Lligar-se les cordes...

Era el dia que ell tornava a escalar després del malaurat accident . Tot plegat també feia un any que vam escalar plegats la Redrum. La Mon Jordà i ell anaven a una trobada de garriguencs escaladors. No sabria dir què es més important si lo de ser de La Garriga, o lo d'escalar. El fet es que m'he sentit molt honorat de poder compartir corda amb l'Andrés i la Mon. Sobretot pel dia que era. Ara fa un grapat de mesos, de la manera més tonta, tot es va girar. Però des de el grapat de companys que anaven amb ell aquell dia, la immensitat d'amics que té, la família, fins la seva mainada, i sobretot, l'Anna, la seva, dona han fet que la lluita de l'Andrés no fos en va. Si s'agafa a la roca com ell ha aferrat la vida, a fe de Déu que estic en les millors mans quan m'hi lligo les cordes.
Tornar, era important. Estar allà encara més. La via triada, maca per que si. El diedre Blanqueta a la Pala Alta... La boira, que com li dic jo a un colega de Vic per tocar-li lo que no sona, és per amagar lo lletjos que sou els de la Plana, amagava la Pala, el pic i el carretó. La pista, en un estat més que tonto en deixa en un coll, a peu d'una paret, que la boira s'empassa. El primer peu de via, no era. Vamos, que si no és per unes ànimes caritatives ens enfilem per un altre puesto... El primer llarg és meu. La roca és rara, que no del tot dolenta. Els seguros estan lluny. De fet arribo a la reunió amb poc més de trenta cinc metres de corda i tres seguros. Porto friends, però faig servir el métode de la iaia... Vamos que iaiaia posaré algo, però al final arribo al seguro sense posar res. Passeijar els friends , vamos...
El següent llarg és de l'Andrés. Puja com si res, això si, ell si que posa un parell de friends. El tercer llarg és meu. Surto de la reunió i al cap d'un bon grapat de metres xapo un parabolt. Surto d'allà fent un pas raro, si més no amb motxilla. D'allà al diedre desplomat. Començo bé, m'espatarro i aconsegueixo escalar fins sota el pitó de sortida. De fet és on hi ha el pas més difícil de la tirada. Miro avall, miro amunt, miro la meva motxilla, pillo el bolt, pillo un canto bo i pillo el pitó. Pillat al pitó m'agafo d'un altre canto bo i surto a trobar un pont de roca. La reunió està a tocar. Ells passen bé. La Mon, amb motxilla no tant, però bé...
Com que hi ha un llarg dificil, i crec que l'Andrés es mora de ganes de fer-lo, li proposo fer jo el curtet llarg que vé. El llarg és curt, però amb algun pas tonto. Aquest cop SI que poso un parell de friends. El següent llarg, el de sortida, puja la corda l'Andrés. D'una manera espectacular passa pels puestos sense agafar-se a res més que la pedra. El llarg és curt però intens, una altre bona dosi d'espatarramenta em porta a l'abraçada cimera. Encara que amb motxilla me'n surto prou bé. Al cim xerrem, sobretot de lo contents que estem...
La més gran de les abraçades a TOTS , aquell fatídic dia, i tots els que el van succeïr, van donar tota una lliçó de professionalitat. Sapigueu, que ahir, va tornar a lligar-se les cordes...

Recuperant l'esència de tot plegat...

Escalar, però no a qualsevol preu. Qualsevol és un concepte massa ampli. La roca, les possibilitats de no poder protegir com desitjaria, el fred o la calor, la companyia... Ahir clarament va guanyar la companyia. Tot i el dia gos, fred i estrany, i que inicialment anàvem a un altre lloc, la companyia va fer que la resta pogués ser menystingut.

Escalar a Agulles comporta algunes coses com la roca, de presa menuda, el seguros segons com repartits amb més alegria que ceny. Però és el que hi ha, i el temps em dona la raó. Portar a algú a escalar a Agulles, normalment ajuda a recordar el que m'atrau d'escalar. Sortir de la reunió amb la certesa de que trobaré alguna cosa per xapar i que si no caldrà seguir escalant, n'és la tònica. He escalat tants cops aquí que ja trobo normal el que a d'altres llocs no ho és. Aquí encara és molt patent allò de tira que alguna cosa posaràs. D'aquí allò de fer el mono per l'aresta brucs... Abans, amb un martell i un bon grapat d'invents apaivagaves l'incertesa. Ara encara porto un parell o tres de falquetes a la bossa de magnesi. Remenar-les, més que possar-me magnesi m'ajuda a apaivagar la refotuda incertesa. He malfiat sempre dels que diuen que és fàcil. Ara, que conec bastant les vies, reconec cada còdol i minsa fissura o forat, entenc que a l'escalador forà li resulti agosarat enfilar-se aquí. Però és el que ens ha fet créixer.

Tinc dues manies, una mica tontes segons com, però com tot, tenen la seva raó. Sempre desplego la corda i la passo tota abans de lligar-m'hi jo, o algú altre. Sempre miro de repassar els nusos amb els que s'encorden els altres. La raó és molt senzilla. Quan era molt menut i aprenia a escalar, normalment amb el pare o un altre adult, molts cops anàvem sols. Es a dir jo i algú altre. Per tant tenir la corda perfectament desfeta i jo estar ben lligat era el més important, doncs la resta, que encara continua sent igual, era qüestió del cap de cordada. Assegurat per un infant, amb la certesa de trobar el que hi havia, i sobretot, de no poder caure. Avui en dia, per fàcil que sigui o sembli, continuo cuidant tots els detalls. Així ho van fer amb mi, i així ho faig cada cop que surto a fer el mono per una Aresta Brucs... Aquest cop, amb la Mon vam fer la Sil-via de la Miranda de les Bohígues i l'aresta brucs de la Saca Gran. Una bona oportunitat per recuperar l'essència de tot plegat...

Paparl..., llévame al zoo

Ja feia prop de dos anys. El tio em donava la bara de tant en tant, amb certa dosi de raó. Un dia em truca la mare i em diu que uns germans-escaladors li han obert una via al pare. Li demano que me'l passi. M'explica que els Massó han obert una via a l'Arbret. Una via que porta el seu nom... . Dies més tard ens mirem la ressenya enmarcada que l'Albert i en Òscar els hi han portat. Jo que miro i em dic, guay... Més enllà de l'Aitor, poc sol i molt vent. Tinc la sort de que una guarrada de tardor em permeti posposar anar-hi. Llegint ressenyes d'ascensions trobo que caldria afegir un marge més prudencial a la meva temptativa, doncs encara hi ha, sembla ser, molta cascarilla...
Arriba el dia propici, la diada d'enguany, l'Enric Mullor i jo ens acostem al peu de via. Com que és un gana, li proposo que faci el llarg més difícil, el segon. El primer i el tercer són els més sencills però els que compten amb la roca més delicada. Ara que torna correr suelto , amb dos fills petits per pujar,recent sortit d'un ERE... , no és moment de jugar-se-la amb una caiguda tonta. Per tant acordem que jo la primera, ell la segona i jo la tercera.
Tota la via està molt ben asegurada, on la cosa es posa tonta, si cal et pilles i punto. On la roca és trecadota, també. Llacar dues sabines és tot el que es pot fer, poca feina doncs. Via maca, entorn preciós, companyia impagable. Un tribut, suposo que ben merescut pel que va fer de mono infinitat de vegades d'en Barbera quan el Pam a Pam. La veritat és que el pare és el culpable de que escali. Més que pare ha estat company, amb el que suposa aixó. Amb ell vaig escalar tot el que li faltava. En recordo una, a cuento de la via d'avui, l'aresta brucs del Dit. Quan portava una pila de metres sense posar res, em cridava posa algo cabrón que no tindré res del que agafar-me. Un tio amb unes mans com un full Din-A4, que s'agafava tan fort a les pedres que les arrencava. Aquell dia al Dit, arribant a la reunió cimera pujava tan..., concentrat, que va arrencar les dues preses de cada ma. Em mira abans de fer que queia i em diu que foto???. I jo que li crido, tira-les que no veus que no pots pujar amb les mans ocupades... Tot va quedar en anecdota, doncs els dos vells burins havien de suportar-me a mi... i al mammut de cent quilos que era, i és ,el meu pare. Com li dic jo quan es queixa: no si d'aguantar la respiració no estàs gordo , no... . Jo, em sembla , que tampoc...

Norfejant per la Mare de Déu d'agost...

El dia que tocava va ploure. Realment vaig trobar que la pluja era un regal pels meus sentits. Avui ja no tocava. Tot i així un mantell de núvols tapava qualsevol possibilitat de veure el blau del cel. Tot i així marxem. En Miquel, l'Enric i jo, ja tenim clar que avui toca passar una mica de fred. Jerseiet i paravents. Pantalons llargs i samarreta tèrmica. Un bon grapat de friendlis per si les mosques, per que no per si agains't the wind... Pujant no em trec ni el jersei, a peu de paret ja no em queda res per posar-me. L'Enric enceta el primer llarg. Posa alguna coseta per abastar algun que altre bolt. El pont de roca no se'l salta ni Déu. El buriliyo sense plaqueta que hi ha després, tampoc. En Miquel i jo ens reunim amb ell en breus, alguns amb més o menys gràcia. Sobretot jo que no porto fiffí i escalo amb guants. Ja se sap, allò de : gato con guantes, si hace un frio de coj...El següent llarg és meu, la xemeneia, pel camí poso un camalot, més per alleugerir el material, que per cap altre cosa, per que ja se sap, en un III+ és de capullos posar seguros. Més si al damunt ho escrius en el blog. Pero bueno, com que la TIM era quart grau i la fa taaaaant gent, m'haure de creure les ressenyes. Berni, tio, que dolent ets. Ara pitjor està en Miquel, el tio amb l'excusa de deixar-se les vamves a la reunió, desfà el llarg, les recupera i torna a pujar. L'Enric i jo riem quan el tio ens diu en broma que fa sèries.
El següent llarg és per ell. En Miquel al més pur estil acrobàtic enceta el llarg espectacularment. Empeltat com està d'esquirol, s'enfila per l'esperonet, tan se li en fot no tenir prou cintes. A la reunio tornem a bromejar, tant que acabo fet l'esqueneta a l'Enric per que en Miquel vol una foto pels cursets. Total, que l'Enriquillo s'enfila com un viquingo damunt meu, d'allà salta a l'estrep, fot un parell de friendlis, més que res per calmar els seus records i surt cap el cim,(rappel) no sense saltar-se la reunió. Un altre cop plegats riem del fart de passar fred que ens hem fotut, almenys jo, que penso més en un colacao beeeen calent, que en una birra. Al Baranna, en parlem...

Ni Mas , ni menos,...demasio ofwicth pa tanta caló

Que el parte era de núvols, que li teniem ganes. Que l'Enric no recordava el llarg tan intens. Voliem anar a la Mas, i ha quedat en aixó... Em arribat xops de suor a peu de via, això si després d'agafar un, o dos, o tres trencalls equivocats. El primer llarg era meu, el segon ja veurem. El darrer cop que vaig baixar d'aquí estava per separar-me. Avui era l'Enric el que tramitava aquestes coses. El llarg, ple d'ocnis(objectes clavats no identificables), estava com el recordava. Limat i guarro, però amb més xatarra. L'equipament, digne d'un episodi de bricomanía, semblava desafiar-nos. Jo carregat amb un bon grapat de frienli's, dels gordos, i tirant a molt gordos. M'he enfilat com he sabut i he pogut. Però la calor intensa i sufocant ha fet de nosaltres el que fa amb l'aigua de les cantimplores, bullir-nos. Quan he sortit a la llum, damunt del gran bloc, ho he tingut clar. Avui no era el dia adient, ni meteorològicament, ni anímicament. Com que no és el primer cop que em passa, li he tret importància. El meu company ha assentit i hem fet un ràppel fins les motxilles.
Jà, diu l'Enric. Ja tornarem al setembre he dit jo. La cosa no estava per continuar. De tota manera , el proper cop, m'embolicaré les mans una mica. He posat un parell o tres de friends, però només per calmar l'incertesa. Vamos que, avui no era el dia...,demasio ofwicth pa tanta caló.

De tapes per les dalles...

Per fi lligo uns plans per marxar de patrulla, quest cop dins de la Goril·lada Garriguenca Anual. En mig d'una apretadíssima agenda de quatre dies està previst que en Peter Andrés, la Mon Jordà i jo fem La Tapes sans Dalles a la Dent d'Orlú. Básicament la raó de triar aquesta via és la longitud, la dificultat i l'aproximació. L'equipament és molt correcte, tret d'alguns llargs on la primera assegurança és una mica lluny. Personalment no soc tan primo com per venir aquí sense uns friends petits i demés. Com derrapis abans de xapar tindràs un problema amb les cordes. Per aquest motiu en algun llarg vaig completar amb zero friends o tricams(Paca, tenies raó, van de puta mare...). En Peter i jo ens vam repartir els llargs de cap de corda segons ens va venir en gana. Que em faria gràcia fer aquest llarg , doncs vinga...( 4 ell, 2 jo, 1 ell, la resta jo)
Arribar a peu de paret és un excursioneta que ens porta una hora i escaig, l'escaig , segons com massa gordo, com jo. Tot i el tarannà de la via, arribar a peu de via amb els pantalons xops de rosada ja et dona una idea de que no s'hi val a badar. Sobretot per què les vies assequibles per nosaltres previsiblement acostumen a ser molt concorregudes. Per trobar el peu de via no cal ser massa pillo, si t'orientes, trobes el nom que indica el peu. Com que la roca no és granit, sinó gneis, la metamòrfica adjacent, vamos..., l'adherència és bona, però no et trinxes les dactilars com toqui apretar de valent. Voldria destacar-ho també per què tans llargs d'adherència castiguen l'esquena. Els llargs van succeint-se i de tan en tan hi ha un pas tonto, o dificil de fer net(sostrets, en el meu cas). El grau obligat és de cinqué, però puntualment. De tota manera cal recordar que estem on estem, a dos mil metres. La boira et tapa les dalles i llepes a la reunió com no vagis abrigat. O et desidrates per la soleiada al cap de dos llargs que ha sortit el sol d'entre el s núvols. No vegis lo refractari que és el gneis...
El descens el vaig trobar còmode, sense pèrdua, però llarguíssim, interminable. Us adjunto una foto. Als colegues els hi deia us imagineu fer una via de la cara sud?... De tota manera és assumible. La pista no és infernal com la de Courtalets, ni molt menys tan llarga. Qualsevol cotxe puja. Per cert, una opció genial és fer bloc a la vall de la cara sud. L'entorn és preciós, màgic diria jo. Segons com us podreu trobar al follet Teo...
Com sempre, val la pena ser més pràctic i venir aquí per uns quants dies, que no tot és escalar...

TIM, la xemeneia : Paret de Sant Jeroni...

Feia massa dies que no em lligava les cordes. Una lumbàlgia, el final de curs rollo Peuterey, i que collons que tenia massa cosses al cap. Igual que un dia a l'any et mulles, un dia a l'any t'enrreden, pilles, un dia a l'any descobreixes que encara no estàs per anar a la mateixa estanteria que les maraques d'en Machín. Avui ha estat una barreja de tot plegat afengint-hi que compartia corda amb en Miquel Vilaplana per primer cop. Ahir dilluns al club ni deu podia escalar, res que ja sortia per la porta i tot d'un plegat en Miquel apareix. I jo que penso i dic : I tu que?, vols anar a escalar demà?. Cony i el tiu em diu que si... Després d'una bona estona xerrant sobre què, on i quan, quedem entesos en l'on i el quan. El què el decidim a peu de paret...
Son les set del matí, en Miquel ja m'espera a la cantonada. El nostre destí és la paret de Sant Jeroni, la TIM sembla l'opció més plausible. Lo de viable no ho he tingut clar fins l'abracada cimera. Així que ens fotem una alegre patrulla fins el cim de Sant Jeroni, via escales dels pobres, Plà dels Ocells..., toooota una excursioneta. Al cim segueixo en Miquel fins els ràpels, previ abandó/ocultació de les motxilles. En un parell de ràpels em trobo en mig d'un revival de l'Operació Montserrat Pam a Pam, però en comptes de seguir al pare o a en Josep Barberà segueixo a en Miquel. A peu de via el company em demana fer el primer llarg i jo que li agraeixo...
El llarg és gos. Brut i difícil de protegir, si més no la reunió és mínimament digna, té un buril nou. Els altres tres..., deixem-ho estar. En Miquel ha posat tascons, aliens, ah!, si! i dos burils a tres metres del terra. Arribo a la reunió, ara em toca a mi. Al meu cap ronda la famosa frase d'en Paquito a la Valentín: Berni passa tu, o ens tirem... Avui fa un bon dia per morir?. La primera cosa que puc posar és un omega pacific a una dotzena de metres de la reunió. Més amunt poso un alien, un camalot del 3 i a una dotzena de metres abans de la reunió un altre alien. Més que pujar segons com tinc la sensació d'haver fornicat amb tots els líquens del llarg. La confusió de la nostra ressenya afegeix una desena de metres al llarg. Total, 40 metres de hardcore, per arribar a una reunió de 4 burils, 2 sense plaqueta. I lo content i tranquil que mi penjo. No és broma, amb lo que he patit pensant que m'havia saltat la reunió...
Arriba en Miquel molt ràpidament, però una mica esverat pels alejes. Jo que li dic, si, però ara et toca a tu. Refem material i surt com un esquirolet, al cap duna estona comença a donar-me bones noticies. Pitons, pitons ,un espit, més pitons, algún pont de roca..., reunió!!!
Penso que ja li tenim el peu al coll, que bo que ets li crido des de sota el sostre. Estic penjat, tinc una abisme als peus, la roca és un zurullo, però estic content, no és broma...
Arribo a la reunió en millor estat mental del que esperava. Ara surto jo. Em dic a mi mateix que pujo, o pujo , o passo volant movent les orelles, vamos!!!. No sense tornar a fornicar, aquest cop amb unes molsetes, abasto la seguretat del cim. En concret la d'un tronc d'alsina. Trio la que més s'asembla a la meva mare, o sigui la que quasi no puc ni abraçar.
Puja en Miquel, molt ràpid. Ens abracem contents per la via. Ell va a buscar les motxilles, jo plego cordes, la resta..., ja és una altra història.