gadgeto, fot un cop de cap amb la paret de l'impuls que es dona per passar, amb lo que surt rebotat de la paret. Risas a part diu allò de joder que bons que erem.

A la reunió canviem les tornes, el segon llarg és per ell. Aquí la roca canvia. Típic de Sant Llorenc, com si escalessis per un rallador de formatge, fa mal. El tio evoluciona prou bé i enseguida crida reunió. Al cim vagarejem una mica, fem material i xerrem. Xerrem d'on anirem el proper cop, de la vida, vamos, lo més normal del món...