Borriking...

Obro l'ordinador, com preguntaria un alumne meu, amb quin tornavís?. No rei meu, amb les manetes... Miro el correu, vamos que el llegeixo. Trobo un mail d'en Peter que pregunta qui pot fer una ràpida matinal. Li faig un truc al mòbil, espero no sigui tard. Sento la seva canalla de fons mentre parlem. Acordem anar a fer un fast climb. Les obligacions familiars imposen un horari. Li proposo fer el Camí de l'Alsina. Ràpid, segur, assequible. La terrible aproximació no ens acobarda. Segurs que sabrem trobar el camí de tornada, prenem només un cable i un grapat, més que suficient, de cintes.
La meva idea és que es familiaritzi amb la roca en els tres primers llargs. Sobretot en el llarg selvàtic, on haurà d'esquivar algun que altre apretón. A peu de via, quan ja teníem els trepans enllestits, coincidim amb una cordada que ens seguirà. En algun moment pregunten per una ressenya de la via. En Peter, al seu torn, pregunta pels seus cascs... Són dos adults i una noia de dotze anyets. Ella porta casc, els altres dos ,no. Suposen que tenir grau ajuda a esquivar pedres. Li comento en algun moment com s'ho farà la nena per ajudar-los si la pedra l'aturen ells... Matem-ho a pela amb deu em dic.
En Peter passa molt bé i s'ho passa molt bé. Al seu torn, puja la corda pels tres darrers llargs molt elegantment. Content com està i d'hora com és, fem una cervesa..., bé una clara. La tarifa, més digna d'un puticlub que d'un bar, diguem-ne públic, espanta a en Peter. Tranqui, pago jo, li dic. Estem contents, hem escalat, hem fet l'horari, és com si haguéssim anat a un fast food. Aturo el cotxe al pàrquing de la benzinera on hem deixat el seu cotxe. Alço els ulls i me n'adono, no sense sorpresa, de la coincidència del que venim de fer. Al lletrero diu... Borriking.