Pla original, dic original, per lo graciós i únic tenint en compte que l'ú de maig només és un cop a l'any. La companyia, les vies triades, l'entorn..., total que la Dent d'Orlú haurà d'esperar. El temps, no el dels rellotges , sinó el dels núvols, la pluja i tot plegat. Pluja com la que mulla el paper de les ressenyes, desfent totes les nostres esperances, il·lusions, i per què no dir-ho, tocar-nos el que rima amb, ...llons. Refem-ho tot, com si fos tan fàcil com refer el somriure d'un nen petit amb una piruleta. Montserrat,... Àger, Terradets...
Set del matí, puntuals, pretty sharp..., en Mú i jo ens trobem amb l'Andrés i en Peter, que per què no dir-ho, és un tros de pan. Canvi de cotxes, motxilles... i plans. A Montserrat ha plogut, la meteo és torna terriblement inestable cap l'oest. Passant de fer un güebo de quilòmetres per llepar com a tontos?. Tirem del plà B, el Pic del Martell, l'altre dia va funcionar el meu rollo de físic afeccionat a la meterelejia. Camí de Castefa la cosa rula bé. Al pàrquing clarianes, però quan ja estem acabant de fer les motxilles, en Peter canta:... una gota. La continuació és breu i terriblement senzilla, comença a ploure. Tancats al cotxe, amb un jetos de tonto del copón, pensem... En Güil·li ha dit que anirà a Lapanxadelbou, coneguda de tots per que no hi neva, ni hi plou. Ens truquem i quedem per esmorzar a l'Espanyol..., per cert tancat. No si..., ré, la nota musical no, sinó nada, com lo que portem escalat fins ara. Trobem un forndepaimuchascosasmás, obert. Ara només falta comprovar que el garito estigui obert. En Guillem ens fa deixar el cotxe a dues cantonades, no si encara haurem de fer una digna aproximació. Havent passat abans per casa a pillar el material adient, entrem a la panxa amb un entusiasme digne dels Simpson's quan comencen l'episodi seient-se al sofà de casa seva. Entusiasme que dura lo que triguem a començar a fer coses una mica serioses. Sobretot a mi que entre tanta sargantana famèlica, no està de més dir que escalar, escalo, però també passejo la panxa, però la panxa de'n Mou...
Set del matí, puntuals, pretty sharp..., en Mú i jo ens trobem amb l'Andrés i en Peter, que per què no dir-ho, és un tros de pan. Canvi de cotxes, motxilles... i plans. A Montserrat ha plogut, la meteo és torna terriblement inestable cap l'oest. Passant de fer un güebo de quilòmetres per llepar com a tontos?. Tirem del plà B, el Pic del Martell, l'altre dia va funcionar el meu rollo de físic afeccionat a la meterelejia. Camí de Castefa la cosa rula bé. Al pàrquing clarianes, però quan ja estem acabant de fer les motxilles, en Peter canta:... una gota. La continuació és breu i terriblement senzilla, comença a ploure. Tancats al cotxe, amb un jetos de tonto del copón, pensem... En Güil·li ha dit que anirà a Lapanxadelbou, coneguda de tots per que no hi neva, ni hi plou. Ens truquem i quedem per esmorzar a l'Espanyol..., per cert tancat. No si..., ré, la nota musical no, sinó nada, com lo que portem escalat fins ara. Trobem un forndepaimuchascosasmás, obert. Ara només falta comprovar que el garito estigui obert. En Guillem ens fa deixar el cotxe a dues cantonades, no si encara haurem de fer una digna aproximació. Havent passat abans per casa a pillar el material adient, entrem a la panxa amb un entusiasme digne dels Simpson's quan comencen l'episodi seient-se al sofà de casa seva. Entusiasme que dura lo que triguem a començar a fer coses una mica serioses. Sobretot a mi que entre tanta sargantana famèlica, no està de més dir que escalar, escalo, però també passejo la panxa, però la panxa de'n Mou...
1 comentari:
Tio, només va ser una cantonada ... :P
Publica un comentari a l'entrada