Ara fa dies, en un sopar preparat a tal efecte, el pare,el fill , el tiet de pega i l'arquebisbe de Salamanca van acordar anar a escalar la via del Carles. Fins aquí la cosa no deixa de ser un sopar normal de quatre sàpatres. La cosa canvia quan resulta que és en Carles qui promet escalar la via que porta el seu nom. Recordo que el darrer cop que va escalar tenia menys de deu anys. Ara, vint i pico anys més tard, promet tornar. Com que lo de caminar, escalar i aquestes coses no se li van encomanar dels pares, la cosa es presentava més que peluda per converce-lo.
Al final del sopar, després de més Riestling del que hauria d'estar permès, la cosa es va posar més fàcil per l'equip escalador. En un moment de debilitat, aprofitant la seva debilitat futbolera, li proposem que signi el seu acord, clàusules incloses, en un tovalló de paper. Redacto el que acordem i signem tots plegats. Així doncs, ahir, arribat el dia marxem cap el Gorro. Escalarà fent cordada amb son pare, l'Agustí Cardona. Jo escalaré de primer, al seu costat, fent cordada amb l'Agustí Jové, de seixanta dos anys i molt poques escalades al seu carnet. Al primer llarg el nano sembla patir, però res només això. Jo que vaig al seu costat li vaig cantant les coses a cau d'orella. Al mur li deixem un parell d'estreps, però la feina és meva per què s'hi agafi. El tio vol passar com toca, per no haver escalat pràcticament mai ho fa molt bé. Assumeix el pati molt bé i de fet puja molt bé, millor del que crèiem.
Al cim, ens esperen quatre més: sa mare, la Carmeta, que amb en Jaume i la Manoli, que han pujat per la Joan Marc, i l'Enric Bassas que ha pujat per la normal tot sol. La segona clàusula es compleix, fer una copa de cava al cim. La primera, fer la mínima aproximació possible, ja la hem complert pujant amb el cavall de ferro. La tercera, fer un dinar de bandera, la complim anant a fotre un àpat a Cal Gepet. Garito fabulós on et deixes la pasta, però és brutal com és menja. Així doncs bé acaben les coses que bé comencen. Ara, tornar, lo que es diu tornar..., ni en un tovalló de paper.
Al final del sopar, després de més Riestling del que hauria d'estar permès, la cosa es va posar més fàcil per l'equip escalador. En un moment de debilitat, aprofitant la seva debilitat futbolera, li proposem que signi el seu acord, clàusules incloses, en un tovalló de paper. Redacto el que acordem i signem tots plegats. Així doncs, ahir, arribat el dia marxem cap el Gorro. Escalarà fent cordada amb son pare, l'Agustí Cardona. Jo escalaré de primer, al seu costat, fent cordada amb l'Agustí Jové, de seixanta dos anys i molt poques escalades al seu carnet. Al primer llarg el nano sembla patir, però res només això. Jo que vaig al seu costat li vaig cantant les coses a cau d'orella. Al mur li deixem un parell d'estreps, però la feina és meva per què s'hi agafi. El tio vol passar com toca, per no haver escalat pràcticament mai ho fa molt bé. Assumeix el pati molt bé i de fet puja molt bé, millor del que crèiem.
Al cim, ens esperen quatre més: sa mare, la Carmeta, que amb en Jaume i la Manoli, que han pujat per la Joan Marc, i l'Enric Bassas que ha pujat per la normal tot sol. La segona clàusula es compleix, fer una copa de cava al cim. La primera, fer la mínima aproximació possible, ja la hem complert pujant amb el cavall de ferro. La tercera, fer un dinar de bandera, la complim anant a fotre un àpat a Cal Gepet. Garito fabulós on et deixes la pasta, però és brutal com és menja. Així doncs bé acaben les coses que bé comencen. Ara, tornar, lo que es diu tornar..., ni en un tovalló de paper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada