Tradicionalment tradicional, encara que amb tradició…

Tot té la seva raó de ser, les tradicions també...

Segons com, em sap greu escriure sobre això, em fa sentir vell I no en tinc ganes. De tota manera aquest any en faré quaranta i escalo des de que tenia vuit anys. No és cap proesa, feia el que fan tots els nens , només quan son petits..., voler ser com el pare. El pare escalava , jo volia escalar. Escalar amb botes a Montserrat té el seu que, era el que es feia aleshores. De fet el que recordo majoritàriament és una colla de bèsties , generalment barbuts, que posaven pitons i tacos a cops de martell. Era com viure en un episodi de Vickie el vikingo, sobretot en lo que el meu pare respecta. Amb el temps uns llibres, uns escaladors, material nou..., van arribar a les nostres contrades. Aquells escaladors més joves, que per mi ja eren grans, van adoptar de cap aquesta nova manera de fer. Escalar una roca posant protecció per dalt, que a la llarga donaria lloc a la modalitat d’escalada anomenada esportiva. Aquí el que recordo és escaladors sorollosos, malles arrapades, molta olor de porro i molt topeguay, topefree, tope lo que sigui...
Com amb els cotxes, part d’aquestes tècniques, idees, materials , filosofies es van adoptar, no sense algun que altre trasbals. Recordo que fins i tot es va fer una espècie de reunió en un teatre per mirar d’acostar punts de vista. Que si clàssic, que si lliure..., qui encara tingui dubtes que faci un cop d’ull al Vèrtex , en l’apartat de ressenyes i activitats( qui escriu, com escriu...), sembla mentida la de reminiscències que un pot trobar. Sobretot si s’entén que tots venim del mateix puesto, les coses evolucionen de maneres diferents, i com evolucionen...
El fet és que part de les coses que eren útils s’han adoptat, que normalment han donat lloc a un tipus d’escalada. Esportiva, bloc, tradicional, clàssica, happy, easy, de salò...La sensació que tinc és que torno a estar al cap del carrer. De petit era un bitxo raro, fill d’un fuster i un costurera, era estrany que no jugues a pilota, que no em molessin els cotxes i de que no tingués ni puta idea de qui eren AD/DC. Ves per on ara tot ha canviat, o no...Cada època té els seus líders culturals. Vaig veure passar Alsinas ,Antonios i Marcels com a guardes de refugi o jefes del Camping. En el seu moment part de l’elit cultural de la zona. Al final per diferents motius vaig deixar d’escalar. Un d’ells va ser el desencant davant del fanatisme. En Marcel, amb el que vaig escalar aquell darrer cop, em va relatar com ell i un alt representant del bàndol contrari al seu, van fer el porro de la pau tot escalant Bastardo(7 b+). Aquell representant va ser capaç de fer al rotpunkt, o a vista l’esmentada via. Total que al final no tenien tantes diferències..., tot plegat al cap dels anys les postures s’han anat acostant cada cop més fins ser molt properes.
Ara el que es porta és l’escalada tradicional, malament tornem a anar quan parlem de tradicions. Per no dir res de l’escalada neta..., escalar no té res de net. Que jo sàpiga les sargantanes i les formigues son les que menys embruten la paret. El magnesi erosiona, la goma dels gats també, no em mal interpreteu, feu una volta per segons quines zones d’escalada. Picar cantos, com a Font Soleia ?, ristres de burils típiques dels anys setanta?, zones hiper matxacades?. Qui estigui net de culpa..., passo de continuar que segons diuen el que va acabar la frase el van penjar. Per cert van ser uns fanàtics en nom de no sé quina religió...Gràcies a això ara tenim un Monestir. Un altre exemple d’ètica??. Un altre exemple de tradició??
Torno a escalar, ja no tinc herois amb els que folrar la carpeta, només veig persones humanes, amb les seves mancances i les seves virtuts...Tot plegat abans era Petzl qui venia la moto amb el freeclimbing, ara és Blackdiamond amb l’escalada tradicional i els seus friends purs amb la roca. Els demés són peixets que també intenten menjar-se el seu bocí de mercat, nosaltres. El que no fa de guia, té una botiga, un web i demés... Segons com si no tens un plumes , un blog i un furgona estàs fora, que diu el Doctor Bonrotllo...Ell té un mac...Suposo que totes les èpoques necessiten líders espirituals que mantinguin el tema, si no estaríem morts, això no evolucionaria. Per tant com que ja sé es repetirà el tema continuaré gaudint de l’espectacle de la natura amb tanta biodiversitat escaladora.
L’altre dia al cim de la Cadireta em vaig imaginar aquella colla de putos sonats que es van despenjar amb un tronc i van fer el cim a través d’ell. No estaven tan lluny de lo d’escalar tradicionalment, o calla que era una altra tradició...He vingut a aprendre, m’encanta aprendre, malauradament m’avorreixo molt fàcilment, no puc ser metòdic. Ja vaig tenir prou lio per acabar els estudis de física. Tinc un franc desavantatge, mai podré ser fanàtic?. La veritat no existeix, cadascú té la seva, per tant el respecte serà el que ens salvi de desaparèixer. I com que això del respecte és molt borrós, tots , en algun moment haurem de perdre per que algú altre guanyi, i viceversa...