Avui no faré apologia de res. Aquell que senti que pot desafiar al destí a costa de la seva vida li diria que no s'imagina ni de lluny el que fà ni el que és passar aquests moments.
Durant uns quants anys, producte de la feina de llavors, m'havia de concentrar en fer que les emocions anessin per on jo digués i si no, s'havien d'eliminar. Un cop vaig deixar aquella feina es va obrir la porta i com avui, que et trobes que l'has de tancar, costa -per no dir que és impossible tancar-la altre cop, potser també per que no vull tornar a fer-ho-.
Be, només volia deixar-ho anar, agrair als meus companys lo ferms que em estat entre i amb tots, als bombers, el SEM, els mossos, la família, altres amics, ... be, a tothom. En especial a l'[A], que està sent el més ferm de tots.
3 comentaris:
Hi ha moments en que simplement hi som TOTS!! Ens toca a TOTS!
Jo no hi era, però potser per què us conec a tots, i ja m'entens que quan dic conèixer dic moltes coses. Dic lligar-se una corda, dic estimar, i no em fa cap vergonya dir-ho. Igual que no sé fotre un polvo amb ningú que no m'estimo, tampoc sé encordar-me a algú que m'estimo/ respecto. És així de fàcil, o de difícil. A mi se'm vam humitejar el ulls quan l'Enric m'ho explicava. Deu ser que tot plegat m'estimo amb els que m'encordo. Deu ser per què quan ens encordem surt la persona que portem a dins. La persona tan ferma que porteu tots a dins és la que ara fa que el company s'allunyi de la pitjor de les fatalitats...
La més gran de les abraçades a tots
Just dijous passat seiem plegats al bar del cmsc, amb un munt de ressenyes, mentre veiem la peli i anàvem fent brometa.
Sé molt be que la quotidianitat humana, aquesta"rutina" nostra, pot veure’s malbaratada en un no res..., ho veig massa sovint!
Però també se que la afany humà per la vida i l’ esforç per superar l’adversitat ens torna a aquesta usual normalitat que tots desitgem i necessitem.
Ànim, amic!!
Ànim, família!!
Publica un comentari a l'entrada