Y a n o m a m m i . . .

Encara ara, des de la seguretat del meu refugi, tremolo quan hi penso. El dia abans havíem fet un lleuger reconeixement des de l'altra banda del riu, la frontera natural del seu territori. Teníem clar que arribar-hi seria llarg. Que l'absència de dificultats seria un mal presagi. Buscant informació només trobo que històries terribles d'exploradors perduts enmig d'un descens ple de bardisses. La típica tortura Yanomammi. Nosaltres hem arribat al punt de partida, que també serà el d'arribada, bastant acollonits. La pista diu que està tallada per obres, però hem arribat... La furgoneta ens ha deixat on som ara, no sense cap entrebanc.
Sortim seguint les indicacions que he pogut recollir. Al meu cap només hi ha una cosa. La por a perdre'm en aquest coi de cul de món on hem anat a venir. A la butxaca , dos bocinets de paper amb el camí a seguir. De moment les coses van bé. El camí ha estat reobert fa poc, un munt de petites soques encara verdes així ho indiquen. Les marquetes blanques i blaves, típiques de les pintures de guerra Yanomammis. El camí més que baixar comença a caure. La cosa empitjora, un parell de trams amb cadenes, un altres amb cordes. Caiem bosc avall més que baixar. De sobte, en un revolt del camí, ens trobem amb el primer templet. La imatge d'una verge bruna, amb un mantell blau. La dama de les cireres. La mateixa imatge que expliquen haver vist els indis Yanomammis baixar del cel. Nosaltres, dos Mammiblús, en mig del territori sagrat dels Yanomammis. Tot plegat per la esbojarrada idea d'escalar la seva cresta de tòtems. La famosa aresta Smoletti, descoberta, i explorada, per primer cop per Urquiza i Olmo.
Arribem a peu de via destruïts. Reposem al peu del primer llarg, el més difícil. Li toca a en Guillem, doncs ahir va perdre en el ritual de pedra paper i tisora que vam fer després de veure bastanta aigua de foc. Jo m'ho vaig muntar per haver de fer la tirada de l'aresta Smoletti. La resta , la veritat m'és ben igual... Comença i treu el llarg bastant fàcilment. A la ressenya que porto parla d'armaris. Jo no veig res que en retrotregui a l'Ikea. Escalo com puc i sé. El frec de les cordes no li permet al company fer que em noti la collonada recollida com cal. El següent llarg és molt senzill, el següent també. Decidim ràpidament assegurar-nos a cos. Per fi abastem el tòtem principal, ja no rapelem, ens despengem com a micos. Sento soroll rera nostre. Una cordada comença el segon llarg. Davant nostre en veiem una de molt veterana. També podria ser que portessin molt temps perduts. Comencem una boja carrera per avancar-los. L'aresta és molt guapa i franca. El joc de friends que porto fent-me nosa ni el faig servir. Passen les tirades. En algun tram anem molt per feina, segons com massa. Al final per facilitar les coses anem a l'enssemble , amb vambes, a lo loco, amb una sola corda en senzill....
El darrer tram ni encordats, correm com a conills per sortir el més ràpid possible del territori dels refotuts Yanomammis. Deixem constància del nostre alegre pas en la llibreta que hi ha dins del pot de registre.Les dues cordades sembla haver-se-les menjat la selva. De sobte abastem el cim i trobem a la veterana cordada. Diuen que són de Manresa i són també veterans a la zona.
Seguim amb ells fins el final de la cresta..., amb ells ja no tenim por dels Yanomammis...